dimarts, 27 de gener del 2009

La política de l'esperança


L’any 2009 ha començat amb el mandat d’un nou president al Estats Units, Barack Obama. La presa de possessió del passat dia 20 va ser un autèntic bany de multituds a Washington, i el que és més important és l’esperança i el carisma que ha aixecat entre la gent. Obama parla de “nosaltres “, el famós “Yes, we can” i ha aconseguit un discurs realment transversal per a la nació americana. Obama parla de la necessitat de fer un canvi, en la manera de governar i fins i tot en la manera de viure, com és l’ús de les noves tecnologies, de les quals és un fidel seguidor. La blackberry i el youtube son mecanismes nous que per primer cop s’han utilitzat per a emetre missatges presidencials.
Obama representa així la política de l’esperança, a la qual tothom té dret. A mi m’ha impactat l’home i les seves primeres decisions. Potser podem pensar que l’esperança amb el temps s’anirà esvaint, però a mi m’ha emocionat que un president tingués tant suport popular, que fos tant reclamat i que de les seves decisions s’esperés tant. Crec que aquesta es una bona manera de començar, i de continuar; que és possible una altra manera de fer política i de governar,

Recordo ara el 2003 al Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva també aparegué –salvant les distàncies- com el símbol d’una nova manera de fer política, més propera a les persones, més preocupada per les necessitats immediates i fins i tot urgents de la població, com ara fer front a la fam. Ambdós casos però, tenen en comú la necessitat d’acostar-se a les persones, ara en la gran crisi econòmica global que ens ha tocat de viure.

Hi ha moments en la història que determinats líders exemplifiquen una nova manera de fer les coses, com ho han estat també per exemple, Vaclav Havel a Txèquia o Lech Walesa a Polònia, per posar altres noms. En tos els casos, hi ha un esforç per tal de prestigiar la política, i el retorn a l’esperança, una esperança que comença per poder garantir uns mínims vitals dignes a la ciutadania. Què Déu beneeixi als polítics amb majúscules, i què tots nosaltres sapiguem esperar allò que és raonable i no ens creem falses expectatives.



dissabte, 17 de gener del 2009

Veritat i Política

Avui a Catalunya i a Espanya necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, es faci amb una alta dosi de veritat. Només a partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent. Però penso que la confusió se’ns ha instal·lat en el discurs polític. Per exemple, primer es va negar des del govern l’existència de la crisi econòmica, utilitzant mots com desacceleració, i altres eufemismes, perquè no es volien perdre vots. Un cop celebrades les darreres eleccions generals el passat març de 2008 i aconseguida la victòria ja es va enfocar d’una altra manera el problema, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar contra la evidència. Un altre exemple, del que sembla que ningú se’n recorda és el famós cas del “català emprenyat”, superat per la pròpia dinàmica històrica postelectoral. Finalment, voldria recordar tot el procés de reforma estatutària, del qual encara no sabem com acabarà, fins que el Tribunal Constitucional no decideixi el què en la seva esperada sentència: era necessària? Ha servit per alguna cosa? Es podria obtenir un sistema més just de finançament per la Generalitat sense l’alt grau de confrontació suscitat?
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta a les situacions o problemes anteriors, i a molts altres (qüestions lingüístiques, fiscals, familiars, etc). Ara bé, així com ningú no confiaria en un tècnic que no digués la veritat no acabo d’entendre la falta d’interès per a què els polítics ens diguin la veritat. Fins i tot, tenim ben integrat –desgraciadament- que a la política no dir la veritat, o dir allò que fa guanyar vots a cada moment pot ser un valor positiu.
Al meu entorn immediat he observat fins i tot casos en els quals el silenci és la tècnica adoptada pels responsables polítics: és el cas del silenci administratiu. Fins a tres instàncies presentades a l’Ajuntament, no han rebut cap resposta des del passat estiu. Totes en relació als arbres arrencats del meu carrer i d’altres de la localitat, en aplicació d’unes “recomanacions tècniques”, que s’apliquen quan li interessa al polític de torn (i per això s’arrenquen arbres també en llocs on les recomanacions tècniques no ho permeten). Tinc la sensació que el ciutadà concret –en tot cas, el no fidel pels vots- tant se’ls hi en dona: no volen debat, no tenen resposta perquè saben que no diuen tota la veritat, perquè aquesta no existeix per qui no creu en aquest valor tan important. I així, es construeix un nou indret on el silenci i la manca de veritat s’instal·len amb comoditat.


dilluns, 5 de gener del 2009

Any Nou, preus diferents

Com cada any el primer de gener s’apugen els preus de molts productes i serveis. Aquest any, immersos en la crisi econòmica, no ha estat una excepció.
Tot i que la inflació prevista es d’un 2%, i que els salaris poden pujar entorn d’un 3%, els preus de molts serveis públics amb tarifes regulades han pujat entre un 4 i un 7% com és el cas del transport públic. L’aigua un 8%, tot i que depèn de les poblacions. També pugen més dels salaris i la inflació determinats impostos i tarifes. Els bitllets de tren un 5% de mitja, l’AVE un 4% i les rodalies un 6,2%, les tarifes elèctriques un 3% tot i que està previst que arribin fins l’11 % al llarg de l’any.
En definitiva, tot puja més del que sembla raonable si es tingués en compte la capacitat real dels ciutadans per assumir aquesta càrrega.
Em sobta que els servis i tarifes estiguin regulats i s’aprovi aquesta mena d’acarnissament sobre la ciutadania. Com que no soc un tècnic en la matèria em pregunto si no es podria fer d’una altra manera. La situació és encara més curiosa quan si bé baixa el preu del petroli això no sembla que repercuteixi de moment en el preu de les gasolines.
D’altra banda, el Govern ha anat demanant moderació salarial al sector privat, el sou dels funcionaris s’apuja un 3,5 de mitjana, i també puja un 4% el salari mínim interprofessional i les pensions entorn un 2,4 %. Es mantenen els famosos 400 euros de la deducció en el IRPF, entre altres mesures.
Jo em pregunto: no es possible una regulació dels preus més humana, especialment si tenim en compte les circumstàncies de la economia del país? I també em faig una altra pregunta: on son aquells que criticaven determinats peatges abans d’ocupar conselleries, i què ara aproven des del govern de la Generalitat unes alces considerables?
Que tingueu una bona entrada d’any i que la sort ens acompanyi en aquests moments tan delicats per l’economia de moltes famílies.