dilluns, 10 de novembre del 2014

Col•lapse institucional i crisi de legitimitat del sistema polític espanyol



L'Estat espanyol viu una etapa de crisi molt greu, de tipus polític, econòmica-financera i per sobre de tot moral. Una crisi  que afecta la legitimitat del mateix Estat, és a dir, la resposta a la pregunta: per a què serveix un Estat així?

Si fem un repàs a les institucions o òrgans constitucional no hi ha cap que funcioni bé, en termes de legitimitat: corrupció, manipulacions sectàries, ...disfuncions de tot tipus afecten des de la Corona fins el Tribunal Constitucional, passant pel Govern, les Corts Generals o l'organització territorial, amb el conflicte amb Catalunya com a estrella.

Podem afirmar que hi ha un autèntic col·lapse de les institucions i del conjunt del sistema institucional, que es manifesta en la impossibilitat de fer un ús racional de la política per a solucionar els problemes morals i materials de la ciutadania.
La teoria de l'Estat ha encunyat la idea que l'Estat és una organització institucional que exerceix un poder polític sobirà, que s'expressa en una capacitat d'imperium, si pot ser amb el consentiment de la ciutadania. Jo em pregunto el sentit d'un Estat que genera malestar als ciutadans, que no resol -en ocasions fins i tot agreuja- els problemes estructurals, seculars, latents des de la seva creació. Cap teoria política, com ara el contractualisme o l'utilitarisme, poden donar una resposta satisfactòria. L'Estat existeix per a generar algun tipus de profit a les persones, perquè en un altre cas, aquestes difícilment prestaran llur consentiment, a no ser que es converteixen en mers súbdits. Un Estat en el que una "casta extractiva" ha robat fins a límits insospitats, on alguns s'han apropiat de les institucions públiques, fent-les exclusives i no inclusives, expulsant del sistema institucional les idees difícils (com ha passat en el procés sobiranista català), que no sé sap ben be a qui representa, a no ser que sigui a una elit vinculada a sou als partits polítics que han segrestat la democràcia i han convertit la vida política en una partitocràcia[1], i que en gairebé quaranta anys ha estat incapaç de fer una sola reforma constitucional per a adaptar-se a la voluntat popular (a excepció dels condicionaments limitadors de la sobirania que venen d'Europa).
Un Estat així li costa -al meu parer- trobar legitimitat perquè perpetua la clàssica distinció entre l'Espanya oficial i l'Espanya real. A més, les dificultats per a resoldre els problemes socials derivats de l'exclusió social, de la crisi de la classe mitjana, de la integració territorial, de la lluita d'elits, i sobretot de la tradicional impossibilitat de generar consens (l'imaginari de la transició també sha escardat) fan que s'hagi acabat un cicle, que no se sap ben bé com tancar-lo del tot per a iniciar una nova època. Tot molt a l'espanyola manera, nous cicles, noves etapes, però sense fer net de tot, com passa ara que han tornat a emergir els fantasmes tradicionals del passat, segons que ens mostra la història[2].

La corrupció ha arribat a uns nivells inaguantables, en una dinàmica de confusió entre allò públic i allò privat. Així, no sembla gaire de rebut voler socialitzar les pèrdues com en el cas dels rescats als bancs, retallant i oblidant els drets de les persones. La casta extractiva i xucladora[3] ha estat detectada per la societat i aquesta, amb coneixement de causa, no vol continuar subordinada a un personal que s'ha aprofitat fins al punt de robar-nos molt, tant que fins i tot alguns ens volen robar l'esperança, en especial de les noves generacions. No pot ser que de nou ser espanyol sigui ésser un exiliat en potència. Molta gent no pot més i ha dit prou...

L'Estat aleshores no exerceix un poder polític hegemònic i sobirà, condicionat com està a tantes accions delits extractives, i oligarquies que s'han destapat[4]. Tindrà força coactiva però li manca legitimitat. I les grans paraules no interessen ningú, com la sobirania nacional de la que diu el president del Govern que no pot disposar... L'Estat no canalitza la participació democràtica, dominat com està per l'oligarquia governant.

Algú pensa que apel·lar a la sobirania nacional, com a gran paraula pot solucionar alguna cosa? Avui aquest concepte no existeix en el si de la Unió Europea, i menys en la zona euro, i encara menys en l'actual escenari de crisi del "deute sobirà", que ha de ser ajudat per les instàncies supraestatals. Els anomenats "mercats" ens governen sense gaire capacitat estatal per a reaccionar a les maniobres que operen, sempre amb una considerada manca de cintura dels responsables polítics i amb la mirada entre escèptica i incrèdula de la ciutadania. Avui la política s'ha convertit en la incapacitat per a gestionar el benestar, en la dificultat per a crear condicions de transformació social, tot marcat per la llosa del deute públic o privat, fins uns límits insostenibles. Les persones han passat a ser "persones amb hipoteca" i "ciutadans amb deute". Un deute que també és sobirà, però les persones no! La política s'ha substituït per l'economia. Tot està condemnat a aquesta transformació[5].

Han fallat tots els controls? El poder s'ha desbocat? Una immensa crisi moral s'ha apropiat de la "cultura general"[6]. Potser el relativisme moral s'ha expandit fins a límits insospitats. La realitat és que avui no sabem què vol dir complir la llei, actuar segons la constitució, viure en un Estat de Dret; la seguretat jurídica ha desaparegut davant l'empenta del decret llei com a vehicle d'imposició d'una majoria absoluta del PP que no se sap on ens porta. Mentre tant, l'atur, l'economia submergida, el creixement de les desigualtats, lexclusió social, la picaresca, el quixotisme, sestenen arreu.

Espanya ha fracassat en la creació d'una unitat nacional, de forma pacífica i democràtica, i la tensio nacional amb Catalunya ha crescut aquests darrers anys. L'encaix de Catalunya en el si de l'Estat espanyol és un tema sempre pendent quan hi ha llibertat i democràcia. Seguim igual, segle rere segle. L'autonomia de Catalunya ha estat un gran pas endavant però s'ha quedat curta, perquè no es reconeix el seu fet diferencial. Espanya mai podrà ser plurinacional. No es vol. Això fa créixer l'independentisme. En l'actual època de crisi, el projecte de la independència de Catalunya dona esperances a molta gent. Benvinguda sigui, si serveix per a construir una nova comunitat des de valors compartits. Cal definir però moltes coses. Primer caldrà determinar la voluntat de ser, després que ens deixin ser. Per a mi, però, el més important és construir comunitat, des del respecte a les persones i llur dignitat. I això, com la vida mateixa,  sempre està en construcció, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Si no tenim nació per a que volem l'Estat? Sempre es planteja el mateix problema.

El gran repte és la qualitat humana de les persones. I per allò que estem tractant aquí la cultura democràtica. Tot i que s'ha dit que la democràcia pot existir sense demòcrates, on hem arribat és precisament a la conseqüència d'aquest principi. I per a que no es repeteixi mai mes cal assumir la cultura democràtica, la de la tolerància i el respecte, la que no faci possible la dictadura d'una majoria perquè es plantegi el diàleg i la cerca de la convivència. No cal dir gaire coses més: si la gent és demòcrata i allò que està bé resta mínimament fixat, la civilització s'imposarà a la barbàrie.

La llarga crisi que estem vivint, a Catalunya també, ens ha de fer esperonar per a treballar per un nou nacionalisme personalista, basat en els valors de la persona com a constructora d'una comunitat de la que se senti membre, en el context de les identitats múltiples. Així Catalunya serà un subjecte polític, plenament nacional, i si pot ser -tan de bo- sobirà. Un subjecte polític  interdependent amb d'altres en el si de la Unió Europea. Una subjectivitat col·lectiva que només tindrà qualitat humana si la persona s'integra a la nació des de l'amor cívic.


[1] La composició del Consell General del Poder Judicial o del Tribunal n’és una bona mostra.
[2] J. Álvarez Junco, “La carga del pasado”, El País, 12 d’octubre de 2014.
[3] Vegeu, G.A. Stella i S. Rizzo, La Casta, Rizzoli, 2007. Recomano la lectura de la ressenya realitzada per Enric Juliana, a La Vanguardia, el 12 de febrer de 2014.
[4] L. Garicano, El dilema de España. Ser más productivos para vivir mejor, Península, 2014.
[5] Z. Bauman, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, Paidos, 2014
[6] Espanya s’ha situat juntament amb Síria pel que fa a la davallada provocada per la corrupció, segons Transparency International, al seu Baròmetre de 2013. Un retrocés espectacular!