dilluns, 30 de gener del 2012

Les propostes del nou Ministre de Justícia

El flamant Ministre de Justícia, el Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, ha anunciat una sèrie de reformes que afectarien diverses lleis i el funcionament del poder judicial, durant la seva primera compareixença a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, un més escàs després de la seva presa de possessió. Les propostes provenen del programa electoral del PP, i de la voluntat de començar una nova etapa.

Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que són necessàries i convenients. La folgada majoria absoluta del grup popular hauria d’anar acompanyada, però, de la capacitat per a cercar suports amplis i consensos més enllà de les files del propi partit. Desitgem que així sigui.

Encara no sabem el detall de les idees exposades, però segons les declaracions ministerials que han difós els mitjans de comunicació, es volen reformar lleis tan importants com la de l’avortament, el codi penal o la llei del menor. Pel que fa a l’avortament es pretén limitar una mena d’avortament incondicionat gairebé lliure i per terminis, introduït al segon govern Zapatero, sense què estigués previst al seu programa electoral. Ara es vol tornar a un sistema d’indicacions, i sobretot exigir que les menors hagin de comptar amb el consentiment patern per avortar. Recordem que el PP va recórrer la llei socialista davant el Tribunal Constitucional i que el recurs encara està pendent de sentència.

Un altre tema important és la “pena de presó permanent revisable” que s’introduiria al Codi Penal per a delictes molt greus com ara terrorisme, assassinat múltiple o pederàstia reincident. Es tracta d’un concepte imprecís que caldrà definir bé jurídicament per tal de fer-lo compatible amb la funció de reinserció social de les penes segons la constitució espanyola.

Pel que fa a la llei del menor es pretén evitar la sensació d’impunitat que han donat determinats casos, unificant els criteris d’investigació de delictes greus en els que estiguin implicats menors i adults, mantenint totes les garanties d’una llei com aquesta.

Altres temes objecte de reforma son l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial, tornant al sistema anterior a 1985, de manera que dotze dels vint membres s’escullin entre i per part de jutges i magistrats; el pagament d’una taxa en el supòsit de presentar recursos judicials amb la intenció d’evitar el malbaratament de recursos públics; el desbloqueig en la renovació del Tribunal Constitucional; la recuperació del recurs previ d’inconstitucionalitat; la redefinició del partit judicial; una nova Llei d’Enjudiciament criminal –l’actual data del segle XIX-, entre altres aspectes com l’establiment d’un estatut de les víctimes de delictes.

En definitiva tot un conjunt de mesures ambicioses per tal de millorar el funcionament del sistema judicial espanyol, i fer-lo més útil en les coordenades del segle XXI.

dijous, 26 de gener del 2012

LA VIOLÈNCIA I L’ORDRE.La meva correspondència epistolar amb Álvaro d’Ors.

                                                                 
Al llarg d’uns vint anys vaig mantenir una intensa i per mi molt interessant correspondència epistolar amb el professor Álvaro d’Ors (Barcelona, 1915-Pamplona 2004) , cosí germà del meu pare i catedràtic de dret romà . Les següents línees volen exposar els temes que ens ocuparen, majoritàriament aspectes socials i polítics . No entraré a exposar qüestions tècniques relacionades específicament amb el dret romà, encara que en ocasions la referència a aquesta disciplina serà inevitable, atès que es troba en els fonaments dels conceptes socials i polítics que defensa el nostre autor .

Álvaro d’Ors, després de la guerra civil esdevingué un gran jurista i - com a catedràtic de l’època- es va sotmetre a un periple que tingué les Universitats de Santiago de Compostel•la, i de Navarra, les dues grans referències.

El 16 de maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. Vaig estar dos dies a Pamplona amb Álvaro d’Ors, acompanyat del meu pare i altres familiars. El juny de 2000 vaig anar a un tribunal de tesi a la Universitat de Santiago de Compostel•la i vaig aprofitar per visitar-lo al seu pis de Pontevedra. Van ser dos moments emotius, de contacte humà, més enllà de la correspondència epistolar, en els quals varem intercanviar idees i punts de vista sobre molts aspectes, tant de la vida universitària com del context social i polític del moment. A partir d’aleshores la seva vida s’anà apagant, tot i que mantingué la correspondència epistolar amb mi fins els darrers moments, a les acaballes de 2003. Com ell mateix em digué: “la nostra conversa pot ser interminable” (4.10.93) .

Aquesta ponència vol ser el meu homenatge a una persona que vaig admirar malgrat les diferències ideològiques i generacionals, que va ser un gran intel•lectual, un excel•lent professor universitari, un mestre en el sentit clàssic de la paraula, i sobretot un home que va viure amb gran intensitat la seva època . La violència com a generadora de l’ordre social i polític és segurament el gran leimotiv de la seva obra.

                                               ***************

Álvaro d’Ors expressa un pensament tradicionalista , el d’aquells carlins –com els que a Catalunya integraren el Terci de Nostra Senyora de Montserrat- que es consideraven guanyadors de la guerra civil. Així ho podem observar al llibre tardà La violència i el orden, de 1987 . La distinció schmittiana sobre la decisió entre amic i enemic, la fonamental de tot ordre polític, la va viure en especial front als gudaris bascos i els nacionalistes catalans, durant la guerra civil, associats tots dos a perillosos dissolvents de la sacrosanta unitat d’Espanya (15.03.01). D’altra banda, sobre l’activitat terrorista d’ETA –organització concebuda per ell com una mena d’exèrcit d’alliberament nacional basc (sic) - afirma que es tracta d’una guerra civil en tota regla, que no pot ésser vençuda només amb mitjans judicials o policials. Sosté que cal enviar l’exèrcit espanyol a aquesta guerra: “La lluita antiterrorista es una mostra clara de la criminalització de l’enemic que imposa el pacifisme dominant” (10.12.01). Afirma que el 1937 el nacionalisme basc ja va ser vençut per les armes; “jo ho veig com un vencedor el ’39 i un vençut el ‘45” (30.06.03). En conseqüència, a mi, com a nacionalista català, em considera un partidari de l’error (31.5.99), fins i tot un “enemic” –així qualifica també els democratacristians, en general- amb el que però es poc parlar (20.10.00).

Considera les organitzacions supranacionals, o millor dites supraestatals, dominades per grups de poder com la maçoneria. Es clar que aleshores “aquesta superació del nacionalisme estatal és pitjor que la mateixa guerra” (4.10.99). Critica la construcció europea, que ha copiat el principi de subsidiarietat de la doctrina social de l’Església, però per altres finalitats: “soc antieuropeista però regionalista” (4.10.93). Al seu parer, la Unió Europea està dominada per Alemanya (sic) així com la ONU pels Estats Units (22.5.95).

El dret ha de regular la construcció de grans espais en els quals s’han instal•lat les nacions (influència schmittiana) . Afirma que la nació no és un concepte jurídic, sinó sentimental (22.5.95). Diferencia entre autonomia (que és jurídica, del “nomos”) i autarquia (que es política de “archeia”, poder o govern) . Afirma que Franco va respectar l’autonomia de Navarra (4.10.93), una autonomia pactada, més autèntica que les concepcions federalistes i constitucionalistes, “estatistes” en definitiva de la nova etapa constitucional oberta el 1978.

Com ja he dit, el maig de 1997 vaig ésser convidat al seminari de professors de la Universitat de Navarra. El tema de la meva xerrada va ser “El nacionalismo catalán y la Constitución”. Vaig exposar, d’una banda, les relacions entre Catalunya i Espanya arrel de la transició i del marc constitucional vigent, i de l’altra, l’actualització dels furs navarresos en el marc de la Constitució. En aquesta xerrada vaig poder copsar altres perspectives, pactistes i historicistes, sobre l’actualització dels furs navarresos. En aquesta segona línia, Álvaro d’Ors defensava “una autonomia pre-estatal i preconstitucional”, perquè “és clar que hi pot haver un dret al marge de la llei”, i que “a Navarra, el costum en contra de la llei es vàlid. El pacte no immoral preval sobre la llei.” (14.11.96). De fet, “es natural que el concepte de dret entre un iuspublicista com tu i un privatista com jo, no coincideixi del tot, i menys per la meva posició de foralista navarrès per qui el dret propi de Navarra es preconstitucional. (10.11.94). Connectat al tradicionalisme i al foralisme d’arrel carlina, també es fa notar la defensa d’un regionalisme “ben entès” - a l’estil del doctor Torras i Bages , o del regionalisme dels sectors més catòlics de la Lliga Regionalista-, molt preocupat sempre per tal de formular un encaix a l’estil “foralista” de les regions compatible amb “el dogma” de la unitat d’Espanya.

Des de Pamplona i amb la condició d’afiliat a l’Opus Dei treballarà des d’aquesta perspectiva antinacionalista “perifèrica”, antiliberal, basada en un catolicisme intransigent, crític amb el concili Vaticà II, amb l’humanisme cristià de Maritain , o de la democràcia cristiana, essent més proper, per exemple, a l’obra de Leopoldo-Eulogio Palacios . Rebutja l’expressió humanisme cristià perquè canvia l’ordre dels elements, entre el substantiu cristià i l’adjectiu humanista, de la mateixa manera que no admet tampoc un concepte genèric de dignitat humana (6.2.97), idea que segons ell no es cristiana sino de orígen kantiano” . Sosté, en canvi, que la dignitat humana està lligada al baptisme, i els drets humans en abstracte no existeixen sinó els drets concrets de cada persona. D’aquí també el seu retret a la Declaració Universal dels Drets Humans, i les aportacions de Maritain. També desqualifica l’humanisme cristià de Romano Guardini, malgrat el pròleg que va escriure al llibre seu, “Der Hellinger” , tot argumentant que personalisme i humanisme son ben diferents. Accepta més el primer terme que no pas el segon: l’estudi de la persona concreta i de la seva relació amb els altres li resulta més atractiu que no pas un humanisme igualitari de fonamentació democràtica (16.2.99).

Un línia important del seu pensament és la recepció de Carl Schmitt , amb la dialèctica amic/enemic com a fonament de l’ordre polític, i la violència com a força constitutiva del poder establert, que incorporà al franquisme, per tal de legitimar el “nou règim” nascut de la guerra civil. Álvaro d’Ors i Francisco Javier Conde han estat els dos màxims exponents de la teoria del cabdillatge; en el cas d’Álvaro d’Ors amb l’objectiu de fornir una teologia política. Aquesta concepció el portà a defensar una idea de la política, en la qual l’element estatal és sobrer i pervers .

Analitza el fenomen de la globalització com una “guerra civil globalitzada” per tal d’imposar un ordre mundial basat en el principi de subsidiarietat. Per contra, és precís defensar la família i el matrimoni enfront l’Estat i la democràcia, que els destrueixen (12.9.95). Això vol dir advocar per la monarquia com a forma de govern, d’una família - no d’un Rei sol- sobre les altres famílies .

En una carta de 30.6.03 afirma que la historia és una disciplina humanística que treballa sobre textos, per la qual cosa cal diferenciar-la dels “fets”, de manera que hom hauria de saber separar autors i actors. Sosté que es impossible “juridificar la política sense polititzar el dret”, com diu que passa paradigmàticament amb el Tribunal Constitucional espanyol: “Es tracta d’una confusió entre la prudència de la potestat i la prudència judicial que és d’autoritat” (3.3.94).

Es mostra molt crític amb l’estat de les autonomies, atès que entén que no hi ha una idea jurídica clara (5.10.90). També el concepte de representació és concebut a la manera de Schmitt, com a encarnació simbòlica (5.10.90). Defensa aleshores una concepció “antidemocràtica”, i subscriu la idea que cap democràcia europea ha sorgit de manera natural. També diu pestes de la partitocràcia, que mediatitza la participació ciutadana i la representació política, a l’estil d’un joc de loteria. M’escriu: “vull recordar-te que, segons la meva distinció entre autoritat i potestat, el poder popular sí permet una representació -distinta de la pròpiament jurídica del mandat- i per això es rebutja el mandat imperatiu, però l’opinió, que és cosa del saber i no del poder, no admet representació, de manera que aquells que apareixen com a òrgans de l’opinió pública no son representatius sinó grups de pressió per a aconseguir la potestat política. Jo puc delegar el meu poder però no el meu saber” (4.10.93). No admet el principi de la separació de poders perquè el poder no es pot dividir (15.03.01). En altres paraules: “no hi ha divisió de poders, perquè la potestat és única, i és de l’executiu” (23.12.02). Es manifesta també molt crític amb la construcció de l’Estat de Dret: “és una invenció de von Mohl, per a mi una fatal fal•làcia. No ha de confondre’s amb la tradició britànica del “rule of law”, atès que parteix de la identificació del dret amb la llei estatal (Kelsen ho culminarà, dient que el dret és igual a l’Estat), de manera que com que son els jutges els qui apliquen les lleis, tota l’activitat social resta sotmesa a l’activitat judicial. Greu error! Els jutges només han d’intervenir en els conflictes entre particulars, o en la repressió del terrorisme, ... no hi ha “poder judicial,” perquè cal reconèixer que l’execució de les sentencies correspon a l’executiu” (21.7.96) . Com a mostra concreta de la seva desafecció envers l’Estat de Dret, a l’article “ La crisis del Derecho Penal” afirma que “este es el final ruinoso al que nos ha llevado el pacifismo total, última meta del “progreso” democrático que viene envileciendo a la sociedad hedonista de hoy” .

Connectat amb l’anterior, observem la “filosofia de l’heroi” que el pare Eugeni havia defensat a la seva tesi sobre Carlyle , reformulat ara en el “caudillo” Franco – això sí, allunyat de les tesis falangistes- , com es pot veure al seu llibre De la guerra y de la paz (Premi Nacional “Francisco Franco” de 1954), dedicat al seu admirat Carl Schmitt . Sobre aquests temes em diu: “La guerra es dolenta i aquells que l’hem feta –i no me’n penedeix-ho- apreciem més que ningú la pau, però quan no hi ha mes remei cal fer la guerra, per tal d’evitar el domini dels rics, que son els que venen armes. Jo sóc bel•licista i sento aversió del pacifisme” (26.10.91). “La guerra es pot fer sense odi, i d’això tinc experiència personal” (16.12.94). Defineix al general Franco com “la principal figura del segle XX espanyol, agradi o no agradi” (sic) (16.3.93).

Cal destacar que tant en la seva correspondència, com en les seves obres, mostrà sempre un profund sentit jurídic de la vida, propi de la seva condició de romanista . La seva gran aportació va ser la distinció entre potestat i autoritat , la primera com a manifestació del poder, la segona com a reconeixement de l’autoritat. Al llibre Escritos varios sobre el derecho en crisis, escriu diversos assaigs travessats tots per aquest dos conceptes . Aquesta distinció, que parteix de la dialèctica entre poder establert i saber socialment reconegut, ha estat de gran valor per a un discurs que ha seguit el seu deixeble a la Universitat de Navarra, el professor Rafael Domingo .

Voldria destacar la dedicació universitària del professor Álvaro d’Ors entesa com un “ofici” - recordem el seu llibre Papeles del oficio universitario, de 1961 -, una forma de viure la pròpia condició humana al servei del saber i del rigor en la transmissió del coneixement . Un ofici “modest però fecund” (12.9.95) . Álvaro d’Ors com a universitari no va ser sectari, sinó un gran especialista del seu àmbit científic de coneixement, i un intel•lectual en el que la universitat i la vida eren la mateixa cosa. Al discurs inaugural llegit a l’obertura del curs 1955-1956 a la Universitat de Santiago de Compostel•la, tot reflexionant sobre l’educació dels juristes i la funció de la institució universitària, afirma: “Nuestra misión consiste en procurar una educación de nuestros juristas, a fín de que lleguen a ser verdaderos sabedores del derecho, hombres de autoridad moral y social, sin más miramientos por el destino que las necesidades vitales les hagan seguir tras la licencia”. Al mateix discurs, referint-se a la formació del juristes ens diu: “son ellos y no el legislador los llamados en primer término a enderezar por el mejor camino la vida jurídica de la sociedad a que pertenecen” (p. 27).

Aquestes són les conclusions d’un jurista que visqué intensament el convuls segle XX i que ens ofereix un testimoni alliçonador.

REIVINDICACIÓ DELS ÀVIS I LES ÀVIES

Mentre els pares treballen, molts avis tenen cura dels nets, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Aquest és un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis en el si de la família i el rol específic que aquest col•lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Potser podem arribar a considerar “normal” aquesta prestació i no donar-li més voltes, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però jo penso que cal destacar el paper dels avis, recordar i agrair la feina que fan.
Davant de determinats plantejaments autoqualificats de progressistes, que propugnen una superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comentem avui, em permet pensar que quan ens interessa diem que tal institució o fet és tradicional i caldria superar-lo, mentre que quan no ens interessa ens aprofitem de les estructures existents pel nostre benestar. No nego que el concepte de família hagi evolucionat i canviat en alguns aspectes, però el que em crida més l’atenció és que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas.
Quantes vegades sentim a dir que la família està en crisi? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, distracció, ajuda en definitiva... i ben barat que ens surt.
A les nostres societats occidentals el paper dels avis ha esdevingut realment important. En moltes ocasions desenvolupen feines educatives i de complement dels pares i mares, molt enfeinats tot el dia. Es podria dir que desenvolupen un rol socialment molt rellevant, no sempre reconegut ni agraït.
He llegit a la premsa un reportatge sobre unes àvies, en el qual es comenta que molt sovint avui el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent o sempre que son reclamades, en especial envers els nets. Algunes es troben realment sobrecarregades de feina, la qual fan molt de gust, tot i que també amb cansament.
Els avis i les àvies, sovint, tenen temps per a tot menys per a ells mateixos. Quan se’ls hi pregunta que els fa més feliços, responen que tenir cura dels familiars i de la casa. Alguns estudiosos diuen que les àvies es converteixen en una mena de mare permanent, o una segona mare, i en ocasions en una esclava del treball.
Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor important, que fa un gran bé a la família i als seus membres, més en els actuals temps de crisi




dissabte, 7 de gener del 2012

Ineficiència dels responsables públics i desig de bon any nou ...

He estat uns dies de descans i quan torno em trobo amb un panorama aterridor que em dificulta pronunciar la paraula feliç any nou. El Govern ha decidit adoptar mesures dràstiques per reduir el dèficit públic. Les rendes del treball i les del capital tindran un recàrrec considerable i les classes mitjanes hauran de contribuir més a la Hisenda pública a través de l'IRPF, que puja fins percentatges altíssims. A Catalunya, un tipus marginal del 56% per als qui més guanyen retraurà necessàriament el consum, ja molt debilitat, com s'ha observat en aquestes festes nadalenques.


Cal reduir la capacitat de despesa i d’endeutament perquè no tenim més remei segons els compromisos adquirits amb els socis europeus de l'euro. Però jo em pregunto per què no s'exigeixen responsabilitats jurídiques més enllà de les polítiques, que ja han estat pagades amb la pèrdua de les eleccions, pel mal ús dels diners públics a l'anterior govern: quants mals de cap ens estalviaríem sense el malbaratament del Pla E (8.000 milions), el xec nadó de 2.500 euros suposadament per a ajuda a la natalitat aprovat el juliol del 2007 o l'ajuda indiscriminada per a tots els contribuents de 400 euros vigent encara el 2009. I també voldria que algú assumís personalment la responsabilitat pel malbaratament del diner públic en altres indrets com ara la Comunitat Valenciana.

Les primeres mesures del nou Govern del PP són molt dures per als ciutadans. A Catalunya, després de les retallades de Mas vénen les de Rajoy. Unes retallades inevitables malgrat la demagògia d'algunes forces polítiques què volen guanyar al carrer el que no guanyen a les urnes. Com ha pasat a Catalunya, el nou govern del PP està arrencant i l'esquerra ja ho critica, com si no tinguessis res a veure amb la situació creada.

En tot cas, la situació general d'Espanya tindrà dos punts de referència ineludible: les futures eleccions andaluses i l'adaptació de les retallades a la zona basco-navarresa, autentiques zones de privilegi en aquesta Espanya que sempre li manca temps per a reivindicar la igualtat de tots els ciutadans espanyols. Uns ciutadans cada cop més agobiats per la crisi economica i per la ineficient gestió dels afers públics, en especial  en aquest territori peninsular anomenat Catalunya.

En aquest context us desitgo de tot cor un esperançat any 2012.

dimarts, 3 de gener del 2012

Reivindicació de Václav Havel: la política com a compromís responsable amb el país

Václav Havel , nascut al 1936 acaba de morir a Praga als 75 anys víctima del càncer. Dramaturg, poeta, assagista i polític, fou conegut sobretot com a opositor al règim comunista i líder de l'anomenada "Revolució de Vellut". Havel va ser l'últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca el 1993. El 20 de gener de 1998 va ser reelegit pel Parlament per a un nou i últim mandat de cinc anys.. Va finalitzar el seu mandat el 2 de febrer de 2003. La seva trajectòria humana i política el va convertir en un referent ètic.
La seva activitat política més coneguda es remunta a 1968, any en què va participar activament a la “Primavera de Praga”. Va ser també un dels fundadors d'iniciatives cíviques de tanta repercussió com l'anomenada Carta 77.
El govern comunista va prohibir la seva obra. Membre des de 1978 del Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits (VONS) va estar sota arrest domiciliari i va ser sentenciat a quatre anys i mig de presó pel règim comunista, però no va interrompre la seva activitat literària i la seva col • laboració amb la premsa opositora clandestina.
Amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 va posar en marxa el Fòrum Cívic (OF), que va integrar a les forces d'oposició al règim comunista i va liderar el procés de transició democràtica.
Havel va escriure poemes i es va dedicar al teatre, amb obres com La festa del jardí (1963) i Memoràndum (1965). A més va ser un pensador profund preocupat pel respecte a la dignitat de la persona, l`humanisme, l’espiritualitat i la dimensió social l’esser humà amb llibres com ara “Cartes a Olga” (1990), “La responsabilitat com a destinació” (1991), “La reconstrucció moral de la societat”, o “El poder dels sense poder” (1991).
Per la seva obra i per les seves activitats en favor dels drets humans va rebre nombrosos guardons, com l'Erasmus (1986), el Olof Palme (1989), el Simón Bolívar (1990), el Carlemany (1991) el IV Premi Internacional Catalunya (1995 ) i el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats (1997), entre molts altres.

************************
Havel denuncià el fet de viure sense creure en res, ignorant-nos, preocupant-nos només per nosaltres mateixos. Va defensar conceptes com amor, amistat, compassió, humilitat o perdó a la vida pública. S’ha destacat reiteradament que va basar la seva política en la moralitat. S’afanyà en intentar redefinir la política des del desig de contribuir a la felicitat de la comunitat i no pas com una necessitat d'enganyar o arruïnar els altres. Havel va afirmar una cosa especialment important per als nostres dies: la política pot ser no tan sols l'art d’alllò que és possible, especialment si això significa l'art de l'especulació, el càlcul, l’intriga, els pactes secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que fins i tot pot ser l'art de l'impossible, és dir, l'art de millorar el món. Un missatge ben viu avui i que cal que recordem especialment ens aquests temps que còrren...