dimecres, 27 de maig del 2009

Avortament i responsabilitat


El Consell de Ministres del passat 14 de maig va aprovar un projecte de llei amb el que es pretén establir una nova regulació de l’avortament a Espanya, sota el pompós nom de “Llei de Salut sexual i reproductiva de l’embaràs”. Cal recordar que es tracta de regular la despenalització d’un delicte contra la vida i no pas un pretès dret a l’avortament.
La càrrega ideològica del projecte de llei és notable i l’estratègia també. Davant de la crisi econòmica i el desprestigi del Govern socialista es proposen unes mesures provocatives contra l’Església i aquesta mena de fantasma que per als progressistes és “la dreta”. A més surten a la llum ara que s’acosten les eleccions europees del proper 7 de juny. En tot cas, ideològicament es producte de concepcions feministes militants pròpies de la ideologia de gènere.
Es planteja una mena d’avortament incondicionat fins la setmana 14, un cop la dona ha rebut la informació de la conseqüència dels seus actes. El fetus, sembla que no té aquí cap protecció, per la qual cosa és de dubtosa constitucionalitat una mesura d’aquesta mena. Pel que fa a les setmanes 14 a 22, es permet la interrupció de l’embaràs en cas de greu risc per la vida o salut de la mare o greus anomalies del fetus, sempre que es compti amb el dictamen de dos metges. Es tracta d’un sistema d’indicacions, que es pot aplicar fins gairebé sis mesos d’embaràs. A partir de la setmana 22 només es podrà interrompre l’embaràs en dos casos extrems: quan el fetus tingui greus anomalies que provoquin la mort en néixer o presenti greus i incurables malalties que el facin inviable, tot amb el dictamen pericial mèdic.
La xarxa sanitària pública està obligada a garantir la interrupció de l’embaràs, que es realitzarà íntegrament amb diners públics, encara que sigui en centres privats, els quals tindran dret al reintegrament total de la factura.
Aquest projecte de llei no té en compte l’ajuda a la dona embarassada que vol donar a llum, opció que no té el mateix suport estatal que l’avortament. També hem de recordar les dificultats de l’adopció, de manera que l’Estat en aquest moment ha donat via lliure a les tendències avortistes, mentre ignora polítiques de suport a la família, i a la dona que no vulgui guiar-se per les idees políticament correctes o les pràctiques afavorides des del poder polític.
Estem davant d’una proposta arriscada i irresponsable d’un Govern que sembla portar a terme una política sectària, excessivament ideologitzada, i sense que s’hagi produït un debat social. Ni tan sols va ser una prioritat del programa electoral del PSOE, a les darreres eleccions generals. En poc temps, però, ha estat promogut per un anomenat “Comitè d’Experts” i per una subcomissió en el Congrés dels Diputats.
A més, cal destacar que es mostra una concepció perillosa de les relacions paternofilials, com la possibilitat de decidir avortar per parts de menors d’edat de 16 anys, sense l’autorització o el coneixement dels pares. I com a complement de la iniciativa legislativa que aquí comentem, el Ministeri de Sanitat ha autoritzat la píndola postcoital o “de l’endemà” sense recepta mèdica a les farmàcies i sense límit d’edat. Una autèntica frivolitat i un despropòsit, atès que s’ofereix com una solució compulsiva, sense resposta afectiva, i fins i tot potenciadora del masclisme més ranci.
En definitiva, manca avui una política integral de suport a la vida humana, en el marc d’una concepció de la sexualitat responsable. L’alt índex d’avortaments a l’Estat espanyol, arriba a ésser un greu problema social, humà, i econòmic, perquè no podem deixar d’esmentar la gran quantitat de diners que mou aquesta pràctica, de la que s’han lucrat fins ara algunes clíniques privades sense escrúpols. L’establiment d’indicacions a partir de terminis com els que marca la nova llei a banda d’inconstitucional pot obrir les portes a l’avortament lliure. Però el problema més greu no és allò que digui la norma jurídica, sinó la capacitat de les persones que intervinguin en aquestes pràctiques, per a burlar-la, emplenant papers i formularis, que facin creure que es respecta la llei. Si tota llei d’avortament és criticable èticament, encara ho són més les pràctiques mesquines en la seva aplicació.

dijous, 21 de maig del 2009

Cal anar a la cultura del silenci

Les ciutats espanyoles son molt sorolloses. Entre la meitat i dos terços de la població de les ciutats mitjanes i grans han de suportar uns nivells de soroll inacceptables per la Organització Mundial de la Salut (OMS) o la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) No entraré a tractar aspectes tècnics, comparar ciutats, o valorar el soroll en diferents indrets de cada gran ciutat o segons la franja horària, que són certament variables a tenir en compte per tal de fer una reflexió global des del punt de vista tècnic. Tampoc repetiré els tòpics, com que els llatins o els mediterranis som més sorollosos que altres persones.
Només voldria comentar que el soroll en excés pot arribar a ser intolerable, ja que és una mostra de manca de respecte pels altres. Hi ha un soroll que depèn de les persones, quan parlem massa alt o tenim la televisió massa alta, per exemple. Però hi ha un altre tipus de soroll, el soroll més difús que està en l’ambient i que és una mena de soroll constant. Les autoritats públiques han de vetllar seriosament perquè es respectin els drets dels ciutadans, al descans, a la vida privada o a un medi ambient digne. En aquest tema del soroll, el que cal, però és una cultura de la responsabilitat, de l’educació en el respecte als altres, o dit de manera més senzilla i tradicional, més civisme.
Si no hi ha una consciència profunda de que cal reduir el soroll, difícilment es podrà avançar. Cal passar d’una cultura del soroll a una cultura del silenci. Aquest és el canvi necessari i realment difícil, perquè sembla que a la societat actual l’home tingui por del silenci.