dissabte, 26 d’abril del 2014

El dret a l'esperança


Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap una vegada més la referència a les virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió sense la qual no podem derivar amb sentit ple les anomenades virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. 

Cal que tornem a les virtuts humanes, com ja he insistit en d’altres moments, i pel que ara ens pertoca deixar-nos endur per l’esperança,... el “color” esperança dels autèntics brots verds, és a dir, tot allò que ens pot permetre salvar-nos, perquè ens dona un “estat d’ànim” virtuós, un alè vital, un llenguatge i un pensament confiat i positiu...

L’antropologia, la sociologia, la política, ens aporten punts de vista sobre la  construcció personal i comunitària, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, molt sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim, que va més enllà de les conseqüències de les “retallades” econòmiques, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. A més, els mitjans de comunicació de masses s’han llançat a turmentar-nos amb missatges que ens “ajuden” a enfonsar-nos una mica més, sense el més mínim respecte ni compassió. Ens expliquen la misèria humana, sense matisos, ni arestes. I la política, no presenta lideratges i referents sòlids – com a tabula salvatoris- als quals la gent es pugui intentar agafar. Puntualment, però, sorgeixen personatges als quals ens aferrem per a que ens “salvin” de tanta putrefacció: Lula da Silva, Obama, el Sant Pare Francesc... La gent necessita creure en algú, tenir models i referents, davant la desorientació general. Necessitem esperança, i reivindicar –potser dit amb una estètica poètica- el dret a l’esperança.

L’esperança té unes connotacions de virtut molt constructiva. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, ens permet esperar un futur millor. L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, atès que té molta més força si s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió. També em sembla important destacar que podem així “heretar l’esperança”, com fem els cristians, generació rere generació, en un pelegrinatge amb l’objectiu final d’assolir la salvació. L’esperança ens guia vers la salvació, en el marc d’una concepció transcendent de la vida, en la que tots els fills de Déu som iguals a l’hora de recórrer el camí...

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal construir el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Un dret que és personal però que s’ha de viure en comunitat. I tenim dret a que no ens robin l’esperança. Ningú no ens pot robar l’esperança. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres, que clarament no ens estimen. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social.  

Penso que aquest dret a l’esperança es troba molt lligat al dret a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir també que tenim el deure de lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, o com es diu ara contra les persones “tòxiques” que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país, en definitiva per a ésser bons.

II.- Algunes referències teòriques.

El 2012, S. Hessel i E. Morin publicaren un petit llibre, titulat El camí de l’ esperança (Edicions 62, Barcelona). Posàven l’èmfasi en la idea que l’esperança és una “exigència ciutadana”, que hauria de portar a una “mobilització cívica”. Parlàven de no renunciar a la utopia d’un mon millor, basat en la fraternitat i els valors humans.

E. Morin, el 2009 ja havia publicat Para una política de la civilización (Paidós, Barcelona). Davant el malestar, el materialisme, la competitivitat egoista, el guany com a màxim valor, posa en dubte el sentit positiu de la civilització. Afirma que hi ha una confluència de factors negatius que exigeixen una regeneració, una refundació, que promogui elements axiològics com ara la solidaritat, l’amistat, la cultura ciutadana, l’ecologia. En definitiva, urgeix un “procés educatiu”, que és més que una revolució, que faci viable l’esperança humana per viure en un nou món, ja que aquest l’estem  “autoconsumint”.

Dos autors clàssics, d’anys anteriors, ens podem donar també arguments per a un paradigma existencial basat en l’esperança com a valor humà. E. Bloch, escriu entre els anys 1939 i 1947, en tres volums, el llibre El principi esperança ( la darrera edició a Trotta, Madrid, 2004 a 2007). Autor de base marxista, construeix el seu discurs entorn la utopia. La vida, diu, comença al final, en allò no acabat, perquè és una manifestació de la utopia com a manifestació essencial de l’ésser humà.

D’altra banda, E. Fromm, a La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanitzada , el 1968 (Fondo de Cultura Económica, Méxic, 1970), ens ofereix  un nou ancoratge intel·lectual en el marc de  l’esperança, en el context de la guerra de Vietnam, amb un mètode marxista i psicoanalític de fons, i en la critica al maquinisme com a divisa. L’home viu en un procés global que el supera. Vivim malalts perquè no som lliures, només condicionats per reaccions psicològiques. Ens cal una “humanització”, una predisposició interna per tal de construir un futur millor. Cal tenir fe per a viure amb la certesa de la incertesa, encara que sigui una fe en factors immanents. L’home necessita superar el materialisme i el consumisme, i viure una mena de revolució psicoespiritual. Més ésser i menys tenir. Aquest és el camí de l’esperança.  

Daniel Innerarity a El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política (Paidós, 2009) reivindica una acció política responsable amb les futures generacions. Critica la cultura de la urgència i de la immediatesa, que impedeix la reflexió i l’actuació profunda realment transformadora. Cal un retorn a la política de veritat, tot superant actuacions parcials, sectàries i a curt termini.

III.- De les consideracions anteriors m’agradaria extreure algunes idees més o menys conclusives. Podrien ésser les següents:
a)      No podem renunciar a l’esperança, atès que és un element indispensable per a una vida digna.
b)      El dret a l’esperança inclou el dret a viure millor, i a treballar per al ple desenvolupament de la nostra personalitat, per al  creixement personal. Ningú, ni els poders públics ni els altres ciutadans ens poden “robar l’esperança”.  Robar l’esperança és, al meu parer, allò que ha pretès fer la casta extractiva i xucladora que ens ha portat a la crisi economicofinancera, pressupostària i moral que patim. Per dir-ho vulgarment, s’ho ha endut tot, i no ha deixat res. Només deutes que hem de pagar els ciutadans amb els  impostos.
c)       L’esperança cal lligar-la indestriablement a  la fe. Fe en Déu, fe en l’home, fe en un mateix, per a construir sòlidament un futur millor. Una fe que ens ajuda a tenir un sentit global de la vida. Així, altres conceptes com ara “utopia”, “lideratge”, “lluita”, tenen el seu encaix amb coherència.
d)      La reivindicació del dret a l’esperança ens posa de manifest un cop més el paradigma de la plena humanització, que apareix com a estel que guia la vida de moltes persones de bona voluntat, generació rere generació.
***************************

Conferència pronunciada el 24 d’octubre de 2013, en el marc del cicle “Fraternitat i esperança en temps de crisi” organitzat per Institut Emmanuel Mounier Catalunya. 

dilluns, 14 d’abril del 2014

Hai que desdramatizar a independencia, nin sequera o estado espanol e independente

http://praza.com/politica/6938/hai-que-desdramatizar-a-independencia-nin-sequera-o-estado-espanol-e-independente/


A USC e o Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya celebraron este xoves en Compostela unha xornada de debate sobre o proceso soberanista catalán e o dereito a decidir. O encontro celebrouse ao redor de dúas mesas redondas de debate, que buscaban "fomentar un diálogo construtivo entre académicos e membros da sociedad civil catalá e galega". Na primera participaron Joan Lluís Pérez Francesch, profesor de Dereito Constitucional da Universitat Autónoma de Barcelona, Ramon Máiz, catedrático de Ciencia Política da USC, e Antoni Pigrau, Catedrático de Dereito Internacional Público da Universitat Rovira i Virgili, que analizaron o proceso dende un punto de vista xurídico, político e internacional. A segunda mesa redonda contou coas voces de Eduard Torrent, xerente da Cámara de Comercio de Girona, o actor catalán Juanjo Puigcorbé, Suso de Toro e Anxo Lugilde, correspondente de La Vanguardia en Galicia.

O encontro celebrábase, ademais, apenas dous días de que o Congreso botase abaixo a solicitude do Parlamento catalán para cederlle as competencias para a realización de referendos. Falamos con Joan Lluís Pérez Francesch, profesor de Dereito Constitucional da UAB, membro do colectiu Praga, xuristas a favor do dereito a decidir, e coordinador dun grupo de investigación sobre Liberdade, seguridade e transformacións do Estado.

É difícil facer valoración meramente xurídicas nun tema que ten unha connotación tan política, e política con maiúsculas, ademais. A miña valoración, neste caso, non é xurídica, senón política puramente. Vexo que o Congreso se presenta ante unha parte importante da opinión pública de Catalunya como unha institución non inclusiva, como unha institución excluínte. Para min representa unha crise da institución. Xa o Tribunal Constitucional xerara moita desafección a respecto de España e agora chega o Congreso, imos sumando. Hai unha miopía política brutal por parte dos grandes partidos españois de non dar ningunha solución a un problema estrutural do Estado que tanto afirman defender. Pero antes ou despois deberán buscar unha solución, unha solución que eu creo que non é xurídica. O Dereito canaliza a vida, busca solucións para os problemas da vida. Un non pode agochar a cabeza baixo a á e dicir que en nome da soberanía nacional ou da unidade nacional non se pode falar de nada. O nacionalismo que en Madrid chaman periférico cada vez é máis periférico e fronte a el crece un nacionalismo español madrileño que creo que non representa a realidade sociolóxica de España.

Como valora o debate que tivo lugar esta semana no Congreso? Que consecuencias inmediatas pode ter, sobre todo dende o punto de vista xurídico?

A consulta non ten viso ningún de inconstitucionalidade. Ao revés, eu mesmo diría que aplicar a Constitución é permitir que se faga unha consulta"Hai un sentimento maioritario de desafección. Este concepto da desafección xa o expresou o presidente Montilla, que de independentista tiña moi pouco. Díxoo xa cando se presentou o recurso de inconstitucionalidade contra o Estatut. E despois chega un Tribunal Constitucional totalmente manipulado politicamente e recorta competencias e discute que Catalunya poida ser unha nación. A sentenza foi demoledora, todo ese proceso queimou moita xente, todo o intento de atopar un encaixe para Catalunya. Hai desafección cara ao Estado, porque a xente percibe que está en mans de persoas que non entenden os problemas difíciles da convivencia, non só os económicos, senón tamén os espirituais e identitarios. Sobre todo dende que goberna o PP. É unha provocación constante.

Vostede ten defendido en moitas ocasións que hai múltiples fórmulas dentro da Constitución para levar a cabo esta consulta de forma legal...

Si, moitos xuristas estudaron este tema, e mesmo hai un informe do Institut d'Estudis Autonòmics da Generalitat que di que como mínimo hai cinco vías, e todas constitucionais e legais para realizar esta consulta. A consulta non ten viso ningún de inconstitucionalidade. Ao revés, eu mesmo diría que aplicar a Constitución é permitir que se faga unha consulta. Estamos nunha concepción da Constitución inquisitorial, todo está prohibido, úsase a Constitución como arma arreboladiza, como xa se fixo na época do Plan Ibarretxe. A Constitución serve para organizar a convivencia, non só para prohibir cousas, serve para a vida dos cidadáns, non para os grandes poderes.

A palabra reforma constitucional, despois de 35 anos nos que non se reformou nada, máis que o que veu imposto por Europa, e ademais en mans do PP, é para botarse a rir. A reforma para facer que? Esa reforma que propón Rajoy é para reorganizar o Estado das Autonomías coa eficiencia económica como divisa. A reforma auténtica é a do Estado, unha reforma en clave plurinacional, para que o poder político estea noutros sitios que non sexan Madrid ou Bruxelas, pero o poder político de verdade, non o dos xogos infantís. E como non queren que ese poder estea noutros sitios, hai un dominio do capitalismo cibeles e do madrileñismo político. Hai moita xente que vivimos fóra de Madrid e fóra da concepción madrileña de España. Até que non se entenda que España non é así, o problema non se solucionará.

E como valora, despois de tantos anos de negativas, que agora o presidente Rajoy convide a propoñer unha reforma da Constitución, se non se está de acordo con ela?

Reformar a Constitución para temas técnicos non creo que sirva para nada. E reformala para solucionar de verdade o problema véxoo inviable, non vexo que este goberno e o PP poidan neste momento integrar a plurinacionalidade, que é o gran problema de España. España é unha nación fracasada, que non quere aceptar a realidade: que podería ser unha nación moito máis exitosa sendo plurinacional, pero non quere, obsesiónase en ocultar a diversidade nacional. En España nos últimos 200 anos cada vez que houbo liberdade a xente organizouse en base a realidades nacionais. Podes ignorar iso, pero está aí. Todo o que non sexa unha gran reforma para incluír iso, non servirá de nada. E o federalismo do PSOE aínda menos: o que non fixeron en 40 anos vano facer agora?

Como se ve en Europa o proceso soberanista catalán?
O tema preocupa e interesa en Europa, en dúas vertentes moi distintas, entre as que hai unha tensión. Por un lado está a preocupación polos Estados-nación, que é a fórmula sobre a que se foi construíndo Europa, e preocupar que iso provoque inestabilidade nese modelo. E tamén hai outros sectores que si apostan polos dereitos das nacionalidades. É un problema común a moitos territorios europeos. E entendo que preocupe en moitos lugares, pero este tipo de procesos, cando son cívicos e pacíficos, é difícil que poidan ser freados.

Se finalmente hai consulta e gaña o si, como debería ser o día despois?

Primeiro habería que permitir esa consulta, que é estritamente iso: unha consulta, sen valor vinculante. Se nesa consulta gañase o si, habería que proceder a unha reforma da Constitución para darlle encaixe a esta demanda de poder soberano de Catalunya. Este status novo de Catalunya podería ser a independencia, a asociación, o estado-libre asociado, moitas fórmulas. Hoxe en día a independencia non significa poñer fronteiras, é exercer un poder soberano, é o atributo da soberanía, que para min é o tema clave. Hai que levar a cabo unha reforma na Constitución para dar cabida a este concepto, e despois xa veríamos que saída se lle dá ao concepto de independencia, que hai que desdramatizar e relativizar. Para empezar o propio Estado español non é independente, xa que está na UE e ten as súas decisións económicas intervidas pola troica.

Como se pode desbloquear esta situación? Que cre que pode pasar nos vindeiros meses?

Cústame moito imaxinar como se pode desbloquear ou reconducir esta situación. O 9 de novembro pode haber unha consulta, ou pode non habela. Produciuse como unha ruptura emocional entre os gobernantes de Catalunya e os de España e non sei como se pode solucionar isto se non falan. E se falan, falan de cousas diferentes. Agora vaise aprobar en Catalunya a Lei de Consultas e tamén a van declarar inconstitucional. E, claro, nesta situación ou dás solucións ou vas xerando máis malestar. E vai crecendo, cando menos en Catalunya, unha sensación da ineficacia da política para solucionar os problemas. A política está cautiva da súa incapacidade para atopar solucións. Para que queremos unha política que é a xestión do malestar? E por iso xorde un movemento na sociedade civil, e iso é a parte máis positiva deste proceso. Este tema fixo que a xente atopase un tema polo que lle paga a pena mobilizarse.

dissabte, 12 d’abril del 2014

"El futuro político de Cataluña: consulta ciudadana y marco legal"

http://www.teinteresa.es/galicia/a-coruna/santiago-de-compostela/Generalitat-decidir-buscando-siempre-dialogo_0_1117690578.html

El secretario general de la Presidencia de la Generalitat de Catalunya, Jordi Vilajoana, ha asegurado este jueves en Galicia que el Gobierno del que forma parte seguirá el camino del derecho a decidir del pueblo catalán "hasta el final", pero ha hecho hincapié en que "siempre" lo hará "buscando el diálogo" con el Estado español.
Previamente, en la jornada, bajo el título 'El futuro político de Cataluña: consulta ciudadana y marco legal', han intervenido, en una primera mesa redonda, de carácter académico, Joan Lluís Pérez Francesch, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad Autónoma de Barcelona...

"La votación en el Congreso ha generado más independencia en Catalunya”

http://www.teinteresa.es/politica/votacion-Congreso-generado-independencia-Catalunya_0_1116490822.html

Joan Lluís Pérez-Francesch, opina que el rechazo del Congreso de los Diputados a la propuesta de transferir a Catalunya la competencia para una consulta “ha generado más independencia”.
“Con esta votación se muestra un nacionalismo español excluyente y se ha abierto una distancia política mayor entre las instituciones de Catalunya y España”, critica el profesor, que se queja de la incompetencia y torpeza política en general para resolver este problema. 
"No ha habido posibilidad de un diálogo en el debate. Cada uno ha ido a explicar su tema, con lo que ha sido un trámite. Se han empleado discursos impenetrables. Esto muestra la dificultad emocional de los dirigentes políticos, que no tienen empatían con el otro". 
Pérez-Francesch se muestra preocupado por la "radicalización del discurso político" en este tema, "con un lenguaje muy crítico" y lamenta que se mezcle en el debate de la consulta el asunto de la independencia.
En el caso de los partidos nacionales, observa un intento de "generar confusión" y"falta de inteligencia política", sobre todo en el PP, para gestionar un asunto que "afecta a la vida de la gente en Catalunya y tiene que ver también con la identidad". En cuanto a las fuerzas de Catalunya, detecta "un poco de sectarismo que ha debilitado los argumentos". 
Sobre el discurso de Rajoy, no cree que el presidente tenga en su hoja de ruta reformar la Constitución. 
¿Y después del debate, qué pasará? "En lo político, habrá una desafección mayor en Catalunya hacia el Congreso. Y en lo jurídico, se ha cerrado una vía, que es constitucional y que está prevista en la ley. Esto generará malestar en la población, pero se abrirán otros planteamientos legales". 




L’ONU, el govern mundial, la pau i la llibertat dels pobles

Com es conegut, l'ONU neix després de la Segona Guerra Mundial, i es veu condicionada per l’ordre mundial de la Guerra Freda. Més tard, amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de l’imperi soviètic, s’ha hagut d’adaptar a un nou ordre en el que cada vegada ha destacat més la unilateralitat de la política exterior dels Estats Units. La guerra de l’Iraq va ser un cop fort en la legitimitat del sistema de les Nacions Unides, donada l’actuació militar sense el consens d’aquesta institució i fins i tot amb unes interpretacions esbiaixades de les seves resolucions. D'altres actuacions unilaterals de les grans potències, com la més recent de Rúsia, posen en dubte la capacitat per a ordenar el món que podria tenir una institució d'aquestes característiques.
L'ONU segueix dominada avui per un Consell de Seguretat en el que hi ha uns membres permanents amb dret de veto. El seu funcionament es basa en l’existència d’uns grans Estats que tenen un estatut diferent de la resta. Dit d’una altra manera, sense amagar-ho, expressa la desigualtat, com un dels trets característics del nostre món, aspecte especialment delicat en una època en la que es critica la globalització econòmica sense frens. 
A part del Consell de Seguretat hi ha l’Assemblea General. En aquest òrgan  es troben representats de tots els Estats membres. I el Secretari General sempre ha estat una persona amb gran dedicació a la causa de la pau que justifica l’existència de l’ONU.
Reiteradament s’ha defensat una reforma que introduiria més democràcia en el funcionament de la institució i que recuperaria el  multilateralisme, tot i que aquest tipus d'iniciatives en la mesura que no interessen els grans Estats es guarden des de fa anys en un calaix.
El repte d’un govern mundial, respectuós amb tots els pobles de la terra, resta molt lluny d’assolir-se, tot i els avenços i bones intencions en alguns camps, com la lluita contra la fam o a favor de la infància en el si de la UNICEF O LA FAO, i les polítiques concretes tampoc és que siguin molt exitoses, com ens ho mostra la situació sanitària de l’Àfrica o les condicions de treball a l’Àsia o a Llatinoamèrica.
A banda de les coses que no funcionen o no estan prou be, cal però reconèixer  que sempre hi ha gent amb empenta, iniciatives i voluntat d’ajudar per tal de construir un món millor, més just i solidari, que mereixen també ésser recordats. I que segurament el món encara estaria pitjor sense l'ONU.
En la propera renovació del Consell de Seguretat, l'Estat espanyol s'ofereix com a candidat, dins el conjunt d'Estats no permanents. Veurem quins suports té i si assoleix el protagonisme requerit. En tot cas, cal que restem amatents a les maniobres que es facin, per a que no introdueixi més confusió al problema de l'encaix de Catalunya. Si la crítica al procés sobiranista ha estat molt liderat pel ministeri d'afers exteriors, no fora d'estranyar un augment de la propaganda i de la demagògia anticatalana.
Tant de bo, la "marca Espanya" no s'utilitzi més en contra d'una part de la ciutadania del propi Estat. No sembla del tot correcte dins els paràmetres democràtics. D'altra banda, tant de bo que l’ONU millori la seva organització en benefici de la pau i la llibertat a tot el planeta.

divendres, 4 d’abril del 2014

De sobirania, res de res

El Tribunal Constitucional acaba de dictar sentència davant la impugnació pel Govern de l’Estat de la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, de 23 de gener de 2013, per la qual s’aprovava la «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».
Anteriorment, ja havia admès a tràmit l’esmentada impugnació i havia suspès provisionalment els seus efectes. Ara declara inconstitucional i nul el principi primer que afirma: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».
El Tribunal fa seus els arguments de l’Advocat de l’Estat, és a dir, del Govern del PP, i per tant considera que de sobirania només n’hi ha una, i a més correspon al poble espanyol en el seu conjunt, concretada en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola». Això vol dir que el Parlament de Catalunya no pot acordar que Catalunya és un subjecte sobirà, no pot expressar-ho institucionalment i, per tant, no pot fer afirmacions simbòliques i d’integració espiritual, que expressen el parer majoritari del poble de Catalunya. És com dir que considera que el poble de Catalunya no existeix, si no és com a part del poble espanyol.
L’afirmació anterior respon a un nacionalisme espanyol militant, que al meu parer es fa incompatible amb una democràcia basada en valors procedimentals i de convivència pluralista. ¿Quina necessitat tenia el Tribunal Constitucional de provocar d’aquesta manera una part important de la ciutadania de Catalunya, i de faltar al respecte l’òrgan de representació del poble català? No estava obligat a actuar. Recordo que ens trobem amb una impugnació d’una Declaració a la qual no se li sap trobar racionalment efectes jurídics immediats, directament derivats del seu tenor literal, per la qual cosa el judici del Tribunal Constitucional és més «preventiu» que cap altra cosa. Per si de cas, ho declara nul perquè no pugui tenir mai efectes jurídics, paper que no lliga amb un òrgan jurisdiccional i de fiscalització com és el Tribunal Constitucional.
Està clar que la por a l’exercici del «dret a decidir» ha generat l’omissió irresponsable del Govern del PP –com si els ciutadans de Catalunya no fóssim ciutadans espanyols a hores d’ara– tot passant-li la pilota al Tribunal Constitucional, que amb aquesta actuació encara s’ha guanyat més desafecció a casa nostra. A més, ha marcat el «tempo» de la seva pròpia decisió, per evitar la recusació de tres dels seus membres, que estava preparant el Parlament de Catalunya, i en una decisió per unanimitat actua com a jutge i part en el contenciós que el Govern central té amb la Generalitat. Es converteix un problema polític en problema jurídic, i es porta a terme una actuació inútil i innecessària a efectes jurídics, però també contundent i un xic burlesca, en afirmar que el dret a decidir es podrà exercir en el marc de la Constitució, de forma dialogada i cooperativa, però que mai serà un dret a l’autodeterminació ni una atribució de sobirania, com si la consulta plantejada per al 9 de novembre només pogués ser una cosa descafeïnada, per a un país de fireta; això sí, sempre es podrà demanar la reforma de la Constitució –en un estat on la Constitució no hi ha qui la reformi, tret que t’ho diguin des d’Europa.
Aquesta sentència ens planteja ara un nou repte: dignificar el dret a decidir que, com han dit constitucionalistes il•lustres i pares de la Constitució, es pot concretar perfectament en una consulta, referendatària o no, en el territori de Catalunya. És perfectament constitucional, amb la Constitució a la mà, si es vol. Ara bé, el quixotisme madrileny es capfica a provocar una inconstitucionalitat allà on no hi és.