diumenge, 21 de novembre del 2010

Amb Benet XVI a l'aeroport

He seguit el viatge del Sant Pare a Santiago i a Barcelona. He vist un Papa pelegrí, senzill, i admirador de la bellesa al servei de la fe. Un home bo que s'acosta als més desvanguts, els més estimats per Déu. Hi vaig anar al comiat a l'aeroport de Barcelona. Gent vinguda de diversos indrets corejaven el seu nom i onejaven banderes, moltes de catalanes.
De la seva visita em va impactar la profunditat dels discursos. Un Papa teòleg que sap arribar a gent de tota condició mitjançant el gran do de la paraula. La paraula de Déu. Uns discursos en els que destaca per primer cop en un Sant Pare l'ús ampli de la llengua catalana. Això mostra una vegada més la implicació de l'Església amb el país. Ara podem considerar que s'obre una nova etapa de més sensibilitat i justícia envers Catalunya, i de major comprensió del que significa no tan sols la seva llengua sinó la seva particularitat dins l'Estat espanyol i al món.
El Sant Pare ens ha portat el llenguatge de l'amor, en el pelegrinatge de la vida, en la comtemplació de l'obra ben feta, en la donació als altres. Un llenguatge positiu molt necessari a la nostra societat, massa sovint sense un rumb definit.
De la visita del Sant Pare a Barcelona, em quedo també amb la imatge d'aquells que no volen entendre què és una visita pastoral d'aquestes característiques; la dels materialistes de sempre, que no tenen capacitat per a copsar l'home en tota la seva dimensió.
Finalment, un sentiment de gratitud. Barcelona s'ha fet present al món, però no per raons comercials o d'espectacles multitudinaris, sinó per la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família. Amb aquest fet, el discurs dels valors morals i espirituals s'ha fet també present. Desitjo que aquesta visita doni molt de fruit.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Una juventud violenta (Joan Pere Viladecans, pintor, a La Vanguardia del passat 5 de novembre de 2010)

Després d'algunes experiències personals que es van comsumar el passat dia 4 de novembre, m'ha interessat aquest article, que reflecteix força bé aspectes que també he pensat sobre una part (això sí, només una part) de la nostra joventut, lamentablement massa desconnectada del missatge constructiu de país, i a la qual sembla no arribar tampoc el testimoni de determinades conviccions. Caldrà treballar molt en aquest front:

Van como si fueran presos: detrás camina su sombra, delante su pensamiento ¿Pensamiento?
Habitan la madrugada, se arremolinan en esquinas y desahucios propicios. Andan huecos, con la mirada opaca, vaciados de vida, de ilusión. Huelen a bronca y a insolencia. Deambulan vestidos de fealdad y ocio, quizá también de paro. Creen haber nacido sin futuro y se conforman con un presente convulso. Tomados de uno en uno son más bien poco, pero en la cobardía del grupo, son devastadores. Son jóvenes, son violentos; odian auna sociedad imperfecta, mejorable, pero que nunca ha sido tan permisiva, tan blanda, tan poco beligerante con los que pretenden socavarla. ¿Son hijos del aburrimiento que quieren vivir la excepcionalidad de la violencia? ¿No toleran las imperfecciones de la democracia? ¿Son víctimas de la desideologizacióny de la doctrina del consumo? Quizá. Y de una sociedad que premia el tener y no el ser. Y también de unos progenitores con mala conciencia que, sobre todo en las clases altas y medias, fueron progresistas de salón. Que ni pudieron ni quisieron inculcar ningún valor porque ellos mismos habitaban la frivolidad. Y luego el desengaño. A demasiados europeos aún les fluye por el alma la mandanga del 68. Aquí tuvimos a los burguesitos de la gauche divine con su riñón afelpado, el hígado encurtido y su onanismo político-cultural. En Italia tenían al millonario editor Feltrinelli, víctima de un explosivo que colocaba en un cable de alta tensión. Unos y otros: un cóctel de contradicciones. En la pared el Che y la instantánea mítica de Cohn-Bendit; y esperando en el banco, los intereses. La libertad y la democracia tienen amigos verdaderos, y entre ellos quisiéramos estar todos ¿Todos? Pero también tienen amigos falsos, perversos que intentan confundirnos con su supuesto amor por la libertad, cuando en realidad quieren aprovecharse de ella y subvertirla. Quizá estos jóvenes violentos son los tontos funcionales, la force de frappe de poderes oscuros, totalitarios, que siembran su futuro. La violencia siempre en la antesala de los desastres. Demasiados recuerdos antiguos y una excesiva organización para unos simplesefluvios juveniles ¿Son antisistema? ¿De qué sistema? ¿Cómo y para quién? Pues bien, a trabajar por él, pero con razones y diálogo. Y entendimiento.