divendres, 12 de desembre del 2014

Comentari del llibre 101 preguntes sobre El Cristianismo, de José Luis Vázquez Borau.



101 preguntes sobre El Cristianismo, per José Luis Vázquez Borau.
Editorial San Pablo, Madrid, 2014. 287 pp.

José Luis Vázquez Borau, impulsor a Catalunya del personalisme comunitari, fundador de l'Institut Emmanuel Mounier a casa nostra, autor de més de seixanta obres sobre aspectes religiosos i d'espiritualitat, és doctor en Filosofia i en Teologia. El llibre que comentem es presenta com una síntesi de la religió cristiana, a partir de preguntes i respostes, escrit des d'una gran sensibilitat per l'opció preferencial pels pobres, per la cerca d'un sentit espiritual de la vida, a l'estil del testimoni dels seguidors de Foucauld.
El seguiment del Crist és explicat com una vivència de la vida des de la pobresa i la fragilitat, la donació als altres i el misteri de la transcendència. El llibre reivindica una concepció espiritual de la vida, entesa com allò més autènticament natural (p.9), on els pobres i marginats, els sofrents, esdevenen el rostre més fidel de Jesús. La dignitat de tota persona humana fonamenta la llibertat i la solidaritat entre els germans en l'existència
El llibre té una primera part en la que parla dels fonaments del cristianisme, i la seva evolució històrica. A la segona part ens mostra el paper de les esglésies cristianes i els diferents moviments religiosos que s'han donat. Finalment, te una conclusió on es plantegen grans preguntes, com ara cóm parlar de Déu davant de tanta injustícia humana, el sentit de la vivència mística, si hi ha una única religió veritable, la increença, el paper pacificador de les religions, i el diàleg interconfessional. Un vocabulari i una bibliografia molt útils acaben l'obra.
L'autor cerca el sentit pregon del naixement del Crist, ens presenta el paper maternal de Maria, la vida, mort i resurrecció de Jesús, el Messies, amb el seu missatge d'esperança. Ressegueix el paper de l'Església al llarg de la història. Una història marcada per l'alenada de l'Esperit i pels cismes i les divisions. Concilis, heretgies, ús polític de la religió, però també conreu de la vida monàstica, del misticisme, de l’espiritualitat...
Els grans moments de la història d'Europa es presenten davant del lector, com ara la reforma cistercenc, les creuades, el sorgiment de l'ordre dels predicadors o dominics, la inquisició, els grans savis com Sant Albert Magne o Sant Tomás d'Aquino, la passió pel diàleg de Ramon Lull, l'escolàstica, la reforma protestant, la contrareforma i la petjada de Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier, les reduccions jesuïtes al Paraguai, la secularització posterior a la Revolució Francesa, el materialisme dogmàtic arran de la Revolució Russa, el Concili Vaticà II, l'impacte dels darrers Sants Pares...
Es tracten les festes i els ritus, les icones, els sagraments, l'eucaristia, l'art cristià. La història de l'església, actualitzada fins el Papa Francesc, permet contrastar el catolicisme, l’ortodòxia i el protestantisme. També l’ anglicanisme i els grups radicals que emigraren als Estats d'Units d’Amèrica.
L'autor mostra un gran interès per destacar el camí dels místics, Charles de Foucauld, Mounier,     Ignacio Ellacuría, i molts d’altres. La part final del llibre es dedica a estudiar els nous moviments cristians i altres de caràcter sectari que plantegen nous reptes entorn de la fe.
Estem davant un llibre de capçalera per a persones que vulguin un compendi de la doctrina cristiana, actual, vivencial, preocupat no tan sols de la veritat sinó també del bé. Un treball molt recomanable per la seva utilitat pedagògica.


dilluns, 10 de novembre del 2014

Col•lapse institucional i crisi de legitimitat del sistema polític espanyol



L'Estat espanyol viu una etapa de crisi molt greu, de tipus polític, econòmica-financera i per sobre de tot moral. Una crisi  que afecta la legitimitat del mateix Estat, és a dir, la resposta a la pregunta: per a què serveix un Estat així?

Si fem un repàs a les institucions o òrgans constitucional no hi ha cap que funcioni bé, en termes de legitimitat: corrupció, manipulacions sectàries, ...disfuncions de tot tipus afecten des de la Corona fins el Tribunal Constitucional, passant pel Govern, les Corts Generals o l'organització territorial, amb el conflicte amb Catalunya com a estrella.

Podem afirmar que hi ha un autèntic col·lapse de les institucions i del conjunt del sistema institucional, que es manifesta en la impossibilitat de fer un ús racional de la política per a solucionar els problemes morals i materials de la ciutadania.
La teoria de l'Estat ha encunyat la idea que l'Estat és una organització institucional que exerceix un poder polític sobirà, que s'expressa en una capacitat d'imperium, si pot ser amb el consentiment de la ciutadania. Jo em pregunto el sentit d'un Estat que genera malestar als ciutadans, que no resol -en ocasions fins i tot agreuja- els problemes estructurals, seculars, latents des de la seva creació. Cap teoria política, com ara el contractualisme o l'utilitarisme, poden donar una resposta satisfactòria. L'Estat existeix per a generar algun tipus de profit a les persones, perquè en un altre cas, aquestes difícilment prestaran llur consentiment, a no ser que es converteixen en mers súbdits. Un Estat en el que una "casta extractiva" ha robat fins a límits insospitats, on alguns s'han apropiat de les institucions públiques, fent-les exclusives i no inclusives, expulsant del sistema institucional les idees difícils (com ha passat en el procés sobiranista català), que no sé sap ben be a qui representa, a no ser que sigui a una elit vinculada a sou als partits polítics que han segrestat la democràcia i han convertit la vida política en una partitocràcia[1], i que en gairebé quaranta anys ha estat incapaç de fer una sola reforma constitucional per a adaptar-se a la voluntat popular (a excepció dels condicionaments limitadors de la sobirania que venen d'Europa).
Un Estat així li costa -al meu parer- trobar legitimitat perquè perpetua la clàssica distinció entre l'Espanya oficial i l'Espanya real. A més, les dificultats per a resoldre els problemes socials derivats de l'exclusió social, de la crisi de la classe mitjana, de la integració territorial, de la lluita d'elits, i sobretot de la tradicional impossibilitat de generar consens (l'imaginari de la transició també sha escardat) fan que s'hagi acabat un cicle, que no se sap ben bé com tancar-lo del tot per a iniciar una nova època. Tot molt a l'espanyola manera, nous cicles, noves etapes, però sense fer net de tot, com passa ara que han tornat a emergir els fantasmes tradicionals del passat, segons que ens mostra la història[2].

La corrupció ha arribat a uns nivells inaguantables, en una dinàmica de confusió entre allò públic i allò privat. Així, no sembla gaire de rebut voler socialitzar les pèrdues com en el cas dels rescats als bancs, retallant i oblidant els drets de les persones. La casta extractiva i xucladora[3] ha estat detectada per la societat i aquesta, amb coneixement de causa, no vol continuar subordinada a un personal que s'ha aprofitat fins al punt de robar-nos molt, tant que fins i tot alguns ens volen robar l'esperança, en especial de les noves generacions. No pot ser que de nou ser espanyol sigui ésser un exiliat en potència. Molta gent no pot més i ha dit prou...

L'Estat aleshores no exerceix un poder polític hegemònic i sobirà, condicionat com està a tantes accions delits extractives, i oligarquies que s'han destapat[4]. Tindrà força coactiva però li manca legitimitat. I les grans paraules no interessen ningú, com la sobirania nacional de la que diu el president del Govern que no pot disposar... L'Estat no canalitza la participació democràtica, dominat com està per l'oligarquia governant.

Algú pensa que apel·lar a la sobirania nacional, com a gran paraula pot solucionar alguna cosa? Avui aquest concepte no existeix en el si de la Unió Europea, i menys en la zona euro, i encara menys en l'actual escenari de crisi del "deute sobirà", que ha de ser ajudat per les instàncies supraestatals. Els anomenats "mercats" ens governen sense gaire capacitat estatal per a reaccionar a les maniobres que operen, sempre amb una considerada manca de cintura dels responsables polítics i amb la mirada entre escèptica i incrèdula de la ciutadania. Avui la política s'ha convertit en la incapacitat per a gestionar el benestar, en la dificultat per a crear condicions de transformació social, tot marcat per la llosa del deute públic o privat, fins uns límits insostenibles. Les persones han passat a ser "persones amb hipoteca" i "ciutadans amb deute". Un deute que també és sobirà, però les persones no! La política s'ha substituït per l'economia. Tot està condemnat a aquesta transformació[5].

Han fallat tots els controls? El poder s'ha desbocat? Una immensa crisi moral s'ha apropiat de la "cultura general"[6]. Potser el relativisme moral s'ha expandit fins a límits insospitats. La realitat és que avui no sabem què vol dir complir la llei, actuar segons la constitució, viure en un Estat de Dret; la seguretat jurídica ha desaparegut davant l'empenta del decret llei com a vehicle d'imposició d'una majoria absoluta del PP que no se sap on ens porta. Mentre tant, l'atur, l'economia submergida, el creixement de les desigualtats, lexclusió social, la picaresca, el quixotisme, sestenen arreu.

Espanya ha fracassat en la creació d'una unitat nacional, de forma pacífica i democràtica, i la tensio nacional amb Catalunya ha crescut aquests darrers anys. L'encaix de Catalunya en el si de l'Estat espanyol és un tema sempre pendent quan hi ha llibertat i democràcia. Seguim igual, segle rere segle. L'autonomia de Catalunya ha estat un gran pas endavant però s'ha quedat curta, perquè no es reconeix el seu fet diferencial. Espanya mai podrà ser plurinacional. No es vol. Això fa créixer l'independentisme. En l'actual època de crisi, el projecte de la independència de Catalunya dona esperances a molta gent. Benvinguda sigui, si serveix per a construir una nova comunitat des de valors compartits. Cal definir però moltes coses. Primer caldrà determinar la voluntat de ser, després que ens deixin ser. Per a mi, però, el més important és construir comunitat, des del respecte a les persones i llur dignitat. I això, com la vida mateixa,  sempre està en construcció, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Si no tenim nació per a que volem l'Estat? Sempre es planteja el mateix problema.

El gran repte és la qualitat humana de les persones. I per allò que estem tractant aquí la cultura democràtica. Tot i que s'ha dit que la democràcia pot existir sense demòcrates, on hem arribat és precisament a la conseqüència d'aquest principi. I per a que no es repeteixi mai mes cal assumir la cultura democràtica, la de la tolerància i el respecte, la que no faci possible la dictadura d'una majoria perquè es plantegi el diàleg i la cerca de la convivència. No cal dir gaire coses més: si la gent és demòcrata i allò que està bé resta mínimament fixat, la civilització s'imposarà a la barbàrie.

La llarga crisi que estem vivint, a Catalunya també, ens ha de fer esperonar per a treballar per un nou nacionalisme personalista, basat en els valors de la persona com a constructora d'una comunitat de la que se senti membre, en el context de les identitats múltiples. Així Catalunya serà un subjecte polític, plenament nacional, i si pot ser -tan de bo- sobirà. Un subjecte polític  interdependent amb d'altres en el si de la Unió Europea. Una subjectivitat col·lectiva que només tindrà qualitat humana si la persona s'integra a la nació des de l'amor cívic.


[1] La composició del Consell General del Poder Judicial o del Tribunal n’és una bona mostra.
[2] J. Álvarez Junco, “La carga del pasado”, El País, 12 d’octubre de 2014.
[3] Vegeu, G.A. Stella i S. Rizzo, La Casta, Rizzoli, 2007. Recomano la lectura de la ressenya realitzada per Enric Juliana, a La Vanguardia, el 12 de febrer de 2014.
[4] L. Garicano, El dilema de España. Ser más productivos para vivir mejor, Península, 2014.
[5] Z. Bauman, ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, Paidos, 2014
[6] Espanya s’ha situat juntament amb Síria pel que fa a la davallada provocada per la corrupció, segons Transparency International, al seu Baròmetre de 2013. Un retrocés espectacular!

dilluns, 13 d’octubre del 2014

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Fem*ho

Compromesos amb el país i la seva gent, profundament colpits per la situació social i econòmica actual, estem convençuts que la independència de Catalunya és un projecte il·lusionant i una eina transformadora d’aquesta realitat.
Les dones i els homes que compartim un conjunt de valors que tenen la seva expressió política en la ideologia socialcristiana creiem en la dimensió transcendent de la persona i alhora en el seu caràcter únic.  Creiem en la seva llibertat, i alhora en el seu dret i deure de desenvolupar aquesta llibertat en comunitat.

http://www.fem-ho.cat/

Tornem al concepte de dignitat de la persona (en comunitat)

El concepte de dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.
La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics constitucionals, com ara l'alemany o l'espanyol, l’han recollida explícitament, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea, incorporada al tractat de Lisboa.
Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a  protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol.
Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull als textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als  los ciutadans, que l’han de respectar,i  sobretot per als  poders públics, que a mes l’haurien de promoure.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si bé és cert que no vivim sols i aïllats,  també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat de la persona se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el caos de rodalies, les apagades de llum, la situació de l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, i tot el que s’anomena el capital humà i social), etc. També el dret a decidir cal vincular-lo a les condicions de la vida digna, moral i material, per la qual cosa no em sembla de erebut tractar-lo amb la frivolitat que ho fan alguns líders polítics.
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

Intervenció a la televisió francesa, tot valorant el post-11 S de 2014

http://france3-regions.francetvinfo.fr/languedoc-roussillon/emissions/viure-al-pais-en-catalan

Per la Catalunya nord.

divendres, 22 d’agost del 2014

Rodalies de Renfe: no anem bé

Realment es pot qualificar de tragèdia o, si més no, de drama la situació de rodalies de Renfe. Hi ha moments que un creu que ja n'hi ha prou! Cal millorar el servei i sobretot informar més i millor quan falla algun element de la xarxa de rodalies. No pot ser que ens acostumem a viure amb un ai al cor, que les persones ens troben lesionades en el dret a la mobilitat i que la prestació del servei públic del transport  en ocasions hagi desaparegut per complet.  No cal dir que tot plegat està comportant un gran malestar a la població, des de fa massa anys.
El problema de fons es saber què està passant realment, cosa que no s’acaba d’explicar. Passen els anys. El servei és manifestament millorable. Les explicacions dels tècnics no sovintegen i els polítics tinc la sensació que ja no saben què fer. Aleshores, ningú assumeix la responsabilitat per la situació caótica creada?
Sembla que això d’assumir una responsabilitat no vagi amb els nostres gestors públics. No volem que ens demanin perdó o disculpes, que també. Els ciutadans volem sobretot respecte, i en ocasions com la present, el respecte vol dir que hi ha situacions que no es poden mantenir. 
Davant la insolvència i el descrèdit dels gestors dels afers públics, els ciutadans cada vegada creiem menys en els discursos i la propaganda, com no pot ser d’una altra manera. El caos de rodalies es, al meu parer, simptomàtic del moment en què viu la nostra societat: una desesperança gran perquè ningú assumeix la seva responsabilitat de veritat, les explicacions son sempre parcials, tot es veu en clau electoral, i els ciutadans sembla que ens acostumem a viure dins el caos i la incertesa o això ens volen fer creure.
La situació es gravíssima, perquè el mal servei de rodalies de Renfe suposa un trencament de les infraestructures del país. Per tant, que deixin de jugar amb les persones, i per dignitat i honor, algú assumeixi si us plau les responsabilitats que pertoquen en qualsevol Estat de Dret i en una societat civilitzada. O si més no que algú ens digui ja per què no ho han de fer.

diumenge, 17 d’agost del 2014

La agostidad

Escribo estas líneas en la canícula del mes de agosto, durante una etapa que se ha dado en llamar "vacaciones". Estos días son diferentes a los del resto del año porque si bien la vida sigue, con sus achaques y miserias, y con sus aspectos positivos, la humanidad -por lo menos la humanidad de esta zona de un lugar llamado mundo donde resido- parece que se metamorfosea, como huyendo de la cotidianidad, de la agitación del resto del año. El concepto "vacaciones" se ha convertido, a parte de una necesidad vital, en un mito, en una creencia de que podemos ser felices desconectando de una realidad, que en el mejor de los casos, sólo se deja en suspenso de forma transitoria, temporal.

Las vacaciones, como las bicicletas, son para el verano, aunque afortunadamente también se pueden tomar en otras épocas del año, como cada vez se hace más en nuestro entorno. Y sobre todo, hoy hemos de ser muy respetuosos con todos aquellos que por diversas circunstancias, sobre todo económicas, no pueden tener vacaciones.

Agosto, sin embargo, es el mes de las vacaciones por antonomasia. Cada uno se programa las vacaciones que puede o le apetece más, y la forma de descansar que mejor le va. Pero es un mes curioso, no tanto como hace años, pero sigue siéndolo. En España, agosto sigue siendo un mes de  relajación, en casi todos los órdenes de la vida. Como dice un conocido mío, "es que en agosto no te puedes ni morir". La concentración de las vacaciones en el mes de agosto produce un efecto desagradable: "cerrado por vacaciones". Mientras tanto, el sector servicios intenta "hacer el agosto", en una expresión ya consolidada en el lenguaje coloquial.

Agosto es sinónimo de vacaciones, así, generalizando. Unas vacaciones construidas como concepto dentro del derecho laboral, protector de la clase operaria, del trabajador por cuenta ajena. ¡Y que dure!

Pero lo que quiero expresar aquí es que en agosto la vida parece otra cosa. O nos lo creemos. O nos lo queremos creer. Agosto es tiempo de agostarse, con el calor que nos proporciona el verano. Y en principio descansar. Que gran idea, poder descansar. Algunos viajan a paraísos lejanos, otros van a su pueblo, o lo que sea. Si descansar es el objetivo, bienvenido sea el mes de agosto. Otra cosa es si ello es posible, o sólo es una pretensión, una idea, una falsa ilusión.

Cada uno que gaste su tiempo como pueda...

En el paréntesis estival, las defensas ante la toxicidad ambiental se relajan. Eugeni d'Ors escribió una magnífica defensa del "dolce far niente" en su Oceanografía del tedio (1919). No hacer nada como objetivo vital, dejar pasar el tiempo, el estío, en la tumbona: "Yo no pienso, luego existo". El problema de esta actitud es que nos desarma frente a un mundo hostil, que sigue existiendo, en dos ámbitos a los que me gustaría referirme aquí, el político y el periodístico.

Visto desde Catalunya, el gran tema de la política española es la posibilidad de ejercitar el derecho a decidir el próximo 9 de noviembre. Las cloacas del Estado siguen funcionando, en una incomprensión secular del llamado desde hace siglos "problema catalán", y generando desafección a chorros. A lo que sería un estricto tema de democracia y de voluntad política, se le opone la constitución española entendida como un reglamento inquisitorial y el Tribunal Constitucional  actúa como cruzado contra el mal. Necesitamos desdramatizar, y analizar propuestas, mensajes positivos, de los responsables políticos, que vayan más allá de los rebuznos a los que nos tienen acostumbrados. Los problemas se solucionan, afrontándolos. Catalunya quiere ser reconocida como sujeto político, quiere que se le reconozca más y mejor un estatus propio, después de la ruptura constitucional que supuso la sentencia del tribunal constitucional del 2010 contra el Estatuto de Autonomía de 2006. Este proceso de agotamiento y de agostamiento del encaje de Catalunya en el marco constitucional no nos lo merecemos los ciudadanos de Catalunya. Llevamos demasiados años sin un orden constitucional claro y legítimo, viviendo al albur de la arbitrariedad de los gobernantes de turno. El ejemplo más claro es la situación en la que estamos, a la espera de lo que pueda pasar el próximo 9 de noviembre. Estamos mal. Muy mal. Y que nadie se ponga medallas, dentro del cainismo y del carroñerismo como grandes divisas de la actividad política.

El segundo tema al que me gustaría referirme es el de los medios de comunicación. La obsesión de la prensa oficialista madrileña es una provocación constante. El deporte nacional es el anticatalanismo, bueno mejor dicho antinacionalismo catalán, como si el nacionalismo español casposo no existiera. Ahora resulta que sólo hay una familia en toda España digna de ser portada en los medios madrileños. Una infamia. Desde Catalunya necesitamos mirar hacia el exterior, para salir del agujero, y leer prensa europea, o elaborada en general fuera de España. Ya está bien de la broma. Como en el ámbito político, el mediático se ha apuntado al pimpampum de romper la convivencia social en Catalunya. Ya lo dijeron desde altas instancias: antes se romperá Catalunya que España. Y así lo pretenden día tras día, con titulares que no expresan otra cosa que la tradicional tragicomedia española. No nos merecemos esto. Pero bueno, la autoregulación deontológica es un oxímoron, y como es sabido, el consejo del audiovisual español no se ha puesto en funcionamiento por falta de interés y apoyos políticos. Cainismo y carroñerismo otra vez. Esto es lo que hay.

Y pasará agosto, vendrá septiembre, y la casa sin barrer. O más bien sucia hasta el techo. Sin válvulas de seguridad. Nos llenaremos de imputados, de inconstitucionalidad, de más sinrazón. El Gobierno nos dirá que sigue preocupándose de los "problemas reales de los ciudadanos". El populismo continuará a tope. Y los ciudadanos a sufrir una larga crisis, moral y material, como siempre. Por lo menos, un español no será, de momento, un exiliado en potencia.


    

dilluns, 4 d’agost del 2014

Instants de bondat

Heus aquí tres instants. Tres petis i grans moments on es traspua una vivència especial
La vetlla pasqual va ser el moment en què al monestir de Sant Pere de les Puel·les em vaig tornar a trobar la germana Maria Teresa i la germana Griselda. No vaig avisar i va ser com un llampec que ens va identificar de nou en un escenari de cerimònia religiosa, però no ja a Puiggraciós sinó ara a Barcelona.
Un ambient solemne, la celebració de la pasqua de resurrecció, va esdevenir un bell moment per a simbolitzar la nova vida, i a l’hora el retrobament inesperat a mitges. L’hàbit diferent, la missa celebrada per un jesuïta amic, i al final un parlament de la mare abadessa, amb connotacions sociopolítiques. Qui creu en la vida, si nega el dret a expressar-se com a poble, no sembla gaire coherent.
Un petit refrigeri va cloure la celebració de la pasqua. Les monges es retiraren. I nosaltres també, perquè entre altres coses, havíem de tornar a L’Ametlla i la nit ja havia avançat força.
Va ser emocionant aquest retrobament. Alguns de nosaltres l’han continuat en altres moments, mitjançant el conreu del diàleg interreligiós, o de l’estada en indrets per a practicar moments intensos d’espiritualitat. La regla de Sant Benet, tan antiga i tan actual! Acollir el proïsme des del més pregon de cadascú, “ora et labora”, construir persona i comunitat, en una dimensió espiritual, plena, que no és senzill d’aconseguir.
Fa un any ja de la celebració dels vint-i-cinc anys de casament. Ho celebrarem al Santuari de Puiggraciós. Recordo la trobada posterior, plena d’intimitat i de joia compartida. Tinc un record inesborrable, com correspon a l’efemèride. A la sortida una simpàtica guineu ens esperava prop la porta...
No he pujat gaire el darrer any. Sembla una excusa el ritme frenètic de la vida actual o que els diumenges al matí surto d’excursió. Es cert, però. Pel meu sant, la germana Rosa em truca per felicitar-me. Com cada any. No ha fallat mai. I em diu que prega per nosaltres. Jo m’emociono amb aquestes paraules. Es una frase que només ella em diu. Es d’una contundència absoluta. No cal dir res mes. Prego per tu. Us tenim presents a les nostres pregàries. I jo sempre li dic gràcies, de forma seca, perquè sento la necessitat que aquestes paraules s’endinsin en mi i m’arribin al cor. Son paraules de bondat.
Heus aquí tres instants. Tres petits i grans moments on es traspua una vivència especial. De fe, de fraternitat, d’esperança compartida. Moltes gràcies per la vostra qualitat humana.

Democràcia, civisme i bondat humana

Com va dir Ryszarsd Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític.
Tot i que considero que la política no és una professió ja que tot en la vida es troba travessat per la política, aquesta asseveració em sembla de total actualitat. L’acció política que sostenim ha de trobar-se centrada en el conreu d’actituds humanes positives, amb l’objectiu final de crear una comunitat de persones lliures dotades de virtuts cíviques. Les virtuts cíviques que em semblem importants son les de saber crear condicions per a la convivència social, per tal de viure en un país i no a una olla de grills. D’altra banda, els ciutadans han de gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.
L’ideal democràtic és deutor del foment de les actituds cíviques, i en especial d’una: no hi ha res més democràtic que respectar i fins i tot estimar els altres i el país del qual en formes part. En la terminologia de l’enyorat bisbe de Solsona, Antoni Deig, ens podríem preguntar retòricament si potser El nacionalisme és pecat?
Tampoc ens aniria malament, en l’actual conjuntura política catalana,  plantejar-nos que necessitem polítics cultes de debò, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara diria més, avui em sembla urgent fer avançar la democràcia, a partir de valors i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política  (llistes tancades i bloquejades) com per la baixa participació (desafecció i abstencionisme).
Avui hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus fonaments, i el govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les persones concretes que en formen part i quina és la identitat del demos. Per això, em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional i unes eleccions populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema polític democràtic necessita ciutadans demòcrates per a funcionar plenament i no ésser una  pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer procediment articulador de la governabilitat conjuntural, a curt termini. Cal atendre a la fonamentació ètica de la democràcia, que permeti elevar la qualitat dels ciutadans, per a que siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit Michel Wieviorka, al seu assaig La Primavera de la política, un dels problemes més greus no es tant la crisi de la democràcia representativa, com saber copsar la reformulació d’allò polític en el complex mon d’avui. I aquesta reformulació és deutora de la urgència d’humanitzar la política, i de valorar la pertinença comunitària. 
El procés sobiranista ens ha de permetre fer propostes de reformulació de la vida política, en línia amb la millor tradició de la història de Catalunya. Si la política és també somni - a banda de gestió- per a construir noves realitat, no podem ignorar l'educació i el civisme, com a mecanismes geredadors de convivència. Avui cal tenir mínimament clar un codi de bones pràctiques d'aquells que es dediquen al bé comú, foragitant els aprofitats i carronyers, els que confonen la ploma amb l'escopeta, i els governants que apel.len a la constitució i a la "llei i l'ordre" per a prohibir-ho tot.  Fer país i construir Catalunya segueix essent la màxima divisa, malgrat les campanyes i assetjaments per terra, mar i aire que venen d'aquells que controlen l'Estat sense saber ben bé què fer en positiu.