dilluns, 9 de juny del 2014

L’abdicació del Rei i l’escenari polític

L’abdicació del Rei Joan Carles I es podria considerar normal en el marc d’una monarquia, com passa en d’altres indrets, en especial els Estats nòrdics. A Espanya aquest fet es vol portar de la forma més ràpida possible fins la proclamació del seu fill, com a nou Rei Felip VI. Al meu parer, l’abdicació hauria de regular-se, com altres aspectes de l’estatut del Rei, mitjançant una llei orgànica, però no sembla que hagi cap interès en fer-la. Quan menys regulació jurídica millor. Aquesta és l’estratègia, que s’ha seguit fins ara i que es vol continuar. S’ha interpretat l’art. 57.5 de la Constitució de la manera més simple possible, amb una llei d’article únic que formalitza l’abdicació i prou. Ja veurem com es regularà de cara al futur l’estatut del Rei “pare” i les funcions d’altres membres de la família reial.

El procés successori està ben acomboiat pel PP en el govern, al qual s’adheriran altres partits com ara el PSOE , que es volen mostrar com a protagonistes fidels. Els nacionalistes de CiU i del PNV accentuen el seu “accidentalisme” i s’abstenen. La monarquia caldrà que no neixi associada a un règim sense consens bàsic, que és el que l’ha fet perdurar fins ara. Un consens que s’ha anat perdent i que no pot fer oblidar una base social republicana de considerables sectors polítics. A Espanya i a Catalunya.

El suport social a la monarquia ha patit una forta davallada els darrers anys, com ho demostren els sondejos del CIS, els escàndols que han envoltat a membres de la família reial han estat insospitats, i la legitimitat de la Corona es troba en hores baixes. Fins ara hi ha hagut més “joancarlistes” que no pas monàrquics. Ara caldrà construir el “felipisme”. Vist des de Catalunya el nom de Felip VI és molt desafortunat perquè ens connecta amb el Borbó de la “Nova Planta”.


Des dels ressorts de la política madrilenya s’ha volgut fer un “reset”. Els grans partits espanyols, confien en poder remuntar el desprestigi, el col·lapse institucional generalitzat, i especialment afrontar amb forces renovades el repte que el sobiranisme ha plantejat des de Catalunya. Els sectors del no com a premissa, de l’ús de la constitució en va, i del manteniment del “statu quo” econòmic donaran suport amb paraules boniques al nou Rei, però ràpidament caldrà anar per feina. No estem dins un compte de fades sino davant la tragicomèdia espanyola. 

divendres, 6 de juny del 2014

La sobirania al món d'avui. Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol 4/6/2014

La sobirania al món d'avui CEJP.

No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.

El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme rex in regno suo est imperator,que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau). 

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnementque hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tansols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.
 
D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf

Participación en el programa "Gente despierta" 6/6/2014

Participación en el programa "Gente despierta de Radio Nacional", para hablar del civismo.

dijous, 5 de juny del 2014

TV3. Telenotícies. L'abdicació del Rei.

http://www.324.cat/video/5112571/societat/Que-es-una-abdicacio-i-com-quedara-el-rei-ara

Més sobre l'abdicació del Rei

 Como quedará el estatus del Rey (enlace)

Uno de los aspectos más controvertidos y discutidos de la abdicación del monarca es la situación en la que quedará una vez renuncie al trono y el príncipe Felipe sea coronado. La Constitución plantea en su artículo 56.3 que “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. En este caso, la Carta Magna es muy precisa en el término “la persona del rey”, que limita este privilegio y lo individualiza a una sola persona, el monarca. “La situación del rey posterior a la abdicación sería la de una persona normal. Otra cosa es que la Ley Orgánica pendiente que desarrollará la abdicación establezca un estatus particular”, explica el profesor de Derecho Constitucional del CEU, Rafael Murillo.
Claro que un estatus particular para la figura de un rey abdicado no debería superar la figura del aforamiento, puesto que una prolongación de la inviolabilidad que le concedía la Carta Magna, podría ser inconstitucional. “El ámbito de una ley orgánica no puede amparar la irresponsabilidad de una persona que no sea monarca porque la Constitución es taxativa en este punto y alude sólo a la persona del rey”, advierte Murillo. “Sería pasar de inmunidad a impunidad”, añade el profesor de la Autónoma de Barcelona, Juan Luis Pérez Francesch.   
En todo caso, el posible aforamiento de la figura del rey abdicado – al igual que el del consorte del rey y del príncipe heredero, que ya han sido propuestos en la reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal – estarían aún por aprobar y es difícil que se incluya en la Ley Orgánica que regulará la abdicación. “Tiene lógica que se le aplique cierta inmunidad al rey, aunque no creo que se incluya en la Ley Orgánica que regulará la abdicación. El proceso para definir el estatus del rey saliente es demasiado complicado como para que se incluya en la ley. Además, la Ley Orgánica no se va a debatir en el Parlamento, se votará a favor o en contra, mientras que una ley que regule el estatus del rey sí tendría que ser debatida”, explica el editor de El Confidencial Digital, experto en informaciones de la Casa Real, José Apezarena.
De ser así, tras la coronación de su hijo, el rey pasaría de ser el ciudadano más protegido del reino de España a ser un ciudadano corriente, más vulnerable incluso que un diputado o que el presidente del Gobierno. El monarca sí estaría protegido de las consecuencias penales que pudiesen derivarse de los actos realizados durante su reinado hasta el momento de la abdicación, que será el momento en el que príncipe heredero jure ante la Cortes el cargo de rey, que es el hecho constitutivo que lo convierte en Felipe VI. Sin embargo, tras la coronación, se convertiría en un ciudadano perfectamente fiscalizable, incluso procesable si se diera el caso. José Apezarena, sin embargo, intuye que podría haber otras formas de inmunidad establecidas ‘ad hoc’ para la figura del rey saliente y que tendrían que aprobarse después de su discusión parlamentaria. “Podría haber una inmunidad parcial que incluyese, por supuesto, todos los actos cometidos durante su reinado y que se extendiese en el futuro sólo para actos que tuviesen que ver con su condición, aunque no incluyese otros actos de tipo privado”, explica el periodista.  
La Ley Orgánica que regule la abdicación preverá además cuestiones como el tratamiento, pudiendo mantener la fórmula de Su Alteza Real y cualquier título nobiliario privativo de la corona, como el condado de Barcelona o el ducado de Palma, por ejemplo, cargos que no son heredables por los hijos de la persona que lo sustenta. “Yo espero además que regule cuestiones de la Corona que están sin desarrollar, como las funciones del Príncipe de Asturias o de la reina consorte. No sabemos si actúan por delegación del rey o quien les marca la agenda porque desconocemos sus funciones”, concluye Juan Luis Pérez Francesch.  


L'abdicació del Rei. La Xarxa TV. 3/6/2014. El Punt al Dia.

http://www.xiptv.cat/el-punt-al-dia/capitol/abdica-el-rei-d-x27-espanya

El Punt al Dia, ens centrem en les reaccions i conseqüències de l'abdicació del Rei Joan Carles I, que s'ha fet pública aquest matí. Comptarem amb imatges d'arreu del territori, on La Xarxa ha recollit les diverses accions que ha provocat, tant a nivell d'opinió, com de manifestacions i actes de suport a la República. A banda, ens acompanyaran a l'estudi diversos experts que ens ajudaran a analitzar els fets i les seves causes, però també a explicar les passes que es faran a partir d'ara i a preveure quin és el futur de la monarquia espanyola.