El gran paper de Càrites

He llegit al darrer informe presentat per Càrites que unes 600.000 han estat ajudades a Espanya per aquesta entitat, la qual cosa suposa un augment de 200.000 persones en relació al darrer any. L’ajuda que presta es pot considerar , per tant, de gran importància, sempre emparada en els valor evangèlics i no en la subordinació dels governs de torn.

L’entitat ha calculat que a tota Espanya avui n’hi ha unes 470.000 llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni de treball ni de prestacions socials, un milió de persones aproximadament. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa dels acomiadaments, impagaments d’hipoteques o de crèdits. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i està afectant a la classe mitja, a banda de col·lectius concrets com les dones les persones amb treball precari i la immigració.

Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.

Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre la societat que tenim, que necessita millorar moltíssim en conceptes que avui son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, la justícia social o els cada vegada més oblidats “objectius del mil·lenni” per tal de fer disminuir la pobresa al món.

Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar aquells que pateixen, i treballar en definitiva així per un país més just.

Els excessos del futbol

Darrerament ha estat notícia el fitxatge de jugadors de futbol a uns preus descomunals, realment desproporcionats. Fins i tot el cardenal arquebisbe de Barcelona, a l’homilia de la festa del Corpus Christi va destacar la flagrant contradicció entre aquests dispendis i la greu crisi econòmica per la que passen moltes famílies. Comparteixo l’opinió del senyor cardenal quan afirma que es posa de manifest que la crisi econòmica és també una crisi de valors.
En efecte, cal treballar per un canvi en el model de societat, en el qual la prepotència i l’abús dels recursos econòmics -la vida dins una bombolla especulativa com la que ha explotat- no es reprodueixi més.
El debat ha arribat fins i tot al Congrés dels Diputats, on s’ha presentat una proposta per tal de limitar les retribucions dels esportistes professionals, i que els comptes dels clubs de futbol siguin més transparents.
El futbol és realment un negoci descomunal que mou una ingent quantitat de diners. En aquestes coordenades el futbol professional és un esport, però també i sobretot un negoci, i en el cas que comentem un element simbòlic de naturalesa política. Davant dels triomfs del Barça, que els rivals vulguin ésser més competitius no tindria res d’estrany. Ara bé, la manera com s’obtenen determinats recursos, amb crèdits preferents i sense problemes de liquidesa, contrasta amb l’economia real que diàriament han de viure milions de persones. No sembla èticament de rebut aquesta prepotència, al vell estil imperial, sense límits, a no ser que parlem de política d’influències; i fins i tot d’un cert “quixotisme”, perquè no es diu la veritat però tampoc se sap apreciar, i així alguns no s’acaben d’adonar que enlloc de futbol estan parlant d’altres coses.

Avortament i responsabilitat

El Consell de Ministres del passat 14 de maig va aprovar un projecte de llei amb el que es pretén establir una nova regulació de l’avortament a Espanya, sota el pompós nom de “Llei de Salut sexual i reproductiva de l’embaràs”. Cal recordar que es tracta de regular la despenalització d’un delicte contra la vida i no pas un pretès dret a l’avortament.
La càrrega ideològica del projecte de llei és notable i l’estratègia també. Davant de la crisi econòmica i el desprestigi del Govern socialista es proposen unes mesures provocatives contra l’Església i aquesta mena de fantasma que per als progressistes és “la dreta”. A més surten a la llum ara que s’acosten les eleccions europees del proper 7 de juny. En tot cas, ideològicament es producte de concepcions feministes militants pròpies de la ideologia de gènere.
Es planteja una mena d’avortament incondicionat fins la setmana 14, un cop la dona ha rebut la informació de la conseqüència dels seus actes. El fetus, sembla que no té aquí cap protecció, per la qual cosa és de dubtosa constitucionalitat una mesura d’aquesta mena. Pel que fa a les setmanes 14 a 22, es permet la interrupció de l’embaràs en cas de greu risc per la vida o salut de la mare o greus anomalies del fetus, sempre que es compti amb el dictamen de dos metges. Es tracta d’un sistema d’indicacions, que es pot aplicar fins gairebé sis mesos d’embaràs. A partir de la setmana 22 només es podrà interrompre l’embaràs en dos casos extrems: quan el fetus tingui greus anomalies que provoquin la mort en néixer o presenti greus i incurables malalties que el facin inviable, tot amb el dictamen pericial mèdic.
La xarxa sanitària pública està obligada a garantir la interrupció de l’embaràs, que es realitzarà íntegrament amb diners públics, encara que sigui en centres privats, els quals tindran dret al reintegrament total de la factura.
Aquest projecte de llei no té en compte l’ajuda a la dona embarassada que vol donar a llum, opció que no té el mateix suport estatal que l’avortament. També hem de recordar les dificultats de l’adopció, de manera que l’Estat en aquest moment ha donat via lliure a les tendències avortistes, mentre ignora polítiques de suport a la família, i a la dona que no vulgui guiar-se per les idees políticament correctes o les pràctiques afavorides des del poder polític.
Estem davant d’una proposta arriscada i irresponsable d’un Govern que sembla portar a terme una política sectària, excessivament ideologitzada, i sense que s’hagi produït un debat social. Ni tan sols va ser una prioritat del programa electoral del PSOE, a les darreres eleccions generals. En poc temps, però, ha estat promogut per un anomenat “Comitè d’Experts” i per una subcomissió en el Congrés dels Diputats.
A més, cal destacar que es mostra una concepció perillosa de les relacions paternofilials, com la possibilitat de decidir avortar per parts de menors d’edat de 16 anys, sense l’autorització o el coneixement dels pares. I com a complement de la iniciativa legislativa que aquí comentem, el Ministeri de Sanitat ha autoritzat la píndola postcoital o “de l’endemà” sense recepta mèdica a les farmàcies i sense límit d’edat. Una autèntica frivolitat i un despropòsit, atès que s’ofereix com una solució compulsiva, sense resposta afectiva, i fins i tot potenciadora del masclisme més ranci.
En definitiva, manca avui una política integral de suport a la vida humana, en el marc d’una concepció de la sexualitat responsable. L’alt índex d’avortaments a l’Estat espanyol, arriba a ésser un greu problema social, humà, i econòmic, perquè no podem deixar d’esmentar la gran quantitat de diners que mou aquesta pràctica, de la que s’han lucrat fins ara algunes clíniques privades sense escrúpols. L’establiment d’indicacions a partir de terminis com els que marca la nova llei a banda d’inconstitucional pot obrir les portes a l’avortament lliure. Però el problema més greu no és allò que digui la norma jurídica, sinó la capacitat de les persones que intervinguin en aquestes pràctiques, per a burlar-la, emplenant papers i formularis, que facin creure que es respecta la llei. Si tota llei d’avortament és criticable èticament, encara ho són més les pràctiques mesquines en la seva aplicació.

Cal anar a la cultura del silenci

Les ciutats espanyoles son molt sorolloses. Entre la meitat i dos terços de la població de les ciutats mitjanes i grans han de suportar uns nivells de soroll inacceptables per la Organització Mundial de la Salut (OMS) o la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) No entraré a tractar aspectes tècnics, comparar ciutats, o valorar el soroll en diferents indrets de cada gran ciutat o segons la franja horària, que són certament variables a tenir en compte per tal de fer una reflexió global des del punt de vista tècnic. Tampoc repetiré els tòpics, com que els llatins o els mediterranis som més sorollosos que altres persones.
Només voldria comentar que el soroll en excés pot arribar a ser intolerable, ja que és una mostra de manca de respecte pels altres. Hi ha un soroll que depèn de les persones, quan parlem massa alt o tenim la televisió massa alta, per exemple. Però hi ha un altre tipus de soroll, el soroll més difús que està en l’ambient i que és una mena de soroll constant. Les autoritats públiques han de vetllar seriosament perquè es respectin els drets dels ciutadans, al descans, a la vida privada o a un medi ambient digne. En aquest tema del soroll, el que cal, però és una cultura de la responsabilitat, de l’educació en el respecte als altres, o dit de manera més senzilla i tradicional, més civisme.
Si no hi ha una consciència profunda de que cal reduir el soroll, difícilment es podrà avançar. Cal passar d’una cultura del soroll a una cultura del silenci. Aquest és el canvi necessari i realment difícil, perquè sembla que a la societat actual l’home tingui por del silenci.

23 d’abril: Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor

Amb motiu de Sant Jordi, reprodueixo aquest escrit de l'amic Josep Maria Boixareu, amant dels llibres i editor:


A fi de contribuir a l’aclariment de l’origen i denominació exacta del Dia del Llibre, em permeto de transmetre la següent informació, fruit d’estudis que hi he dedicat des de fa molts anys i d’activitats personals directament implicades en el tema:

El Dia del Llibre va ser promogut per l’editor i llibreter valencià radicat a Barcelona Vicente Clavel, gran estudiós de Cervantes. La proposta la va fer a la Cambra del Llibre de Catalunya i es va celebrar per primera vegada l’any 1926, el 7 d’octubre, perquè llavors es creia que aquella era la data del naixement de Cervantes. Més endavant, en raó de que la data no era molt còmode per als llibreters degut a la campanya de començaments de curs i de que solia fer malt temps, va ser traslladat al 23 d’abril que oferia més certesa sobre la data-aniversari de la mort de Cervantes. Des de llavors la festa s’ha celebrat sense interrupció (ni durant la guerra civil), sobretot a Catalunya que coincideix amb el dia del seu patró Sant Jordi.

Amb motiu de la celebració a Barcelona del XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors l’any 1996, anys abans un grup d’editors catalans (entre els que m’hi comptava)varem començar a fer gestions perquè el 23 d’abril fos declarat per la UNECO “Dia Mundial del Llibre”. Les negociacions van durar més de tres anys perquè es va haver de convèncer molts països membres de la UNESCO perquè recolzessin aquella iniciativa. Per sort no va costar gaire aconseguir el recolzament del govern català, espanyol i el de l’aleshores director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza. El principal argument va ser poder demostrar que la data del 23 d’abril no tan sols era l’aniversari de la mort de Cervantes, sinó també de Shakespeare, l’inca Garcilaso de La Vega, el català Josep Pla (!) i d’altres escriptors francesos, russos, etc. nascuts o morts un 23 d’abril.

Finalment, el dia 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO declarava per unanimitat el dia 23 d’abril “Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor”. D’aquesta manera el dia 23 d’abril de 1996, i durant l’esmentat XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors, es va celebrar per primera vegada el
Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor. Un miler d’editors de 60 països van quedar meravellats “in situ” de veure i viure com Barcelona aquell dia era una veritable festa del llibre, de la cultura i del civisme. Personalment, vaig tenir l’honor de fer-ne una glosa durant una recepció que es va fer al Palau de la Generalitat al congressistes de tot el món que es van endur l’encàrrec de la celebració d’aquesta diada als seus respectius països. Ara el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor se celebra a prop de cent països i cada any se n’hi van afegint de nous. No hi ha dubte de que es tracta d’una bona aportació de Catalunya al món, de la que en podem estar legítimament orgullosos. Ara només ens manca poder mostrar uns índex de lectura a l’alçada d’aquesta celebració.

Feliç Sant Jordi i feliç Dia del Llibre !!!

Josep M. Boixareu

Hem de saber restar al costat dels joves!

L’abandonament del jovent en mans dels impulsos consumistes, el baix nivell del sistema educatiu –que a més canvia segons el govern de torn-, la manca de protecció de la joventut i la infància davant els mitjans de comunicació, amb la dificultat de pactar uns horaris televisius en funció de les edats i molts d’altres exemples que tenim ben a prop, ens permeten arribar a la conclusió que hem de cuidar més els nostres infants i joves.

No es pot jugar amb una etapa decisiva de la formació de la personalitat, tant per raons morals, com des de la perspectiva de país. Cal que ens esforcem per tal de restablir valors profundament humans que afecten especialment els infants i joves. He llegit que determinats canals de televisió haurien de refer tota la seva programació si estiguessin disposats a complir els pactes sobre continguts televisius i protecció de la joventut. Què és més important, els índexs d’audiència o la protecció d’un segment de la població, quan això darrer és una exigència constitucional?

Malgrat les dificultats i les notícies negatives dels mitjans de comunicació, com els alts índexs de mortalitat infantil al tercer món per causes evitables, també és convenient recordar que hi ha molt d’amor i estimació en les relacions amb els infants i joves. Quanta sensibilitat hi ha en la relació autèntica entre els pares i els fills! Que Déu ens ajudi a copsar la necessitat de l’amor, que és una virtut incessant, que creix i es desenvolupa des del més pregon de la condició humana i que romangui de la manera més plena possible en les nostres vides i en les nostres relacions socials, en especial amb els joves.

La corrupció al continent africà i la visita del Sant Pare

La visita del Sant Pare Benet XVI a Angola i al Camerun, al continent africà, ha estat providencial per a donar a conèixer un missatge de regeneració moral. No entraré ara a comentar aspectes de moral sexual que són els que centren sempre l’atenció de la majoria de mitjans de comunicació.
Es tracta d’unes societats abduïdes per la corrupció, autèntica xacra i llosa que impedeix el desenvolupament de la justícia social. En ocasions, la corrupció consisteix en desviar diners de l’ajuda humanitària internacional, la qual, enlloc d’arribar al seu destí, es desviada a paradisos fiscals, o va a parar directament a les butxaques de l’entorn dels dictadors. Aquesta situació de corrupció es preocupant perquè els Estats africans acumulen un deute extern importantíssim, propiciat per la ineficàcia i l’actuació il·legal de dictadors, que a més, quan cauen, deixen darrera seu un deute acumulat que han d'eixugar uns ciutadans ja de per sí prou empobrits, per no dir víctimes de la misèria. Mentre tant, els diners dormen, fins i tot, en caixes fortes dels grans bancs occidentals.
L’ONG “Transparency International” ha denunciat que les grans companyies occidentals (del petroli, per exemple) cauen fàcilment en el suborn , com un instrument més de la seva política comercial o per obtenir beneficis dels responsables polítics. També cal fer esment a l’important paper de la llibertat d’expressió i del dret a la informació lliure, tantes vegades trepitjat, com un bon instrument de control sobre l’ús que es dona als diners rebuts per l’ajuda humanitària . Cal que se sàpiga que se’n fa dels diners, si arriben o no als seus destinataris previstos, i si s’apliquen realment als projectes pels quals es van lliurar.
En definitiva, la situació es dramàtica perquè cal molta més transparència en l’ajuda al gran drama de la misèria a l’Àfrica. Les dades són esfereïdores: avui els africans viuen pitjor que fa 40 anys, augmenta el nombre de nens no escolaritzats, la sida es una plaga, milions de persones no tenen accés a la sanitat, no disposen d’aigua potable, o es veuen afectades per un conflicte bèl·lic, entre d’altres desgràcies. La realitat d’Àfrica és la d’un continent que es mor dia a dia. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gravíssima situació que pateixen moltíssimes persones concretes, i que el problema ve de lluny. Ens hem passat la vida sentint parlar del problema africà. El mon no es pot permetre aquesta situació de tan patiment. La visita del Sant Pare és un gest puntual que posa de manifest la feina i la preocupació de moltes persones , alguns dels quals han lliurat trota la vida per l’ideal de millorar les condiciones de vida dels africans, autèntic signe de les contradiccions de la humanitat.
El Sant Pare, al seu llibre Jesús de Nazaret analitza, entre altres aspectes, la situació de l’Àfrica. Acusa els països occidentals de saquejar el continent tant en aspectes materials com espirituals. Considera que occident ha alienat la societat africana, i li ha robat la seva essència. En el llibre, el Papa fa servir les paràboles del bon samarità i del fill pròdig per tal de fer notar que des de nous plantejaments es possible canviar les relacions amb el continent africà, i les relacions humanes i socials a tot el món.
En tot cas, la situació a l’Àfrica és una lamentació constant que posa a prova tota l’ humanitat.