dijous, 27 de gener del 2011

La crisi permanent del servei de rodalies

El servei de rodalies de Barcelona ha tornat a fallar de forma flagrant. Aquesta vegada a mi no m’ha afectat però si a coneguts que indignats m’han explicat les peripècies, la desesperació, els problemes d’arribar tard a la feina, l’afectació inadmissible en definitiva al dret a la llibertat de circulació i de moviments dels ciutadans d’aquest país.

El traspàs de les rodalies ha estat un fiasco, perquè han canviat de moment els colors dels trens, i poca cosa mes. La qualitat del servei encara haurà d’esperar per a millorar.

Els maquinistes, autèntica casta privilegiada del món dels ferrocarrils, s’han declarat en vaga de zel. Uns 40 de 530, però de forma continuada, en línies i horaris estratègics per a provocar el caos.

Llegeixo que en un dia s’han cancel·lat 38 trens, i que la mitjana ha estat de 30 minuts de retard. 40 persones han causat una alteració de la mobilitat de unes 400.000 que son les que agafen el tren de rodalies de cada dia. Els afectats s’han organitzat en una plataforma, que es pot consultar a la web renfadats.org. El Síndic de Greuges actuarà d’ofici en aquest cas.

No ens trobem formalment davant d’una vaga sinó incompliments d’horaris amb pretextos como "la falta de confort" del seient del maquinista. El motiu de discòrdia sembla ser l’organització dels horaris del col.lectiu.

Sigui com sigui, potser ja és hora que els ciutadans d’aquest país ens rebel·lem contra les decisions prepotents de determinats col·lectius, que fan servir les seves reclamacions laborals per a provocar el caos a una societat massa castigada per un mal servei. Davant de la dictadura de determinats grups minoritaris que es creuen legitimats per a qualsevol cosa, cal que diguem prou amb contundència. Primer els controladors, ara els maquinistes, i demà a veure qui ens farà la guitza. Els ciutadans, destinataris dels serveis públics, no podem admetre la constant cerimònia del descontrol. Per imatge del nostre país, i per dignitat.

divendres, 14 de gener del 2011

L’ ”ESTATUTO DEL ESTUDIANTE UNIVERSITARIO”

El passat 31 de desembre es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat el Reial Decret 1791/2010, de 30 de desembre, mitjançant el qual s’aprova l’Estatuto del Estudiante Universitario. Aquest Estatut, és un mandat previst a la L. O. 4/2007, de 12 d’abril, que modifica la L. O. 6/2001, de 21 de desembre, d’Universitats.
Els dos grans eixos del seu articulat són, d’una banda, una declaració de drets i deures dels estudiants, malgrat que en aquest segon cas, en no ésser una norma amb rang de llei no pot imposar sancions, de manera que deixa en vigor el reglament de 1954, tot i que encarrega al govern per a que en un termini d’un any presenti un projecte de llei sobre la matèria. D’altra banda, crea el Consell d’Estudiants de l’Estat com a òrgan de deliberació, consulta i participació de l’alumnat universitari dins el Ministeri d’Educació, de propera constitució i en el qual cada Universitat tindrà un representant.
Segons els principis que defineixen l’espai europeu de educació superior es concep l’estudiant universitari com a subjecte actiu del seu procés de formació, amb valoració de la seva feina dins i fora de l’aula, amb el suport de l’activitat docent i de les corresponents tutories. Se’l reconeix també com a corresponsable socialment en la rendició de comptes de les universitats. L’Estatuto es d’aplicació a tots els estudiants de les universitats, públiques i privades, tant dels centres propis com dels centres adscrits i dels centre de formació continua que en depenguin, i afecta l’alumnat dels tres cicles universitaris.
Es consagra el principi d’igualtat de drets i deures de tot l’estudiantat, el de no discriminació, així com el de corresponsabilitat universitària, entès com a reciprocitat en l’exercici dels drets i llibertats des del respecte a les persones i a la institució universitària com a bé comú de tots aquells que la integren. Estableix el dret al reconeixement dels coneixements i capacitats adquirits, en el seu cas mitjançant el “Suplement Europeu al Títol”. Es fa referència també a la mobilitat estudiantil, que haurà de ser reconeguda acadèmicament. Es preveuen les atencions especials per a estudiants amb discapacitat.
Descriu una llarga llista de drets comuns als estudiants universitaris al seu art. 7 (estudi, igualtat d’oportunitats, formació acadèmica de qualitat, conciliació amb la vida laboral i familiar, assistència docent i tutorial, etc), i es reconeix la figura de l’estudiant a temps parcial. D’altra banda, es detallen drets específics per als estudiants de grau (art. 8), els de màster (art.9), de doctorat(art.10), i de formació continua i altres estudis oferts per la universitat (art. 11). Pel que fa als deures, la llista és més curta, segons es pot veure a l’art. 13 i sense sanció jurídica en cas d’incompliment. Es detallen deures com ara l’estudi i la participació activa a les activitats acadèmiques, el respecte als membres de la comunitat universitària, tenir cura de les instal·lacions i bens, abstenir-se d’activitats fraudulentes, respectar el nom i símbols institucionals, respectar els actes acadèmics, abstenir-se d’actuacions discriminatòries, exercir els càrrecs de representació quan hagin estat escollits, etc.
Es posen en relleu aspectes importants de la vida acadèmica com la funció tutorial, la programació docent, i l’avaluació dels estudiants per tal d’obtenir una titulació oficial. Es fa una especial referència a les pràctiques externes, i al reconeixement i transferència d’activitats culturals, esportives, de representació estudiantil, solidàries i de cooperació.
Es presta una especial atenció a la participació i representació dels estudiants (capítol VIII), promovent-hi la paritat entre sexes, i el foment de la participació de les persones amb necessitats especials. S’apel·la a la responsabilitat dels representants dels estudiants atesa la important funció que desenvolupen. La Universitat haurà de promoure la creació de col·lectius i associacions d’estudiants, i dissenyar polítiques de millora de la sostenibilitat i la solidaritat. Es reconeix el dret a participar en programes de beques i ajudes, d’acord amb el respecte del principi de progressivitat, la suficiència, l’equitat i l’aprofitament acadèmic. També es dona importància al foment de la convivència i a la figura del Defensor Universitari.
El Capítol XI regula el “Consejo de Estudiantes Universitarios del Estado”, adscrit al Ministeri d’Educació mitjançant la secretaria general d’Universitats. Pel que fa a la seva composició (art. 48) hi haurà un representant de cada universitat espanyola, pública i privada. Si la Universitat té un Consell d’Estudiants serà el seu president el representant i si no és el cas, com passa ara mateix a la UAB, el representant serà nomenat pel Consell de Govern a proposta dels estudiants electes que en formin part d’aquest òrgan. Hi haurà també un representant de cadascuna de les confederacions i associacions d’estudiants amb presencia al Consell Escolar de l’Estat; un representant de cadascun dels Consells Autonòmics; tres representats d’entitats estudiantils que tinguin una implantació en un mínim de sis universitats de tres comunitats autònomes diferents, i que tinguin representació en consells de l’alumnat o consells de govern; cinc membres designats pel president entre personalitats de reconegut prestigi en el camp de l’educació superior. I haurà també membres nats i el Ministre d’Educació actuarà de president. Un representant estudiantil, escollit pel Ple, serà el vicepresident segon. Caldrà respectar el principi de presencia equilibrada d’homes i dones.
Es preveu que aquest Consell sigui creat en el termini màxim de quatre mesos des de l’entrada en vigor de l’Estatut. Les Universitats en el termini màxim de tres mesos hauran de designar els seus representants. El seu mandat és de dos anys. Les funcions del Consell es regulen a l’art. 51 i es configura com un òrgan de proposta, d’assessorament, i d’interlocució davant el Ministeri. S’ha d’aprovar un reglament intern de funcionament. Pot actuar en Ple i en Comissió permanent.
Altres elements previstos a l’Estatuto són: la referència a l’activitat esportiva com una part de la formació integral de l’estudiant; la formació en valors -l’art. 63 parla de la llibertat, l’equitat, la solidaritat, el respecte i reconeixement de la diversitat, els valors mediambientals i de sostenibilitat i afirma que l’actuació de l’estudiant s’ha de guiar per la honradesa, la veracitat, el rigor, la justícia, l’eficiència, el respecte i la responsabilitat-. La Universitat ha de propiciar les condicions perquè els estudiants siguin autònoms, responsables, raonables, tinguin sentit de la justícia, coneguin la legalitat i siguin capaços d’entendre les opcions dels altres; es posa en valor també la participació social i de cooperació al desenvolupament, a més d’una correcta organització de l’atenció a l’universitari, i les associacions d’antics alumnes.
Finalment, aquest Reial Decret disposa també que el Govern estudiarà una redefinició de la cobertura de l’assegurança escolar, i remet a un futur projecte de llei.
En definitiva, després d’un llarg procés d’elaboració, estem davant d’una norma estatal amb rang reglamentari, que té caràcter de normativa bàsica. Fa servir sovint un llenguatge grandiloqüent i transcendental, però també en ocasions poc precís. Si bé sistematitza diversos aspectes de la condició d’estudiant universitari, necessitarà concrecions i una atenta lectura des de les Universitats.

diumenge, 9 de gener del 2011

El civisme i els valors a la societat actual

(reproduit al número 2 de "Quaderns de Persona i Democràcia", LLibertats, seguretats i civisme. Desembre de 2010).
I
Primer de tot, vull agrair la possibilitat de col·laborar entre “Persona i Democràcia. Joaquim Xicoy” i el grup de recerca sobre Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat de la UAB, perquè és una mostra de les sinèrgies i les preocupacions comunes, en l’intent de comprendre la nostra societat actual, tot actuant en això que ara s’anomena la transferència cultural i social. Les reflexions des de la universitat s’han de connectar amb les que acullen entitats de la societat civil, per tal d’articular un discurs el més complet i útil possible.
En el present cas, la sinèrgia, que és el punt de vista metodològic d’aquesta jornada és la comprensió del civisme com un conjunt de regles i actituds morals que donen un sentit determinat a la llibertat i a la seguretat, atès que forneixen un concepte de persona, i un humanisme edificat sobre aquella base moral. Hem de recordar ara que el civisme es podria comprendre com una mostra de la llibertat política, la qual com va escriure Montesquieu a L’Esprit de les lois, és ni més ni menys que complir la llei. Aquesta no és per tant una imposició, en aquestes coordenades, sinó la condició sine qua non de la mateixa idea de llibertat.
En conseqüència, la possible tensió entre llibertat i seguretat, que tant amoïna avui es veu superada per la vivència del civisme. Un civisme que lluny de ser qualsevol acatament sense sentit de les lleis és producte de la condició cívica, de la correlació ponderada entre deures i drets (en especial els drets fonamentals que han fornit la cultura i la forma de vida d’occident). Un civisme, a més, que expressa la pertinença a una comunitat de vida, amb uns valors mínimament compartits pe tots els seus membres.

II
No es pot oblidar que els drets i els deures són dues cares de la mateixa moneda. I per a que això sigui així realment, cal compartir una “cosmovisió”, és a dir, una visió del món que doni sentit als membres de la comunitat. Avui, el multiculturalisme, ha pretès dissoldre els vincles comunitaris i ha caigut en la idea errònia d’igualar totes les cosmovisions, de manera que ha generat un conflicte social, una cultura dels drets sense deures, una manca de sentit global de la vida. No hi ha res més antidemocràtic que el multiculturalisme entès com una tabula rasa de la història, de la cultura, de les condicions que han format una determinada societat, perquè propugna un “home sense atributs”, que desemboca fàcilment en el relativisme ètic, la confusió mental i la manipulació.
Per això considero que cal tornar al discurs de les virtuts cíviques, enteses com la vivència de valors sòlids, conseqüència d’una convicció comuna sobre que vol dir el bé, i que vol dir ésser bona persona i bon ciutadà. Sovint, en absència d’accions cíviques espontànies, es recorre a la norma jurídica, a l’ordenança municipal, o en altres àmbits al codi de bon govern, de col·lectius i fins i tot de societats de capital, perquè un cop perdut el nord moral, no hi ha més remei que fer us de la imperativitat. Però no tot espot deixar a la imposició normativa; cal anar més enllà i esperar que amb bona educació les virtuts humanes es desenvolupin i es practiquin .
Avui ens cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals –per dir-ho des del discurs del catolicisme cultural. L’ètica de les virtuts s’emmarca en el si d’un plantejament comunitari o republicà, que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (com ara Aristòtil i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval (que construeix l’argument de les virtuts del cristià, com es mostra en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

III
L’ incivisme no sempre es manifesta com a delinqüència. Sovint són actes de “baixa intensitat violenta”, que molesten a la convivència, com llençar papers a terra, pintades,etc. o sigui manifestacions de la falta de respecte pels altres i pel bé comú. Socialment afecta la reflexió sobre els límits de la tolerància (recordem que es tolera el que es considera dolent). En tot cas, genera inseguretat en l’espai públic.
Aquí, voldria recordar que l’ incivisme el poden provocar els ciutadans però també els poders públics, mitjanant el que s’ha anomenat la “mala administració”. Aquesta consisteix en actuar amb desconsideració al ciutadà, amb manca d’humanitat. La reedició permanent del decimonònic “vuelva usted mañana” de Larra.
L’ incivisme provoca també un cost social molt gran. A banda de la destrucció de l’espai públic en sentit ampli (del patrimoni i de les condicions d’una convivència digna), comporta tenir en compte plans de reeducació permanent, sense oblidar el recurs al dret sancionador (multes, treball en benefici de la comunitat, etc).
L’ incivisme no tan sols dona mala imatge. És un fenomen propi de l’actual societat líquida, amb límits difícils de definir, i amb poc autocontrol de les persones. I també cal recordar que posa en dubte la idea d’autoritat, sense la qual és difícil articular una societat madura.
IV
Hi ha alguns temes candents sobre els quals cal definir-se en nom del civisme. En primer lloc, els elements simbòlics estàtics com el crucifix als espais públics, o a les escoles, que formen part de la nostra tradició cultural. No em sembla de rebut ignorar el seu sentit cultural i històric. En segon lloc, l’ús del “burka” i altres teixits que cobreixen el rostre, inadmissibles en nom dels principis de seguretat jurídica, i de la dignitat de la dona. En tercer lloc, el debat sobre la manera d’anar vestit al carrer, en especial a l’estiu, i fins i tot si les ordenances municipals han de tolerar la nuesa total en els carrers. Són temes que en ocasions es radicalitzen, però sobre els quals és imprescindible que hi hagi una presa de decisió social a partir d’un mínim comú denominador. Penso que una decisió raonable ha de partir de l’acceptació de la laïcitat responsable (que no és el mateix que el laïcisme militant).
V
Considero que el món necessita una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert de forma autoreferencial, o de les forces econòmiques que no donen la cara.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre Estat i la societat (les privatitzacions, ineficiències en molts serveis públics). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions. Avui, a més, es dona, al meu parer, una crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. El món d’avui necessita humanitzar-se. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ser persona, avui.

En tot cas, em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota comunitat civilitzada. A les intervencions que segueixen anirem copsant diferents aspectes que penso són emanació d’aquesta idea general.