dilluns, 4 d’agost de 2014

Democràcia, civisme i bondat humana

Com va dir Ryszarsd Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític.
Tot i que considero que la política no és una professió ja que tot en la vida es troba travessat per la política, aquesta asseveració em sembla de total actualitat. L’acció política que sostenim ha de trobar-se centrada en el conreu d’actituds humanes positives, amb l’objectiu final de crear una comunitat de persones lliures dotades de virtuts cíviques. Les virtuts cíviques que em semblem importants son les de saber crear condicions per a la convivència social, per tal de viure en un país i no a una olla de grills. D’altra banda, els ciutadans han de gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.
L’ideal democràtic és deutor del foment de les actituds cíviques, i en especial d’una: no hi ha res més democràtic que respectar i fins i tot estimar els altres i el país del qual en formes part. En la terminologia de l’enyorat bisbe de Solsona, Antoni Deig, ens podríem preguntar retòricament si potser El nacionalisme és pecat?
Tampoc ens aniria malament, en l’actual conjuntura política catalana,  plantejar-nos que necessitem polítics cultes de debò, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara diria més, avui em sembla urgent fer avançar la democràcia, a partir de valors i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política  (llistes tancades i bloquejades) com per la baixa participació (desafecció i abstencionisme).
Avui hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus fonaments, i el govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les persones concretes que en formen part i quina és la identitat del demos. Per això, em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional i unes eleccions populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema polític democràtic necessita ciutadans demòcrates per a funcionar plenament i no ésser una  pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer procediment articulador de la governabilitat conjuntural, a curt termini. Cal atendre a la fonamentació ètica de la democràcia, que permeti elevar la qualitat dels ciutadans, per a que siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit Michel Wieviorka, al seu assaig La Primavera de la política, un dels problemes més greus no es tant la crisi de la democràcia representativa, com saber copsar la reformulació d’allò polític en el complex mon d’avui. I aquesta reformulació és deutora de la urgència d’humanitzar la política, i de valorar la pertinença comunitària. 
El procés sobiranista ens ha de permetre fer propostes de reformulació de la vida política, en línia amb la millor tradició de la història de Catalunya. Si la política és també somni - a banda de gestió- per a construir noves realitat, no podem ignorar l'educació i el civisme, com a mecanismes geredadors de convivència. Avui cal tenir mínimament clar un codi de bones pràctiques d'aquells que es dediquen al bé comú, foragitant els aprofitats i carronyers, els que confonen la ploma amb l'escopeta, i els governants que apel.len a la constitució i a la "llei i l'ordre" per a prohibir-ho tot.  Fer país i construir Catalunya segueix essent la màxima divisa, malgrat les campanyes i assetjaments per terra, mar i aire que venen d'aquells que controlen l'Estat sense saber ben bé què fer en positiu.