dissabte, 18 de maig del 2013

Incertesa, canvis, crisi, desconcert... injustícia.

Segons diversos estudis recents d’opinió, podem observar una tendència de fons, associada a la incertesa, en un moment de llarga crisi econòmica, moral i de canvi d'una part determinant dels paradigmes socials, que afecta la manera de viure i la governança. La ciutadania reivindica una nova manera de fer política, més comunitària, deliberativa i participativa i menys representativa. No s'accepta sense més la distinció entre polítics i ciutadans, sinó que es defensa 'essència de la política, reivindicant valors emergents com el dret a la informació, més transparència, més proximitat entre la classe política i la ciutadania, la igualtat davant la llei, la lluita contra la corrupció, etc. la qual cosa ens posa de manifest la caducitat conceptual del mandat representatiu com a concepte que vehicula la participació política merament electoral. La política ja no es tolera com una cosa merament electoral-representativa, ni aquest lligam es considera suficient, tot exigint una major vinculació entre la decisió política formalitzada institucionalment i la participació ciutadana.
Malgrat un augment de la participació popular a les darreres conteses electorals es concep com una llosa la mínima capacitat d'influència de la ciutadania en la presa de decisions. Això em sembla greu perquè es constata una desvinculació de la Política en relació a les persones  i a la comunitat, la qual cosa, unit a la incertesa general del moment, i a la desconfiança amb les institucions públiques, pot posar les bases de perilloses tendències de populisme, radicalització o exclusió social.
Voldria destacar la sensació d'incertesa, i al mateix temps l'exigència de la ciutadania que els governants siguin capaços de dur a terme respostes intel·ligents, i que per tant sigui capaços de generar esperança en els temps que corren.
Malgrat la situació tan dolenta que tenim en termes d’indicadors polítics i econòmics,  cal recordar que hi ha una important dosi d'altruisme a la societat catalana, i també una  exigència de renovació de les estructures més clàssiques o tradicionals que s'entén que exerceixen una jerarquia no sempre admissible, com és el cas de l'exèrcit, els sindicats i les organitzacions empresarials, l'Església catòlica o els partits polítics. De la idea anterior es podria extreure la conclusió que encara hi ha un grau considerable de cultura cívica, de responsabilitat social i de no fàcil admissió de l'autoritarisme. S’està  posant de manifest una tendència, és a dir, la responsabilitat social de la persona en l'ús dels serveis públics en general i en els assistencials en particular, perquè tot i que podria semblar contradictori, hi ha una majoria de ciutadans que si bé poden arribar a comprendre les raons de les "retallades" també es mostren crítics perquè  afecten de manera directa les seves condicions bàsiques de ciutadania. És a dir, si bé pot haver persones aprofitades, malgastadores o irresponsables, la majoria presenta una incomprensió per un canvi unilateral per part de l'Estat, de les regles de joc del "contracte social". Una majoria de ciutadans entén que ells no són culpables dels alts nivells d'endeutament de l'Estat espanyol, ni de la falta d'acords útils per a un finançament mínimament digne d'algunes comunitats autònomes o ajuntaments, que els afecta. La majoria de ciutadans decents se senten  irritats per aquest canvi en les regles de joc, encara que pugui arribar a comprendre les seves raons, i segueix creient que tot i les dificultats li correspon a l'Estat exercir una funció d'assistència i serveis socials pròpia de l'anomenat Estat del Benestar.
En definitiva, al meu parer domina avui un sentiment d’injustícia generalitzada perquè es dona una reducció de prestacions de l’Estat i un augment dels impostos per altre, un rescat de bancs abans que les persones, i una preocupació obsessiva per la macroeconomia sense que sembli que les persones més marginades siguin objecte d’igual preocupació, i en general, davant de tot aquest escenari, la ciutadania sembla que no té gaire protagonisme, perquè tot està decidit per uns ajustos econòmics que decideix el Govern. I en l’ambient, la injustícia en els moments de escassedat de recursos es posa de manifest també perquè mentre molta gent pateix, es queda sense feina, casa o patrimoni, d’altres –normalment del sector financer- s’omplen les butxaques, com si no anés amb ells la situació general del país. Pura casta xucladora i extractiva. Un perill públic.  

diumenge, 12 de maig del 2013

El TC i la democràcia vigilada (ARA 10 de maig de 2013)




El TC i la democràcia vigilada


PERE SOL / J.L. PÉREZ-FRANCESCH / JOSEP PAGÈS 

L'admissió a tràmit pel Tribunal Constitucional del recurs interposat pel govern de l'Estat contra la resolució del Parlament per la qual s'aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, planteja, entre d'altres, el problema de saber quin és l'abast jurídic real d'aquesta decisió. Cal dir que al Tribunal no li agrada gaire motivar les seves decisions executives i, a més, que en aquest cas no està legalment obligat a fer-ho; és possible que alguns membres del Tribunal no estiguin d'acord amb l'admissió a tràmit del recurs, però aquesta és una incògnita que possiblement no resoldrem fins que es produeixi la sentència.
Això no ha de ser cap obstacle perquè els juristes ens plantegem algunes preguntes que la decisió del Tribunal no resol. La primera que se'ns acut fa referència a la manca d'adequació del procediment emprat o, més ben dit, a la utilització d'un pur sofisma per impugnar. El procediment emprat està pensat per permetre que el govern de l'Estat impugni "disposicions sense força de llei" -el que es coneix com a reglaments - i "resolucions" -que són les decisions amb efectes jurídics que resolen un procediment, i que són oposables a tothom-. Ni la Constitució ni la llei orgànica del Tribunal no estableixen un procediment mitjançant el qual el Tribunal controli una declaració per la qual el Parlament manifesta una opinió o una voluntat o proposa actuacions independentment de si s'adreça al Govern, als ciutadans o al mateix Parlament; no és un text normatiu i, per tant, no té la força vinculant de la llei, ni tampoc una decisió que resolgui un procediment amb efectes jurídics vinculants, com pot ser la resolució d'investidura del president de la Generalitat, però sí força de compromís polític. Admetent el recurs, el Tribunal força una interpretació jurídica especialment perillosa, perquè podria arribar a convertir el control de constitucionalitat en un control marcadament polític i el sistema democràtic espanyol en un sistema de democràcia vigilada.
Hi ha altres preguntes que també cal fer-se. L'efecte immediat de l'admissió del recurs és la "suspensió de la vigència" de la resolució parlamentària amb efectes des del 8 de març, data en què el govern de l'Estat va formular la impugnació. En termes jurídics la "vigència" només fa referència a disposicions normatives; dir que una norma és vigent vol dir que pertany a l'ordenament jurídic, és a dir, al sistema normatiu. Una manifestació de voluntat o una opinió expressada en una resolució parlamentària, com que no s'integren en el sistema normatiu, no tenen vigència en sentit jurídic i, per tant, difícilment la poden tenir suspesa, llevat que aquesta "suspensió de la vigència" es vulgui utilitzar amb un altre objectiu, com seria considerar que tot un seguit d'actuacions del Govern i el Parlament de Catalunya deriven necessàriament de la resolució que aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir, i que, per tant, la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional pel Govern o d'una comissió específica sobre el dret a decidir en el Parlament de Catalunya, feta aquest dimecres poques hores després que el Parlament fos notificat de la provisió, suposen una desobediència oberta a l'autoritat del Tribunal punible penalment. Tornem amb això a l'argument de la democràcia vigilada, fins al punt que en alguns ambients s'arriba a defensar que una eventual convocatòria electoral al Parlament de Catalunya amb continguts plebiscitaris sobre la independència o sobre el dret a decidir-la, també hauria de ser suspesa.
És rellevant que el Constitucional hagi admès ara a tràmit un recurs contra un acte de contingut polític com la declaració del Parlament quan, en ocasió de la impugnació per part del govern d'Aznar de la declaració del Parlament basc que iniciava el pla Ibarretxe, sostingué la doctrina contrària. En efecte, el 2004 el TC considerà que la inconstitucionalitat dels actes parlamentaris "només és rellevant quan conclouen en una resolució, disposició o acte que s'integra a l'ordenament jurídic" o quan suposa una lesió dels drets fonamentals. Cap d'aquestes dues circumstàncies es dóna ara: la declaració no pretén organitzar institucions o regular conductes, sinó proclamar una convicció o fins i tot un sentiment -un contingut eminentment polític-. I no obstant el Tribunal ha admès a tràmit el recurs.
En definitiva, l'admissió a tràmit del recurs interposat pel govern de l'Estat contra la resolució del Parlament agreuja la instrumentalització de la justícia constitucional a l'estat espanyol i reforça el desequilibri a favor de l'Estat en l'ús de la justícia constitucional.

ARA, 10 de maig de 2013.


Un exemple de la casta extractiva i xucladora que ens domina


En un moment de gran crisi econòmica, que afecta milions de persones a tot Espanya, un directiu bancari el nom del qual no sé si es millor oblidar, potser no, s’ha retirat amb una pensió de 88 milions d’euros. Em sembla una autèntica provocació, més tenint en compte les circumstàncies que han envoltat la seva retirada.
Com es conegut aquest senyor s’ha retirat després de que es poses en dubte la seva honorabilitat, i abans que el Banc d’Espanya li demanés que ho deixes, d’acord amb la recent transposició d’una directiva de la autoritat bancària europea. El cas és encara més greu si recordem que va ser condemnat pel Tribunal Suprem a tres mesos d'arrest i d'inhabilitació per exercir qualsevol activitat bancària per un delicte d'acusació falsa contra uns deutors de Banesto, entitat que va presidir després de ser intervinguda el 1993. Els magistrats de la Sala Penal del Suprem, van decidit rebaixar la pena que va imposar l'Audiència Provincial de Barcelona, quan va ser condemnat a sis mesos de presó pel delicte d'acusació i denúncia falsa. El Govern va  indultar el conseller delegat del Banc Santander, entitat a la que havia pssat, de la condemna que li va imposar el Tribunal Suprem per acusació falsa quan presidia Banesto, amb la qual cosa es  paralitzà l'execució de la sentència i continuà en el seu càrrec.
El Tribunal Suprem va anul · lar els efectes administratius -cancel · lació d'antecedents- de l'indult concedit pel Govern de José Luis Rodríguez-Zapatero al novembre de 2011, quan es trobava ja en funcions.  L'alt tribunal estima que el Govern socialista es va excedir en l'aplicació de l'indult en pretendre que la condemna imposada per un delicte dolós no li afectés a l'hora de ser-li aplicada la normativa bancària que l'inhabilitava per ser banquer. Aquesta normativa imposa el requisit legal de "honorabilitat", com hem dit, imprescindible per seguir exercint com a directiu del banc, segons exigeixen les Directives Europees i el règim jurídic de les Entitats de Crèdit del Banc d'Espanya.  Es passà així la pilota al mateix Banc d'Espanya per a  que dictaminés si mantenia la honorabilitat per a exercir el càrrec.
Davant d’aquesta circumstància, l'esmentat personatge renuncia al seu càrrec amb la butxaca més que plena.
Jo em pregunto, si no és desproporcionada aquesta quantitat de 88 milions d’euros per una persona que es retira així, tot i que no poso en dubte la seva capacitat per a dirigir entitats bancàries, a banda del que ja devia cobrar cada més, de ben segur grans quantitats de diners. En una època en la que no es respecten els drets adquirits dels treballadors, que es precaritza al màxim, que se salven abans els bancs que les persones, que augmenta l’atur, que l'economia es troba en "emergència nacional", com és que cap autoritat pública d’aquest país no ha intervingut per a evitar aquest despropòsit?
Al meu parer, els fets que comento son moralment demolidors, i generen una lògica indignació no tan sols en relació als bancs sinó envers els governants que tenim, Es absolutament injust i desproporcionat. I a més és una mostra més d’estupidesa col·lectiva, la que fa que no s'actui amb diligència per tal d’evitar que la casta xucladora i extractiva espanyola faci tot allò que li plagui. Senzillament, una indignitat, una vergonya. Inadmissible.