IV SORTIDA MARXEM JA!!! 09.07.2017

El sol,  majestuós, il·lumina, però no escalfa. Diumenge d’estiu. Pugem al Bertí. Deixem els neguits i les presses a la vall.

Quarts de nou, el monestir de Puiggraciós està despert. El cotxe es queda sota les ombres d’un arbre amic i nosaltres comencem a caminar en direcció a l’oest. Sant Pere de Bertí ens espera. Escolem lectures que ens endinsen en l’espiritualitat de la natura.

Fem camí acompanyats per la pau que regalima per les parets de les cingleres que ens indiquen, indefectiblement, la direcció. La bellesa del lloc, la profunditat de la vall que acaba en els turons que separen Bigues de Caldes de Montbuí i el silenci reverent de la natura, aturen el meu rellotge espatllat de tant córrer al darrera del temps.

Sota les cingleres, l’esperit torna a volar pel nostre interior. La ment calmada permet escoltar les paraules del acompanyants per començar a fruir del diàleg pausat, de les sensacions oblidades que només poden ser viscudes quan el temps i l’espai no compten, o compten poc.

Arribem a l’amagat i preciós llogarret de Sant Pere de Bertí. Llegim textos que ens sobten: moren cristians pel sols fet de ser-ho, germans nostres en la fe que no reneguen de les seves creences ni davant del perill de la mort. Aquí hi reneguem si l’aigua no surt calenta per l’aixeta o ens posen una multa de tràfec. El món se’ns mostra tal i com és quan el veiem amb els ulls de l’esperit; des de la calma, amb profunditat.  

L’entrepà ens dona forces per la baixada. Ara el sol escalfa, però no crema. A la tornada rebem el premi per la matinada. El cotxe, encara fresc, ens recull i ens porta altre cop a la vall. La serenor és ben viva a l’interior, mentre el rellotge encara gira poc a poc.  

Text: Xavier Guillamet Torres

Quins son els constitucionalistes?

L’anunci de la data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric i jurídic: la sentencia contra l’estatut d’autonomia de Catalunya, del 2010. No tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no votat per  la ciutadania sinó allò que va decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals) un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.

El procés sobiranista que s’ha portat a terme encaixa en la legalitat constitucional, però s’ha provocat des de les institucions centrals que no fos així. S’ha intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres diferents. I la resposta sempre ha estat no: “ ni puedo ni quiero”. Durant els darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un abús de les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat el “tot val” perquè  alguns conceben la unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional democràtic.

El problema més greu, al meu parer, és aquest: no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només a reprimir, com la sedició. Els constitucionalistes estan dividits perquè podem trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum. I les pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum unilateral el proper 1 d’octubre. No hi ha acord possible amb aquells que s’han carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en negatiu.

Joan Lluis Pérez Francesch és nomenat nou director de l'ICPS

http://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/joan-lluis-perez-francesch-es-nomenat-nou-director-de-l-icps-1345711517479.html?noticiaid=1345725128064

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), institut adscrit a la UAB i dedicat especialment al foment de la recerca en ciència política, ha escollit com a nou director Joan Lluís Pérez Francesch, professor del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la UAB.

Un record

Feia sol. Era un dia de primavera. La claredat s'havia esmunyit dins el seu cor i el seu cervell. Tot era diàfan. El passat es feia present i quan menys hi pensava mes s'apareixien imatges, records en forma de somni, utopies i futuribles. Ja feia deu anys que l'havien abandonat als elements, que no l'havien votat en una mena d'oposicions on l'afinitat política o de negocis era el gran vincle que promocionava el personal. Alguns amb el temps li digueren que no havien pogut fer mes, d'altres mai li digueren res. Res a dir quan no hi ha arguments lògics, només interessos. Gent progressista, pensava. La teva vida es la meva mort. I així alguns com si res anaren avançant pel camí de la vida, devent favors, essent bones rèpliques de llurs promotors.

Àxel marxà per desconnectar-se al maxim de tot aquell garbuix mental. El varen afusellar en aquells exercicis . Tots eren gent que mai havia fet res de profit, excepte criticar els altres per així posar-se ells mateixos com a exemple. Un despropòsit. Pero real, molt real. Tant que quan es va despertar es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja

Bases de Manresa, mito fundacional o protoconstitución

Bases de Manresa, mito fundacional o protoconstitución

...las Bases, (...)  en sí mismas son un documento meramente aspiracional. Lo explica el profesor de Derecho Constitucional de la UAB y autor de Les Bases de Manresa i el programa polític de la Unió Catalanista (1891-1899), Joan Lluís Pérez Francesch: “La Unió Catalanista se reunió anualmente en los años 90 del siglo XIX para crear un cuerpo doctrinal: desarrollan el programa de las bases y tratan los asuntos sectoriales. Por lo tanto, la influencia de las bases en sí mismas hay que relativizarla. Es más importante que fue la ‘escuela’ de todo un grupo de personas que pronto se activaría políticamente”.

Y es que poco después, en 1901, se fundaría la Lliga Catalanista, el primer partido político, y un dato no menor: el que sería su figura más influyente en los primeros años del siglo XX, Enric Prat de la Riba, había sido el joven secretario de la reunión de Manresa.

De hecho, cabe recordar que en 1892, el catalanismo era un movimiento absolutamente minoritario -sin articulación política ni representación parlamentaria- pero que en menos de 20 años se convertiría en hegemónico en Catalunya. ¿Qué ocurrió? “Cuando llegaron estas reivindicaciones a Madrid, éste lo tomó como una afrenta separatista. Objetivamente no lo era, pero la reacción tanto de liberales como de conservadores fue esa”, apunta Pich.

Abunda en esa idea Pérez Francesch. “Se fue viviendo como una amenaza, especialmente después del desastre del 98. Reaccionan con una contundencia verbal muy fuerte, con debates muy encendidos. Y poco a poco el catalanismo en poco tiempo se convierte en alternativa, en Catalunya, y eso alarma”, relata.

En todo caso, si las Bases son un documento de transición, una protoconstitución con tintes historicistas, y sin efectos prácticos en sí mismas (no así su desarrollo), ¿por qué se elevaron a categoría de mito fundacional? En parte, gracias a aquellos que allí estuvieron y posteriormente protagonizarían el desarrollo del movimiento político. “Cuando la Lliga explica la historia, se apropia de las Bases de Manresa. Está creando su propio relato, su propia genealogía”, subraya Claret, punto en el que abunda Pérez Francesch: “Han pasado a la historia porque el catalanismo las ha ido recordando en tono mítico. Es el documento de referencia hasta la Mancomunitat y crea un cierto imaginario colectivo”.

(...)

Pérez Francesch va más allá: “Las Bases y los primeros años del catalanismo reflejan las dificultades del Estado para adaptarse a una realidad plural. Hoy en día sigue ocurriendo. Ya entonces se comenzaba a diseñar la estructura de dos mundos paralelos en concepción de Estado, Barcelona y Madrid, que perduraría y sigue vigente”.

Debat sobre 'Del teu germà musulmà', de Dídac P. Lagarriga, a la Llibreria Claret

Debat sobre 'Del teu germà musulmà', de Dídac P. Lagarriga, a la Llibreria Claret

Josep Lluís Vázquez Borau, president de la Comunitat Ecumènica Horeb Carles de Foucauld, Joan Lluís Pérez Francesch, vicepresident de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, i Dídac P. Lagarriga, autor del llibre Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld, (Fragmenta, 2017), van protagonitzar un debat sobre aquest títol. Va ser el dimarts 28 de febrer a les 19h a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret (Roger de Llúria 5, Barcelona).

Aquest llibre ens convida a descobrir l'islam silent i místic, un islam no exempt d'un intens vessant social i cultural que busca sempre la trobada amb l'altre. L'autor ens fa entrar en el recinte del diàleg interreligiós: el destinatari de les cartes (Charles de Foucauld, el lector o la mateixa necessitat d'explicar-se) és el seu àlter ego i alhora també és l'altre.

L'acte fou organitzat per l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya i la Llibreria Claret.

SALUT FÍSICA, PSICOLÓGICA I ESPIRITUAL L’experiència de caminar junts

SALUT FÍSICA, PSICOLÓGICA I ESPIRITUAL

L’experiència de caminar junts

Diumenge 5 de març, buit del matí, davant de l’església. Som sis: la Teresa i en Joan Lluís, la Marisa i l’Enric, la Clara i en Xavier. Abans fem la fotografia de rigor per immortalitzar aquest primer moment. Sortim a caminar amb una petita bossa a l’esquena. El matí és clar, el cel brilla i la llum és encisadora; la brisa fresca ens acarona la pell. Pugem a Sant Nicolau, gaudim de la serenor de l’ermita i les vistes privilegiades d’un Alt Vallès que encara és verd, natural, inexplotat. En Joan Lluís porta lectures preparades per explorar els cinc sentits. El primer és el de l’oïda: escoltem l’aire, el silenci, la remor de les fulles mentre intentem entonar les notes del Blowing in the wind; uns quants cantem, els altres  escolten. Baixem fins a Can Busquets, lloc per l’entrepà i per tornar  a gaudir de més serenor. En Joan Lluís torna a llegir; ara són el gust i l’olfacte els sentits en els que ens hem de centrar. Evoquem velles històries amb els sis culs plantats al damunt d’un vell tronc. Els entrepans viatgen coll avall. Seguim. Arribem a la carretera antiga de la Garriga que ens condueix a les portes del poble. Travessem urbanitzacions. Veiem el campanar i les esquenes de l’església. En Joan Lluís demana aturada. Seiem, obedients, en un banc per escoltar la lectura; li toca a la vista. Mirem el campanar que s’enlaira volent gratar la panxa d’un cel que no es deixa tocar. Seguim camí, només resta un quart d’hora per arribar, fins que tornem a estar al davant de l’església. No hem acabat. En Joan Lluís llegeix: ara és el tacte, el darrer. Fem un cercle, els sis ben junts, ens agafem ben fort i cantem Mans, mans, mans... mans a les mans... mans, mans, mans... El grup, per fi,  es separa. Entrem a l’església. Falten quinze minuts per començar la Missa. Hem fet salut física donant oxigen pur a les cèl·lules que ens habiten. Hem fet salut psicològica generant endorfines de fraternitat. Hem fet salut espiritual escoltant lectures evocadores de tot allò que, un cop superada la raó, ens encisa. Hem caminat junts, experiència que podem explicar; el que no sé descriure és el que hem sentit. Ho tornarem a experimentar a la propera sortida, ens diu en Joan Lluis: “Caminarem per les planures de Can Plantada, llegirem poemes adreçats a la natura de Sant Francesc i pregàries de qui les porti per compartir... I tornarem a caminar, i tornarem a cantar! (Xavi Guillamet)

            Propera sortida: Abril. Ruta: planures de Can Plantada.Informació: Joan Lluís jlpf@telefonica.net