dissabte, 8 de desembre de 2018

Un any després de l’1 d’octubre de 2017: l’estat en xoc


L’1-0 ha quedat en la memòria col·lectiva com aquell dia què l’estat va utilitzar la força per a intentar impedir que es celebrés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Un estat que no va poder acceptar una consulta no vinculant com la del 9-N de 2014 estava incapacitat per pair un referèndum d’autodeterminació vinculant el 2017. Va ser suspès pel TC i després declarat inconstitucional.
L’anomenat “procés” sobiranista i independentista s’ha forjat amb un estat en contra des del primer moment. Podem situar l’origen d’aquest fet en el pacte del Tinell que fonamentava el govern tripartit maragallià i arraconava el PP a Catalunya, o en la reforma de l’estatut iniciada el 2006 i destrossada per la sentència del TC del 2010, després de quatre anys de manipulacions dels grans partits espanyols.
L’objectiu de l’estat ha estat sempre situar tota proposta catalana fora de la constitució. El govern del PP es va apropiar (juntament amb altres com el PSOE) de la constitució espanyola i manipulà l’estat al més pur estil inquisitorial. També cal recordar que la inestabilitat d’un majoria parlamentària clara a Catalunya potser llançaren pel pedregar algunes propostes. L’1 d’octubre de 2017 va culminar un xoc de trens entre l’estat i la Generalitat, que s’havia anat gestant els anys anteriors per l’anomenada “Brigada Aranzadi”. En definitiva, es va fugir de recórrer al diàleg polític, es va deixar podrir la situació i es va enviar al TC i als jutges a fer una feina repressiva de difícil encaix constitucional en una democràcia deliberativa. La paraula “inconstitucional” va ser la més sentida davant de les propostes catalanes. I de l’absència de debat es va baixar a la guerra de banderes i als enfrontaments passionals, producte d’una gran irresponsabilitat. Un enfrontament, això si, asimètric i desigual entre les dues parts.
Com que no varen trobar urnes i tot ja estava preparat, la reacció de l’estat va ser la repressió al màxim nivell: càstig penal i presó provisional, aplicació desmesurada i grollera de l’art 155 CE, convocatòria de eleccions amb una renovada majoria independentista, dificultats provocades per la ingerència judicial per formar nou govern, exili d’una part de l’anterior. Un desgavell. Quan pitjor, millor. A més, no oblidem que abans hi havia hagut la gestió dels atemptats del 17 d’agost, i els fets davant de la conselleria d’economia els 20 i 21 de setembre, que varen caldejar els ànims.
Finalment, no es va declarar la independència, segons el mateix TC. Però un estat ferit, dirigit per una casta insensible a set anys de demandes socials sostingudes, va fer l’únic que sembla saber fer: reprimir les iniciatives difícils però legítimes. La proposta catalana no va cessar, perquè no era una qüestió de quatre gats, sinó d’una part nombrosa i organitzada de la societat catalana que volia respostes, que volia votar. Era la gent, a banda de les institucions. I es va votar. La imatge de la policia pegant va esdevenir una icona inadmissible. Mostrà la inutilitat de la política volgudament, un despropòsit.
Després d’un any observem com ens hem endinsat en la postveritat del judici als presos polítics, en la construcció de dos mons paral·lels (amb la gran aportació de C’s al món del concepte ignot de “cop a la democràcia” i la passió de treure llaços grocs), en la confrontació entre referents nacionals. Una crisi en tota regla de la democràcia constitucional i de la seguretat jurídica.



dijous, 6 de desembre de 2018

"Aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot"

Joan Lluís Pérez Francesch, en conversa amb Guillem Pursals i Lluís Sols, acusa els partits de ser "incapaços d'arribar a consensos"
Joan-Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, Guillem Pursals, politòleg i màster en Seguretat, i Lluís Sols, professor i col·laborador del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, han analitzat aquest dimecres, des del programa El Mirador de l'actualitat, la situació de la Constitució espanyola 40 anys després de la seva aprovació. Pérez Francesch ha comentat que "celebrar 40 anys d'un text que ha tingut coses molt positives requereix també un pla de reforma, perquè està com en la tercera edat". En aquesta línia, ha afegit que "el problema són els partits polítics, que són ara incapaços d'arribar a majories de consens". Com a conclusió, el professor ha assegurat que "aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot".
Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l'actualitat d'aquest dimecres 5 de desembre.

http://www.radioestel.com/noticia_extendida.php?idnot=5827

Llums i ombres constitucionals

Llums i ombres constitucionals
Quaranta anys i més qüestionada que mai. La Constitució Espanyola, aprovada en referèndum tal dia com avui del 1978 amb una participació del 67% del cens i 88,5% de vots a favor, té ara menys consens que mai. Si el gran repte de l’ordenament territorial no ha deixat de ser mai una de les principals crítiques perquè no ha resolt sinó que ha agreujat les demandes de les nacionalitats històriques, en els darrers temps també s’ha posat en dubte fites que tenien més consens. Sobretot la monarquia, però també hi ha veus que veuen una regressió en el reconeixement de llibertats i drets fonamentals o en l’establiment d’institucions democràtiques.
(...)
El catedràtic acreditat de dret constitucional Joan Lluís Pérez Francesch hi afegeix que la Constitució va permetre el trencament amb l’anterior sistema i incorporar-se a una democràcia parlamentària, el reconeixement de drets i llibertats fonamentals o la incorporació del nacionalisme anomenat perifèric. Però d’aquesta etapa inicial que coincideixen a considerar positiva es va passar a una “sacralització del text”, sense crítica ni cap reforma, diu Pérez Francesch, que ha portat “a una gran crisi constitucional” provocada per la incapacitat d’oferir una resposta a la integració del catalanisme polític amb un Estat “més asimètric i plural culturalment, lingüístic i plurinacional”. Vintró lamenta que a partir de l’etapa inicial “algunes coses s’han fossilitzat” i “s’ha donat una interpretació molt restrictiva” del text.
(...)
De la manca de voluntat per canviar res, Pérez Francesch en culpabilitza el sistema de partits. Per això creu que “tenen segrestada la Constitució” i els considera “un poder paral·lel a l’Estat”. Creu que s’hauria de limitar el seu pes perquè representen les elits econòmiques i el poder, el seu finançament no és del tot transparent, i alerta que “la partitocràcia pot arribar a substituir la democràcia”. I és aquí on Mateu recorda que el sistema electoral és hereu del que ja preveia la ley para la refoma política aprovada per les Corts franquistes de 1976. Coincideix amb Vintró que “no és proporcional, pensat perquè el tercer partit en quedi fora i el Senat sigui una cambra de seguretat”. Per això conclou que la Constitució “tenia un perfil baix, però amb la interpretació que se n’ha fet l’han acabat de rebaixar”.
Organització territorial
Els consultats coincideixen a dir que la qüestió territorial està esgotada. El títol vuitè “era un full de ruta” i en aquell moment no hi havia totes les comunitats autònomes, diu Aguilera, mentre que Vintró considera que hi ha una “canonització” de la Constitució que no permet el referèndum o el dret a decidir. Pérez Francesch té clar que la meitat de les regulacions del text de tipus transitori estan superades i eren per posar en marxa un Estat que ara té 40 anys. És molt escèptic sobre la possibilitat que es reformi per donar cabuda a les reivindicacions catalanes, ja que “no es vol admetre la plurinacionalitat” perquè “han descobert que es pot reprimir amb el 155 i és una via més fàcil”.(...)

Intel·ligència artificial, regulació jurídica i formes de vida

La societat occidental viu cada cop més sota el domini de la tecnologia. Aquest fet provoca no tan sols un condicionament de les formes de vida sinó fins i tot una afectació als processos de decisió públics i privats, els quals poden arribar a ser autònoms respecte de l’ésser humà per mitjà de la intel·ligència artificial. El cas més extrem d’aquesta situació es dona quan la persona es pot convertir en una mena de robot més, en un element d’una constel·lació de màquines que podrien arribar a produir una autèntica tirania tecnològica, de conseqüències imprevisibles, socialment i política.
La substitució del treball assalariat per la robotització progressiva fa augmentar la desigualtat i genera precarietat. Cada cop és més difícil fer front a les grans corporacions financeres, l’anomenat “mercat”, que potencien aquesta robotització, així com a les manifestacions sociopolítiques de llurs interessos: el deteriorament de la democràcia política amb l’auge dels autoritarismes i del populisme, i la retallada dels drets de les persones.
L’ús i abús de la intel·ligència artificial i la robòtica ens pot portar a una tirania de la tecnologia en nom del progrés. La Comissió Europea, mitjançant la “Comunicació sobre intel·ligència artificial” (COM(2018) 237, de 25 d’abril de 2018) va aprovar un document marc per regular-ne el desenvolupament. En destaco alguns aspectes que em semblen rellevants: la intel·ligència artificial es basa en algoritmes, que pensen, prenen decisions, resolen problemes i fins i tot aprenen, amb la qual cosa poden arribar a substituir la ment humana en determinades decisions. La relació amb l’home planteja la necessitat de resoldre l’accés a les dades, respectar els drets d’autor i, el més important, fer front a la responsabilitat per les infraccions i danys que puguin derivar-se’n. Mitjançant la intel·ligència artificial es pot arribar a predir i a decidir (fins i tot en cas de guerres, com el cas extrem dels killing robots). En la capacitat de decisió autònoma, sense intervenció humana immediata, resideix un dels reptes ètics més importants als quals caldrà donar una solució global per tal de no propiciar una actuació salvatge en mans dels estats i de les grans corporacions tecnològiques.
En tot cas, la intel·ligència artificial ha vingut per quedar-se i en pocs anys es convertirà en un motor econòmic potentíssim en diversos sectors de l’economia mundial. Es tracta, ja avui, d’una realitat que afecta les nostres vides quotidianes: electrodomèstics, vehicles com el cotxe autònom, superordinadors que analitzen grans quantitats de terabits per tal de prendre decisions ràpides, màquines que diagnostiquen malalties, drons per a ús militar i civil, robots per ajudar en les tasques domèstiques… Tot gràcies a les grans capacitats que genera la visió per computador. La intel·ligència artificial ha permès crear màquines amb les mateixes capacitats (o superiors) que l’ésser humà. És una tecnologia que des de fa uns anys està present en el nostre dia a dia a totes hores. I aquest desenvolupament és possible gràcies a l’ús de big data, és a dir, el processament d’enormes quantitats de dades. Les grans companyies gestionen múltiples dades, i nosaltres ho consentim conscientment o inconscient. D’aquesta manera, en aquest ordre de coses, el repte actual davant l’ús massiu de dades és el respecte a la privadesa, ja que la gran quantitat de dades ens porta de nou al recurs de la intel·ligència artificial, atès que l’ésser humà no les pot gestionar directament.
Fa anys que la pel·lícula Matrix (1999) ens il·lustrava d’aquest món paral·lel al real. Una vida en un ciberespai que s’assembla a les condicions de la vida física, quan el planeta Terra ha estat devastat. La robòtica i la intel·ligència artificial ens permeten analitzar una vida natural paral·lela a una vida virtual programada per ordinador. La vida pot convertir-se en una simple “simulació” programada prèviament, o potser les dues coses, el món físic i el món cibernètic en paral·lel. En altres termes, la programació virtual ens pot comportar una vida simulada o fins i tot programada, en què l’ésser humà es converteixi en una mena de robot, del qual es poden predir comportaments, de base racional però també emocional, i al qual se li dirigeixen missatges que són fàcilment digeribles, en un procés de despersonalització absoluta. Les xarxes socials i, en general, Internet, són un bon àmbit des del qual es programa la conducta, es provoquen reaccions a impulsos prèviament treballats per creadors d’algoritmes o fórmules matemàtiques, expressats en noves necessitats. Consumisme sense límits, pensaments i conductes predeterminats, adreçats a una massa ingent de clients potencials, o fins i tot administrats, més que no pas ciutadans.
A més, les relacions interpersonals es converteixen en relacions virtuals, no físiques, entre subjectes que es (re)coneixen fins i tot només per mitjà de la màquina (ciberpercepció). Davant la por a que les màquines acabin substituint els humans, es planteja la necessitat de desenvolupar un pensament ecològic que tingui en compte no només l’entorn natural sinó també el tecnològic, i incorpori, entre altres coses, els drets i deures de les màquines, com ja s’ha començat a plantejar. Així, la relació entre l’home i el robot ha arribat al punt de demanar una “cotització pel treball realitzat” per aquestes màquines en el si de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, el gener de 2017, la qual va aprovar una proposta de governança de robots. Segons aquesta proposta, s’atribuirien als robots certs drets i obligacions, atès que serien responsables de qualsevol dany que causessin. Els cotxes autònoms, els drons i els robots per a medicina, agricultura i indústria entrarien en aquests supòsits. Tot això, com és obvi, té unes fortes connotacions ètiques i jurídiques, però també de garantia de la seguretat d’aquestes màquines, així com d’un ús que pot arribar a substituir de forma gravíssima la mà d’obra humana. Aquesta Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu ha creat un grup de treball de legislació sobre la robòtica, en estreta col·laboració amb la comunitat de la robòtica, que inclou els programes dels estats membres, la indústria, les universitats i les institucions d’investigació. L’Eurobaròmetre de 2017 recull un 72 % de suport social a tots aquests artefactes, ja que s’entén que el seu ús és beneficiós per a la societat. Actualment, la Unió Europea dona suport a més de 120 projectes de recerca de foment de la robòtica, a través del programa SPARC, dotat amb 700 milions d’euros, en el marc del programa Horizon 2020.

El repte de la intel·ligència artificial i la seva concreció en aparells tipus robot és enorme. Els sis elements considerats clau en els artefactes tipus robot segons el Parlament Europeu són els següents:

– Els robots hauran de tenir un interruptor d’emergència per evitar qualsevol situació de perill.
– No podran fer mal als éssers humans. La robòtica està expressament concebuda per ajudar i protegir les persones.
– No podran generar relacions emocionals.
– Serà obligatòria la contractació d’una assegurança destinada a les màquines de més envergadura. Davant de qualsevol dany material, els seus propietaris assumiran els costos de la indemnització.
– Els seus drets i obligacions seran classificats legalment.
– Les màquines tributaran a la seguretat social. La seva entrada en el mercat laboral impactarà sobre la mà d’obra de moltes empreses. Els robots hauran de pagar impostos per subvencionar les ajudes dels desocupats.
D’altra banda, la smart city o ciutat intel·ligent proposa que l’hàbitat humà millori per mitjà de l’ús de la intel·ligència artificial, al servei d’una gestió urbana més eficaç i eficient, sota la guia de la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. Les mesures més importants que es propugnen des de l’OCDE són: servir-se de panells fotovoltaics a les comunitats, més mitjans de transport i vehicles elèctrics, molins eòlics en fanals, panells solars per a semàfors o senyals i promoció i desenvolupament de l’ús de bicicletes. Els paràmetres que es tenen en compte per a valorar positivament els avenços són: tipus de governança, planificació urbana, qualitat de la gestió pública, tecnologia, medi ambient, projecció internacional, cohesió social, mobilitat i transport, capital humà i economia. El repte és aconseguir els objectius l’any 2050, ja que, segons l’OCDE, si no es prenen mesures dràstiques, el creixement econòmic i demogràfic tindrà un impacte mediambiental i social sense precedents, en preveure una concentració a les grans ciutats de més de 2.000 milions de persones noves per a aquesta data.
En definitiva, com ha posat recentment de manifest Albert Cortina a ¿Humanos o posthumanos? Singularidad tecnológica y mejoramiento humano (Fragmenta, Barcelona, 2015), la coincidència en el temps d’una sèrie de fenòmens tecnològics com la intel·ligència artificial, la Internet de les coses (que aplica la digitalització del món físic), la robòtica o la connectivitat mòbil, ens planteja un enorme canvi econòmic i social, però també una transformació sense precedents en les formes de vida dels humans. Recentment, el president Macron ha adoptat a França un ambiciós pla d’intel·ligència artificial dotat amb un pressupost de 1.500 milions d’euros. Un objectiu estratègic d’Estat que utilitza la intel·ligència artificial com una eina d’anàlisi de dades amb la qual dissenyar polítiques públiques més eficients en el desenvolupament dels interessos estratègics de França. Podem afirmar que ens trobem davant una autèntica revolució.


El país de la barbàrie

Tenim un país que sembla haver entrat en col·lapse. El CEO darrer ens diu que el Parlament de Catalunya i el debat de política general ha estat una catàstrofe des del punt de vista de la valoració de la ciutadania. Un desgavell generalitzat, que desprestigia les institucions catalanes i que obliga a replantejar moltes coses arran de l’etapa d’excepcionalitat que s’ha provocat. Potser res serà igual, ni per a les forces independentistes ni per a les més espanyolistes, o com es pugui dir.
Tenim un país dividit per imaginaris col·lectius: el de la sacrosanta unitat de la pàtria constitucional i el de la república imaginària. I cadascú al seu aire. Tenim també presos polítics, provocats per la desobediència a un Tribunal Constitucional que el PP anà convertint en una mena d’inquisidor contra el procés sobiranista català. Ens han portat aquí la manca de voluntat política de fer les coses de manera civilitzada i la impossibilitat de fer-ho per la insistència d’un Estat que només sap reprimir. I que va viure l’1-0 com una gran ofensa. Un 1-0 que en condicions civilitzades no s’hagués produït mai de la manera en què es va esdevenir, perquè tot s’hauria d’haver produït de forma diferent des de 2006, com a mínim, i sobretot des de 2010, quan el Tribunal Constitucional es convertí en un problema constitucional. Dotze anys de barbàrie institucional no es poden encarrilar per senders civilitzats.
I així ens trobem on es trobem. Tothom ho sap i ho veu. Una profunda crisi constitucional espanyola motivada per la manca de resposta a una demanda catalana sostinguda en el temps… Ens han portat a aquest escenari. El de la barbàrie. Com s’ha teoritzat, la barbàrie és una forma de cultura, i es manifesta de forma més o menys cruenta. La seva característica és el menyspreu i la manca d’empatia amb l’altre. El seu objectiu, la destrucció de l’enemic.
Instal·lats en la barbàrie, no m’estranya que no se sàpiga que fer amb aspectes tan concrets com les andròmines que dominen els carrers de la ciutat de Barcelona, rodes i patinets, que responen a la immediatesa individualista, o l’incomprensible èxit els darrers temps del tatuatge gran, lleig i massiu com a divisa d’una llibertat individual que es realment un seguiment d’una moda que massifica de nou grans sectors de la població i que envaeix sense permís l’espai públic, o la mala educació dels turistes que dominen la ciutat i que viuen en la seva bombolla promocionada pels generadors de negocis ràpids, o la impossible mobilitat circulatòria per moltes carreteres catalanes, o el retorn de les obres i el merder com a forma de vida un cop ens han dit que la crisi s’ha acabat i es torna a fer el de sempre.
Vivim en un país col·lapsat, que així no té futur. Tants caps tants barrets. Cadascú per on l’enfila. Obres públiques i privades, sorolls sense límit, molèsties com a divisa de la impossibilitat de la convivència, abusos dels drets d’un sobre els altres, tirania de les tendències d’una majoria generada mediàticament, propagandísticament, sobre l’ésser humà. Tot plegat propi d’un estat de barbàrie. Vivim en el país de la barbàrie i no sabem ben bé qui ho ha decidit. Qui ha estat que ens ha portat a aquesta confusió generalitzada?

El país dels “sorolls”

Visc immers en un món de sorolls: aparells, obres, remor ambiental, tertúlies, restaurants. Aquest és un país de sorolls excessius. Segurament és una qüestió d’educació. No sé si sempre cal fer tant soroll per desenvolupar activitats humanes… acaba d’arribar un cotxe amb les finestres obertes i la música a tota pastilla. Després de deu hores d’obres allà on abans hi havia bosc no està malament, oi?
Penso que pot ser un símptoma. De manca de respecte per l’altre. Potser, tots plegats, després de tant de soroll no sabem ben bé allò que fem, o el perquè, com una mena de “soroll per no res” shakespearià, que esdevé innecessari o potser no, potser és totalment necessari per descentrar el personal. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa.
Segueixo aquest fil de pensament i em ve al cap que la política s’ha convertit en part en una mena de discurs o relat a base de soroll, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Les estratègies substitueixen els principis si és que n’hi ha. I tant si n’hi ha com si no, els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei d’elits de poder no sempre confessables. La idea d’enemic, sense cap “fairplay” substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública, com s’esdevé avui a casa nostra.
Però el soroll ambiental, que dificulta la comunicació humana plena, ens afecta tota la vida. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions laborals, el discurs de l’odi, la globalització de la indiferència, l’agressivitat encara que sigui amb una expressió simpàtica per alguns, ens menen a un col·lapse com a societat. Penso que ens han portat fins aquí, com en tot. No hem decidit el tipus de societat ni el model de persona dominant. Ens porten per on volen com si fos un sisme permanent… ara toca seguir els patrons que hom imposa amb el gran objectiu de massificar-se! Fer vacances com a oci viatger, consumir el més i millor que es pugui, tatuar-se per mostrar algun vincle fort al món…
Pel que fa a Catalunya,  el constitucionalisme inquisitorial espanyol, l’odi al nacionalisme català i per tant encara més a l’independentisme, ens ha portat a un debat no racional, sinó a les emocions, com més radicals millors. La guerra de banderes n’és un exemple. La forma com s’ha aplicat l’art. 155 CE, un altre. Ens han privat d’un debat democràtic, des del 2010, o abans, quan es van carregar la constitució territorial espanyola. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, aquests atributs sembla que han desaparegut de l’esfera pública.
També veig que tenim un país col·lapsat pel que fa a la mobilitat, en el qual els desplaçaments en vehicle privat s’han convertit en un autèntic problema, i els accidents de trànsit augmenten. Un desastre. Al món els morts per accident de trànsit són més que per les guerres: 1.250.000 persones! Poca cosa hi podem fer, perquè ens han dissenyat un país i nosaltres no hi pintem res. Si l’alternativa és Rodalies, ja podem plegar.
En aquest país del soroll augmenta l’agressivitat. Ja no hi ha un català emprenyat. Hi ha gent que no és tractada bé. I alguns volen viure més racionalment, amb més civisme, amb més respecte per la llibertat d’aquells que d’entrada no poden ser igualment lliures que els altres.
Aquesta és també la causa dels catalans.

diumenge, 9 de setembre de 2018

El país de les grues i dels “guiris”

Ens està quedant un país que déu-n’hi-do. Hem recuperat les grues, que tornen a dominar les nostres alçades per construir molt i crear així molta felicitat a alguns i ensems molta infelicitat a d’altres, penso que la majoria de persones conscients del que ja fa anys que estan perpetrant. I fins i tot et venen promocions sobre plànols, amb un nom del carrer impossible, però tant se val. L’important és el màrqueting, i un llenguatge com d’encantadors de serps, a veure si cauen clients com mosques.
I no et queixis gaire. Mentre et destrossen el medi ambient al teu voltant (al meu voltant, segur), de la manera com estan acostumats a fer, sense respectar horari, sorolls, pols, fins i tot els dies del “ferragosto” i de la festa major, demanes hora -amb d’altres veïns- per tenir una reunió a l’Ajuntament. Si, l’Ajuntament, aquella institució representativa del municipi, que ha de vetllar pels drets de la ciutadania, i perquè es compleixi la llei, en termes d’humanitat també (o d’urbanitat). Alguns –des de la perspectiva del poder local- s’estranyen que et queixis. Acostumats a la prepotència, no tenen respostes, no saben ajudar. Els de la immobiliària ni hi van. Em sembla greu. Els representants municipals han de saber ajudar la ciutadania, que és titular de drets i ha d’ordenar la convivència. Per això és un poder públic en una societat democràtica: ha de canalitzar les queixes quan no es poden exercir lliurement els drets dels ciutadans o aquests així ho consideren. Com a mínim escoltar…
La situació anterior descriu un problema molt greu. Avui, les institucions públiques estan distanciades de la ciutadania, no les saben representar. Potser representen amb mes facilitat grans corporacions o grans interessos, com el món de les obres públiques, que no pas els drets fonamentals de les persones, residents i veïns. I així anem. Després de més de trenta anys, ara ha començat una mena d’ocupació de territori salvatge per edificar pisos, una colonització del territori pels promotors que ja han vist que la crisi s’ha acabat perquè tornen a poder utilitzar el crèdit bancari. La normativa que permet aquest despropòsit ve de molt abans. Tot havia estat com somort durant la crisi. Ara ha revifat. No tenim dret a res. Però jo sento que m’estan practicant una mena d’assetjament immobiliari. És un final de cicle. El poble mai més serà el mateix.
Misèries humanes. No hi pinto res. Però vull que se’m respectin els drets, encara que no pugui aturar la destrucció del meu entorn vital. Molta misèria, gent que no sap conrear la qualitat humana. No puc dir-hi més. Els mateixos que s’omplen la boca amb paraules de progrés, normalment el seu. I si, fastiguejat, vaig a Barcelona, m’hi trobo amb incivisme de totes menes, l’abús del turisme com a negoci que genera massa malestar a la majoria de la població, una ciutat que no se sap fer respectar. I molts hotels, per encabir-hi turistes. Com no pot ser d’una altra manera, noves grues per encabir “guiris”. Zones senceres de la ciutat convertides en residències de gent forana. Barcelona convertida en parc temàtic, amb el corresponent màrqueting per vendre qualsevol cosa, en ocasions tot menys cultura. No em reconec a mi mateix en aquesta Barcelona convertida en destí d’oci i de turisme massiu i massificat.
I encara hi ha gent que parla de neutralitat de l’espai públic? La pressió ambiental a la qual em trobo sotmès es un autèntic assetjamentAcabaran amb els nostres pobles i ciutats, però mentrestant s’hauran omplert les butxaques de diners. I els poders públics en una societat democràtica mirant no sé sap on. Això és molt fort!