dilluns, 26 de novembre del 2007

Els canvis a la família



La família, com tantes altres institucions socials, pateix un procés de canvi i de transformació. Avui en dia es negocien més les decisions, i la jerarquia ha cedit pas a una estructura més dialogant; la convivència esdevé més flexible i els fills posen més en dubte les normes que guien la vida familiar.
La confiança ha substituït el respecte, l’edat d’emancipació s’ha retardat i la maternitat a part de reduir-se també s’ha ajornat en el temps. Les relacions intergeneracionals, les ruptures matrimonials, les parelles de fet i les famílies monoparentals han suposat uns canvis dràstics en l’estructura familiar. Aquestes idees m’han semblat interessants, i es poden consultar a un estudi elaborat a instàncies de la Fundació La Caixa. M’ha resultat preocupant l’ afirmació que un tant per cent molt elevat de mares i pares es manifesten desbordats per la tasca educativa, i en el fons no saben què fer per tal de controlar el procés educatiu dels fills. Es una autèntica impotència davant la importància que han adquirit altres agents socialitzadors com la televisió, els amics o els diversos ambients sovintejats pels fills, especialment en l’etapa adolescent.

Aquest estudi de la Fundació La Caixa posa de manifest que segueix sent un problema l’educació dels fills, especialment quan arriben a l’adolescència. Els canvis socials tan ràpids provoquen que els pares no sàpiguen com abordar el repte que tenen davant seu. Un amic em va dir l’altre dia que l’únic que li demanava a la seva filla era que quan ell es llevés al matí ella ja s’hagués ficat al llit. Es un exemple extrem de la dificultat d’acceptar el per què s’ha d’arribar tan tard a casa. Un altre exemple desconcertant són els estudis: els canvis constants en el sistema educatiu fan que sigui difícil ajudar els fills, encara que es vulgui. Molts pares i mares viuen una desorientació que només poden superar amb afecte i molta dedicació.
D’altra banda, la concepció democràtica a tot arreu, com un dogma, per no dir una moda, pot fer estralls a la vida familiar. La democràcia és una forma d’organitzar la societat però no la família. El cas més evident és que si es pogués extrapolar al màxim la concepció democràtica els fills haurien de poder escollir els pares, i això com és obvi és una estupidesa, a més d’un absurd en pura regla. La democràcia és també una forma de govern i una forma de vida, dialogant, tolerant, respectuosa amb els altres. Cal que les persones siguem demòcrates per a que es pugui desenvolupar una societat democràtica. Però no es pot aplicar aquest concepte a la família, a l’escola, ni a totes les relacions personals, sense més. Diferenciar àmbits de vida és de justícia. La nostra societat necessita actituds democràtiques, però també humanes. Aquestes actituds humanes, en el cas de la família, - i també a l’escola- requereixen un respecte a la posició de cadascú, una comprensió molt profunda dels problemes dels seus membres i sobretot amor i afectivitat. Els pares i mares pateixen pels seus fills i filles perquè els estimen i l’amor es una predisposició, una actitud, en la que cadascú ha de saber estar sempre en el seu lloc a cada moment.
No podem oblidar l’important paper dels avis i àvies en l’ajuda a la institució familiar. Més del 35% se n’ocupen dels nets mentre els fills treballen, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Crec que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis i àvies en el si de la família i el rol específic que aquest col·lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Quantes vegades sentim a dir que la família ha canviat? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família, per tenir cura dels fills, o per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, ajuda en definitiva. Cal defensar amb èmfasi el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures, i la construcció de la familia des de l’amor i el respecte a tots els seus membres. I lluitar per tal d’evitar que els excessos de les conductes individualistes, egocèntriques o les avarícies desmesurades trenquin les estructures familiars. Un país amb un capital humà feble, difícilment pot fer res de bo.

(La Font del Diàleg, novembre de 2007)

dissabte, 17 de novembre del 2007

El drama de rodalies


Realment es pot qualificar de tragèdia o si més no drama tot el que està passant a Barcelona amb les obres de l’AVE i l’afectació a la xarxa de rodalies de RENFE. Milers de persones es troben afectades en el seu dret a la mobilitat i la prestació del servei públic del transport en ocasions ha desaparegut per complet. No cal dir que tot plegat està comportant un gran malestar a la població.
El problema de fons es saber què està passant realment, cosa que no s’acaba d’explicar, com tampoc es va fer amb l’apagada del passat estiu. Les explicacions dels tècnics i la dels polítics no sovintegen. Aleshores, ningú assumeix la responsabilitat política per la situació creada.
Sembla que això d’assumir una responsabilitat no vagi amb els nostres polítics. No volem només que ens demanin perdó o disculpes, que també. Els ciutadans volem respecte, i en ocasions com la present, el respecte vol dir no aferrar-se al càrrec i dimitir per dignitat.
Però ja se sap que la lògica política no és el servei al ciutadà sinó les estratègies, en especial ara que s’acosten les eleccions generals. Davant la insolvència i el descrèdit dels polítics i gestors dels afers públics, els ciutadans cada vegada creuen menys en els discursos i la propaganda des de les institucions, com no pot ser d’una altra manera. El caos de rodalies es, al meu parer, simptomàtic del moment en què viu la nostra societat: una desesperança gran perquè ningú assumeix la seva responsabilitat política de veritat, les explicacions son sempre parcials, tot es veu en clau electoral, i els ciutadans sembla que ens acostumem a la catàstrofe o això ens volen fer creure.
La situació es gravíssima, perquè s'han trencat les infraestructures del país. Per tant, que deixin de jugar amb les persones, i per dignitat i honor, s’assumeixin les responsabilitats que pertoquen en qualsevol Estat democràtic. O si més no que algú ens digui amb el cor a la mà perquè no ho han de fer així.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel, dimecres 14 de novembre de 2007)

dimarts, 13 de novembre del 2007

Els excessos del telèfon mòbil

El telèfon mòbil ja forma part de la nostra vida quotidiana, fins al punt que ens arribem a estranyar si algú ens diu que no en té. Per a molts de nosaltres parlar pel mòbil és una comoditat més de les moltes que podem gaudir, i ja no li donem importància. En canvi, a determinades zones del planeta, com a l’Àfrica, gràcies al mòbil s’han pogut establir àmplies xarxes de comunicació. Al Congo, per exemple, hi ha 3 milions de mòbils i només 20.000 fixos. A tot Àfrica hi ha 152 milions d’usuaris.A tot el món avui hi ha uns 2.500 milions d’usuaris de telèfons mòbils, dels quals 1.500 es troben en països en vies de desenvolupament. La inversió en mòbils es menys cara i es recupera amb relativa facilitat segons l’ús de les persones amb cobertura d’una antena.
No hi ha un producte a la història de l’electrònica de consum que hagi produït un creixement tan ràpid, i que s’hagi introduït amb tanta facilitat en el mercat. A més les possibilitats de futur sembla que son enormes, des del punt de vista tècnic, tot combinant la telefonia amb fotografies, televisió, missatges multimèdia, internet, etc.. El negoci de la telefonia passa necessariament pel mòbil.
Ens trobem, per tant, davant un gran invent que ens hauria de fer reflexionar sobre el futur que podem construir gràcies al seu desplegament, més enllà de les qüestions tècniques, o estrictament econòmiques o de mercat. El mòbil, com tots els invents humans, pot provocar conseqüències personals i socials, positives i negatives. El cas del mal ús del mòbil n’és un exemple d’aquestes segones: avui sembla que hi ha una addicció al mòbil, i no tenim un protocol de bona educació i respecte, en els espais públics. Per exemple, el tren - com el de la línia per anar de Granollers a Barcelona- sembla una olla de grills, al mes pur estil de “cadascú per on l'enfila”, en ocasions amb autèntiques cridòries, o amb unes sintonies musicals o de vociferacions diverses que no sé si els viatgers hem de suportar, o més ben dit, si entra dins el servei que hem pagat.
Tampoc se’n fa un ús correcte, mesurat, en mols altres espais públics, fins el punt que han de recordar-nos que apaguem el mòbil en cinemes, espectacles o cerimònies religioses. Un cas de dependències de trucades i missatges, és el cas dels joves, carn de canó de despeses familiars innecessàries, gràcies a una publicitat sense control i de gran impacte emocional en els joves i persones no formades.
Hi ha una possible addicció i un mal ús del mòbil, com també passa amb els videojocs, els xats, etc. Com que són fenòmens relativament nous, cal que els anem introduint dins la nostra vida, fins i tot dins la nostra cultura, sense dependències sinó des de la llibertat personal. Ara bé, quan la vida social, a més de la familiar o personal, es veu marcada per la dependència del mòbil i altres aparells, és quan cal actuar i posar-hi normes, pautes de comportament, horaris i límits. Estem davant d’un problema que es de fet només parcialment nou. Es nou pel que fa a les manifestacions o els símptomes. Les causes son les de sempre: el mal ús dels invents produïts per l’home, o dit en termes literaris “de progrés contra l’home”. Cal, per tant, regular l’ús del mòbil en els espais públics per a que generi benestar individual i social, enlloc del malestar. Cal també educar per saber integrar aquests nous invents en la nostra cultura en termes de normalitat ús, és a dir amb llibertat i responsabilitat pròpies de persones madures. En un altre cas, ens trobarem amb “molt soroll per no res”.
(El 9 Nou, El Vallès Oriental, divendres 16 de novembre de 2007)

dijous, 8 de novembre del 2007

Anar a 80 Km/h. i la veritat

La Conselleria de Medi Ambient del Govern català ha aprovat que per diverses carreteres que passen per setze municipis de l’àrea de Barcelona s’haurà d’anar com a màxim a 80 Km/h, amb l’argument de disminuir la contaminació. Tot i no ésser una mesura compartida per la totalitat dels experts, la decisió ja està presa i sense contemplacions tothom haurà de conduir tenint ben clar que la nova normativa comportarà també la possibilitat de multar-nos si superem aquella velocitat; això sí, amb la reserva de forma graciable que les multes es començaran a aplicar a partir de l’1 de gener del proper any. El RACC i experts universitaris sostenen que és una mesura inútil, per no dir contraproduent atès que les cues que es poden formar per anar a poc a poc, encara poden ser més perjudicials per al medi ambient.
Em sembla lamentable tirar endavant una mesura com la que comento, sense tot el consens necessari, i especialment sense saber exactament que a part de grans paraules la política que es vol portar a terme té alguna cosa a veure amb la veritat. Potser els interessos polítics, preelectorals, poden més que prendre decisions pensades realment en el be comú i en el benestar general. Una mesura com aquesta es ven molt bé en el marc d’una pretesa política de defensa dura de l’ecologisme i de la sostenibilitat, encara que no respongui del tot a la veritat. En aquest cas, el dogmatisme i el tacticisme estan per damunt de la persona, la qual si és multada (sense cap imprudència, només per anar a 100 Km/h, per exemple), s’entendrà que és per culpa seva, gairebé pel fet inconfessable d’anar en cotxe, cosa que es concep per algunes opcions polítiques com asocial per definició i impròpia dels plantejaments autoconsiderats progressistes.
Mentrestant, a part d’incomplir l’Estat espanyol els compromisos del protocol de Kyoto sobre la sostenibilitat i l’emissió de gasos contaminants, a casa nostra les infraestructures més bàsiques del nostre dia a dia se’ns cauen a pedaços i els serveis públics no funcionen amb una mínima dignitat. Les carreteres es troben saturades, i els responsables politics no ens diuen amb la veritat per davant que el problema no té solució, senzillament perquè la venda sense límits de vehicles privats és el problema. D’altra banda, els transports públics no són una alternativa realista als vehicles privats perquè en molts casos o no funcionen bé o senzillament no existeixen. La mobilitat comença a ésser un problema gravíssim de país, i ningú sembla recordar que la llibertat de circulació i de moviments és un dret fonamental importantíssim no tan sols jurídicament sinó com a element basic de la nostra cultura de la llibertat.
En ocasions penso que aquells que ens governen pensen més en ells mateixos i en els seus pretesos beneficis de tota mena, propis d’un subsistema de vida dins del conjunt del sistema social, autoreferencial, deslligat dels ciutadans als quals han de servir. I els ciutadans, desorientats, estressats, cansats de tanta manca de resposta, cada vegada creuen menys en els polítics, dels quals només senten paraules, dins un llenguatge buit. Al meu parer, només es pot servir als ciutadans des de la veritat: apagades de llum, esvorancs per obres de metro, caos de rodalies, fiasco del tren d’alta velocitat. Potser ja és hora que comencen a tenir un relat cert de totes les desgràcies que ens acompanyen els darrers temps. Algú sap realment que està passant? No del tot, sempre la veritat a mitges.
Davant el gran malestar i la enorme molèstia que patim amb massa freqüència, ningú es fa responsable políticament de la situació. Només paraules buides. Ni un gest. L’esperpent dels darrers temps requereix una cura d’urgència, en la que la honorabilitat dels polítics i gestors públics està en entredit, i per desgràcia també la mateixa dignitat del país.
(Diari de L'Ametlla, novembre de 2007)

Contra Halloween

La celebració de Hallloween no agrada a la jerarquia eclesiàstica, a les organitzacions educatives catòliques, ni a molts catòlics. A mi tampoc. Es tracta d’una festa forana, sense arrels populars, que s’ha convertit en l’exaltació d’uns valors consumistes i ocultistes, incompatibles amb l’esperit i la doctrina catòlica. Suposa abandonar una de les nostres tradicions, com és la celebració de la Diada de Tots Sants i dels Fidels Difunts.
La idea de la mort que traspua al Halloween es la dels morts vivents, la por, la mort utilitzada com una festa en una mena de màgia negra, amb disfresses. Considero que la mort no pot ser reduïda a un fet intantilitzat, o un joc per a divertir-se un cop l’any. La banalització d’un fet tan transcendental, com un element més d’una concepció consumista, com si es tractés d’anar al McDonals o de veure una pel·lícula de Walt Disney, es realment preocupant. En la societat de la increença, jugar esdevé fàcil, i Halloween es una festa fàcil d’incorporar a la ment de l’home consumidor, en aquest cas d’ espectacles.
La ràpida colonització d’aquesta festa, d’origen pagà, celta, però propagada des dels Estats Units, en especial mitjançant les grans multinacionals de l’espectacle, entre d’altres, topa avui fins i tot frontalment amb el sentit cristià de la vida, i amb un model de societat en la que el respecte als avantpassats ja té una configuració festiva determinada. La pretensió de fer tabula rasa i capgirar les nostres tradicions no és un fet involuntari. Es tracta d’un colonialisme cultural evident, que res té res a veure amb el tan lloat multiculturalisme.
L’acceptació sense més de qualsevol iniciativa forana, impulsada per raons comercials, no diu res de bo sobre la societat que tenim, a la que li volen fer perdre les seves pròpies referències. Els joves i no tan joves que es deixen endur per iniciatives com aquestes, que han crescut molt ràpidament els darrers anys, no saben potser que son objecte d’una gran manipulació, en la que fer perdre els orígens com en tantes coses de la vida és també perdre la identitat.
(Radio Estel, Comentari d'actualitat, dimecres 7 de novembre de 2007).