La corrupció als partits es castiga a les urnes? Tranquil·litat al PP, preocupació al PSOE

La corrupció als partis es castiga a les urnes?

Experts consultats per Nació destaquen que, en general, les irregularitats a les formacions polítiques penalitzen poc a les eleccions, però hi ha diferències entre dretes i esquerres.

Poca penalització electoral, i tampoc interna

Ara, el dubte -i la por dins del PSOE- rau en si les presumptes corrupteles que estan posant en evidència les darreres investigacions poden afectar electoralment i empènyer encara més la deriva cap a la dreta que pronostiquen bona part de les enquestes. El politòleg i professor de Ciències Polítiques a la UPF Toni Rodon i el catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch coincideixen que la corrupció no se sol castigar a les urnes.

Però això no sempre és així. L'esquerra penalitza més electoralment els casos de corrupció que la dreta. "Al PP no l'afecta. Hi ha un votant permanent del PP a qui no li arriba aquest efecte negatiu de la corrupció", assegura Pérez Francesch, qui afirma que "l'esquerra castiga més" les males conductes de les formacions progressistes. "Si llueixes molta superioritat moral, amb els casos de corrupció la caiguda és més forta", apunta el catedràtic

El baròmetre del CIS del juny, elaborat abans que sortís a la llum la presumpta implicació de Santos Cerdán en la trama corrupta, donava la victòria al PSOE amb un marge de 7 punts per davant del PP. Les enquestes privades, per altra banda, donaven la victòria al PP, però per la mínima amb un punt de marge, i Pedro Sánchez seguia sent el candidat preferit com a president del govern espanyol. Després de fer-se públics els àudios de l'UCO que incriminen l'exnúmero tres dels socialistes, noves enquestes com la que va publicar El Periódico de Catalunya van mostrar una victòria dels populars 3,5 punts per davant del PSOE. En aquesta línia, també Rodon i Pérez Francesch creuen que els socialistes es veuran perjudicats pel cas Cerdán.

La clau de volta de moltes de les pràctiques irregulars és l'adjudicació d'obra pública, sobre la qual "falten més controls efectius", afegeix Pérez Francesch. El catedràtic explica que els principals problemes a Espanya són les obres públiques i el finançament dels partits. "Hi ha gent que creu que tot val per pagar tot el que s'ha de pagar", assegura. En aquest sentit, les portes giratòries també formen part de la quotidianitat. Ambdós experts coincideixen que a Catalunya s'ha avançat, però que es podria "fer més" per acabar amb el pagament de favors per acabar ostentant llocs de responsabilitat en empreses.

Posar el focus en qui corromp

L'adjudicació d'obra pública i les mossegades són, precisament, al que la investigació de la Guàrdia Civil apunta en el cas Koldo. En casos com aquest, hi ha dues parts. "Qui vol corrompre i qui es deixa corrompre", apunta Pérez Francesch, que assenyala directament les empreses de construcció com a corruptores. "Falta posar més al centre no la persona corrompuda, sinó qui corromp, qui utilitza la política per a beneficiar-se", conclou.

GRAFITS ARREU

Grafits arreu

Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de reptar les autoritats, que d’altra banda estan absent des de fa anys.

Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic estigui cuidat, mínimament net. Es la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.

No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost. 

La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta per provocar. I no es reacciona de cap manera. Sovint ni es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt. 

Alguns pensen que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. Es l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no és un element ideològic. Es la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ,  sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és un element democràtic, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.  

Els provocadors no volen la convivència. Son totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar  els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia. 

Si es decideix pintar de nou el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de cara dures no pintar ni fer res amb el motiu de que costa diners la neteja.

Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda per no tenir problemes. Perquè el problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, els bruts i provocadors també.

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència, que aplega prop de dos-cents termes rellevants en els àmbits de la corrupció i de la transparència. 

És una obra d’autoria conjunta entre el TERMCAT, el Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC) i la Universitat Autònoma de Barcelona.

La corrupció representa una amenaça greu per al bon funcionament de les institucions públiques, afecta directament la confiança de la ciutadania en els òrgans de govern i els representants polítics i debilita l’estat de dret. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible promoure pràctiques de transparència i de rendició de comptes, de govern obert i participació ciutadana. 

Aquesta terminologia vol contribuir a definir els termes més destacats relacionats amb la corrupció i la transparència. La selecció dels termes prové dels treballs desenvolupats pel GREPIIC, el qual té com a objectiu principal investigar sobre la història de la corrupció política, la transparència i el bon govern en les societats contemporànies. Així, el contingut del diccionari inclou termes estrictament jurídics, històrics, polítics o socials, juntament amb termes usats principalment en contextos periodístics i d’altres més propis d’un registre argòtic o col·loquial.

Els termes estan agrupats en tres àrees conceptuals: la regulació jurídica i el marc penal de la corrupció (amb termes com aforament, comissió il·legal, desfalc, evasió fiscal, injúria o tràfic d’influències), les males pràctiques (per exemple, clientelisme, engegar el ventilador o descobrir el pastís) i la transparència i les bones pràctiques (codi ètic, decència, integritat pública, mans netes o rendició de comptes, entre altres). 

Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, equivalents en castellà, una definició, i, sovint, notes explicatives que proporcionen més informació sobre el terme.

Com a material de difusió complementari, també s’ha elaborat un carrusel visual per a les xarxes socials amb una selecció dels termes més representatius. 

El recull forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat, i es pot consultar al web del TERMCAT.

 ASSESSORAMENT CIENTÍFIC 

Coordinació: Joan Lluís Pérez Francesch 

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Autònoma de Barcelona 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Un any de català al Congrés dels Diputats 

Resum

L’actual XV legislatura ha començat amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del Reglament es va poder fer també en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que va exercir la funció de suplència del Reglament. Vist amb la perspectiva de més d’un any de funcionament d’aquesta reforma entenem que el resultat és positiu però s’ha d’acabar d’implementar en alguns aspectes, com ara poder presentar documents només en català o en les altres llengües oficials diferents del castellà. De moment, els diputats han de presentar els escrits en totes dues llengües. La previsió és que abans d’acabar l’any 2024 els diputats han de poder presentar escrits al Congrés únicament en català. En tot cas, en aquest treball es fa notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si entenem que aquesta darrera cambra és definida com de representació territorial. També es compara amb el Parlament Europeu, on de moment el català no té caràcter oficial, tot i les pressions des del Govern espanyol, instigat pels partits catalans ERC i Junts. Aquest treball parteix de la constatació de l’absència d’una política lingüística plurilingüe a l’Estat espanyol, la qual s’expressa en les regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.

L'incivisme que ens envolta.

 L'incivisme que ens envolta

Al "Tot es mou" hem volgut posar el focus en l'incivisme que ens envolta. Creixen les actituds incíviques de la gent i cada vegada és més habitual trobar deixalles, pintades o, fins i tot, excrements al mig dels carrers i places de les nostres ciutats, però també a les platges, als boscos i en espais protegits. N'hem parlat amb el director de l'Observatori de la Convivència i el Civisme a Catalunya (UAB), en Joan Lluís Pérez Francesch.

El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

 El qüestionament de PP i tribunals a l'amnistia deixa en l'aire la seva aplicació

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, opinen que si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE.

(...)

Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret de la UPF, i Joan Lluís Pérez Francesh, professor de Dret Constitucional de la UAB, coincideixen a opinar que el Suprem ha fet una interpretació "malintencionada", "no vàlida jurídicament" o "inventada" de la malversació, en considerar que encara que els líders polítics no guanyessin diners, se'n van deixar de gastar dels seus propis estalvis per tirar endavant el procés independentista. "No hi ha hagut en cap moment la voluntat d'aplicar la llei, sinó d'obstaculitzar-la per raons polítiques", diu Pérez Francesch.

(...)

Tant per a Pérez Francesch com per a Martí, si el TC avala la llei, el Suprem posarà tots els "bastons a les rodes" que pugui per endarrerir la seva aplicació individual i directa, presentant, per exemple, una prejudicial al TJUE com ja ha advertit. Martí veu "inacceptable democràticament el to d'arrogància institucional i menyspreu al poder legislatiu" que fa servir el Suprem per denegar l'amnistia, i creu que jugarà "totes les cartes, tot i saber que és una batalla perduda, per guanyar temps per si canvien les majories al TC".

(...)

Els dos professors creuen que el TC, en la sentència que avali la llei, podria, tot i que no és la seva funció, donar pistes sobre una possible interpretació de la malversació que ja prefiguri com es resoldran els recursos d'empara.

La partitocràcia nostra de cada dia i la cancel·lació acadèmica

Darrerament es parla sovint de cancel·lació per a fer referència a una interferència demolidora de la política sobre l’activitat acadèmica, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. Aquesta és la més cridanera de totes, per l’autoritarisme de l’actual administració nord-americana. Però també a casa nostra hi ha episodis de cancel·lació, motivats per la presència descontrolada de polítics en llocs de direcció que es pensen que poden capgirar organitzacions que financen o hi participen de forma preeminent. Sovint és la pura arbitrarietat el que guia aquestes decisions, o el fet de retre comptes més al partit o al superior administratiu que al propi òrgan sobre el que apliquen les seves dèries. 

De fet, la cancel·lació em sembla greu perquè afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, de creació intel·lectual, etc. En un sentit ampli, és una imposició de les condicions de la política sobre la vida arreu on es manifesti la llibertat front el poder establert. A casa nostra, programes de direccions generals, organismes autònoms i consorcis, son víctimes de desaprensius immersos en la dinàmica del partidisme o per què no dir-ho, del sectarisme. En ocasions la vida acadèmica a casa nostra també es veu condicionada per aquesta xacra, que comporta un abús de les instàncies polítiques sobre el sistema universitari, acadèmic o científic. En un sentit ampli, es tracta d’una tirania del poder polític establert que condiciona arbitràriament per on han d’anar les institucions, i fins i tot l’organització social i la vida de les persones. Al meu parer, aquesta activitat va molt més enllà del que el sistema democràtic pot permetre, per l’absència de controls efectius i per una nefasta concepció dels partits polítics com a empreses de col·locació del seu personal, amics o propers pel motiu que sigui. 

A l’estat espanyol en el seu conjunt la partitocràcia està molt instal·lada, i les portes giratòries també. L’amiguisme polític també. El grau de politització de l’administració és escandalós. I quan no hi ha prou amb l’estricte control administratiu es completa per l’absència de contrapesos judicials efectius com ara amb la doctrina de la  “discrecionalitat tècnica”. La situació és alarmant perquè és incompatible amb un Estat democràtic. No és de rebut que els partits actuïn com a sectes, en ocasions dirigides per persones amb molt poca formació.