divendres, 6 de juny de 2014

La sobirania al món d'avui. Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol 4/6/2014

La sobirania al món d'avui CEJP.

No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.

El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme rex in regno suo est imperator,que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau). 

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnementque hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tansols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.
 
D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf
No hi ha dubte que el concepte de sobirania és un dels més tradicionals i cabdals de la teoria de l’estat. És el màxim atribut de l’estat, el més definitori. Podríem dir que un estat o és sobirà o no és tal estat. Ara bé, avui en dia, en un món interdependent, globalitzat i integrat en estructures supraestatals, ens podem plantejar la virtualitat real del concepte. Cal que posem damunt la taula què és la sobirania.


El concepte de sobirania prové de la teologia. I és conseqüència de l’aforisme  rex in regno suo est  imperator, que serví per a manifestar l’hegemonia del poder del rei enfront els senyors feudals a la baixa edat mitjana. Ja dins l’edat moderna i al compàs del desenvolupament de l’estat, Jean Bodin va associar el concepte de sobirania al poder públic estatal superador de les discòrdies civils, les guerres de religió a la França del segle XVI. Hobbes i Spinoza contribuïren a fonamentar amb solidesa l’estat a partir de la sobirania, atribut civil i religiós. Més tard amb les revolucions liberals es despersonalitzà la sobirania i passà a dipositar-se en mans de la nació o el poble (Sieyès, Rousseau).

La sobirania forma part de les entranyes més pregones de l’estat, i així ha arribat als nostres dies. S’ha volgut normativitzar dins els esquemes de l’Estat Constitucional com a fonament d’un ordenament jurídic que té així una justificació al darrere, que sembla anar molt més enllà de les persones, essent una realitat metafísica. S’ha discutit si la sobirania es pot concretar en una norma hipotètica fonamental (Kelsen) o és, en última instància, una decisió existencial (Schmitt). Aquest darrer autor, durant la República de Weimar, va encunyar la famosa frase: «és sobirà qui decideix sobre l’estat d’excepció», per argumentar en contra dels atacs que el règim va rebre de sectors extremistes que el volien destruir. És a dir, sosté la competència per a poder declarar solemnement que hom expulsa del joc polític aquells que considera enemics. Avui, aquesta frase té molta vigència al nostre context polític. La sobirania no es pot compartir o adaptar, atès que és un atribut del poble espanyol en el seu conjunt (art. 1.2 CE) i per tant des d’aquest principi s’interpreta que no és admissible que el Parlament ni tan sols declari que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà, com ha fet la STC 42/2014, de 25 de març, en relació amb la Resolució 5/X, aprovada el 23 de gener de 2013. En altres ocasions els òrgans parlamentaris de Catalunya i també d’Euskadi han fet declaracions d’aquest tipus però no han estat considerades rellevants com per a impugnar-les pel Govern central. Aquesta sí, perquè és un dels fonaments del dret a decidir i de la possibilitat de celebrar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest és l’enemic polític.

D’altra banda, entenc que sobirania no és igual a independència. No són sinònims. Primer perquè resta poc del vell principi de la independència estatal vuitcentista, i segon perquè al meu parer tampoc ho és l’Estat espanyol, per exemple, inserit com la majoria d’estats en unes estructures i amb uns condicionaments que fan que no puguin viure amb una capacitat total de decisió pròpia. Què és la incorporació d’Espanya a la Unió Europea si no una cessió de sobirania (art. 93 CE)? Com es pot entendre l’èxit d’alguns partits euroescèptics i euròfobs a les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de març? La sobirania ens explica encara moltes coses i sobretot la pervivència de l’Estat a la vella Europa.
- See more at: http://www.jordipujol.cat/ca/butllet/articles/15497#sthash.zEA2pgJB.dpuf