dijous, 8 de novembre de 2007

Anar a 80 Km/h. i la veritat

La Conselleria de Medi Ambient del Govern català ha aprovat que per diverses carreteres que passen per setze municipis de l’àrea de Barcelona s’haurà d’anar com a màxim a 80 Km/h, amb l’argument de disminuir la contaminació. Tot i no ésser una mesura compartida per la totalitat dels experts, la decisió ja està presa i sense contemplacions tothom haurà de conduir tenint ben clar que la nova normativa comportarà també la possibilitat de multar-nos si superem aquella velocitat; això sí, amb la reserva de forma graciable que les multes es començaran a aplicar a partir de l’1 de gener del proper any. El RACC i experts universitaris sostenen que és una mesura inútil, per no dir contraproduent atès que les cues que es poden formar per anar a poc a poc, encara poden ser més perjudicials per al medi ambient.
Em sembla lamentable tirar endavant una mesura com la que comento, sense tot el consens necessari, i especialment sense saber exactament que a part de grans paraules la política que es vol portar a terme té alguna cosa a veure amb la veritat. Potser els interessos polítics, preelectorals, poden més que prendre decisions pensades realment en el be comú i en el benestar general. Una mesura com aquesta es ven molt bé en el marc d’una pretesa política de defensa dura de l’ecologisme i de la sostenibilitat, encara que no respongui del tot a la veritat. En aquest cas, el dogmatisme i el tacticisme estan per damunt de la persona, la qual si és multada (sense cap imprudència, només per anar a 100 Km/h, per exemple), s’entendrà que és per culpa seva, gairebé pel fet inconfessable d’anar en cotxe, cosa que es concep per algunes opcions polítiques com asocial per definició i impròpia dels plantejaments autoconsiderats progressistes.
Mentrestant, a part d’incomplir l’Estat espanyol els compromisos del protocol de Kyoto sobre la sostenibilitat i l’emissió de gasos contaminants, a casa nostra les infraestructures més bàsiques del nostre dia a dia se’ns cauen a pedaços i els serveis públics no funcionen amb una mínima dignitat. Les carreteres es troben saturades, i els responsables politics no ens diuen amb la veritat per davant que el problema no té solució, senzillament perquè la venda sense límits de vehicles privats és el problema. D’altra banda, els transports públics no són una alternativa realista als vehicles privats perquè en molts casos o no funcionen bé o senzillament no existeixen. La mobilitat comença a ésser un problema gravíssim de país, i ningú sembla recordar que la llibertat de circulació i de moviments és un dret fonamental importantíssim no tan sols jurídicament sinó com a element basic de la nostra cultura de la llibertat.
En ocasions penso que aquells que ens governen pensen més en ells mateixos i en els seus pretesos beneficis de tota mena, propis d’un subsistema de vida dins del conjunt del sistema social, autoreferencial, deslligat dels ciutadans als quals han de servir. I els ciutadans, desorientats, estressats, cansats de tanta manca de resposta, cada vegada creuen menys en els polítics, dels quals només senten paraules, dins un llenguatge buit. Al meu parer, només es pot servir als ciutadans des de la veritat: apagades de llum, esvorancs per obres de metro, caos de rodalies, fiasco del tren d’alta velocitat. Potser ja és hora que comencen a tenir un relat cert de totes les desgràcies que ens acompanyen els darrers temps. Algú sap realment que està passant? No del tot, sempre la veritat a mitges.
Davant el gran malestar i la enorme molèstia que patim amb massa freqüència, ningú es fa responsable políticament de la situació. Només paraules buides. Ni un gest. L’esperpent dels darrers temps requereix una cura d’urgència, en la que la honorabilitat dels polítics i gestors públics està en entredit, i per desgràcia també la mateixa dignitat del país.
(Diari de L'Ametlla, novembre de 2007)