dimecres, 4 d’abril del 2012

La responsabilitat social de la persona

Durant el mes de març s’ha desenvolupat a la UAB, organitzat pel SAFOR d’aquesta Universitat, un curs sobre la responsabilitat social de la persona, en el qual han participat nombrosos ponents, professors universitaris, consultors d’empreses, pensadors en definitiva, que han posat de manifest la necessitat d’apel•lar al valor de la responsabilitat personal, en especial en aquest moment de crisi econòmica i moral.

La responsabilitat comporta escoltar i acollir l’altre, des del compromís per ajudar-lo i per tant des de la vivència de la virtut de la justícia. Respondre vol dir aquí no deixar passar per alt allò que succeeix, i que ens afecta. Vol dir assumir que tothom és una mica responsable i que per això hom ha de donar la cara. Ésser responsable socialment avui comporta actuar per tal de donar esperança al món.

La responsabilitat té un component de justícia, i de transcendència. Cal que ens ocupem dels altres amb un sentiment de generositat. I per a que la generositat fructifiqui es important conrear llaços de pertinença comunitària. Així, el món, amb tota la complexitat que presenta, es podrà comprendre amb uns “ulls que han plorat” (E. Bartolí), però amb un cor que batega per uns ideals.

El món actual ha exprimit al màxim el materialisme i el mercadeig; necessita un nou horitzó. Avui, en plena setmana santa, mirem els ulls i el cor del Crist a la Creu, el seu lliurament per a una nova humanitat.

La llum de la Pasqua després de la Passió és la victòria de la gran esperança de la humanitat, el triomf sobre la desesperança, la foscor, el sense sentit, el mal en totes les manifestacions; el triomf de la generositat sobre l’egoisme i la poca volada dels nostres desigs i pensaments; el despertar del sentit de transcendència envers els altres i el més enllà, l’espiritualitat en suma.

La resurrecció és el punt de partença d’un nou compromís, d’una nova fe en l’home –que massa sovint oblidem i s’esvaeix -. Un compromís per la responsabilitat, per la no domesticació de l’home per qualsevol senyor, per un despertar a viure més enllà del mínim exigible. La nova aliança és una al•legoria de la responsabilitat personal, una implicació a fer molt més que només allò que estaríem merament obligats a fer.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Aprendre dels excessos de la construcció

Les grans onades de construcció dels darrers anys han deixat un canvi històric en les condicions de vida. On hi havia camp s’ha substituït per edificis, no sempre en relació directa amb les necessitats socials d’habitatge, sinó més aviat com a inversió i fins i tot com a especulació.

Així, ha canviat el color dels nostres pobles, del verd al gris, i la mateixa imatge dels indrets tradicionals ha estat destruïda. La construcció, com a obsessió i com a compulsió, ha malmès el medi ambient, en un país dissenyat a més per arribar als diferents indrets amb vehicle privat, un segon excés.

S’ha construït massa i malament, en un sentit social, fomentant urbanitzacions i no pas la integració en els pobles preexistents. Els darrers anys s’ha duplicat la mitjana europea de superfície construïda, i àrees com el primer quilòmetre de costa han estat literalment trinxats. El 34 per 100 de la costa mediterrània espanyola està plena d’urbanitzacions noves. Una bogeria llevantina però no tan sols.

Sembla que ara ningú vulgui assumir la responsabilitat per les actuacions desmesurades. Amb la crisi econòmica els poders públics, municipals i autonòmics, haurien de dir alguna cosa. Cal posar el crit al cel per la dependència de la construcció com a font primària de finançament.

No sé si interessa rectificar, o si no es pot perquè hi ha massa interessos en joc. Ara bé, la destrucció el país no em sembla defensable, ni en nom del progrés econòmic, ni de la qualitat de vida, ni d’altres paraules grandiloqüents que son fum. Potser ja hem arribat tard a una rectificació, que no pot esperar que s’esgoti tot el sol edificable i el dret a l’habitatge segueixi essent un somni, una hipoteca o un malson. El mes greu de tot és que el dret constitucional a un habitatge digne és difícil de realitzar i moltes grans o mitjanes fortunes depenen encara del “totxo”, i volen seguir amb el seu negoci.

Ara, amb la crisi econòmica i moral que patim, quan ha petat la bombolla immobiliària, observem una mena de país fantasma, amb edificis desocupats, buits o desitjats per ocupes de tota mena. I una cosa és clara: caldrà reorientar el futur, des de les competències pròpies – d’això no en té la culpa Madrid de manera directa- i no tornar a confiar tant en el “monocultiu urbanístic”. Ens va el futur i que el país es pugui reconèixer com a tal. No és poca cosa!