dilluns, 14 de gener del 2008

LA DIGNITAT DE LA PERSONA

El concepte de dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.
La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics l’han recollida, per exemple, la Constitució espanyola o l’alemana, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que en el cas espanyol.
Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull a la Constitució i en els textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als los ciutadans, que l’han de respectar,i per als poders públics, que a mes l’haurien de promoure.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si és cert que no vivim sols i aïllats, també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el cas de rodalies, les apagades de llum, la situació a l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, tot el que s’anomena el capital humà i social), etc.
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat és imprescindible.
(parcialment publicat a La Font del Diàleg, octubre 2007)

dissabte, 5 de gener del 2008

El dret al paisatge


Després de veure el procés de destrucció del paisatge a causa del caòtic urbanisme que patim, cal que els ciutadans d’aquest país reivindiquem amb força el dret al paisatge. Hi ha una llei del parlament de Catalunya que parla de la protecció del paisatge, però el problema és la seva aplicació eficaç i la dificultat de fer front al progrés concebut com allau de construccions de tot tipus, que ens ha envaït. Considero urgent protegir el territori davant l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, la manca de controls efectius dels grans poders fàctics de tipus econòmic. Les grans immobiliàries tenen més força que els poders públics, i un pla urbanístic mou sovint molts més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics.


Esperem que el nostre paisatge no es malmeti encara més. Els estudiosos -arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs- parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li dona identitat, li atribueix un context vital, una circumstancia, que no es bó que es destrueixi fàcilment. La realitat, però, és que en molts pobles, la febre constructora ha destruït paratges i paisatges, és a dir, el territori.Tot i així, encara hi ha gent que lluita per tal de mantenir el paisatge, i perquè els indrets, amb noms propis, que ens deixaren els avantpassats, no desapareixin per sempre.

En una economia que depèn tant de la construcció com és la catalana hem de recordar que caldria fer front a la cultura del ciment, de l’especulació i dels plans urbanístics extensius, que ens domina de la costa als Pirineus. Se’ns diu sovint que a través de la construcció es crea riquesa, i es dona feina a moltes persones, la qual cosa es certa. Però també ho es que es construeix massa, i sobretot el que es més preocupant des de la perspectiva humana, sense connexió amb el dret a l’habitatge. A Catalunya s’ha construït massa compulsivament, sense una relació directa amb el fet de viure-hi, que sembla ha de ser la conseqüència natural; es construeix com a inversió per a la revenda, davant dels pocs interessos que els bancs donen als diners; es construeix per raons econòmiques i no humanes, com ho demostra el fet que hi ha un dèficit enorme d’habitatges per a gent jove, o que els preus de compra o de lloguer son fora de mida, i encara hi ha qui diu que podem “dormir tranquils” gràcies a les poc gracioses hipoteques.
(Avui, mentre caminava per indrets que conec des de la meva infantesa he pogut comprovar aquesta reflexió sobre el terreny. Quina pena!)