dilluns, 31 de desembre del 2007

Regular bé l’avortament abans d’imposar malament els 80 Km/h.


Aquestes darreres setmanes ha estat notícia la detenció d’un metge i d’altres membres del seu equip per practicar presumiblement avortaments il·legals. Us he de dir que em crida l’atenció la laxitud amb la qual les autoritats responsables aborden una qüestió tan sensible com la de l’avortament, si ho contraposem al rigor obsessiu per tal de salvar vides humanes a través de campanyes de trànsit com les del límit de velocitat de 80 Km/h. que s’acaba d’estrenar darrerament.
Quins valors morals guien els responsables polítics de la nostra societat, que semblen molt preocupants en mesures ideològiques, a més no demostrades científicament, com és que en anar a 80 Km/h per l’àrea de Barcelona, es redueixi la contaminació atmosfèrica o els accidents, i en canvi no tinguin una política rigorosa sobre un tema tan gruixut com és l’avortament, que cal no confondre amb l’ infanticidi, quan no es compleixen plenament les condicions legals?
Sobre l’avortament cal recordar que la legislació reguladora es pot considerar antiga ja que és de 1985, quan es despenalitzaren determinats supòsits, tot i que l’avortament excepte en els tres casos admesos i amb les condicions i restriccions que diu la llei, segueix essent un delicte, no ho oblidem. D’altra banda, més enllà de qüestions jurídiques i morals, que no son irrellevants, el problema és com es practica realment. Avui podem afirmar que malgrat els supòsits legals: malformacions del fetus (fins a 22 setmanes), violació (fins a 12 setmanes) o risc psíquic o físic per la mare (sense límit de temps), el dictamen mèdic pericial, que així ho aconselli, porta a omplir uns formularis que poden ser fàcilment falsejats, en especial en els casos de risc per la mare, perquè qualsevol raó pot convertir-se en un problema psicològic o físic i practicar-ne una mena d’avortament lliure.
El problema més greu és emplenar uns papers que no responen a la realitat, autèntic frau, si es demostra que fins i tot dones estrangeres havien vingut i venen a Barcelona, perquè aquí no es posen problemes sobre el paper. Considero especialment inadmissible que allò que no es pot fer en hospitals públics on hi ha més control i els metges sovint objecten, es pugui fer en clíniques privades, això sí, pagant, i força diners. O sigui, que com en tants àmbits de la vida, si es paga sempre trobarem gent disposada a fer qualsevol atrocitat. Les estadístiques son clares, i ens demostren que a Catalunya es van practicar el 2005 només 558 avortaments en centres públics i 16.347 en centres privats. Aleshores, el problema es trasllada a la manca de controls efectius de les autoritats responsables sobre els protocols i els papers que s’emplenen en una activitat humana tan transcendental com és la interrupció de l’embaràs.
Per no caure en la deixadesa més absoluta, caldria reivindicar una cosa tan obvia com que es compleixi la llei, tot posant de manifest que a l’Estat espanyol no està permès l’avortament lliure. I si ens posen damunt la taula el control de la velocitat a les carreteres, dels pisos desocupats, dels fums que emeten els vehicles, o de què hem de pensar sobre la memòria col·lectiva, per a posar alguns exemples, per què no reobrim també el debat sobre l’avortament? Ara bé, si es fa, que sigui amb rigor, seriositat i sobretot amb profunda humanitat, la qual cosa comporta al meu parer no afavorir el negoci descontrolat de clíniques privades disposades a tot a canvi de diners.

(El9Nou, El Vallès Oriental, divendres 4 de gener de 2008)

dimarts, 25 de desembre del 2007

SI

IF… (Si…)

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles
Quan altres el perden i a més te'n culpen;
Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,
Però tenir compte de llurs dubtes;
Si pots esperar sense que et cansi l'espera,
O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,
O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,
I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;
Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,
Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
I tractar per igual aqueixos dos farsants;
Si pots tolerar que els brètols
Tergiversin la veritat que has expressat,
I la converteixin en trampa per a babaus,
O veure enrunada l'obra de la teva vida
I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys
I llençar-los al caprici de l'atzar,
I perdre'ls, i tornar a començar des de zero
Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;
Si pots posar al servei dels teus fins
cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,
I resistir encara que no et quedi res,
tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,
I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;
Si no poden ferir-te amics ni enemics;
Si tots compten amb tu, però no massa;
Si pots omplir l'implacable minut
Amb seixanta segons d'esforç agosarat,
Teva es la Terra i tot allò que hi ha,
I, més encara: seràs home, fill meu.


Rudyard Kipling
Al seu fill John, 1910

(Traducció: Josep M. Albaigès, 1997)

dijous, 20 de desembre del 2007

TEMPS DE NADAL

El temps de Nadal és un temps especial, de festa i xerinola, com diu la cançó, de poemes i càntics, d’alegria, perquè celebrem que ens ha nascut un Salvador, Jesús, el Senyor. Nadal és un temps per tal de viure’l profundament, d’adorar el missatge de salvació que l’Evangeli i l’Església ens presenten. Temps per fer alguna introspecció dins el món tan sorollós i ràpid que patim, tot coneixent-nos una mica més a nosaltres mateixos. Temps de descobrir una cosmovisió, una manera d’entendre el món.
El temps de Nadal, ens pot ajudar a descobrir actituds humanes d’una gran profunditat (i no sempre de moda): la humilitat, la donació als altres, l’actitud de servei als amics, companys, i fins i tot desconeguts. Nadal és una crida a la bondat. El Nadal autèntic, el del Pessebre amb Nen Jesús, i no el dels Grans Magatzems, és un do del cel. I si el podem viure en família, amb les persones estimades esdevé una de les millors etapes de l’any.

Avui en dia, la “modernitat líquida” en la que es desenvolupa la nostra vida quotidiana ha afectat també la celebració de Nadal. Hi ha qui voldria que els cristians visquéssim en una mena de catacumbes, com si Nadal no fos un fet cultural a més de cristià. D’altres, fan uns pessebres de disseny. També hi ha qui es dedica a satisfer la necessitat social de compres, o per què no a fer unes merescudes vacances, en llocs exòtics o cercant la neu. Vivim en un món en el qual el pluralisme mal entès ha uniformitzat tothom en una mena de cultura d’allò políticament correcte. Avui domina una idea de Nadal com a temps de descans, de vacances, i potser no m’equivoco si preval socialment un Nadal sense Jesús Infant.

Però els mots tenen un sentit. Com es pot viure un Nadal sense Jesús? Com ho podem admetre? Perquè els cristians deixem que ens robin els símbols, i no reivindiquem els noms per a que no siguin emprats en va? No podem convertir Nadal en un temps de festa sense cap contingut cultural ni tradicional! Cal que exigim un sentit a les paraules que emprem. Nadal és Nadal, com la família és la família. I no ens deixem arrossegar pel món de la superficialitat que ens volen imposar aquells que tenen poder suficient per a fer-ho, però cap tipus d’autoritat.

La vivència dels valors del Nadal autèntic ens ajudarà a donar solidesa a les nostres vides, i a viure més profundament les conviccions i creences.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel. Dimecres 19 de desembre de 2007)

dimecres, 12 de desembre del 2007

La dictadura d'allò que és secundari

Tinc a la taula del despatx un article d'en J.M. Alimbau què porta per títol LA DICTADURA DE LO SECUNDARIO. Us ofereixo un fragment a continuació:
"- La dictadura de lo secundario... nos quita calidad de vida.
- La dictadura de lo secundario...nos falsea los ideales, la realidad, el fín.
- La dictadura de lo material...nos hace olvidar la dimensión espiritual.
- La dictadura del televisor, de una diversión, de internet, de algo no esencial para la vida... puede hipnotizar nuestra manera de ver, de juzgar, de actuar.
- La dictadura de lo mero externo...suele privarnos del gozo de la vida interior.
- Los hay que han abandonado lo esencial: la confianza en Dios, la espiritualidad...y se abocan a lo secundario de la vida: objetos, cargos, vehículos -a lo perecedero-, que hoy está y mañana no, como el heno, que fenece y desaparece (Mt.6,30). Es la dictadura de lo secundario.
La dictadura de lo secundario...no aporta absolutamente nada para poder superar una prueba, una enfermedad, la soledad, una muerte... Cuando no se sabe qué hacer, ni a quien acudir, ni dónde encontrar la paz."

dissabte, 8 de desembre del 2007

Viure per consumir

El sociòleg Zygmunt Bauman ha publicat un nou llibre anomenat “Vida de consum”, en el que seguint amb les reflexions ja expressades a obres com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic, els canvis esdevinguts al món durant les darreres dècades, i que han afectat a les relacions de parella, familiars, o en l’àmbit laboral entre d’altres. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors.
La societat actual, per tant, està orientada a la satisfacció i al gaudi immediats, en la que destaquen l'obsolescència planificada dels productes, que facilita la seva renovació constant. En aquest context, l’estabilitat és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí.
Comprar i acumular dona molta satisfacció, però també poder renovar els materials adquirits amb la màxima celeritat. La fama, a través dels mitjans de comunicació és un altre exemple del tipus de societat que tenim, perquè tenir fama és ser desitjat. Les persones esdevenim, així, objectes de consum, fàcil, immediat, recanviable si cal.
Per a ser una persona plenament integrada s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, essent aquest el màxim referent de la felicitat. Una felicitat que mai es pot assolir del tot, perquè sempre es pot trobar àmbits o coses que no podem comprar, o que ens costen molt. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant noves coses que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ésser profundament infeliços. Caldria recordar en definitiva que consumir, més i més, en si mateix no ens pot omplir de tota la felicitat possible, com ja saben ben bé totes les persones mínimament responsables.
(Comentari Ràdio Estel, 28 de novembre de 2007)

dissabte, 1 de desembre del 2007

La creació de necessitats

En l’actual societat de consum destaca como un dels elements més importants la creació de necessitats. L’economia es mou a base de comprar coses que en una primera aproximació potser no necessitaríem. M’ha caigut a les mans un opuscle, del centre Cristianisme i Justícia, que sota el títol de “Mobil nou i gratis? No, gràcies!” analitza aquest tema de la creació de necessitats en l’actual societat, aplicat a aquest producte.
El març de 2006, les línies de mòbils se situaven a Espanya en 44,3 milions, superant el nombre d’habitants, situació que es repeteix en altres països del nostre entorn. Les perspectives de negoci, però, passen per augmentar les vendes de forma il·limitada, de manera que la majoria de persones substituiran els seus mòbils per altres que encara son perfectament funcionals, fins el punt que s’estima que el 80% de les compres de mòbils son renovacions.
Per tant, una cosa és canviar de mòbil perquè no funciona, i un altre per moda, noves prestacions, raons estètiques, etc. Una dada impressionant és que mentre la vida útil d’un mòbil s’estima en uns deu anys, el temps mitjà d’utilització s’estima entre els 18 i els 30 mesos. D’aquesta manera es pot dir que hi ha diversos tipus d’obsolescència, i una de les que millor funcionen és l’obsolescència psicològica: els productes que tenim ja no ens diuen res, i per tant desitgem de nous, gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting i a la publicitat.
La societat del consum que tenim no afavoreix el consum responsable, i les persones es troben immerses en una espiral de noves necessitats creades per les empreses. La creació de desitjos com en una mena de pandèmia facilita l’adquisició d’actituds en la que té un gran valor la renovació, el canvi, i per tant sembla que ha de ser fàcil canviar de mòbil, com ara canviar de cotxe, o potser de parella.
La cultura de la provisionalitat, de les relacions superficials amb les coses, pot arribar a les persones, dins una cultura materialista, en la que mantenir, conservar, estalviar o ser fidel no son actituds que es promoguin. I així, com passa amb els mòbils es crea tot una massa de residus que anem acumulant en el nostre entorn. Com a màxim ens plantegem el reciclatge dels materials que ja no fem servir, però penso que la idea més responsable és no fer canvis inútils, perquè si o per criteris superficials. Es comença amb el mòbil i es pot aplicar el mateix criteri a les relacions humanes.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel, dimecres 21 de novembre de 2007)

dilluns, 26 de novembre del 2007

Els canvis a la família



La família, com tantes altres institucions socials, pateix un procés de canvi i de transformació. Avui en dia es negocien més les decisions, i la jerarquia ha cedit pas a una estructura més dialogant; la convivència esdevé més flexible i els fills posen més en dubte les normes que guien la vida familiar.
La confiança ha substituït el respecte, l’edat d’emancipació s’ha retardat i la maternitat a part de reduir-se també s’ha ajornat en el temps. Les relacions intergeneracionals, les ruptures matrimonials, les parelles de fet i les famílies monoparentals han suposat uns canvis dràstics en l’estructura familiar. Aquestes idees m’han semblat interessants, i es poden consultar a un estudi elaborat a instàncies de la Fundació La Caixa. M’ha resultat preocupant l’ afirmació que un tant per cent molt elevat de mares i pares es manifesten desbordats per la tasca educativa, i en el fons no saben què fer per tal de controlar el procés educatiu dels fills. Es una autèntica impotència davant la importància que han adquirit altres agents socialitzadors com la televisió, els amics o els diversos ambients sovintejats pels fills, especialment en l’etapa adolescent.

Aquest estudi de la Fundació La Caixa posa de manifest que segueix sent un problema l’educació dels fills, especialment quan arriben a l’adolescència. Els canvis socials tan ràpids provoquen que els pares no sàpiguen com abordar el repte que tenen davant seu. Un amic em va dir l’altre dia que l’únic que li demanava a la seva filla era que quan ell es llevés al matí ella ja s’hagués ficat al llit. Es un exemple extrem de la dificultat d’acceptar el per què s’ha d’arribar tan tard a casa. Un altre exemple desconcertant són els estudis: els canvis constants en el sistema educatiu fan que sigui difícil ajudar els fills, encara que es vulgui. Molts pares i mares viuen una desorientació que només poden superar amb afecte i molta dedicació.
D’altra banda, la concepció democràtica a tot arreu, com un dogma, per no dir una moda, pot fer estralls a la vida familiar. La democràcia és una forma d’organitzar la societat però no la família. El cas més evident és que si es pogués extrapolar al màxim la concepció democràtica els fills haurien de poder escollir els pares, i això com és obvi és una estupidesa, a més d’un absurd en pura regla. La democràcia és també una forma de govern i una forma de vida, dialogant, tolerant, respectuosa amb els altres. Cal que les persones siguem demòcrates per a que es pugui desenvolupar una societat democràtica. Però no es pot aplicar aquest concepte a la família, a l’escola, ni a totes les relacions personals, sense més. Diferenciar àmbits de vida és de justícia. La nostra societat necessita actituds democràtiques, però també humanes. Aquestes actituds humanes, en el cas de la família, - i també a l’escola- requereixen un respecte a la posició de cadascú, una comprensió molt profunda dels problemes dels seus membres i sobretot amor i afectivitat. Els pares i mares pateixen pels seus fills i filles perquè els estimen i l’amor es una predisposició, una actitud, en la que cadascú ha de saber estar sempre en el seu lloc a cada moment.
No podem oblidar l’important paper dels avis i àvies en l’ajuda a la institució familiar. Més del 35% se n’ocupen dels nets mentre els fills treballen, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Crec que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis i àvies en el si de la família i el rol específic que aquest col·lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Quantes vegades sentim a dir que la família ha canviat? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família, per tenir cura dels fills, o per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, ajuda en definitiva. Cal defensar amb èmfasi el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures, i la construcció de la familia des de l’amor i el respecte a tots els seus membres. I lluitar per tal d’evitar que els excessos de les conductes individualistes, egocèntriques o les avarícies desmesurades trenquin les estructures familiars. Un país amb un capital humà feble, difícilment pot fer res de bo.

(La Font del Diàleg, novembre de 2007)

dissabte, 17 de novembre del 2007

El drama de rodalies


Realment es pot qualificar de tragèdia o si més no drama tot el que està passant a Barcelona amb les obres de l’AVE i l’afectació a la xarxa de rodalies de RENFE. Milers de persones es troben afectades en el seu dret a la mobilitat i la prestació del servei públic del transport en ocasions ha desaparegut per complet. No cal dir que tot plegat està comportant un gran malestar a la població.
El problema de fons es saber què està passant realment, cosa que no s’acaba d’explicar, com tampoc es va fer amb l’apagada del passat estiu. Les explicacions dels tècnics i la dels polítics no sovintegen. Aleshores, ningú assumeix la responsabilitat política per la situació creada.
Sembla que això d’assumir una responsabilitat no vagi amb els nostres polítics. No volem només que ens demanin perdó o disculpes, que també. Els ciutadans volem respecte, i en ocasions com la present, el respecte vol dir no aferrar-se al càrrec i dimitir per dignitat.
Però ja se sap que la lògica política no és el servei al ciutadà sinó les estratègies, en especial ara que s’acosten les eleccions generals. Davant la insolvència i el descrèdit dels polítics i gestors dels afers públics, els ciutadans cada vegada creuen menys en els discursos i la propaganda des de les institucions, com no pot ser d’una altra manera. El caos de rodalies es, al meu parer, simptomàtic del moment en què viu la nostra societat: una desesperança gran perquè ningú assumeix la seva responsabilitat política de veritat, les explicacions son sempre parcials, tot es veu en clau electoral, i els ciutadans sembla que ens acostumem a la catàstrofe o això ens volen fer creure.
La situació es gravíssima, perquè s'han trencat les infraestructures del país. Per tant, que deixin de jugar amb les persones, i per dignitat i honor, s’assumeixin les responsabilitats que pertoquen en qualsevol Estat democràtic. O si més no que algú ens digui amb el cor a la mà perquè no ho han de fer així.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel, dimecres 14 de novembre de 2007)

dimarts, 13 de novembre del 2007

Els excessos del telèfon mòbil

El telèfon mòbil ja forma part de la nostra vida quotidiana, fins al punt que ens arribem a estranyar si algú ens diu que no en té. Per a molts de nosaltres parlar pel mòbil és una comoditat més de les moltes que podem gaudir, i ja no li donem importància. En canvi, a determinades zones del planeta, com a l’Àfrica, gràcies al mòbil s’han pogut establir àmplies xarxes de comunicació. Al Congo, per exemple, hi ha 3 milions de mòbils i només 20.000 fixos. A tot Àfrica hi ha 152 milions d’usuaris.A tot el món avui hi ha uns 2.500 milions d’usuaris de telèfons mòbils, dels quals 1.500 es troben en països en vies de desenvolupament. La inversió en mòbils es menys cara i es recupera amb relativa facilitat segons l’ús de les persones amb cobertura d’una antena.
No hi ha un producte a la història de l’electrònica de consum que hagi produït un creixement tan ràpid, i que s’hagi introduït amb tanta facilitat en el mercat. A més les possibilitats de futur sembla que son enormes, des del punt de vista tècnic, tot combinant la telefonia amb fotografies, televisió, missatges multimèdia, internet, etc.. El negoci de la telefonia passa necessariament pel mòbil.
Ens trobem, per tant, davant un gran invent que ens hauria de fer reflexionar sobre el futur que podem construir gràcies al seu desplegament, més enllà de les qüestions tècniques, o estrictament econòmiques o de mercat. El mòbil, com tots els invents humans, pot provocar conseqüències personals i socials, positives i negatives. El cas del mal ús del mòbil n’és un exemple d’aquestes segones: avui sembla que hi ha una addicció al mòbil, i no tenim un protocol de bona educació i respecte, en els espais públics. Per exemple, el tren - com el de la línia per anar de Granollers a Barcelona- sembla una olla de grills, al mes pur estil de “cadascú per on l'enfila”, en ocasions amb autèntiques cridòries, o amb unes sintonies musicals o de vociferacions diverses que no sé si els viatgers hem de suportar, o més ben dit, si entra dins el servei que hem pagat.
Tampoc se’n fa un ús correcte, mesurat, en mols altres espais públics, fins el punt que han de recordar-nos que apaguem el mòbil en cinemes, espectacles o cerimònies religioses. Un cas de dependències de trucades i missatges, és el cas dels joves, carn de canó de despeses familiars innecessàries, gràcies a una publicitat sense control i de gran impacte emocional en els joves i persones no formades.
Hi ha una possible addicció i un mal ús del mòbil, com també passa amb els videojocs, els xats, etc. Com que són fenòmens relativament nous, cal que els anem introduint dins la nostra vida, fins i tot dins la nostra cultura, sense dependències sinó des de la llibertat personal. Ara bé, quan la vida social, a més de la familiar o personal, es veu marcada per la dependència del mòbil i altres aparells, és quan cal actuar i posar-hi normes, pautes de comportament, horaris i límits. Estem davant d’un problema que es de fet només parcialment nou. Es nou pel que fa a les manifestacions o els símptomes. Les causes son les de sempre: el mal ús dels invents produïts per l’home, o dit en termes literaris “de progrés contra l’home”. Cal, per tant, regular l’ús del mòbil en els espais públics per a que generi benestar individual i social, enlloc del malestar. Cal també educar per saber integrar aquests nous invents en la nostra cultura en termes de normalitat ús, és a dir amb llibertat i responsabilitat pròpies de persones madures. En un altre cas, ens trobarem amb “molt soroll per no res”.
(El 9 Nou, El Vallès Oriental, divendres 16 de novembre de 2007)

dijous, 8 de novembre del 2007

Anar a 80 Km/h. i la veritat

La Conselleria de Medi Ambient del Govern català ha aprovat que per diverses carreteres que passen per setze municipis de l’àrea de Barcelona s’haurà d’anar com a màxim a 80 Km/h, amb l’argument de disminuir la contaminació. Tot i no ésser una mesura compartida per la totalitat dels experts, la decisió ja està presa i sense contemplacions tothom haurà de conduir tenint ben clar que la nova normativa comportarà també la possibilitat de multar-nos si superem aquella velocitat; això sí, amb la reserva de forma graciable que les multes es començaran a aplicar a partir de l’1 de gener del proper any. El RACC i experts universitaris sostenen que és una mesura inútil, per no dir contraproduent atès que les cues que es poden formar per anar a poc a poc, encara poden ser més perjudicials per al medi ambient.
Em sembla lamentable tirar endavant una mesura com la que comento, sense tot el consens necessari, i especialment sense saber exactament que a part de grans paraules la política que es vol portar a terme té alguna cosa a veure amb la veritat. Potser els interessos polítics, preelectorals, poden més que prendre decisions pensades realment en el be comú i en el benestar general. Una mesura com aquesta es ven molt bé en el marc d’una pretesa política de defensa dura de l’ecologisme i de la sostenibilitat, encara que no respongui del tot a la veritat. En aquest cas, el dogmatisme i el tacticisme estan per damunt de la persona, la qual si és multada (sense cap imprudència, només per anar a 100 Km/h, per exemple), s’entendrà que és per culpa seva, gairebé pel fet inconfessable d’anar en cotxe, cosa que es concep per algunes opcions polítiques com asocial per definició i impròpia dels plantejaments autoconsiderats progressistes.
Mentrestant, a part d’incomplir l’Estat espanyol els compromisos del protocol de Kyoto sobre la sostenibilitat i l’emissió de gasos contaminants, a casa nostra les infraestructures més bàsiques del nostre dia a dia se’ns cauen a pedaços i els serveis públics no funcionen amb una mínima dignitat. Les carreteres es troben saturades, i els responsables politics no ens diuen amb la veritat per davant que el problema no té solució, senzillament perquè la venda sense límits de vehicles privats és el problema. D’altra banda, els transports públics no són una alternativa realista als vehicles privats perquè en molts casos o no funcionen bé o senzillament no existeixen. La mobilitat comença a ésser un problema gravíssim de país, i ningú sembla recordar que la llibertat de circulació i de moviments és un dret fonamental importantíssim no tan sols jurídicament sinó com a element basic de la nostra cultura de la llibertat.
En ocasions penso que aquells que ens governen pensen més en ells mateixos i en els seus pretesos beneficis de tota mena, propis d’un subsistema de vida dins del conjunt del sistema social, autoreferencial, deslligat dels ciutadans als quals han de servir. I els ciutadans, desorientats, estressats, cansats de tanta manca de resposta, cada vegada creuen menys en els polítics, dels quals només senten paraules, dins un llenguatge buit. Al meu parer, només es pot servir als ciutadans des de la veritat: apagades de llum, esvorancs per obres de metro, caos de rodalies, fiasco del tren d’alta velocitat. Potser ja és hora que comencen a tenir un relat cert de totes les desgràcies que ens acompanyen els darrers temps. Algú sap realment que està passant? No del tot, sempre la veritat a mitges.
Davant el gran malestar i la enorme molèstia que patim amb massa freqüència, ningú es fa responsable políticament de la situació. Només paraules buides. Ni un gest. L’esperpent dels darrers temps requereix una cura d’urgència, en la que la honorabilitat dels polítics i gestors públics està en entredit, i per desgràcia també la mateixa dignitat del país.
(Diari de L'Ametlla, novembre de 2007)

Contra Halloween

La celebració de Hallloween no agrada a la jerarquia eclesiàstica, a les organitzacions educatives catòliques, ni a molts catòlics. A mi tampoc. Es tracta d’una festa forana, sense arrels populars, que s’ha convertit en l’exaltació d’uns valors consumistes i ocultistes, incompatibles amb l’esperit i la doctrina catòlica. Suposa abandonar una de les nostres tradicions, com és la celebració de la Diada de Tots Sants i dels Fidels Difunts.
La idea de la mort que traspua al Halloween es la dels morts vivents, la por, la mort utilitzada com una festa en una mena de màgia negra, amb disfresses. Considero que la mort no pot ser reduïda a un fet intantilitzat, o un joc per a divertir-se un cop l’any. La banalització d’un fet tan transcendental, com un element més d’una concepció consumista, com si es tractés d’anar al McDonals o de veure una pel·lícula de Walt Disney, es realment preocupant. En la societat de la increença, jugar esdevé fàcil, i Halloween es una festa fàcil d’incorporar a la ment de l’home consumidor, en aquest cas d’ espectacles.
La ràpida colonització d’aquesta festa, d’origen pagà, celta, però propagada des dels Estats Units, en especial mitjançant les grans multinacionals de l’espectacle, entre d’altres, topa avui fins i tot frontalment amb el sentit cristià de la vida, i amb un model de societat en la que el respecte als avantpassats ja té una configuració festiva determinada. La pretensió de fer tabula rasa i capgirar les nostres tradicions no és un fet involuntari. Es tracta d’un colonialisme cultural evident, que res té res a veure amb el tan lloat multiculturalisme.
L’acceptació sense més de qualsevol iniciativa forana, impulsada per raons comercials, no diu res de bo sobre la societat que tenim, a la que li volen fer perdre les seves pròpies referències. Els joves i no tan joves que es deixen endur per iniciatives com aquestes, que han crescut molt ràpidament els darrers anys, no saben potser que son objecte d’una gran manipulació, en la que fer perdre els orígens com en tantes coses de la vida és també perdre la identitat.
(Radio Estel, Comentari d'actualitat, dimecres 7 de novembre de 2007).

dimarts, 30 d’octubre del 2007

HISTÒRIA DEL SANTUARI DE PUIGGRACIÓS I MEMÒRIA HISTÒRICA.


El temps passa i resta en la nostra memòria. Els anys que porto col·laborant en activitats entorn al Santuari de Puiggraciós –més de vint- em permeten tenir una mica de perspectiva sobre els canvis que hem patit. Penso que la mateixa Església a Catalunya ha evolucionat, i que la meva formació religiosa i humanística, bàsicament postconciliar, es veu afectada per canvis i noves maneres de fer a la societat en general i a l’Església en particular.
L’escassetat de capellans, la formació que aquests reben, la recent divisió de la diòcesis de Barcelona, el “recanvi generacional” per la mort d’antics i estimats col·laboradors del Santuari, fa que les coses no siguin igual que abans. En poc temps alguns han tingut la temptació del desencís, per problemes econòmics o per la necessitat de més suport personal en l’organització d’activitats. Les noves generacions que - com les anteriors - es troben que tot està per fer, hauran d’agafar el timó. Tots plegats ens haurem d’arremangar i posar fil a l’agulla per tal de fer que el Santuari de Puiggraciós a la nostra comarca i des d’ella en altres indrets, mantingui la seva presència activa. No podem caure en l’apatia i deixar que altres ens prenguin el sentit dels mots ni la capacitat de lluitar per un cert lideratge social.
Una cosa semblant està passant a Catalunya i a Espanya amb el tema de la Memòria històrica, o com es diu a casa nostra el Memorial Democràtic. Ens cal, penso, situar el debat sobre la història en els justos termes i no permetre que els interessos polítics, electorals, sectaris, en definitiva, facin una lectura esbiaixada de la història. Puiggraciós va patir les conseqüències de la bogeria de la guerra civil (que tot i així no es la única història que ens hauria d’interessar); i també l’Església de la Parròquia de L’Ametlla del Vallès o d’altres de la rodalia, sense anar més lluny. Cal que ho recordem i que ho diguem. No es pot silenciar la persecució religiosa organitzada que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil.
Ha aparegut un interessant llibre de Jordi Albertí, que es diu “El silenci de les campanes”. S’analitza la persecució religiosa a Catalunya durant la guerra civil. A Catalunya van ser assassinats milers de religiosos, capellans, bisbes i militants d’organitzacions catòliques només pel fet de ser membres actius de l’Església. Un terç del total de l’Estat espanyol. En aquest llibre s’estudia el procés que va portar a la construcció d’una ideologia anticlerical que va esclatar en una persecució religiosa sagnant, i com la persecució religiosa també va ser utilitzada per desprestigiar Catalunya per part de les dues Espanyes enfrontades en la guerra civil.
La persecució religiosa en la Catalunya republicana ha d’incorporar-se a la “memòria històrica”, perquè aquesta no pot ser un record sectari d’una part de fets lamentables de la nostra història, ignorant la resta que no interessa per raons ideològiques. La brutalitat dels fets esmentats, - inclosos els que van succeir a la nostra contrada - amb un cert suport explícit o en ocasions omissions culpables de les forces polítiques revolucionaries, convé que sigui conegut i divulgat, a fi i efecte de situar l’actual debat sobre la memòria històrica en els seus justos termes.
No deixem que alguns ajuntaments aprofitin els actuals ajuts econòmics de la Generalitat per tal de senyalitzar indrets històrics i parlar de fets lamentables i violents però només des d’un punt de vista. No pot ser que s’esmenti, així, en uns plafons, la repressió duta a terme per un bàndol, com si els seus morts tinguessin una superioritat moral sobre els altres. No hi ha morts ni memòria històrica de primera ni de segona.
No ens deixem endur per la moda actual de la superficialitat: menys memòria històrica i més història, real i objectiva. La guerra civil va ser una etapa tràgica, per part de dos bàndols enfrontats que no voldríem que es repetís mai més enlloc del món. Una brutalitat fora de mida. Aquells que som partidaris del diàleg i les terceres vies, i d’una Catalunya centrada en la seva construcció com a país – perspectiva a la qual un sector important de l’Església d’abans i ara ha col·laborat de forma decisiva a definir- no volem que ens ignorin des de la propaganda sectària de l’esquerra, ni des de l’oblit o la indiferència d’alguns altres sectors socials.


(El 9 Nou, Vallès Oriental, 26 de maig de 2007 i Butlletí de Puiggraciós, n.60, juny de 2007)

dijous, 25 d’octubre del 2007

INTERÈS PER LA POLÍTICA I SISTEMA ELECTORAL

A totes les eleccions que s’esdevenen a l’Estat espanyol - excepte les del Senat, que són amb llistes obertes i nominals- , les llistes electorals són tancades i bloquejades. Són llistes de partit. Això implica que els electors votem i en funció del nombre de vots de cada candidatura surten escollits uns candidats. Nosaltres no podem escollir el nom d’aquest o l’altre candidat. És una operació matemàtica (la llei d’Hondt) la que fa que surtin més o menys candidats de cada llista que es presenta. A més, les llistes podrien ser tancades, és a dir, també de partit, però introduint la possibilitat de marcar un o diversos noms. Així es votaria a partits i a persones. Doncs no, això tampoc ho podem fer.
L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit.
A mi em sembla que després de trenta anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies el sistema electoral, encara que només una mica, no passaria res de l’altre món. A l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular.
El cas de Catalunya és paradoxal. Tot i tenir competències per a elaborar una llei electoral pròpia a les eleccions al Parlament de Catalunya, és la única Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que no l’ha aprovada, de manera que regeix el sistema general espanyol. A més el nou Estatut d’Autonomia de 2006 puja a 2/3 de la Cambra la majoria necessària per aprovar aquesta llei, i no tan sols la majoria absoluta (meitat més un) com era el requeriment anterior. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un consens ampli entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.
Els resultats de les darreres conteses electorals han posat el crit al cel sobre l’augment del vot en blanc i de l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè expressa una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania.
Hem d’esperar a veure què passa a les properes eleccions que tenim, les generals de març de 2008. En tot cas, de les darreres conteses electorals hauríem d’aprendre que la capacitat dels pactes post- electorals en casos d’absència de majoria absoluta és il·limitada, fins al punt de desconcertar a una part important de la població, i que hi ha partits que tot i que perden vots augmenten el seu poder institucional fins a límits gairebé intolerables, perquè patrimonialitzen en el seu benefici totes les institucions. Potser necessitem uns polítics que sàpiguen fer política i no només una lluita sectària pel poder, la qual cosa comença per ser respectuosos amb la idea que el sistema electoral és una peça fonamental de la democràcia representativa, però que la democràcia és molt més, i respectar de paraula i amb fets el pluralisme propi de tota societat. I sobretot que és incompatible amb els principis de la democràcia voler la destrucció de l’adversari per tal de convertir la teva victòria en un règim o dictadura light. Com es recorda sovint, la democràcia necessita que les persones –ciutadans i polítics- siguin realment demòcrates, la qual cosa potser no sempre es dona, o fins i tot podríem dir que és dona massa poc.
(La Font del Diàleg, octubre de 2007)

diumenge, 21 d’octubre del 2007

EL PAÍS QUE TENIM

Ara que s’acosten les eleccions generals, i que els polítics fan ús sovint d’un llenguatge més propi del màrqueting que de la voluntat de servei, convé recordar el país que tenim. Un país complex, polièdric, amb arestes que tallen però també amb esperances de futur. Cal ser optimista si es vol transformar la realitat per tal de millorar-la. Dos aspectes sobre els que voldria fer algun comentari son les bosses de pobresa que hi ha a Catalunya i el problema de la temporalitat en la contractació. Son dos àmbits en els quals es fa palès el malestar existencial de les persones. Caldria no oblidar-los mai, i lluitar amb totes les nostres forces per ajudar aquests col·lectius que pateixen. Un país es construeix amb capital humà i el benestar de les persones no pot ser una paraula grandiloqüent i propagandística. Tots hem de saber el país que tenim.
A Catalunya una de cada sis persones malviuen en trobar-se al llindar de la pobresa, la qual cosa significa una taxa de risc d’exclusió del 17,2%, segons es desprèn de la “Memòria Socioeconòmica i Laboral de Catalunya” elaborada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. El llindar se situa en 7.470 euros anuals, a diferència d’Espanya que és de 6.346,8, perquè la pobresa relativa es mesura d’acord amb la distribució de la renda. D’altra banda aquest llindar de pobresa afecta les dones un 2% més que els homes, i en especial les persones que viuen soles i son d’edat avançada. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, avui presenta noves modalitats, com les dones, les persones amb treball precari i les que provenen de la immigració.
Un altre estudi ens diu que els catalans de 16 a 30 anys estan a la cua de la Unió europea en salaris, i que els afecta en gran mesura la temporalitat i la taxa d’atur. Segons les estadístiques, Catalunya es troba una mica millor que la mitjana espanyola, però molt lluny encara d’Europa. La precarietat, en general, és un gran problema especialment per a joves, dones i immigrants. La temporalitat, en concret, comporta que com que no hi ha res més molta gent agafa aquest tipus de contracte laboral abans de restar llargues temporades a l’atur. No hi ha dubte que caldria una reforma de la legislació laboral i fiscal. Els projectes de realització personal, familiar i tota la concepció de la vida es troben condicionats per una interinitat permanent que no es bona per a viure amb estabilitat emocional.
La feina com a bé escàs, trasllada un gran malestar a les persones i a tota la societat, perquè propicia valors negatius com ara la desconfiança o el pessimisme. Caldria dignificar més la vida de moltes persones, que passen anys buscant una estabilitat que sovint no arriba mai. Només els catalans majors de 45 anys tenen unes xifres comparables a les europees amb un 13% de temporalitat. El problema de fons és que així es fa realment difícil projectar una vida, i les persones han de resignar-se a un “anar fent” com a màxima aspiració, la qual cosa no sembla un escenari encoratjador, per als joves ni per a ningú.
Totes les dades anteriors ens haurien de fer reflexionar sobre conceptes que son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, o l’estat del benestar. Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país que tenim, força injust. Un país que caldrà continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris, perquè si no és així, caminaren vers un model dual, en el qual la franja dels pobres s’anirà ampliant. I el malestar de qui no pot projectar mínimament la vida es concretarà en més dificultats per tal de formar nuclis matrimonials i familiars estables.
L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar amb convicció tots aquells que pateixen. Recordem-ho per no caure en el parany d’aquells que pensen que el progrés és a la cantonada.
(El 9 Nou, Vallès Oriental, dilluns 29 d'octubre de 2007)

divendres, 19 d’octubre del 2007

Prostitució a la carretera
Com sabeu tots aquells que agafeu el cotxe i aneu per la C-17, en determinats punts estratègics hi ha unes noies que fins i tot a ple sol, estan allà de peu, de vegades en grup, en altres ocasions soles, se suposa que oferint els seus serveis sexuals. Quina imatge més patètica! Realment em fa pena veure que ningú no fa res per tal d’evitar aquesta situació i sembla que es considera com un element més del paisatge la presència d’aquelles noies. Com si fos la cosa més natural del món que les persones es passessin el dia esperant que pari un cotxe! Em crida l’atenció que en un país on es parla tant de política, on hi ha moltíssimes administracions, que gaudeixen segons la legislació vigent de múltiples competències, on els polítics es deleixen per oferir titulars als mitjans de comunicació, i quan volem ser tan moderns, ningú no faci res per tal d’evitar la prostitució a la carretera
No entenc com no és possible actuar d’alguna manera, sobretot per evitar que es doni aquest espectable tercermundista. No entraré ara en el debat sobre legalitzar o no la prostitució, que excedeix amb molt el present comentari. Només penso que si aquestes dones pretenen fer amb el seu cos el que sembla que fan doncs que ho facin. Però no d’aquesta manera. Es recorda sovint que hi ha organitzacions mafioses que obliguen les dones a prostituir-se. En altres casos, potser les dones tinguin una certa autonomia i ho facin per les motivacions més diverses. Ara bé, jo em pregunto: cap de les administracions (Ajuntaments, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat de Catalunya, Estat espanyol, Unió Europea...) poden fer res per tal que aquestes persones no es plantin tot el dia a peu de carretera? Ningú sembla interessat en plantejar seriosament el tema de la prostitució, com s’havia fet pocs anys enrere?
Avui dia, amb una deixadesa absoluta es confon la via publica amb el fet que allà es pugui fer el que sigui. Aquest és el problema: al carrer o a la carretera no podem fer el que vulguem. Els nostres polítics tan acostumats a regular i a prohibir quan interessa, ara resulta que passen de puntetes sobre el fet de la distracció que poden patir els conductors, per exemple. Una altra cosa que es podria fer, aquesta molt més seriosa, fora estudiar com protegir els menors, atès que no tenen per què observar cóm la dona es prostitueix. Cal recordar que els poders públics han de protegir la joventut i la infància i aquest mandat els obliga a fer alguna cosa. Al meu parer, la deixadesa actual es una causa de responsabilitat jurídica, a més de política. Davant el fet de la prostitució a la carretera que suportem cada dia, hi ha el debat d’aspectes de fons molt profunds: què fer amb la prostitució i amb els clients dels serveis sexuals de pagament; considerar la prostitució com una feina més o mirar de recuperar les dones per altres treballs; quina idea tenim de l’espai públic, etc. Es poden donar moltes respostes, després d’obrir un debat profund, i de partir del respecte a les persones i en especial a la dona. Però el que no és de rebut és la situació actual. A la carretera no gràcies.
(Diari de L'Ametlla, agost 2007)

dimecres, 9 de maig del 2007

Per què, de vegades, les màquines no funcionen?

Us voldria transmetre una preocupació que tinc. Es resumiria en l’expressió, per què, de vegades, les màquines no funcionen? Ja sé que plantejat així, d’entrada pot semblar una obvietat. Les màquines funcionen fins que deixen de funcionar. Sí, és veritat. Però a mi el que em fa pensar és que cada cop estem tots plegats més pendents de les màquines. Les domèstiques i les de la nostra feina. Depenem tant de les màquines que quan alguna no funciona ens quedem aturats, com perplexos. Es com si no ho tinguéssim del tot assumit.
El rentaplats, la televisió, l’ordinador, el cotxe, tot funciona a la perfecció. I un dia, plas, deixen de funcionar. Nosaltres, diem que som usuaris, que no en sabem d’arreglar tants aparells... Aleshores apareixen els tècnics, en els que tenim una fe cega, els hi demanem que facin el que sigui per tal de no suportar més aquesta situació que ens deixa inoperants.
En un llibre de text del meu fill hi ha un poema sobre l’ordinador, de Joana Raspall, que al meu parer té molta gràcia i que us l’ofereixo a continuació.

L’ORDINADOR

Un xicot espavilat
Discuteix amb la pantalla:

- El dibuix que he començat
no m’explico per què falla!
He llegit “El gat amb botes”
i en vull fer la il·lustració.

Les tecles em fallen totes,
no sé per quina raó.

El dit quasi se m’enrampa
De tant de fer clic i clic.
Ordinador! Si em fas trampa
hem acabat! Ves què et dic.

- Xicot, rumia, rumia
I no me’n culpis a mi!
Si és per fer un gat com podria
obeir-te el “ratolí”?


Joana Raspall

dilluns, 23 d’abril del 2007

UNA REFLEXIÓ HUMANÍSTICA PER SANT JORDI 2007

Avui voldria "recuperar" un poema de la polonesa Wislawa Szymborska, que sempre m'ha semblat molt gràfic.
LA CEBA
Altra cosa és una ceba
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.
En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà identíca al final.
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.
La ceba, és així como jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.

dissabte, 14 d’abril del 2007

La “ciutat difusa”, el poble i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. La ciutat sembla ser l’indret propi de la modernitat, i com a tal cal exportar-la al camp.
Però al nostre entorn ens trobem sovint amb situacions caòtiques i desordenades. Això passa quan els pobles de les nostres contrades estan abandonant de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals.
El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar a la Barcelona metropolitana, que existeix malgrat les dificultats per definir-la jurídicament, i ens arriba cada vegada amb més força al Vallès Oriental. Així, una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem a les nostres contrades amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, ni el civisme (dels ciutadans i dels poders públics), ni, per tant, el benestar general. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació per carreteres estretes; un cop produït el caos, aleshores es construeixen les carreteres adients, amb un espai adequat. Al nostre voltant el camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables. La imprevisió i la manca de resposta útil i a temps per part dels poders públics és una tendència generalitzada a la qual sembla que els ciutadans ens hem d’acostumar.
En altres casos, els poders públics no generen una obra civilitzadora, ordenadora, racionalitzadora, per tal de convertir el caos en un ordre cívic, al servei de la comunitat. Hi ha casos, a més, què l’actuació dels poders públics és a més antiestètica, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. Actuacions com aquestes mostren la falta de sensibilitat dels responsables polítics per la idea de civisme, perquè a parer meu no es tracta de fer parcs públics, carrers, rotondes, elaborar plans urbanístics complexos o senyalitzar la direcció de la circulació de vehicles, i prou. Cal fer-ho bé, amb criteri i amb una mínima estètica, amb respecte al medi ambient, i especialment amb respecte a les persones. La ciutat difusa en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país del qual formem part.




dimarts, 10 d’abril del 2007

CONSELLS PER A LA SERENITAT I EL BON HUMOR

Només per avui tractaré de viure exclusivament el dia que tinc, sense pretendre de resoldre, d’un tram, el problema de la meva vida.

Només per avui tindré la màxima cura amb els qui m’envolten, seré captingut en les meves maneres, no criticaré ningú i no pretendré d’imposar-me ni de millorar els altres, sinó a mi mateix.

Només per avui restaré content, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat, no tan sols en l’altre món, sinó també en aquest.

Només per avui dedicaré deu minuts del meu temps a llegir un bon llibre, tan necessari per a la vida de l’esperit com el menjar ho és per a la vida del cos.

Només per avui m’adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que aquestes s’adaptin als meus desigs.

Només per avui portaré a terme una bona acció, sense dir-ho a ningú.

Només per a vui m’esforçaré a fer, com a mínim, una cosa que no sigui del meu grat, però sé que farà feliç algú.

Només per avui creuré fermament, encara que els fets s’entossudeixin a desmentir-ho, que Déu s’ocupa de mi com si fos sol al món.

Només per avui em faré un programa detallat, potser no el compliré fil per randa, però estaré a la defensiva de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui rebutjaré els temors i el pessimisme. D’una forma particular, no tindré por de fruir de la bellesa i de creure en la bondat

Joan XXIII

dilluns, 12 de març del 2007

A Catalunya tenim un medi ambient molt malmès

A Catalunya tenim un medi ambient força millorable. Els estudiosos consideren que l’excés de construcció per tot arreu esdevé un problema. La superfície urbanitzada, amb residències i infrastructures, ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys. Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc. El mateix Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha llançat l’alarma d’aquesta situació.
Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada, amb independència del color polític. Per exemple, mentre interessa vendre cotxes, com a símptoma de bonança econòmica, ens trobem també amb les greus conseqüències que el seu excés té per a la pol·lució mediambiental. Especialment l’àrea de la connurbació de Barcelona presenta unes característiques difícils, la qual cosa ha obligat al Govern de la Generalitat a aprovar un Decret per tal d’impulsar un pla de descontaminació.
D’altra banda, el cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant, essent en ocasions pitjor l’any 2004 que no pas el 2000 segons els estudis elaborats. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües residuals, atès que s’han multiplicat les depuradores, i els boscos no es troben tan malament com fa uns anys, si més no de mitjana.
Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat difusa, que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que la ciutat, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. A més, augmenta la construcció però no sempre ho fan paral·lelament els serveis socials ni el benestar general que en derivaria d’una socialització humana, i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables.
Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. Tenim un paisatge malmès per obres continues i per poders públics que no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons. Com he dit en altres ocasions, l’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. En el rerafons del model urbanístic hi ha una concepció política i social, ja que com és obvi, una opció en aquest tema no es neutra. La renovació massiva dels nostres pobles n’és un exemple de la càrrega ideològica que té qualsevol actuació en el territori, com tot el que fem en aquesta vida. I els canvis constants propiciats encara que en ocasions son sostenibles i fan moure l’economia ens destrueixen el paisatge, ens provoquen una degradació de l’entorn, i ens instal·len en un “progrés decadent”. Per això, m’agradaria dir, per acabar, que no sé si paga la pena tanta moguda, per ser els més rics del cementiri.


Urbanisme i Política

Darrerament han aparegut diversos casos de corrupció urbanística, el més famós el de Marbella. El fenomen de la corrupció urbanística em crea una certa perplexitat, perquè d’una banda hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge i de l’altra avui patim una mena de bogeria constructora de residències, fins i tot de segones i terceres. D’altra banda, gràcies a la construcció els índexs de l’atur no pugen, atès que l’activitat constructora ocupa una part important de persones que si no fos així no trobarien feina.
Sembla que el problema té difícil solució, però hi ha un fet que és real: els Ajuntaments, amb un dèficit crònic de finançament suficient per a fer front a la gran quantitat de serveis que han de prestar, concedeixen finalment les llicències d’obres, i els Plans urbanístics en darrera instància aprovats per la Generalitat, mostren una considerable ineficàcia per tal de resoldre un dels temes bàsics de la vida, que és l’accés a un habitatge digne. Tampoc es resolen altres problemes greus associats a l’anterior, com ara el foment de l’autonomia dels joves, l’excessiva dependència de la hipoteca –que ja està esdevenint com una manera de viure, és a dir, hipotecat de per vida- , o una construcció respectuosa amb el medi ambient, allò que avui alguns anomenen amb una expressió políticament correcte l’urbanisme sostenible.
Urbanitzar, fer carrers, cases, pisos, i estendre el mon del ciment, mou moltíssims diners, i en ocasions –masses pel que sembla- ha facilitat pràctiques corruptes (desviacions de poder, de diners, o directament robant), sense la necessària intervenció efectiva dels poders públics per tal de satisfer els interessos generals. Potser no sempre s’ha arribat a aquest nivell greu de la corrupció però més enllà de les pràctiques delictives, el fet és que el nostre país té una dependència excessiva, per no dir patològica, de la construcció deslligada de la necessitat de l’habitatge, que ha consolidat un tipus de negoci amb massa tendència a l’enriquiment immediat i excessivament fàcil.
Penso que hauríem d’obrir un debat polític molt més seriós i profund que el produït fins ara: si el sector de la construcció ha de ser el motor de l’economia, sense lligams amb el dret a l’habitatge, amb el dret al paisatge i a la protecció de l’entorn, podríem pensar que no val la pena seguir per aquest camí, a no ser que consentim sense més la destrucció del paisatge i del país, en benefici només d’uns pocs. De cara a les properes eleccions municipals de maig de 2007 fora interessant que ens fixéssim en les propostes que fan els diferents partits que es presenten, ja que al meu parer aquest és un dels problemes més greus que tenim a casa nostra. I el debat ha de continuar després de les eleccions, perquè si no sempre podrà sortir algun alcalde o regidor il·luminat o “encantador de serps” que ens vulgui canviar el poble on vivim, tot pretenent emular als grans urbanistes i fer que la població – com va dir l’Alfonso Guerra en un altre context- “no la reconegui ni la mare que la va parir!”. Per aconseguir aquest objectiu de ben segur que trobarà col·laboradors fidels, a qualsevol preu.

dimarts, 6 de març del 2007

L’espiritualitat en la política

Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional de la UAB

Amb aquest títol es vol provocar una reflexió profunda sobre el descrèdit en que ha caigut aquesta ciència social, anomenada Política, que etimològicament significa: govern de la “polis”, de la comunitat. Avui s’entén, majoritàriament, com una lluita pel poder, amb poques idees sòlides i moltes estratègies, estadístiques o intrigues, aplicant-se sovint el criteri que tot s’hi val, es noti o no, per mantenir-se en àmbits de decisió pública. Aquest polítics no fan política, viuen de la mateixa i són una mostra de decadència personal, del país i de la mateixa idea de la política.

Davant d’aquesta situació, es pretén posar sobre la taula un canvi de paradigma, una “nova manera de fer política”, un retorn a la comunitat. Avui hi ha una crisi del sentit de comunitat i de pertinença. Per això cal fomentar la política de construcció de país, que en el cas de Catalunya és la construcció constant de la nació. Si no hi ha sentiment de pertinença, no hi ha comunitat i, per tant, la política entra en crisi.

El polític que transcendeix perquè sap (pre)ocupar-se dels altres i del país, de coses que no son només els interessos propis, fins i tot de partit, que sap cultivar-se com a persona per lliurar la seva vida a un ideal, realitza una activitat profundament espiritual.