dimarts, 30 d’octubre del 2007

HISTÒRIA DEL SANTUARI DE PUIGGRACIÓS I MEMÒRIA HISTÒRICA.


El temps passa i resta en la nostra memòria. Els anys que porto col·laborant en activitats entorn al Santuari de Puiggraciós –més de vint- em permeten tenir una mica de perspectiva sobre els canvis que hem patit. Penso que la mateixa Església a Catalunya ha evolucionat, i que la meva formació religiosa i humanística, bàsicament postconciliar, es veu afectada per canvis i noves maneres de fer a la societat en general i a l’Església en particular.
L’escassetat de capellans, la formació que aquests reben, la recent divisió de la diòcesis de Barcelona, el “recanvi generacional” per la mort d’antics i estimats col·laboradors del Santuari, fa que les coses no siguin igual que abans. En poc temps alguns han tingut la temptació del desencís, per problemes econòmics o per la necessitat de més suport personal en l’organització d’activitats. Les noves generacions que - com les anteriors - es troben que tot està per fer, hauran d’agafar el timó. Tots plegats ens haurem d’arremangar i posar fil a l’agulla per tal de fer que el Santuari de Puiggraciós a la nostra comarca i des d’ella en altres indrets, mantingui la seva presència activa. No podem caure en l’apatia i deixar que altres ens prenguin el sentit dels mots ni la capacitat de lluitar per un cert lideratge social.
Una cosa semblant està passant a Catalunya i a Espanya amb el tema de la Memòria històrica, o com es diu a casa nostra el Memorial Democràtic. Ens cal, penso, situar el debat sobre la història en els justos termes i no permetre que els interessos polítics, electorals, sectaris, en definitiva, facin una lectura esbiaixada de la història. Puiggraciós va patir les conseqüències de la bogeria de la guerra civil (que tot i així no es la única història que ens hauria d’interessar); i també l’Església de la Parròquia de L’Ametlla del Vallès o d’altres de la rodalia, sense anar més lluny. Cal que ho recordem i que ho diguem. No es pot silenciar la persecució religiosa organitzada que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil.
Ha aparegut un interessant llibre de Jordi Albertí, que es diu “El silenci de les campanes”. S’analitza la persecució religiosa a Catalunya durant la guerra civil. A Catalunya van ser assassinats milers de religiosos, capellans, bisbes i militants d’organitzacions catòliques només pel fet de ser membres actius de l’Església. Un terç del total de l’Estat espanyol. En aquest llibre s’estudia el procés que va portar a la construcció d’una ideologia anticlerical que va esclatar en una persecució religiosa sagnant, i com la persecució religiosa també va ser utilitzada per desprestigiar Catalunya per part de les dues Espanyes enfrontades en la guerra civil.
La persecució religiosa en la Catalunya republicana ha d’incorporar-se a la “memòria històrica”, perquè aquesta no pot ser un record sectari d’una part de fets lamentables de la nostra història, ignorant la resta que no interessa per raons ideològiques. La brutalitat dels fets esmentats, - inclosos els que van succeir a la nostra contrada - amb un cert suport explícit o en ocasions omissions culpables de les forces polítiques revolucionaries, convé que sigui conegut i divulgat, a fi i efecte de situar l’actual debat sobre la memòria històrica en els seus justos termes.
No deixem que alguns ajuntaments aprofitin els actuals ajuts econòmics de la Generalitat per tal de senyalitzar indrets històrics i parlar de fets lamentables i violents però només des d’un punt de vista. No pot ser que s’esmenti, així, en uns plafons, la repressió duta a terme per un bàndol, com si els seus morts tinguessin una superioritat moral sobre els altres. No hi ha morts ni memòria històrica de primera ni de segona.
No ens deixem endur per la moda actual de la superficialitat: menys memòria històrica i més història, real i objectiva. La guerra civil va ser una etapa tràgica, per part de dos bàndols enfrontats que no voldríem que es repetís mai més enlloc del món. Una brutalitat fora de mida. Aquells que som partidaris del diàleg i les terceres vies, i d’una Catalunya centrada en la seva construcció com a país – perspectiva a la qual un sector important de l’Església d’abans i ara ha col·laborat de forma decisiva a definir- no volem que ens ignorin des de la propaganda sectària de l’esquerra, ni des de l’oblit o la indiferència d’alguns altres sectors socials.


(El 9 Nou, Vallès Oriental, 26 de maig de 2007 i Butlletí de Puiggraciós, n.60, juny de 2007)

dijous, 25 d’octubre del 2007

INTERÈS PER LA POLÍTICA I SISTEMA ELECTORAL

A totes les eleccions que s’esdevenen a l’Estat espanyol - excepte les del Senat, que són amb llistes obertes i nominals- , les llistes electorals són tancades i bloquejades. Són llistes de partit. Això implica que els electors votem i en funció del nombre de vots de cada candidatura surten escollits uns candidats. Nosaltres no podem escollir el nom d’aquest o l’altre candidat. És una operació matemàtica (la llei d’Hondt) la que fa que surtin més o menys candidats de cada llista que es presenta. A més, les llistes podrien ser tancades, és a dir, també de partit, però introduint la possibilitat de marcar un o diversos noms. Així es votaria a partits i a persones. Doncs no, això tampoc ho podem fer.
L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit.
A mi em sembla que després de trenta anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies el sistema electoral, encara que només una mica, no passaria res de l’altre món. A l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular.
El cas de Catalunya és paradoxal. Tot i tenir competències per a elaborar una llei electoral pròpia a les eleccions al Parlament de Catalunya, és la única Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que no l’ha aprovada, de manera que regeix el sistema general espanyol. A més el nou Estatut d’Autonomia de 2006 puja a 2/3 de la Cambra la majoria necessària per aprovar aquesta llei, i no tan sols la majoria absoluta (meitat més un) com era el requeriment anterior. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un consens ampli entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.
Els resultats de les darreres conteses electorals han posat el crit al cel sobre l’augment del vot en blanc i de l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè expressa una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania.
Hem d’esperar a veure què passa a les properes eleccions que tenim, les generals de març de 2008. En tot cas, de les darreres conteses electorals hauríem d’aprendre que la capacitat dels pactes post- electorals en casos d’absència de majoria absoluta és il·limitada, fins al punt de desconcertar a una part important de la població, i que hi ha partits que tot i que perden vots augmenten el seu poder institucional fins a límits gairebé intolerables, perquè patrimonialitzen en el seu benefici totes les institucions. Potser necessitem uns polítics que sàpiguen fer política i no només una lluita sectària pel poder, la qual cosa comença per ser respectuosos amb la idea que el sistema electoral és una peça fonamental de la democràcia representativa, però que la democràcia és molt més, i respectar de paraula i amb fets el pluralisme propi de tota societat. I sobretot que és incompatible amb els principis de la democràcia voler la destrucció de l’adversari per tal de convertir la teva victòria en un règim o dictadura light. Com es recorda sovint, la democràcia necessita que les persones –ciutadans i polítics- siguin realment demòcrates, la qual cosa potser no sempre es dona, o fins i tot podríem dir que és dona massa poc.
(La Font del Diàleg, octubre de 2007)

diumenge, 21 d’octubre del 2007

EL PAÍS QUE TENIM

Ara que s’acosten les eleccions generals, i que els polítics fan ús sovint d’un llenguatge més propi del màrqueting que de la voluntat de servei, convé recordar el país que tenim. Un país complex, polièdric, amb arestes que tallen però també amb esperances de futur. Cal ser optimista si es vol transformar la realitat per tal de millorar-la. Dos aspectes sobre els que voldria fer algun comentari son les bosses de pobresa que hi ha a Catalunya i el problema de la temporalitat en la contractació. Son dos àmbits en els quals es fa palès el malestar existencial de les persones. Caldria no oblidar-los mai, i lluitar amb totes les nostres forces per ajudar aquests col·lectius que pateixen. Un país es construeix amb capital humà i el benestar de les persones no pot ser una paraula grandiloqüent i propagandística. Tots hem de saber el país que tenim.
A Catalunya una de cada sis persones malviuen en trobar-se al llindar de la pobresa, la qual cosa significa una taxa de risc d’exclusió del 17,2%, segons es desprèn de la “Memòria Socioeconòmica i Laboral de Catalunya” elaborada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. El llindar se situa en 7.470 euros anuals, a diferència d’Espanya que és de 6.346,8, perquè la pobresa relativa es mesura d’acord amb la distribució de la renda. D’altra banda aquest llindar de pobresa afecta les dones un 2% més que els homes, i en especial les persones que viuen soles i son d’edat avançada. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, avui presenta noves modalitats, com les dones, les persones amb treball precari i les que provenen de la immigració.
Un altre estudi ens diu que els catalans de 16 a 30 anys estan a la cua de la Unió europea en salaris, i que els afecta en gran mesura la temporalitat i la taxa d’atur. Segons les estadístiques, Catalunya es troba una mica millor que la mitjana espanyola, però molt lluny encara d’Europa. La precarietat, en general, és un gran problema especialment per a joves, dones i immigrants. La temporalitat, en concret, comporta que com que no hi ha res més molta gent agafa aquest tipus de contracte laboral abans de restar llargues temporades a l’atur. No hi ha dubte que caldria una reforma de la legislació laboral i fiscal. Els projectes de realització personal, familiar i tota la concepció de la vida es troben condicionats per una interinitat permanent que no es bona per a viure amb estabilitat emocional.
La feina com a bé escàs, trasllada un gran malestar a les persones i a tota la societat, perquè propicia valors negatius com ara la desconfiança o el pessimisme. Caldria dignificar més la vida de moltes persones, que passen anys buscant una estabilitat que sovint no arriba mai. Només els catalans majors de 45 anys tenen unes xifres comparables a les europees amb un 13% de temporalitat. El problema de fons és que així es fa realment difícil projectar una vida, i les persones han de resignar-se a un “anar fent” com a màxima aspiració, la qual cosa no sembla un escenari encoratjador, per als joves ni per a ningú.
Totes les dades anteriors ens haurien de fer reflexionar sobre conceptes que son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, o l’estat del benestar. Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país que tenim, força injust. Un país que caldrà continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris, perquè si no és així, caminaren vers un model dual, en el qual la franja dels pobres s’anirà ampliant. I el malestar de qui no pot projectar mínimament la vida es concretarà en més dificultats per tal de formar nuclis matrimonials i familiars estables.
L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar amb convicció tots aquells que pateixen. Recordem-ho per no caure en el parany d’aquells que pensen que el progrés és a la cantonada.
(El 9 Nou, Vallès Oriental, dilluns 29 d'octubre de 2007)

divendres, 19 d’octubre del 2007

Prostitució a la carretera
Com sabeu tots aquells que agafeu el cotxe i aneu per la C-17, en determinats punts estratègics hi ha unes noies que fins i tot a ple sol, estan allà de peu, de vegades en grup, en altres ocasions soles, se suposa que oferint els seus serveis sexuals. Quina imatge més patètica! Realment em fa pena veure que ningú no fa res per tal d’evitar aquesta situació i sembla que es considera com un element més del paisatge la presència d’aquelles noies. Com si fos la cosa més natural del món que les persones es passessin el dia esperant que pari un cotxe! Em crida l’atenció que en un país on es parla tant de política, on hi ha moltíssimes administracions, que gaudeixen segons la legislació vigent de múltiples competències, on els polítics es deleixen per oferir titulars als mitjans de comunicació, i quan volem ser tan moderns, ningú no faci res per tal d’evitar la prostitució a la carretera
No entenc com no és possible actuar d’alguna manera, sobretot per evitar que es doni aquest espectable tercermundista. No entraré ara en el debat sobre legalitzar o no la prostitució, que excedeix amb molt el present comentari. Només penso que si aquestes dones pretenen fer amb el seu cos el que sembla que fan doncs que ho facin. Però no d’aquesta manera. Es recorda sovint que hi ha organitzacions mafioses que obliguen les dones a prostituir-se. En altres casos, potser les dones tinguin una certa autonomia i ho facin per les motivacions més diverses. Ara bé, jo em pregunto: cap de les administracions (Ajuntaments, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat de Catalunya, Estat espanyol, Unió Europea...) poden fer res per tal que aquestes persones no es plantin tot el dia a peu de carretera? Ningú sembla interessat en plantejar seriosament el tema de la prostitució, com s’havia fet pocs anys enrere?
Avui dia, amb una deixadesa absoluta es confon la via publica amb el fet que allà es pugui fer el que sigui. Aquest és el problema: al carrer o a la carretera no podem fer el que vulguem. Els nostres polítics tan acostumats a regular i a prohibir quan interessa, ara resulta que passen de puntetes sobre el fet de la distracció que poden patir els conductors, per exemple. Una altra cosa que es podria fer, aquesta molt més seriosa, fora estudiar com protegir els menors, atès que no tenen per què observar cóm la dona es prostitueix. Cal recordar que els poders públics han de protegir la joventut i la infància i aquest mandat els obliga a fer alguna cosa. Al meu parer, la deixadesa actual es una causa de responsabilitat jurídica, a més de política. Davant el fet de la prostitució a la carretera que suportem cada dia, hi ha el debat d’aspectes de fons molt profunds: què fer amb la prostitució i amb els clients dels serveis sexuals de pagament; considerar la prostitució com una feina més o mirar de recuperar les dones per altres treballs; quina idea tenim de l’espai públic, etc. Es poden donar moltes respostes, després d’obrir un debat profund, i de partir del respecte a les persones i en especial a la dona. Però el que no és de rebut és la situació actual. A la carretera no gràcies.
(Diari de L'Ametlla, agost 2007)