diumenge, 10 de març de 2019

Riquer, Borja de; Pérez Francesch, Joan Lluís; Rubí, Gemma; Ferran Toledano, Lluís i Luján, Oriol (directors) (2018). La corrupción política en la España contemporánea. Madrid: Marcial Pons

Els estudis sobre corrupció política a Espanya —matèria que ha ocupat un lloc destacat tant als diaris com a la llista de preocupacions ciutadanes de la darrera dècada— compten des d’avui amb una adquisició rellevant. El llibre La corrupción política en la España contemporánea, sota la direcció de cinc especialistes en història contemporània i dret constitucional i amb la participació de quaranta-quatre autors, formula des d’una òptica multidisciplinària dades, respostes i plantejaments que previsiblement conduiran les investigacions sobre la qüestió en els propers anys i trigaran a veure’s superats.
L’obra surt a la llum com a conseqüència directa dels treballs i les discussions que van exposar-se al I Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, que va celebrar-se a Barcelona els dies 14 i 15 de desembre de 2017 per iniciativa del Grup de Recerca i Estudis sobre Política, Institucions i Corrupció de la Universitat Autònoma de Barcelona (PICEC-UAB). Aquest centre d’estudis va iniciar-se amb les anàlisis de les biografies de parlamentaris catalans a l’Espanya isabelina i alfonsina i que, a partir de les corrupteles i les peticions de suplicatoris en què aquests diputats van veure’s implicats, ja fa anys que va reorientar els treballs cap a la investigació de la corrupció des d’un enfocament multidisciplinari que l’ha dut a associar-se amb el projecte europeu (CNRS) Politique et corruption: histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine.
És des d’aquest bagatge previ i amb el propòsit ferm de trencar amb els motlles que han impedit el treball conjunt sobre la corrupció de professionals de diverses especialitats, que La corrupción política en la España contemporánea planteja, més enllà d’una àmplia introducció que ofereix una visió general del problema i definicions conceptuals, la relació entre corruptes i corruptors (particularment, els grans grups econòmics), el paper històric exercit per la monarquia, la incidència del fenomen a les administracions locals, els alts i baixos de la seva persecució penal i un conjunt de comunicacions seleccionades que aporten llum a casos particulars que fins avui eren poc coneguts.
El lector trobarà a l’obra un manual versàtil per posar ordre en un camp que, fins ben entrats a la primera dècada d’aquest segle, no comptava amb estudiosos especialitzats ni amb metodologia científica pròpia, fet que duia sovint a la dispersió de les energies i dels resultats, comunament entesos com a meres dades marginals de la història parlamentària, econòmica o local. El doctor Jens Ivo Engels (Universitat de Darmstadt) reflexiona a la introducció (p. 25-46) sobre aquestes qüestions i sobre els problemes que es presenten en intentar combatre la corrupció (o àdhuc a l’hora de quantificar-la), i proposa com a remei una nova aproximació que entengui el fenomen com un concepte normatiu i que li aporti perspectiva històrica.
Aquest llibre aspira a satisfer els plantejaments d’Engels i a oferir respostes en la mesura del possible (i preguntes en aquells aspectes en què la investigació està menys avançada) sobre els grans temes que formula el professor alemany: l’evolució de les concepcions del que és públic i el que és privat a la societat, les transformacions experimentades pels sistemes de patrocini, les veritats i els mites que s’amaguen darrere de la tradicional associació entre corrupció i perifèria o les autèntiques raons que han dut a un interès renovat per la corrupció en els darrers anys, fet que troba paral·lelismes amb episodis anteriors de la història d’Espanya com la Revolució Gloriosa o l’adveniment de la II República.
Hi ha altres treballs inclosos a l’obra que també responen a la preocupació d’Engels per analitzar l’evolució de les percepcions i els usos de la corrupció. Així, Francisco Comín (p. 81-110) demostra —després d’exposar les dificultats per a comparar règims autoritaris i democràtics en aquest punt— que els sistemes polítics de Ferran VII i de Franco van ésser més corruptes que no els models liberals que van succeir-los (idea igualment treballada per Ángel Viñas en relació amb el franquisme), mentre que Emilio La Parra (p. 233-246) aprofundeix en el primer cas per a destacar com la corrupció va convertir-se en una arma llancívola que els sectors absolutistes (fra José del Salvador) feien servir per a atacar el liberalisme i de la qual els liberals (José Presas, Edward Blaquiere o José J. de Mora) en culpaven la involució política.
L’ús que històricament s’ha donat a la corrupció com a element deslegitimador —idea que, com el lector ben segur que advertirà, s’amaga rere la reflexió d’Engels sobre els motius que empenyen aquesta xacra cap a la notorietat pública en determinats moments— és també estudiat per Isabel Burdiel (p. 247-258) amb una aportació sobre l’ús de la corrupció per a impulsar agendes polítiques durant l’Espanya isabelina, tant en el marc de la confrontació entre monarquia i parlament com en el de la discussió entre lliberals sobre la mena de monarquia que convenia als interessos generals. Més a prop cronològicament, però responent a la mateixa motivació de fons, hi ha l’estudi de Javier Moreno Luzón (p. 259-278) sobre les crítiques a la corrupció d’Alfons XIII i la seva influència —determinant mal que subsidiària— en els fets d’abril de 1931, que els lectors poden contrastar amb les crítiques que va rebre per les mateixes raons la seva besàvia Maria Cristina, exposades magistralment per María Ángeles Casado Suárez (p. 279-294).
La història de la corrupció política, però, va més enllà de la descripció positiva dels casos que van esquitxar les elits dirigents al llarg del temps. Francisco Andújar participa en el debat (p. 419-436) amb una contribució provocadora en què afirma l’existència d’un concepte de corrupció a l’època moderna (per bé que diferent de l’actual), nega la visió convencional del caciquisme vuitcentista com a continuació del patrocini setcentista i fins i tot aporta elements que apunten que, lluny de néixer al segle XIX, la separació entre les esferes del que és públic i del que és privat estava ben definida al XVIII i més aviat va tendir a difuminar-se al llarg de la següent centúria. Jean-Philippe Luis (p. 295-316) aporta erudició al debat, amb conclusions no sempre coincidents, en analitzar la transformació que el concepte de corrupció va experimentar al llarg de la primera meitat del segle XIX amb l’auge del liberalisme i el canvi en la concepció del treball públic, vist primer com una gràcia i més endavant —després d’una evolució lenta i traumàtica que va tenir en l’aparició dels cesantes l’element més esperpèntic— com una ocupació sotmesa al Codi penal. Pel que fa referència al segle XX, el lector trobarà a la comunicació de Joan Pubill (pàg. 615-628) un exemple de com el feixisme va apropiar-se de la denúncia de la corrupció en el seu esforç per destruir la democràcia liberal i parlamentària.
Els autors d’aquest llibre són també conscients de la preocupació social que els casos de corrupció constants generen aquí i ara. És per això que, aprofitant la concurrència interdisciplinària d’estudiosos menys limitats per la demanda de perspectiva històrica que sempre ha condicionat l’historiador, a l’obra s’analitza àmpliament la situació actual. Fernando Jiménez Sánchez (p. 111-142) ho fa des de la ciència política, amb una aportació replena de dades quantitatives i d’estadístiques que li permeten distingir entre percepcions i fets contrastats i que el porten a suggerir un reforçament en els poders legislatiu i judicial i una major separació entre la carrera política i la funcionarial. La seva anàlisi es veu complementada per les definicions teòriques ofertes per Carles Sudrià (p. 175-180): la distinció entre corrupció extorsiva corrupció elusiva, així com entre l’afectació burocràtica i la política, són una bona mostra dels avanços terminològics en aquest sentit, de la mateixa manera que la descripció i crítica de les tesis d’Acemoglu i Robinson que planteja Josep Maria Vallès (p. 413-418) ho són en un pla metodològic. Juntament amb aquestes aproximacions teòriques a la situació actual d’Espanya el lector trobarà també anàlisis des de dins de les mateixes administracions locals, com la que presenta Xavier Forcadell (p. 331-352), així com interpretacions inferides de les dades demoscòpiques, les quals constitueixen el nucli essencial de la contribució de Manuel Villoria (p. 459-482).
Això no obstant, la iniciativa que ha dut a l’elaboració d’aquest llibre va sorgir d’un grup d’estudiosos familiaritzat principalment amb els mètodes d’investigació històrica. Essent així, els seus autors entenen la importància del passat per a comprendre el present i la necessitat d’estudiar, amb exemples i documentació d’arxiu a la mà, les activitats fraudulentes que van cometre’s antany. Ángel Viñas (p. 143-174) ho planteja en termes generals per a tot el període del primer franquisme, amb referències a la corrupció personal del dictador, a l’absència d’equilibris institucionals, a la censura, a les mancances en alimentació i matèries primeres, al dirigisme econòmic, a la repressió i a les dificultats per a comerciar amb l’exterior sota les imposicions autàrquiques. Mercedes Cabrera (p. 181-196) aspira a cobrir un període cronològic molt més llarg, però ho fa centrant-se en les trajectòries de tres empresaris controvertits: Nicolás María de Urgoiti, Jesús de Polanco i Juan March, essent aquesta darrera figura objecte central també de la contribució del professor Juan Carlos Ferré Olivé (p. 403-412). Aquest mateix període històric, que va des dels darrers anys de la Restauració fins a la Transició Democràtica, és també el període en què va florir la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR) la relació de la qual amb l’Estat estudia Pablo Díaz Morlán (p. 215-232) i el conglomerat fabril UNITESA que ha estat treballat per Montserrat Llonch (p. 629- 644).
Els vincles del PICEC-UAB amb un grup d’investigació europeu i el fet que el congrés de Barcelona estigués plenament obert a les contribucions internacionals ha facilitat que aquest llibre disposi d’una perspectiva més enllà de la península. Així, Frédéric Monier (p. 437-458) planteja un estudi de la corrupció francesa al llarg del segle XIX que al seu torn facilita la comprensió de la comunicació del professor Antoni Moliner (p. 497-506) sobre aquestes pràctiques a la Catalunya ocupada per Napoleó; i Xavier Huetz de Lemps (p. 317-330) formula un altre assumpte que requereix de l’atenció d’aquesta disciplina, és a saber, el de l’extensió i manifestacions de la corrupció a les colònies de Cuba i Filipines abans de 1898, fet públic i notori que no va ésser objecte de grans escàndols en el seu moment però que tal com demostra el professor, sens dubte va contribuir —ni que fos pel traspàs de funcionaris— a “contaminar” la metròpoli amb aquesta mena de pràctiques.
En definitiva, el lector trobarà en aquest llibre un conjunt d’aproximacions versàtils, multidisciplinàries i posades al dia sobre la corrupció i sobre les seves manifestacions a l’Espanya dels darrers dos segles. Ja es tracti d’un nouvingut a aquests estudis amb ganes d’adquirir una perspectiva general o un acadèmic interessat a explorar o seguir els debats d’algun dels seus subcamps, l’obra dirigida per Borja de Riquer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano i Oriol Luján servirà previsiblement —per la seva capacitat de síntesi, aportacions científiques i línies d’investigació que deixa obertes— com una referència obligada per als anys que han de venir.
Adrià Fortet i Martínez
Universitat Autònoma de Barcelona


dissabte, 9 de març de 2019

El poshumanismo. Los derechos de los seres vivos. La naturaleza y la humanidad en el horizonte 2050

El poshumanismo. Los derechos de los seres vivos. La naturaleza y la humanidad en el horizonte 2050

Se analiza el paso del humanismo al poshumanismo como cambio de paradigma en el análisis de diferentes aspectos de la organización social, pensando en la lógica del Horizonte 2050. El poshumanismo atiende a cambios en las condiciones de vida a partir de nuevos elementos, como el peso cada vez mayor de la tecnología, con los elementos estrella de la inteligencia artificial y la robótica, la relación del ser humano con los demás seres vivos, en especial los llamados «sintientes», la ecología o el feminismo. En este trabajo seguimos una concepción evolutiva, de reflexión sobre la adaptación a los nuevos tiempos, buscando los elementos de «mejora en la condición humana» en su conjunto, pero también denunciando los peligros que se pueden generar o las brechas todavía existentes.

Documento de Investigación04/2019
IEEE



diumenge, 24 de febrer de 2019

"Aquest és el judici de la postveritat, amb relats impenetrables"

Joan Lluís Pérez Francesch, en conversa amb Josep Maria Balcells, diu que "cal la solució racional, no només emocional, al problema polític"

Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, i Josep Maria Balcells, periodista i exdiputat, han analitzat aquest dimarts, des del programa El Mirador de l'actualitat, el judici als 9 dirigents independentistes per rebel·lió, entre altres delictes, situació que mostra públicament la visió dels acusats enmig d’un complex panorama social i polític a Catalunya. Joan-Lluís Pérez Francesch ha dit que li agradaria que "la inquietud perquè Catalunya pugui decidir el seu futur es pugués canalitzar per la via dels acords polítics". El professor ha lamentat que "la defensa existencial de l'Estat ha portat a una judicialització del problema polític, que és un fet de la vida al qual cal donar una solució racional i no només emocional". Com a conclusió, Pérez Francesch ha assegurat que "aquest és el judici de la postveritat, perquè cadascuna de les parts ofereix el seu relat i mostra la pròpia veritat, impenetrable davant del que explica l'altre".

Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l'actualitat d'aquest dimarts 19 de febrer.

Això passa mentre tot apunta a una defensa diferent en cada cas però amb el denominador comú d’exposar la legitimitat i el caràcter pacífic d’uns fets que expressen idees i no pas acció delictiva. Sigui com sigui, existeixen forts i dèbils en un procés judicial que continua generant visions diverses i, en molts casos, oposades. És possible que el Tribunal Suprem imparteixi una justícia acceptada per tothom? Estem davant d’un judici polític o, fins i tot, d’una farsa? Una de les claus es troba en el que poden ser les declaracions de Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, després de les d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, que van obrir aquesta etapa. L’impacte social del judici, que és públic, pot marcar una evolució de la situació encara molt incerta.

dilluns, 7 de gener de 2019

Precarietat i barbàrie versus progrés i compassió a l’espera d’un any nou

Amb el nom de precariat es fa referència una classe social que neix i es desenvolupa després de la gran recessió de 2008. Exemplifica les noves condicions de vida, que han arribat per quedar-se, perquè un cop precaritzada la vida i subsistint així la gent, sembla que algunes opcions polítiques enlluernades sota criteris macroeconòmics (objectius de dèficit, reducció del deute, etc.) sostenen que aquesta és la via correcta per arribar a l’equilibri pressupostari com a panacea del bon govern (recordem la reforma constitucional espanyola de 2011 que va afectar l’art. 135 CE).
Per arribar a aquest gran objectiu, les polítiques d’austeritat han generat, mentrestant, enormes índexs d’atur i d’exclusió social, amb llocs de treball eventuals i mal pagats, que no permeten un ple desenvolupament de la persona. Perquè ni treballar serveix per arribar a final de mes, ni per tenir un sostre, ni per poder satisfer necessitats bàsiques. Això, que semblava propi de països en vies de desenvolupament o del tercer món, s’ha instal·lat en les societats més desenvolupades.
El terme precariat, encunyat per Guy Standing, es defineix en l’edició anglesa com una “perillosa classe social”, enervada, insatisfeta, que fàcilment pot caure en els braços de propostes “populistes” a causa del malestar crònic en el qual es veu obligada a subsistir i a la tendència a la marginalitat a la qual ha de fer front.
La precarietat en l’ocupació, la falta d’oportunitats, l’exclusió social, entre d’altres elements, posen en dubte la capacitat de la política institucional per fer front als problemes de la ciutadania, incloent-hi la incapacitat per establir regles jurídiques i límits a greus amenaces com la corrupció, la mobilitat humana, l’ecologia o criminalitat, atès que molts d’aquests problemes tenen un clar biaix transnacional. De vegades la solució més fàcil és la resposta populista, la que fa servir el “nosaltres” contra “ells”, amb una base xenòfoba, relacionada amb la pretesa garantia de la seguretat, entesa com una resposta a fets globals que, malgrat tot, no es poden gestionar només localment.
La barbàrie es nodreix avui de l’amenaça del populisme, expressat en discursos fàcils que generen gran allau de vots de gent sovint desesperada i lliurada al dualisme nosaltres/ells, i “ells” són sempre subjectes febles que fugen dels seus països per raons econòmiques i també polítiques. L’asil i el refugi busquen un cert acomodament d’aquesta diferència, encara que amb massa freqüència  les raons polítiques i les econòmiques van unides. Avui, en el si de la Unió Europea (casos paradigmàtics de Polònia, Hongria o Itàlia), o als Estats Units de l’era Trump, el populisme és una gran amenaça per a la convivència, perquè genera xenofòbia, rebuig de la diferència, i un odi sense límit als immigrants, a més de fomentar el discurs emotiu i no racional de la seguretat nacional.
En aquest context, la narrativa, el relat, esdevé un element central per al control social i les notícies falses (fake news) un instrument de dominació davant d’una opinió pública amb escassa capacitat de discriminació, poc temps per documentar-se, que busca emoció més que no pas veracitat i a la qual no li agrada ser contradita sinó, per contra, que li reforcin el que ja pensa. En un món cada vegada menys influït pels mitjans de comunicació tradicionals i cada vegada més per les xarxes socials i els mecanismes tecnològics de generació de notícies, l’anomenada “ postveritat” campa al seu aire. Podem afirmar, doncs, que avui en dia és important controlar el relat, encara que aquest no sigui veritat, amb la finalitat de generar un conjunt d’informació massificada i confusa, generar adhesió, simpatia, encara que no s’acabi de comprendre del tot allò que s’explica.
En aquest context, la vida ha esdevingut per a moltes persones un fet sense sentit global, abocades al presentisme i a una reacció davant múltiples esdeveniments concebuts com amenaces al poc que es pot tenir, en un procés en el qual la uniformització de la societat provocada per la societat de la informació i comunicació de masses posa grans multituds davant un discurs únic. Davant el malestar, el consumisme de tot tipus esdevé una sortida, i l’oci com a joc una vàlvula d’escapament, en detriment de la cultura, l’educació i l’estudi.
Comparteixo la idea que la clau del progrés humà no està en la dominació, sinó en la compassió, ja que aquesta dota les relacions humanes d’una qualitat moral innegable. En termes de polítiques públiques, comporta donar seguretat i evitar condicions d’incertesa permanent, així com centrar els esforços en alguna cosa més que no pas en el mer progrés econòmic com a creixement material permanent. Per això hi ha la barbàrie, amb rostre humà o sense, que posa en dubte tot el procés civilitzador de les nostres societats, des de la Il·lustració com a mínim. I la barbàrie es nodreix de populisme, postveritat, relats fàcils per a la pròpia parròquia… Així observem com s’obre una nova era que afecta escenaris polítics i ridículs jurídics.

L’epidèmia d’anar en patinet i d’altres contagis

Malcolm Gladwell és l’autor d’un llibre que va ser un autèntic best-seller als Estats Units. El seu títol, La frontera de l’èxit (2000). L’autor estudia com alguns fenòmens de masses, com ara la moda d’anar en patinet, l’interès per comprar determinats productes com els mòbils o desenvolupar conductes com fumar malgrat les campanyes institucionals en contra, s’entenen no tan sols gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting sinó sobretot per l’existència d’una mena de contagi social, com una epidèmia. A l’obra se’ns diu que hi ha com uns virus la difusió dels quals actua en tres àmbits: persones que coneixen molta gent, qui es dedica a difondre el missatge i per últim els venedors. El propi autor reconeix que no és un estudi científic sinó una manera d’explicar un fenomen de masses en el que es barregen elements psicològics, sociològics i mèdics.
Aquest llibre em sembla útil per comprendre el perquè de les modes, com una tirania del context vital, que ultrapassa les persones concretes. Avui, moure’s per Barcelona és una autèntica tortura per als vianants, víctimes d’un allau d’aparells que sota l’argument de protegir el medi ambient i afavorir la mobilitat causen estralls en el dret a la llibertat ambulatòria. El desgavell provocat per l’incivisme de massa ciclistes, conductors d’andròmines, patinets i aparells que no en sé ni el nom que tenen és un autèntic atemptat a la intel·ligència. Quan critico aquestes conductes no defenso cotxes ni motos, que també tenen la seva lògica caòtica, en part fonamentada en la potenciació sense fre de valors lligats a la testosterona.
Cal tornar a l’urbs, a la civitas, producte d’un ordre racional i convivencial, que permeti el bé comú dels veïns. Avui moltes viles i ciutats del nostre país es troben profundament desordenades mentalment i física, perquè la situació se’ls ha escapat de les mans a polítics i “aristotècnics”. EL súmmum és fer carrils bici sense bicis i expulsar els cotxes privats per raons ideològiques, sense substitució. Pura generació de malestar, sense alternativa. Tracte excessivament inhumà. Així no. És un desastre.
La campanya endegada per l’Ajuntament de Barcelona afirma que “Les voreres són per als vianants”. Pura lògica, que mai hauria d’haver deixat de ser així. No estem jugant. Cal que deixem el màrqueting i anem a la cura de les persones, en especial les més febles, de veritat. No ens deixem despersonalitzar per campanyes institucionals de l’obvietat després de generar el caos existencial.
El llibre que comentava en començar és útil per reflexionar sobre les respostes que hom dona a les demandes socials, i perquè el més fàcil és dir sempre que sí de manera “políticament correcta”, encara que no es donin unes condicions factibles. A més, les multinacionals i els anunciants se les saben totes per tal de vendre i aconseguir els seus objectius, condicionant les formes de la vida social, afectant fins i tot sentiments i la creació de necessitats com una mena de virus.
Crec que hauríem de ser més conscients de la situació que estic descrivint. I els responsables púbics exigir el compliment de normes de seguretat, i no deixar ni un minut que la vida a la ciutat sigui com una selva. Vull recordar que els patinets elèctrics en concret han provocat en aquest any 2018 uns 273 accidents amb ferits a 44 grans ciutats de l’Estat, i que 203 vianants han estat atropellats per patinets elèctrics (vegeu Ara, 14/12/2018, p. 18). Després del desgavell, la Direcció General de Trànsit prepara una normativa per tal que aquestes màquines no hi vagin per voreres i no superin els 25 km/h. Curiosa concepció de la gestió de l’espai públic, el qual una vegada més veiem com no és ni ha estat mai “neutral”.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Un any després de l’1 d’octubre de 2017: l’estat en xoc


L’1-0 ha quedat en la memòria col·lectiva com aquell dia què l’estat va utilitzar la força per a intentar impedir que es celebrés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Un estat que no va poder acceptar una consulta no vinculant com la del 9-N de 2014 estava incapacitat per pair un referèndum d’autodeterminació vinculant el 2017. Va ser suspès pel TC i després declarat inconstitucional.
L’anomenat “procés” sobiranista i independentista s’ha forjat amb un estat en contra des del primer moment. Podem situar l’origen d’aquest fet en el pacte del Tinell que fonamentava el govern tripartit maragallià i arraconava el PP a Catalunya, o en la reforma de l’estatut iniciada el 2006 i destrossada per la sentència del TC del 2010, després de quatre anys de manipulacions dels grans partits espanyols.
L’objectiu de l’estat ha estat sempre situar tota proposta catalana fora de la constitució. El govern del PP es va apropiar (juntament amb altres com el PSOE) de la constitució espanyola i manipulà l’estat al més pur estil inquisitorial. També cal recordar que la inestabilitat d’un majoria parlamentària clara a Catalunya potser llançaren pel pedregar algunes propostes. L’1 d’octubre de 2017 va culminar un xoc de trens entre l’estat i la Generalitat, que s’havia anat gestant els anys anteriors per l’anomenada “Brigada Aranzadi”. En definitiva, es va fugir de recórrer al diàleg polític, es va deixar podrir la situació i es va enviar al TC i als jutges a fer una feina repressiva de difícil encaix constitucional en una democràcia deliberativa. La paraula “inconstitucional” va ser la més sentida davant de les propostes catalanes. I de l’absència de debat es va baixar a la guerra de banderes i als enfrontaments passionals, producte d’una gran irresponsabilitat. Un enfrontament, això si, asimètric i desigual entre les dues parts.
Com que no varen trobar urnes i tot ja estava preparat, la reacció de l’estat va ser la repressió al màxim nivell: càstig penal i presó provisional, aplicació desmesurada i grollera de l’art 155 CE, convocatòria de eleccions amb una renovada majoria independentista, dificultats provocades per la ingerència judicial per formar nou govern, exili d’una part de l’anterior. Un desgavell. Quan pitjor, millor. A més, no oblidem que abans hi havia hagut la gestió dels atemptats del 17 d’agost, i els fets davant de la conselleria d’economia els 20 i 21 de setembre, que varen caldejar els ànims.
Finalment, no es va declarar la independència, segons el mateix TC. Però un estat ferit, dirigit per una casta insensible a set anys de demandes socials sostingudes, va fer l’únic que sembla saber fer: reprimir les iniciatives difícils però legítimes. La proposta catalana no va cessar, perquè no era una qüestió de quatre gats, sinó d’una part nombrosa i organitzada de la societat catalana que volia respostes, que volia votar. Era la gent, a banda de les institucions. I es va votar. La imatge de la policia pegant va esdevenir una icona inadmissible. Mostrà la inutilitat de la política volgudament, un despropòsit.
Després d’un any observem com ens hem endinsat en la postveritat del judici als presos polítics, en la construcció de dos mons paral·lels (amb la gran aportació de C’s al món del concepte ignot de “cop a la democràcia” i la passió de treure llaços grocs), en la confrontació entre referents nacionals. Una crisi en tota regla de la democràcia constitucional i de la seguretat jurídica.



dijous, 6 de desembre de 2018

"Aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot"

Joan Lluís Pérez Francesch, en conversa amb Guillem Pursals i Lluís Sols, acusa els partits de ser "incapaços d'arribar a consensos"
Joan-Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, Guillem Pursals, politòleg i màster en Seguretat, i Lluís Sols, professor i col·laborador del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, han analitzat aquest dimecres, des del programa El Mirador de l'actualitat, la situació de la Constitució espanyola 40 anys després de la seva aprovació. Pérez Francesch ha comentat que "celebrar 40 anys d'un text que ha tingut coses molt positives requereix també un pla de reforma, perquè està com en la tercera edat". En aquesta línia, ha afegit que "el problema són els partits polítics, que són ara incapaços d'arribar a majories de consens". Com a conclusió, el professor ha assegurat que "aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot".
Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l'actualitat d'aquest dimecres 5 de desembre.

http://www.radioestel.com/noticia_extendida.php?idnot=5827