dissabte, 23 de desembre de 2017

Presentación de dues Miscel.lànies


El 18 de desembre de 2017, a les 18.00 h. a l’aula de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (c. de Mallorca, 244, Barcelona) va tenir lloc la presentación de les Miscel.lànies : Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966). Homenatge. Actes de la Jornada d’Estudis i Enric Prat de la Riba (1870-1917). Homenatge. Actes de la Jornada d’Estudis, editades per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.

Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM

Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM 

La corrupció és present cada dia als mitjans de comunicació. Les males pràctiques existeixen i tenen conseqüències. Els costos socials i econòmics de la corrupció a Europa són força notables: un informe publicat per la Unió Europea el març del 2016 assegura que la corrupció costa entre 179 i 990 bilions d’euros a l’any. Les conseqüències de la corrupció són més desigualtat social i un poder legislatiu més dèbil.
Espanya encapçala, amb França i Itàlia, el rànquing pel que fa al cost econòmic de la corrupció. La pèrdua de confiança en les institucions espanyoles també és preocupant. “Entre el 2007 i el 2017 l’índex de satisfacció en la democràcia espanyola ha disminuït del 70% al 20%”, assegura l’historiador Borja de Riquer, que ha dirigit el Congrés Internacional d’Història de la Corrupció al Born Centre de Cultura i Memòria. Com hem arribat on som? Fins a quin punt la corrupció està instal·lada al teixit social? ¿És una pràctica històrica que ha anat mudant?


La corrupció a Espanya és tema d'un congrés


Joan Lluís Pérez Francesch, director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, ha assegurat que sense un coneixement de "les nostres misèries" no podem construir una nova teoria de l'Estat i, alhora, no podem adoptar polítiques que combatin el problema, perquè creu que és possible avançar cap al "bon govern" de les nostres societats.




Una de les xacres de la corrupció és, tal com sostenen Riquer i Pérez-Francesch, l’autoprotecció: la complicitat i la fraternitat entre malfactors que s’encobreixen els uns amb els altres. Entre favors, indults, sobres o xecs en blanc de sota-mà, n’acaben sortint airosos. Com és possible que fins l’any 1933 no sorgís la tardana llei d’incompatibilitats, que regula la impossibilitat de formar part del govern i empreses concessionàries de serveis públics?
Tal com recorda Pérez-Francesch, “una cosa és la llei i l’altra com s’aplica”. I no sempre és fàcil resseguir les petges de la corrupció. El joc del gat i la rata, que s’escapoleix una i altra vegada.
Podem malparlar i fins i tot teoritzar del “mal govern”, però sense una base sòlida al darrere, tota crítica és en va, sosté Pérez-Francesch: cal “fer pensament” però també calen accions i fets. Una teoria política i social que no pot ni ha de desvincular-se de la realitat. Sense renunciar al “bon govern” i esquivant els derrotismes i moralismes. Cal doncs, un corpus teòric fort, cohesionat i contrastat.
D’alguna manera, el congrés traçarà una genealogia de la corrupció espanyola des de múltiples perspectives: des de la política, la sociologia, l’economia, l’estadística, etc.Una vintenta d’experts i especialistes s’aplegaran els propers 14 i 15 de desembre per revisar el fenomen de la corrupció a casa nostra.




Conclusions de la VIII Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia

El dia 1 de desembre la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va celebrar, amb la inestimable col·laboració del Col·legi d’Advocats de Sabadell, la VIII Jornada sobre l’Ús del Català  la Justícia. Enguany, portava per títol “El català, de l’aula a la toga” i buscava reflexionar sobre la presència de la llengua catalana en l’ensenyament del Dret a les nostres universitats, i com influencia aquesta situació en el posterior exercici professional.


Taula rodona: “El Català, de l’aula a la toga”
La taula rodona, moderada per la senyora Mariona Torra, professora de dret a la UAB i exmembre de la Comissió de Llengua del CICAC, estava formada per un representant de l’àmbit universitari, el senyor Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional de la UAB; i dos representants de l’àmbit professional de l’advocacia, la senyora Raquel Bardella, com a advocada novella, i el senyor Ramon Verdaguer, com a advocat amb anys d’experiència. En un primer torn de paraula, cada un dels participants va donar la seva opinió sobre l’ús del català a les aules i a l’àmbit professional.
En primer lloc, el catedràtic de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, va descriure la realitat sociolingüística de les universitats com la realitat social: hi ha qui és bilingüe i parla tant català i castellà, i hi ha qui només parla castellà. Va voler deixar clar que actualment la universitat no té prou poder per incidir en la llengua en què es fan les classes ni per elaborar una política lingüística eficient. A la Facultat de Dret de la UAB hi ha professors que ho fan en català i es creen comissions per impulsar-ne l’ús, però tot es tracta d’una qüestió de “voluntarietat”; i creu que, malauradament, hi ha una idea generalitzada que el dret “de debò” s’ha de fer en castellà, la qual cosa afavoreix aquest ús minoritari del català a les aules.

En el debat que va seguir les intervencions dels participants a la taula rodona es van apuntar diverses idees, entre les quals destaquem:
  • La vessant empresarial de l’exercici professional, que porta l’advocat a no voler perjudicar el seu client, la qual cosa es tradueix sovint a no posar obstacles al canvi d’idioma del català cap al castellà.
  • És inacceptable que un jutge, com a funcionari públic que és, no estigui obligat a entendre el català i ni tan sols a conèixer el dret propi d’aquí.
  • En l’àmbit universitari, els estudiants d’Erasmus no obstaculitzen —com sovint es pensa— l’ús del català a les aules, ja que tenen l’opció de matricular-se a classes que es facin en castellà o d’acollir-se a formació que els facilita la comprensió del català.
  • La llibertat de càtedra no hauria d’afectar la llengua en què s’imparteix una classe.
  • Cal fer pressió al món editorial perquè publiqui i impulsi el català en els seus productes (monografies, manuals de dret, bases de dades, etc.).
  • Per treballar en català a la justícia tampoc cal haver de traduir tota la jurisprudència. Es considera una bona pràctica, per exemple, fer les demandes en català i copiar i enganxar els fragments necessaris de jurisprudència i doctrina en castellà.
  • Cal redreçar la situació i la ideologia imperant, que el castellà és la llengua del dret, mitjançant l’ensenyament.
  • Cal donar prestigi i reconeixement al català.



dissabte, 4 de novembre de 2017

Mariano Rajoy na ilha Barataria


A ativação "à la carte" do artigo 155 da Constituição, como se acaba de realizar, deixa manifesta a necessidade de o mais rançoso nacionalismo espanhol triunfar. O diálogo não faz parte da concepção de mundo do poder central.
Em nome da defesa de palavras grandiloquentes como a unidade nacional, percorreu-se um longo caminho para desativar as reivindicações de outro nacionalismo, o catalão —e de outra pretensão de soberania.
Desde 2006, ou talvez antes, o Partido Popular e o socialista PSOE, aos quais se somou o Cidadãos, vêm limando e cerceando as ambições catalãs. Em 2010, eles obtiveram um grande êxito, com a sentença do TC (Tribunal Constitucional) contra o Estatuto de Autonomia da Catalunha —o que, ao mesmo tempo, catapultou o catalanismo em direção ao independentismo.
Por até 18 vezes se tentou negociar, mas a resposta do Estado sempre foi a mesma: ativação dos meios de repressão penal e do TC como braço executor das decisões governamentais. Manifestações multitudinárias, vitórias eleitorais, elaboração de um "mapa do caminho" —conduzido primeiro por Artur Mas e depois por Carles Puigdemont—, um sem-fim de resoluções parlamentares, de leis e de convocatórias eleitorais, tudo foi recebido com respostas judiciais.
O PP preocupou-se apenas com seus interesses e converteu em impossível o que poderia ser possível para solucionar um problema político de primeira magnitude. A realidade é que uma parte importante da sociedade da Catalunha, associações e o próprio governo regional conduziram um processo soberano, pacífico e civilizado.
Um dos objetivos sempre foi votar, celebrar um plebiscito, que primeiramente pretendia ser consultivo (o que ocorreu em 9 de novembro de 2014) e depois se tornou uma consulta de autodeterminação (em 1º de outubro deste ano). Tudo aquilo que se quis proibir acabou sendo realizado: sessões parlamentares, plebiscitos e leis, até que se chegou à declaração de independência da Catalunha, no último 27 de outubro.
Então, o governo espanhol desenterrou o artigo 155, na prática uma carta branca para acabar com o autogoverno catalão. Com a autorização do Senado —num bloco político compartilhado pelo PSOE e pelo Cidadãos—, o poder central destituiu o governo da Catalunha, dissolveu o Parlamento e convocou eleições.
Além disso, controla duas áreas importantes, a segurança pública e as finanças. O primeiro-ministro espanhol, Mariano Rajoy, tem assim a sua ilha Barataria, emulando Dom Quixote.
É muito questionável que o uso do artigo 155 seja constitucional, porque rompe a raiz do princípio das comunidades autônomas da Espanha.
Entretanto neste momento parece que a defesa existencial do Estado é o mais urgente e importante, e não se está preocupado com minúcias jurídicas.
Abriu-se a porta para o vendaval da repressão. No momento, essa é a única via que surge. Enquanto escrevo estas linhas, metade do destituído governo catalão é encarcerada pela Audiência Nacional (tribunal de Justiça) com um emprego generoso da prisão provisória. Avizinham-se novos cenários de terror, com a mesa diretora do Parlamento catalão esperando como cordeiros sua visita ao Tribunal Supremo.
Estamos diante de um conflito de soberanias entre Catalunha e Espanha, que deveria dar lugar, a meu ver, a respostas políticas democráticas e não apenas repressivas por parte do Estado; e a mais racionalidade em geral, não só o uso abusivo do direito e o fomento das emoções à flor da pele.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Un 155 a la carta

De la Fiscalia al 155: com l'Estat força la llei per frenar la independència

 Un 155 a la carta

Les últimes querelles de la Fiscalia arriben en un context polític marcat per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. El PP ha justificat els seus embats judicials i constitucionals apel·lant a la legalitat i l'estat de dret, però les seves darreres mesures no gaudeixen de consens entre els experts. El professor de dret constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch veu qüestionable que Rajoy pugui cessar el Govern en virtut del 155.

"Que el president central, via decret, cessi el president català trenca el principi d'autonomia de la Constitució", apunta. I subratlla que un decret, encara que convalidat pel Senat, no hauria de poder passar per sobre de la carta magna espanyola i l'Estatut, que per exemple reserva la capacitat de dissoldre el Parlament al president de la Generalitat. 

Pérez Francesch, a més a més, subratlla que la decisió del govern espanyol de dissoldre la cambra catalana pot suposar una violació dels drets dels diputats a "exhaurir el seu mandat democràtic sense interferències". El professor veu que les decisions dels darrers dies "no es mouen per les categories habituals" sinó que l'executiu d'Espanya més aviat ha actuat d'acord amb els seus objectius polítics. "Han fet el que han necessitat", conclou.

Per al professor de la UAB, les institucions catalanes podrien combatre judicialment l'aplicació del 155 malgrat l'autorització del Senat a través d'un recurs contenciós administratiu del decret de Rajoy i a través d'un recurs de competències davant del Tribunal Constitucional (TC), on també es podrien dirigir els diputats del Parlament amb un recurs d'empara. Ara bé, Pérez Francesch admet que aquestes accions judicials es produirien en un "ambient poc favorable".

dijous, 12 d’octubre de 2017

Un 155 inconstitucional?

Un 155 inconstitucional? 


L’aplicació de l’article 155 com a mecanisme per suspendre l’autonomia de Catalunya entranya algunes paradoxes que no deixen de ser curioses. La primera d’elles té a veure amb el fet que és un article que no s’ha aplicat mai, ni a l’Estat espanyol ni a Alemanya: el 155 és una còpia de l’article 37 de la llei fonamental de Bonn (Alemanya), on tampoc l’han arribat a desplegar mai. Segons Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB, en certa manera aquest és un article “posat perquè no s’apliqui mai”. El seu caràcter “absolutament excepcional” explica que no tingui “cap aplicació pràctica”.
Si per alguna cosa no està pensat és per una situació de possible secessió ni per suspendre “l’autonomia de manera total”. Si aquesta fos la utilització que en fes el govern espanyol en les propostes de mesures que acabés traslladant al Senat, Pérez Francesch no té cap dubte que ens trobaríem davant d’un fet “manifestament inconstitucional”. Per què? Per la senzilla raó que “el principi d’autonomia és un principi estructural de la Constitució”. Igualment, “depèn de quines mesures adoptin”, poden ser, si no inconstitucionals, “excessives”.
Per aplicar el 155 hi ha d’haver hagut “una no actuació d’un òrgan autonòmic o una actuació inapropiada”. Es necessita, per tant, que “un òrgan autonòmic deixi de fer una cosa que ha fet” o bé que se li requereix “una mesura davant una no actuació”. Un exemple pràctic per demostrar la utilitat amb què va ser pensat el 155 seria aquest: la Generalitat deixa de complir les seves obligacions amb els ajuntaments i, davant d’això, l’administració pren la decisió de substituir el govern català i fer-les ella. Però ara –es pregunta Pérez Francesch– quines són les actuacions que voldria fer el govern de Rajoy?
Les “mesures específiques” que el govern espanyol vulgui imprimir les haurà de detallar al Senat, un cop rebi la resposta al requeriment que ahir va enviar per escrit a Puigdemont. Aquestes mesures s’han de sotmetre a un debat parlamentari, en una cambra on el PP disposa de majoria absoluta. Una altra cosa és la pressió que Rajoy ja ha engegat sobre la Generalitat, a través de la intervenció dels comptes. De facto, ja s’ha fet una mossegada a l’autogovern, encara que “a través d’una ordre ministerial no es pugui intervenir l’Estatut”, avisa Pérez Francesch.
Al fil dels moviments que hi ha en l’escenari polític, i sobretot arran de les declaracions que fa Cs dia sí dia també, sembla que l’estratègia, com a mínim d’una part de l’espanyolisme, és mirar de desplegar el 155 per convocar eleccions: rellevar Puigdemont per una autoritat de l’Estat (com ara el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo) i que aquest convoqui eleccions. “Això és una aberració jurídica, perquè qui té la potestat exclusiva de convocar les eleccions és el president de la Generalitat.” Té quatre anys per fer-ho, i només en cas que acabats aquests quatre anys no ho fes, el govern espanyol podria fer el requeriment corresponent o, si no, acabar-ho fent ell mateix. “El que no es pot fer és carregar-se l’autogovern per convocar unes eleccions de forma substitutòria, perquè t’estàs carregant un principi autonòmic i, per tant, la Constitució”. “És delicat aplicar el 155, encara que tinguis la cobertura del Tribunal Constitucional”, apunta Pérez Francesch, que augura que és possible que sigui per aquest motiu que La Moncloa n’hagi demorat l’aplicació fins ara. “El 155 no està pensat per allò que alguns es pensen, una intervenció global comportaria una substitució en l’exercici de competències.”
En els darrers dies tot fa pensar que les mesures derivades del 155 es poden combinar amb d’altres que el govern espanyol ja insinua, com ara la il·legalització dels partits independentistes. “Em preocupen estratègies com aquesta perquè això sí que seria un cop d’estat”. La llei de partits és una “llei molt política”, creada en el context del terrorisme d’ETA al País Basc. Per això la il·legalització de partits va molt lligada a demostrar que una determinada formació provoca o dona cobertura a “actes de violència”. Això va en la línia de la lògica dels delictes de sedició per “actes tumultuosos” que es volen imputar sobre els líders de l’ANC i Òmnium per les protestes pacífiques del 20 de setembre. D’aquí, també, la insistència dels poders de l’Estat a relacionar l’independentisme amb una violència fins ara inexistent. Igualment, aquesta mateixa setmana el polèmic vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ja suggeria un canvi en la llei de partits per encabir-hi els independentistes. Per impulsar la il·legalització de partits hi ha dues vies: que el Congrés ho demani –amb l’actual correlació de forces el PSOE hi hauria d’estar d’acord– o bé que sigui el govern espanyol mateix que ho porti a la fiscalia perquè ho impulsi. En els dos casos, això hauria de tenir el vistiplau del Tribunal Suprem. Ara mateix tot són conjectures a partir de les cartes que ha anat ensenyant l’executiu de Rajoy –de la mà de Cs– a través de moviments i declaracions públiques gens casuals. Conjectures que, al final, i tal com apunta Pérez Francesch, topen amb dues realitats crues: la negació de l’abordatge de la qüestió catalana per vies polítiques per només esprémer la via jurídica, i els interrogants seriosos sobre la independència del poder judicial.
Necessitat de transparència
Un cop rebut el requeriment del govern espanyol, ara el català hi ha de donar resposta i, a partir d’aquí, La Moncloa haurà de portar al Senat les mesures que vol implantar. “Hi ha d’haver transparència en els procediments”, avisa Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret constitucional. Això sí, de la lectura del requeriment, del qual destaca la duresa del to, n’extreu la impressió que, respongui el que respongui Puigdemont, “ja estan preparant les mesures”.