dilluns, 31 de desembre del 2007

Regular bé l’avortament abans d’imposar malament els 80 Km/h.


Aquestes darreres setmanes ha estat notícia la detenció d’un metge i d’altres membres del seu equip per practicar presumiblement avortaments il·legals. Us he de dir que em crida l’atenció la laxitud amb la qual les autoritats responsables aborden una qüestió tan sensible com la de l’avortament, si ho contraposem al rigor obsessiu per tal de salvar vides humanes a través de campanyes de trànsit com les del límit de velocitat de 80 Km/h. que s’acaba d’estrenar darrerament.
Quins valors morals guien els responsables polítics de la nostra societat, que semblen molt preocupants en mesures ideològiques, a més no demostrades científicament, com és que en anar a 80 Km/h per l’àrea de Barcelona, es redueixi la contaminació atmosfèrica o els accidents, i en canvi no tinguin una política rigorosa sobre un tema tan gruixut com és l’avortament, que cal no confondre amb l’ infanticidi, quan no es compleixen plenament les condicions legals?
Sobre l’avortament cal recordar que la legislació reguladora es pot considerar antiga ja que és de 1985, quan es despenalitzaren determinats supòsits, tot i que l’avortament excepte en els tres casos admesos i amb les condicions i restriccions que diu la llei, segueix essent un delicte, no ho oblidem. D’altra banda, més enllà de qüestions jurídiques i morals, que no son irrellevants, el problema és com es practica realment. Avui podem afirmar que malgrat els supòsits legals: malformacions del fetus (fins a 22 setmanes), violació (fins a 12 setmanes) o risc psíquic o físic per la mare (sense límit de temps), el dictamen mèdic pericial, que així ho aconselli, porta a omplir uns formularis que poden ser fàcilment falsejats, en especial en els casos de risc per la mare, perquè qualsevol raó pot convertir-se en un problema psicològic o físic i practicar-ne una mena d’avortament lliure.
El problema més greu és emplenar uns papers que no responen a la realitat, autèntic frau, si es demostra que fins i tot dones estrangeres havien vingut i venen a Barcelona, perquè aquí no es posen problemes sobre el paper. Considero especialment inadmissible que allò que no es pot fer en hospitals públics on hi ha més control i els metges sovint objecten, es pugui fer en clíniques privades, això sí, pagant, i força diners. O sigui, que com en tants àmbits de la vida, si es paga sempre trobarem gent disposada a fer qualsevol atrocitat. Les estadístiques son clares, i ens demostren que a Catalunya es van practicar el 2005 només 558 avortaments en centres públics i 16.347 en centres privats. Aleshores, el problema es trasllada a la manca de controls efectius de les autoritats responsables sobre els protocols i els papers que s’emplenen en una activitat humana tan transcendental com és la interrupció de l’embaràs.
Per no caure en la deixadesa més absoluta, caldria reivindicar una cosa tan obvia com que es compleixi la llei, tot posant de manifest que a l’Estat espanyol no està permès l’avortament lliure. I si ens posen damunt la taula el control de la velocitat a les carreteres, dels pisos desocupats, dels fums que emeten els vehicles, o de què hem de pensar sobre la memòria col·lectiva, per a posar alguns exemples, per què no reobrim també el debat sobre l’avortament? Ara bé, si es fa, que sigui amb rigor, seriositat i sobretot amb profunda humanitat, la qual cosa comporta al meu parer no afavorir el negoci descontrolat de clíniques privades disposades a tot a canvi de diners.

(El9Nou, El Vallès Oriental, divendres 4 de gener de 2008)

dimarts, 25 de desembre del 2007

SI

IF… (Si…)

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles
Quan altres el perden i a més te'n culpen;
Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,
Però tenir compte de llurs dubtes;
Si pots esperar sense que et cansi l'espera,
O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,
O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,
I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;
Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,
Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
I tractar per igual aqueixos dos farsants;
Si pots tolerar que els brètols
Tergiversin la veritat que has expressat,
I la converteixin en trampa per a babaus,
O veure enrunada l'obra de la teva vida
I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys
I llençar-los al caprici de l'atzar,
I perdre'ls, i tornar a començar des de zero
Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;
Si pots posar al servei dels teus fins
cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,
I resistir encara que no et quedi res,
tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,
I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;
Si no poden ferir-te amics ni enemics;
Si tots compten amb tu, però no massa;
Si pots omplir l'implacable minut
Amb seixanta segons d'esforç agosarat,
Teva es la Terra i tot allò que hi ha,
I, més encara: seràs home, fill meu.


Rudyard Kipling
Al seu fill John, 1910

(Traducció: Josep M. Albaigès, 1997)

dijous, 20 de desembre del 2007

TEMPS DE NADAL

El temps de Nadal és un temps especial, de festa i xerinola, com diu la cançó, de poemes i càntics, d’alegria, perquè celebrem que ens ha nascut un Salvador, Jesús, el Senyor. Nadal és un temps per tal de viure’l profundament, d’adorar el missatge de salvació que l’Evangeli i l’Església ens presenten. Temps per fer alguna introspecció dins el món tan sorollós i ràpid que patim, tot coneixent-nos una mica més a nosaltres mateixos. Temps de descobrir una cosmovisió, una manera d’entendre el món.
El temps de Nadal, ens pot ajudar a descobrir actituds humanes d’una gran profunditat (i no sempre de moda): la humilitat, la donació als altres, l’actitud de servei als amics, companys, i fins i tot desconeguts. Nadal és una crida a la bondat. El Nadal autèntic, el del Pessebre amb Nen Jesús, i no el dels Grans Magatzems, és un do del cel. I si el podem viure en família, amb les persones estimades esdevé una de les millors etapes de l’any.

Avui en dia, la “modernitat líquida” en la que es desenvolupa la nostra vida quotidiana ha afectat també la celebració de Nadal. Hi ha qui voldria que els cristians visquéssim en una mena de catacumbes, com si Nadal no fos un fet cultural a més de cristià. D’altres, fan uns pessebres de disseny. També hi ha qui es dedica a satisfer la necessitat social de compres, o per què no a fer unes merescudes vacances, en llocs exòtics o cercant la neu. Vivim en un món en el qual el pluralisme mal entès ha uniformitzat tothom en una mena de cultura d’allò políticament correcte. Avui domina una idea de Nadal com a temps de descans, de vacances, i potser no m’equivoco si preval socialment un Nadal sense Jesús Infant.

Però els mots tenen un sentit. Com es pot viure un Nadal sense Jesús? Com ho podem admetre? Perquè els cristians deixem que ens robin els símbols, i no reivindiquem els noms per a que no siguin emprats en va? No podem convertir Nadal en un temps de festa sense cap contingut cultural ni tradicional! Cal que exigim un sentit a les paraules que emprem. Nadal és Nadal, com la família és la família. I no ens deixem arrossegar pel món de la superficialitat que ens volen imposar aquells que tenen poder suficient per a fer-ho, però cap tipus d’autoritat.

La vivència dels valors del Nadal autèntic ens ajudarà a donar solidesa a les nostres vides, i a viure més profundament les conviccions i creences.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel. Dimecres 19 de desembre de 2007)

dimecres, 12 de desembre del 2007

La dictadura d'allò que és secundari

Tinc a la taula del despatx un article d'en J.M. Alimbau què porta per títol LA DICTADURA DE LO SECUNDARIO. Us ofereixo un fragment a continuació:
"- La dictadura de lo secundario... nos quita calidad de vida.
- La dictadura de lo secundario...nos falsea los ideales, la realidad, el fín.
- La dictadura de lo material...nos hace olvidar la dimensión espiritual.
- La dictadura del televisor, de una diversión, de internet, de algo no esencial para la vida... puede hipnotizar nuestra manera de ver, de juzgar, de actuar.
- La dictadura de lo mero externo...suele privarnos del gozo de la vida interior.
- Los hay que han abandonado lo esencial: la confianza en Dios, la espiritualidad...y se abocan a lo secundario de la vida: objetos, cargos, vehículos -a lo perecedero-, que hoy está y mañana no, como el heno, que fenece y desaparece (Mt.6,30). Es la dictadura de lo secundario.
La dictadura de lo secundario...no aporta absolutamente nada para poder superar una prueba, una enfermedad, la soledad, una muerte... Cuando no se sabe qué hacer, ni a quien acudir, ni dónde encontrar la paz."

dissabte, 8 de desembre del 2007

Viure per consumir

El sociòleg Zygmunt Bauman ha publicat un nou llibre anomenat “Vida de consum”, en el que seguint amb les reflexions ja expressades a obres com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic, els canvis esdevinguts al món durant les darreres dècades, i que han afectat a les relacions de parella, familiars, o en l’àmbit laboral entre d’altres. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors.
La societat actual, per tant, està orientada a la satisfacció i al gaudi immediats, en la que destaquen l'obsolescència planificada dels productes, que facilita la seva renovació constant. En aquest context, l’estabilitat és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí.
Comprar i acumular dona molta satisfacció, però també poder renovar els materials adquirits amb la màxima celeritat. La fama, a través dels mitjans de comunicació és un altre exemple del tipus de societat que tenim, perquè tenir fama és ser desitjat. Les persones esdevenim, així, objectes de consum, fàcil, immediat, recanviable si cal.
Per a ser una persona plenament integrada s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, essent aquest el màxim referent de la felicitat. Una felicitat que mai es pot assolir del tot, perquè sempre es pot trobar àmbits o coses que no podem comprar, o que ens costen molt. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant noves coses que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ésser profundament infeliços. Caldria recordar en definitiva que consumir, més i més, en si mateix no ens pot omplir de tota la felicitat possible, com ja saben ben bé totes les persones mínimament responsables.
(Comentari Ràdio Estel, 28 de novembre de 2007)

dissabte, 1 de desembre del 2007

La creació de necessitats

En l’actual societat de consum destaca como un dels elements més importants la creació de necessitats. L’economia es mou a base de comprar coses que en una primera aproximació potser no necessitaríem. M’ha caigut a les mans un opuscle, del centre Cristianisme i Justícia, que sota el títol de “Mobil nou i gratis? No, gràcies!” analitza aquest tema de la creació de necessitats en l’actual societat, aplicat a aquest producte.
El març de 2006, les línies de mòbils se situaven a Espanya en 44,3 milions, superant el nombre d’habitants, situació que es repeteix en altres països del nostre entorn. Les perspectives de negoci, però, passen per augmentar les vendes de forma il·limitada, de manera que la majoria de persones substituiran els seus mòbils per altres que encara son perfectament funcionals, fins el punt que s’estima que el 80% de les compres de mòbils son renovacions.
Per tant, una cosa és canviar de mòbil perquè no funciona, i un altre per moda, noves prestacions, raons estètiques, etc. Una dada impressionant és que mentre la vida útil d’un mòbil s’estima en uns deu anys, el temps mitjà d’utilització s’estima entre els 18 i els 30 mesos. D’aquesta manera es pot dir que hi ha diversos tipus d’obsolescència, i una de les que millor funcionen és l’obsolescència psicològica: els productes que tenim ja no ens diuen res, i per tant desitgem de nous, gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting i a la publicitat.
La societat del consum que tenim no afavoreix el consum responsable, i les persones es troben immerses en una espiral de noves necessitats creades per les empreses. La creació de desitjos com en una mena de pandèmia facilita l’adquisició d’actituds en la que té un gran valor la renovació, el canvi, i per tant sembla que ha de ser fàcil canviar de mòbil, com ara canviar de cotxe, o potser de parella.
La cultura de la provisionalitat, de les relacions superficials amb les coses, pot arribar a les persones, dins una cultura materialista, en la que mantenir, conservar, estalviar o ser fidel no son actituds que es promoguin. I així, com passa amb els mòbils es crea tot una massa de residus que anem acumulant en el nostre entorn. Com a màxim ens plantegem el reciclatge dels materials que ja no fem servir, però penso que la idea més responsable és no fer canvis inútils, perquè si o per criteris superficials. Es comença amb el mòbil i es pot aplicar el mateix criteri a les relacions humanes.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel, dimecres 21 de novembre de 2007)