dimecres, 31 de desembre del 2008

Desig de Pau per al nou any


La guerra de l’Iraq, ha estat el darrer conflicte bèl·lic amb gran incidència mediàtica. Però no podem oblidar les altres guerres, algunes guerres oblidades perquè gairebé no les tenim presents. D’altra banda, desprès dels fets de l’11 de setembre del 2001, s’ha generat una dinàmica de por als atacs terroristes que ha fet prendre mesures als Estats que no sempre resolen bé la compatibilitat entre la seguretat i la llibertat de les persones. Finalment, també cal destacar que en els diferents conflictes bèl·lics cada vegada moren més civils, essent aquesta població la realment damnificada per les guerres.
Crec que es de justícia afirmar que el nostre món està ple de guerres que ningú té present, que no surten gaire als diaris, i que la població civil es veu implicada molt sovint en uns conflictes que han generat unes élites dirigents per tal de mantenir el poder social i econòmic. Tot es d’una enorme violència i provoca un atemptat esgarrifós a la dignitat humana. Si a això li afegim els atacs terroristes, indiscriminats per definició, i les reaccions dels poders públics plens de por, podem dir que ens trobem amb una situació mundial profundament lamentable.
Només alguns exemples: Libèria, Somàlia, Txetxènia, Georgia, Colòmbia, República Democràtica del Congo, per acabar amb els casos famosos d’Afganistan, el mateix Iraq, o el permanent conflicte israelià-palestí, ens mostren un món violent i injust, que dificulta el ple desenvolupament de la persona en molts indrets del nostre món. D’altra banda, l’obsessió per la seguretat fa que es destini una gran quantitat de recursos a la lluita contra el terrorisme internacional i les armes de destrucció massiva, desviant diners que es podrien dedicar a lluitar per una ajuda humanitària.
Avui tenim molts conflictes violents al mon, hi ha una autèntica preocupació global per la seguretat, i la violència no disminueix. La pau, primera condició de l’existència humana digna, no pot fer-se present en molt indrets. Cada any desitgem que la Pau es faci més real, i per això es dedica el primer dia del nou any a aquest valor tan profund. Any rere any tornem a viure l’esperança d’un nou món on la pau i la justícia que està en el seu germen esdevingui una mica més real. Avui, com cada any cal recordar que no podem caure en el pessimisme perquè hi ha molta feina a fer, i molt a ajudar per tal de desenvolupar la Pau.





diumenge, 14 de desembre del 2008

La tensió entre llibertat i seguretat: por, control i cultura.

El nostre món sembla obsessionat per la seguretat, davant d’atemptats terroristes, però també per una sensació d’inseguretat com si es pogués controlar realment tot allò que pot passa a la vida. A banda d’això, cal recordar que la seguretat és un dels objectius de tota societat organitzada, i que ha de ser compatible amb el respecte a la llibertat. Avui tenim el problema que el desenvolupament de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals ha de fer-se en paral·lel amb l’expansió del terrorisme internacional, el fanatisme descontrolat, la societat del risc o la cultura de la por.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.

dissabte, 13 de desembre del 2008

La generosidad


Hace unos días se celebró en Barcelona una concentración de mujeres lactantes, que reivindicaban dar el pecho, como algo natural, dificultado por la estresante dinámica de la sociedad actual. Este hecho me ha provocado una reflexión sobre la generosidad, sobre la actitud de abrirse al prójimo, pese a quien pese. Una actitud que incluso podríamos calificar de heroica, como sin duda lo es la maternidad en el mundo de hoy.
En los tiempos que corren, nos hemos instalado en la cultura de los derechos y de las reivindicaciones, sin duda la mayoría justas, y por qué no decirlo, en una cierta comodidad de las paces forzadas. Cuantas veces hemos escuchado la frase: “¡No te compliques la vida!”, “ ¡No te líes!”, “¡Qué te pagan por hacer esto!”, u otras similares. Esta claro que el receptor de los mensajes anteriores no se guía por la ley del mínimo esfuerzo, ni, por supuesto, por impulsos meramente mercantilistas.
La virtud de la generosidad se sitúa en esos escenarios, en los que se actúa sin pedir nada a cambio. La generosidad es el fermento de una actitud vital en la que la trascendencia tiene su campo abonado. La actitud cristiana ante la vida se fundamenta, así, en la generosidad basada en la transcendencia. El modelo de Cristo en la Cruz es el mejor ejemplo de generosidad, de donación, al dar la vida por la salvación del género humano.
Por ello la actitud cristiana ante la vida y el mundo ha de seguir las pautas que Cristo nos marcó: compromiso, lucha por un ideal, salir de nosotros mismos, aventurarnos al diálogo, dar la vida por los demás, en definitiva. Sin esperar nada a cambio, como Jesús crucificado. Sólo así podremos llevar con éxito el proceso de humanización que Él inició.
Seguro que todos conocemos personas que nos han impactado, por su donación a los demás, a la familia, al trabajo, a un proyecto, el que sea. Personas que no salen en los medios de comunicación, ni en las enciclopedias, pero que han firmado su vida con trazos bien profundos. Personas, que no salen en la foto pero que han sido capaces de trascender.
De hecho, tenemos dos caminos por recorrer: la insolidaridad, el individualismo, el materialismo, el consumismo, viviendo el día a día con frenesí y sin sentido, o bien compartir (que no es lo mismo que repartir), buscar el sentido de la vida, mirando la trascendencia, trabajando por la paz interior y exterior, o, con otras palabras, haciendo posible el bien, y la civilización del amor. No hay duda que este segundo camino es más pleno, más enriquecedor. Sólo hemos de pensar: ¿Qué puedo hacer hoy por ti?, con el corazón abierto, con sinceridad, humildad, con toda la generosidad del mundo.
Ahora bien, para hacer efectiva al máximo la generosidad hemos de resituar nuestra cultura en el ámbito de los deberes, morales y cívicos, y no sólo en los derechos, para así recordar las palabras de Thomas Merton: “Los hombres no son islas”