dissabte, 8 de juny del 2013

El paper assistencial de la família davant la inutilitat dels poders públics i la governança

Destaca el gran paper de la família en aquesta època de crisi. La família potser no educa en hàbits i actituds com en altres temps però segueix sent la gran productora de benestar. Aquí no entrem a analitzar els diversos models de família existent a la nostra societat, sinó aquella forma de socialització que es genera en el si dels llaços de parentiu. La família (en gran part l'anomenada família tradicional i la gentilicia), i l'entorn social són els grans propiciadors de feina, molt més que els poders públics. Aquesta és una tendència que s'ha estudiat especialment a l'escenari italià i que s'obre pas en la societat espanyola i catalana. La família continua sent el coixí sobre el qual reposa el pes dels laments ciutadans, on s'exerceix la fraternitat, la solidaritat i l'afectivitat proactiva.

La família desenvolupa així un paper de catapulta per a la precària inserció laboral i, si s'escau, per a l'ajuda entre els seus membres. Quan es col · lapsen altres institucions, sempre ens queda la família com a recurs de què es pot disposar. Al meu parer cal valorar de forma extremadament positiva aquest paper de la família com a generadora de benestar, en un exemple del pas de l'Estat de benestar a la societat del benestar. Aquesta dada adquireix més rellevància encara davant l'absència de polítiques de suport a la família a Espanya.

D'altra banda, avui cal fer notar també la destrucció progressiva de la classe mitjana. És important associar els valors de l'esforç i de la capacitació professional, la tenacitat, la responsabilitat, com a elements a destacar en aquesta classe social, la qual veu que en aquests moments de crisi perd poder adquisitiu, per les retallades socials, l'augment dels impostos, i fins i tot en els casos més dramàtics els seus membres se senten amenaçats, per no dir assetjats i fins i tot assaltats de manera sobrevinguda, a causa de la pèrdua del treball i de les despeses de la hipoteca que poden portar al desnonament. D'ella han sortit la gran majoria dels professionals i treballadors qualificats que han construït i aixecat aquest país, des de la postguerra fins als nostres dies. La percepció de descens social, genera un malestar latent, i fins i tot en ocasions un sentiment d'injustícia, per canvis de vida no imputables aquestes persones. La destrucció de la classe mitjana comporta, sens dubte, pèrdua de valor afegit en l'àmbit laboral, i dificultats perquè la societat del benestar pugui construir-se amb empreses petites i mitjanes socialment responsables. Sens dubte, l'esperit de sacrifici és un valor positiu, no exclusiu però si fortament arrelat a la classe mitjana. No obstant això, en els anys de la bombolla i de l'especulació no s'ha conreat. Així, el poc esperit de sacrifici té conseqüències avui en l'àmbit laboral (no voler determinats treballs per ser massa sacrificats), matrimonial i familiar (augment espectacular de les separacions i divorcis, inclús de mutu acord), escolar (promoció sense massa controls de qualitat en el progrés educatiu), i en general estaria relacionat amb la cultura de l'esforç, en el sentit que a la vida cal esforçar-se i sacrificar-se per mantenir un matrimoni o per estudiar i cultivar-se, o per formar-se al màxim per ser competent en una professió. Hem viscut uns anys de bonança en què la cultura de l'esforç no s'ha generalitzat com un gran valor social. Amb la crisi, la desmotivació i la desesperança troben el camp abonat per instal · lar en la ment de moltes persones. A més, la sensació de "fracàs" laboral, matrimonial o educatiu, sobre el qual abunden els mitjans de comunicació, genera una alta dosi de malestar.

En tot cas, els aspectes anteriors influeixen al meu judici en la desvinculació de la persona respecte de la comunitat i també en relació a l'Estat, per la qual cosa cal tenir-los en compte, ja que, lluny d'elements estrictament de l'esfera privada, incideixen en la governança de les actuals societats.

Canvis en el “contracte social”, atur i emprenedoria.

Un element destacable que afecta al "contracte social" és la creació d'ocupació. Els alts índexs d'atur a Espanya generen una via (d'aigua) de desafecció de la política. Una majoria de ciutadans entén que la responsabilitat de la situació actual és culpa del Govern, i  que allò que importa és el resultat de les polítiques de foment de l'ocupació, fins ara lamentables i de conseqüències alarmants per a la cohesió social. Podríem dir que ni des de la perspectiva contractualista ni des de la fonamentació utilitarista de l'Estat, aquest té sentit si no aconsegueix garantir la subsistència material dels ciutadans, uns drets bàsics de la persona (com seria l'ocupació digna) i així la pau social. Quan aquests objectius legitimadors fallen, com passa ara a Espanya, la convivència es pot veure greument alterada.

A la meva manera de veure, la majoria de ciutadans no pretén que l'Estat creï directament ocupació, sinó que creï "condicions" normatives, administratives, econòmiques. L'atur a l'Estat espanyol és una anomalia estructural que afecta el nucli més dur del sentit de la política, i la mateixa existència de l'Estat com a concepte.

El pessimisme dominant, la desesperació, la desconnexió de la comunitat, la marginalitat, que genera la desocupació, més en un moment en què el sector públic sembla enfonsar-se i el privat no té condiciones ni estímuls  per generar ocupació, exigiria un profund replantejament d'algunes polítiques públiques d'austeritat, en el marc d'una resposta més intel · ligent, si fos possible. L'absència de referents espirituals en moltes persones encara farà menys suportable la penúria, i radicalitzarà el discurs de determinades propostes polítiques que troben la terra abonada per la desesperança. És per tot això que urgeix crear noves polítiques que puguin aportar dosis d'esperança a la població, en el marc d'escenaris més constructius.
La ciutadania percep que l'Estat ha de fer alguna cosa útil, davant la descomunal catàstrofe del creixement de la desocupació a Espanya, l'excessiva càrrega fiscal de les empreses i l'afany recaptatori sense més.

La desconnexió entre el Govern i el sector empresarial és preocupant. La percepció que no es fomenta l'emprenedoria, tot i les grans campanyes orquestrades des de fa anys, és una mostra més. D'altra banda, la petita i mitjana empresa té les seves pròpies particularitats, i està més estesa a Catalunya que en altres parts del territori estatal, amb la qual cosa el discurs "políticament correcte" de l'emprenedoria pot sonar a música celestial.

Si amb emprenedoria el que es vol dir és que l'ocupabilitat per compte d'altri cada vegada és més escassa, precària i incerta, i que el que es propugna des dels poders públics és una tendència a ser "autònom", potser no s'estarà innovant molt . No obstant això, l'emprenedoria lligada a la promoció del talent, al "know how" diferenciador i innovador, pot tenir, sens dubte, un valor afegit notablement divers.

De moment, esperem noves iniciatives del Govern, com el projecte de llei de l’emprenedor. Desitgem que serveixi per alguna cosa positiva.



dimecres, 5 de juny del 2013

Raonaments judicials i seguretat

La reflexió sobre seguretat i raonament judicial ha de tenir en compte el disseny institucional entre el jutge, a qui li correspon el control de les actuacions, i la Fiscalia i els cossos policials en la persecució del delicte. Cal reivindicar la centralitat del jutge en tot el procés judicial, la seva autorització o control de les mesures adoptades, com a garantia de les mateixes. De vegades, en processos que tots recordem ben recents el Fiscal sembla que hagi adoptat el paper de l’advocat defensor, la qual cosa genera una certa confusió a l’opinió pública. 

També cal tenir en compte el nou rol de les tecnologies de la informació i de la comunicació que poden facilitar la tasca policial però al mateix temps amaguen un potencial problema de legalitat en la seva possible abús, en la mesura que es vegi afectat el secret de les comunicacions, la protecció de dades, la privacitat, o el dret a l'honor, la intimitat o la pròpia imatge. El món digital ha posat en mans dels cossos policials nous instruments d'una banda meravellosos per a l'exercici de la seva funció, però al mateix temps potencialment perillós si no es dóna un ús adequat, ponderat i controlat. El control judicial de les mesures policials és imprescindible i ha de ser la regla, com a principi clàssic i permanent de l'Estat de Dret. Així les coses, la societat de masses de finals del segle XX ha caminat cap a un "món vigilat", una societat guiada per la facilitat del control gràcies al desenvolupament tecnològic i especialment les tecnologies de la informació i de la comunicació. La llibertat individual s'ha vist condicionada, per no dir amenaçada, per l'ús de xips, fitxers, empremtes dactilars, escoltes telefòniques, enregistraments de vídeo, etc. Tot això suposa una important evolució des de la antropometria del segle XIX.

La tecnologia al servei de la vigilància fa que la nostra vida sigui "transparent". La vigilància afecta tots els ressorts de la vida actual, i arriba un moment que ja no depèn directament de tècniques de processament en mans de l'home, sinó de màquines a les que cal controlar molt de prop perquè no acabin amb la llibertat humana. Vegeu per exemple, la tecnologia actual que permet fer un "escombrat" de totes les comunicacions existents en un territori, i no com fins ara amb una simple "punxada" intervenir el secret de les comunicacions. El jutge apareix en segon lloc, molt per darrere de les possibilitats tècniques, en mans de la policia. El bon i ponderat ús de les tecnologies es converteix llavors en un element essencial, sense oblidar lògicament l'obligat control judicial de totes les actuacions.

Els secrets oficials són un altre àmbit fosc i de necessària actualització legislativa en el dret espanyol, per adaptar-se a la normativa europea. El cas dels papers del CESID (1997), va ser paradigmàtic de la necessitat de revisar el paper del jutge davant una documentació per tots coneguda, que va obligar a una desclassificació judicial (TS) en lloc de governamental.
Un punt diferent dels anteriors però que afecta les relacions entre l'àmbit executiu i el judicial és el del dret de gràcia en l'actual Estat de Dret. Sens dubte, hem de destacar que se'ns apareix com una clàusula de tancament del funcionament ordinari dels poders públics el fet que es respecti la justícia material. En el cas dels indults particulars és un notable instrument governamental per corregir determinades situacions. En efecte, es donen casos de condemnes després de molts anys, a persones plenament rehabilitades en la vida social, que la lentitud de l'administració de justícia els provoca un càstig desproporcionat i injust, la qual cosa es pot corregir per mitjà de l'indult . Però com passa sempre, l'amiguisme pot jugar també a favor de la sol · licitud i concessió d’indults com a mínim sospitosos, com ens mostra l'experiència recent d’indults dictats en contra de la voluntat expressa del tribunal sentenciador així com per mecanismes com l'amnistia o regularització (sic) fiscal.

En el fons, davant tot el que he comentat en les línies precedents, podem concloure que estem en la permanent tensió entre gubernaculum  i i jurisdictio, que ha recorregut la senda de la cultura occidental com a mínim des de l’era romana.