divendres, 28 de febrer del 2014

Civisme, espai públic i convivència

Catalunya necessita avui aprofundir en el civisme i en les potencialitats de la convivència democràtica, pluralista, segura i lliure. En els nostres carrers i places, en l’ús dels equipaments públics o a les xarxes socials, es plantegen problemes de convivència que caldria situar en el marc d'una concepció de "ciutadania republicana".
Els països democràtics ho són en la mesura en què faciliten la participació dels ciutadans en els diversos àmbits de la vida pública. En la gestió dels espais públics, el civisme hi té un paper fonamental. Aquests espais constitueixen un àmbit crucial per a la vida del ciutadà en societat: són els espais on l’individu es realitza en tant que ciutadà que exerceix els seus drets amb i davant els altres. En la mesura en què aquest exercici dels drets no sigui interferit pel comportament dels altres, els ciutadans gaudiran d’una qualitat de vida més gran i més democràtica. En sentit contrari, un excés d’interferències i impediments d’aquest exercici dels drets disminuirà la seva condició de ciutadà i el traslladarà a entorns predemocràtics en què la llei que s’imposa és la voluntat del més fort. A més, l’entorn incívic provoca un alt sentiment d’inseguretat i inhibeix la participació ciutadana en qualsevol activitat que es dugui a terme en aquests espais. En conseqüència existeix un lligam important entre el civisme, la participació democràtica i la seguretat.
Aquest lligam amb la seguretat fa que la participació ciutadana pugui esdevenir problemàtica o no del tot atesa. En ocasions es fa una lectura parcial de l’ incivisme, només com un problema de seguretat ciutadana, quan cal anar molt més enllà, i fer un plantejament global, polític i comunitari. Tradicionalment s’ha considerat que la solució als problemes de l’incivisme s’ha de tractar fent servir mecanismes propis de la seguretat pública vinculats al poder coactiu de l’Estat de dret.
Històricament i conceptualment, l’Estat sorgeix per garantir la seguretat dels ciutadans, passant a l’esfera pública els seus mecanismes de control i de garantia. En aquest sentit resulta, en principi, problemàtica la idea de permetre que els ciutadans es garanteixin la seguretat pel seu compte. Probablement per això totes les nombroses ordenances municipals per afavorir el civisme i la convivència que s’han aprovat al nostre país els darrers anys s’han centrat sobretot a definir determinades conductes com a infraccions i a establir les corresponents sancions, sense introduir espais suficients de participació ciutadana per tal de promoure la convivència i el civisme.
Els darrers canvis de les nostres societats, derivats tant de transformacions socials com de la introducció de les noves tecnologies, han provocat la creació de xarxes socials diferents de les tradicionals, basades en l’associacionisme considerat en un sentit ampli. Aquesta evolució social ha fet perdre representació a les xarxes tradicionals, cosa que ha implicat una dificultat per un funcionament efectiu, des del punt de vista de la representativitat dels mecanismes més habituals de participació. Avui, necessitem estudiar com es poden articular noves vies de participació en el camp de la seguretat, la convivència i el civisme, a través de les xarxes socials, que siguin efectives per recollir les iniciatives i preocupacions ciutadanes en aquests àmbits, de manera que es corresponguin amb les inquietuds bàsiques i compartides de la comunitat. Existeixen ja algunes iniciatives (a FacebookTwitter, etc.) i caldrà pensar-ne de noves tenint en compte les possibilitats que ofereixen les TIC’S. Cal recordar l’èxit de recents convocatòries i campanyes (com ara el 15-M) que s’han difós ràpidament mitjançant les xarxes socials.
L'espai públic és el cor de la ciutadania, és a dir, l'espai socialment democràtic. Per això és "l'àgora" d’avui, un element definidor i propiciador del desenvolupament de les activitats socials que ha de contribuir a millorar la qualitat de vida de la gent. La qualitat de l'espai públic garanteix la qualitat de la ciutadania, és a dir, si tenim un espai públic on els processos de decisió són debatuts i sotmesos a deliberació, estarem sens dubte davant d'un espai realment democràtic. Per conviure necessitem un consens bàsic sobre allò que es pot fer i allò que no es pot fer. I aquesta decisió fonamental només es podrà imposar finalment si hi ha una complicitat i una acceptació des de la diversitat.
Per analitzar aquests elements s’ha creat L’OBSERVATORI DE LA CONVIVÈNCIA I EL CIVISME A CATALUNYA, amb els següents objectius:
1) Anàlisi sistemàtica de les ordenances de civisme, amb la intenció de fer un balanç de llur aplicació, les conductes cíviques i incíviques, i els valors socials dominants. En un segon moment, plantejar la conveniència d’una llei reguladora de l’espai públic a Catalunya.
2) Explicitar la importància de l'espai públic en una societat democràtica. Estudiar els conflictes que es donen en l’exercici dels diferents drets fonamentals de les persones i propiciar així una reflexió participativa sobre les condicions de la convivència en llibertat.
3) Fer propostes normatives per al futur: un Codi de bones pràctiques cíviques, que recullin les experiències positives que ja es donen en diferents indrets de Catalunya i que puguin ésser útils de cara al futur i de noves que es formulin.
4) Desenvolupar aplicatius informàtics per tal de facilitar la gestió de la convivència cívica, que puguin ésser útils per als agents cívics, la policia, mediadors comunitaris i totes les persones implicades en la millora de la convivència.
5) Aquest Observatori pretén rellançar el que existeix a la Generalitat de Catalunya, mitjançant la col·laboració institucional entre la universitat i les institucions públiques.

Persones i coses

Avui segueix existint el tràfic il·legal de persones, l’abús de menors o el turisme sexual, per a posar alguns exemples de pràctiques absolutament inadmissibles èticament. Però també hem de considerar reprovables totes les actituds de cosificació, de degradació dels altres, en totes les seves facetes (sexuals o laborals). Quan l’home creu que pot guanyar diners amb la utilització del cos i de l’ànima dels seus congèneres s’està degradant, sens dubte, fins a uns límits intolerables, la qual cosa suposa que s’està situant en la més absoluta de les misèries humanes. Davant d’aquesta manifestació tan evident del mal en el món cal que lluitem amb tots els recursos possibles, legals i morals, per tal d'establir un codi mínim de conducta respectuosa amb els drets inherents a la dignitat de totes les persones. Arreu del món.
El dia 23 d’agost la UNESCO ha declarat que sigui el 'Dia internacional per al record del comerç d’esclaus i per la seva abolició'. Aquesta data concideix amb la sublevació el 1791 de la població d'Haití, que va tenir com a conseqüència la creació del primer Estat negre lliure, i un primer pas per a l’abolició del tràfic d’esclaus.
D’altra banda, el tràfic d’esclaus va ser declarat un “crim contra la humanitat” durant la conferència mundial de Durban contra el racisme, celebrada el 2001.
L’esclavitud, en totes les diverses manifestacions, segueix essent una pràctica incompatible amb la dignitat de la persona, que ha estat portada a terme al llarg de tota la història de la humanitat i que sembla no acabar mai. Convertir l’ésser humà en una cosa objecte del comerç es realment la màxima degradació possible a la qual es pot sotmetre una persona.
Amb formes renovades, l'esclavitud segueix existint, en ocasions associada a màfies i organitzacions criminals transnacionals. Convertir una persona en cosa, és una realitat massa frequent, malauradament, encara que aquest fet no sigui entés sempre com a esclavitud, en el sentit tradicional del terme.
Cal que ajudem la humanitat a desvetllar-se en plenitud de dignitat i llibertat, en totes les formulacions imaginables. No és un fet del passat sinó plenament actual. 

dimarts, 18 de febrer del 2014

La indignitat dels "nens soldats"

El 12 de febrer s'ha commemorat el Dia Internacional contra l´ús dels nens soldats
A diverses guerres que tenen lloc al mon es fan servir nens. La conclusió és que en més de 20 conflictes armats s’han reclutat nens, sense el seu consentiment, obligant-los a combatre, entrenant-los en l’ús de armes de foc i explosius, i exposant-los a tot tipus de treballs forçats i abusos sexuals.
S'ha documentat que fins i tot els Estats Units va enviar 62 soldats de 17 anys a lluitar a l’Afganistan i Iraq durant els exercicis de 2003 i 2004. Altres països occidentals com Àustria, Alemanya, Holanda o el Regne Unit també han reclutat a menors de 16 o 17 anys tot i que afirmen que no els envien al front fins que tenen 18. Finalment, un informe sosté que en els conflictes d’Afganistan, Angola i Sierra Leone es van mobilitzar fins a 40.000 nens.
Aquest problema dels nens soldats ha estat reiteradament condemnat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però fins ara no s’ha imposat cap sanció als Estats reclutadors. Alguns demanen que la ONU faciliti la persecució d’aquesta activitat i es processi els responsable davant del Tribunal Penal Internacional.
El segrest, engany o el mer ús pel motiu que sigui, dels menors per a fer la guerra mereix una condemna amb total rotunditat. Em sembla un símptoma de la barbàrie i la maldat humana. Si fer la guerra ja és de per si una aberració sense pal·liatius des de la perspectiva de la impossibilitat de la convivència social, atreure els menor cap aquesta manera de viure és una de les actuacions humanes més miserables.
No es pot jugar amb els drets dels infants, en qualsevol indret del planeta, i ser infant ha de ser sagrat. Per això em fa també molta pena quan veig nens afectats per mines antipersones, lisiats, o si més no mers espectadors dels bombardeigs. Un nen no es mereix mai aquesta deshumanització. Cal lluitar en el nostre món per a que la infantesa sigui una edat de construcció de la personalitat, des del dret inalienable a  la pau i a la dignitat de les condicions de vida.adonstrucció de la personalitat, des del dret inalienable a  la pau i a la dignitat de les condicions de vida.