La sobirania nacional avui (publicat a Eines, 30, gener 2018)
Joan
Lluís Pérez Francesch — director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials
(ICPS), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona
VISTA
PRÈVIA
El
moviment independentista a Catalunya ha mantingut la seva aposta política de
manera sostinguda durant els darrers set anys. Amb la força social de cada
moment, ha propugnat la creació d’un estat propi, cosa que li ha comportat
sovint l’acusació, per part dels seus crítics, de trencar amb la legalitat.
Però es tracta d’un projecte polític perfectament legítim en les coordenades no
tan sols constitucionals espanyoles sinó d’acord amb els estàndards
internacionals i europeus sobre el reconeixement dels drets humans.
Hi ha gent que pensa que el concepte de
sobirania és quelcom caduc o un atribut només predicable d’experiències
històriques passades. Però com ens demostra el moviment sobiranista i
independentista a Catalunya, res més lluny de la realitat. En el fons, la
tensió que es produeix entre l’Estat espanyol i els partidaris de la
construcció d’un estat propi a Catalunya afecta de ple la sobirania.
En efecte, d’una banda la Constitució
Espanyola afirma que «la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del
qual emanen els poders de l’Estat».[1] Aquesta
expressió va lligada a la idea de la unitat nacional espanyola que interpreta
com un tot que identifica poble i nació espanyola, i a més només es podria
reformar —si és que això és pot plantejar— per la via reforçada de l’article
168 de la pròpia Constitució. O sigui mai. La mateixa constitució —com diu
explícitament— es fonamenta en la unitat nacional, concepte que podem entendre
previ al mateix text constitucional. I comporta també, segons la lectura
oficial —de l'oligarquia madrilenya— que no és presentable el dret a
l’autodeterminació de parts del seu territori, malgrat el que puguin establir
els tractats internacionals signats per l’Estat espanyol.
La nació espanyola és concebuda com un ens de
tall metafísic, més enllà dels ciutadans concrets que integren l’Estat. Es
completa la situació amb una absència de previsió de referèndum d’abast
autonòmic en la llei que els regula, del 1980 —un any abans de l’intent del cop
d’estat de Tejero. A partir d’aleshores l’estat de les autonomies entra en un
procés d’homogeneïtzació que arriba fins avui. El Tribunal Constitucional sosté
que tota nació que no sigui l’espanyola no existeix jurídicament,[2] tot
insistint que la referència al fet que Catalunya és una nació no pot tenir
efectes jurídics i per això se situa en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de
2006.
L’article 1.2 de la Constitució Espanyola
recull una fórmula tradicional del constitucionalisme històric espanyol.
L’article 3 de la Constitució de 1812 deia: «la sobirania resideix
essencialment en la nació, i pel mateix, pertany a aquesta exclusivament el
dret d'establir les seves lleis fonamentals»; el preàmbul de la Constitució de
1837 assenyala: «sent la voluntat de la nació revisar, en ús de la seva
sobirania, la constitució política promulgada a Cadis...»; i l’article 32 de la
Constitució de 1869: «la sobirania resideix essencialment en la nació, de la
qual emanen tots els poders».
La Constitució republicana de 1931 no recull el terme sobirania nacional i atribueix la sobirania al poble, sense més, per primer cop: «els poders de tots els seus òrgans —els de la República— emanen del poble» —article 1.2. D’altres constitucions, com la de la Restauració (1876) afirmava la idea doctrinària que la sobirania interna —vol dir preconstitucional— resideix en el rei i les Corts —article 18 de la Constitució Espanyola de 1876—, que prové de la de 1845 —article 12—, en una fórmula que hom ubica essencialment la potestat legislativa.
El Dret comparat recull fórmules com ara: «la
sobirania pertany al poble, qui l'exerceix en les formes i amb els límits de la
constitució» —article 1.1 de la Constitució italiana de 1947; «Tot poder
estatal emana del poble, el qual l'exerceix a les eleccions i votacions i
mitjançant els poders legislatiu, executiu i judicial» —article 20.1 de la Llei
fonamental per a la República Federal d'Alemanya; «La sobirania nacional
pertany al poble que l'ha d'exercir per mitjà dels seus representants i del
referèndum» —article 3 de la Constitució francesa de 1958.
La formulació de l’article 1.2 de la
Constitució Espanyola és producte del consens constitucional entre els grans
partits espanyols, que volien consolidar la unitat nacional en un únic poble, i
no diversos pobles integrants de la realitat espanyola. Així queda clar que
l’únic titular de la sobirania és el poble espanyol, el mateix que exerceix el
poder constituent. Per això la Constitució Espanyola de 1978 diu al seu
preàmbul: «la nació espanyola [...] les Corts han aprovat i el poble espanyol
ratificat». I com hem dit més amunt remet a una reforma constitucional en què
ha d’intervenir tot el poble espanyol. Amb aquest argumentari més el tenor
literal de la primera part de l’article 2 de la Constitució Espanyola es
construeix l’argumentari antisecessionista.
1. El moviment sobiranista i
independentista a Catalunya
El moviment sobiranista no s’ha produït només
a Catalunya. Abans al País Basc es va plasmar en una proposta de reforma
estatutària anomenada col·loquialment «Pla Ibarretxe» (2001-2005). Al Congrés
PP i PSOE s’aliaren per a rebutjar-lo de soca-rel[3] i acabar
amb la seva tramitació. La proposta catalana ha estat més sostinguda en el
temps, durant els darrers set anys, i ha tingut moments rellevants com la
Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya del 2013 o
la resolució de l'octubre de 2016 a través de la qual s'instava al Govern a
celebrar un referèndum abans de la tardor del 2017, ambdues declarades
inconstitucionals.
És interessant ressenyar les sentències del
Tribunal Constitucional més importants sobre el procés sobiranista català,
sempre en contra de la Generalitat. A tall d'exemple, la Declaració de
sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, proclama la sobirania
del poble de Catalunya però no comporta l’exercici d’aquesta sobirania.[4] Hem de
recordar que no és la primera declaració en aquest sentit. Es proclama la
sobirania del poble de Catalunya, com a subjecte polític i jurídic; la
legitimitat democràtica del dret a decidir, el diàleg i la negociació amb l’Estat,
amb les institucions europees i amb el conjunt de la comunitat internacional;
el respecte als marcs legals existents, com aspectes més destacats del que ara
ens interessa. Es tracta d’una declaració institucional, programàtica, sense un
valor jurídic immediat.[5]
Malgrat tot això, a la Sentència 42/2014, de 25 de març, el Tribunal Constitucional entén que l’esmentada
declaració té efectes ad extra i
afecta articles tan nuclears com l’article 1.2, l'article 2, l'article 9 i
l'article 168 de la Constitució Espanyola. El sentit de la impugnació del
Govern, que comporta la immediata suspensió de la Declaració, és de tipus
«preventiu» —la qual cosa podem considerar que no es preveu ni a la Constitució
ni a la Llei orgànica del Tribunal Constitucional— , ja que el Govern central
entén que hi ha una finalitat que és inconstitucional. Sobta que es pugui
considerar que un parlament, en el ple ús de les seves competències, no pugui
fer declaracions expressant lliurement el que la majoria de diputats vota, i
que a més es consideri inconstitucional l’inici d’un camí en el qual encara no
s’ha donat ni una sola passa. Però el Tribunal Constitucional actua de forma
implacable. La seva Sentència 42/2014,
de 25 de març, entén per unanimitat que és inconstitucional l’apartat
primer en la mesura que afirma que Catalunya és un subjecte polític sobirà,
perquè contradiu el principi de sobirania nacional i d’unitat de la nació
espanyola. El Tribunal Constitucional però, sosté que el dret de decidir, que
es pot concretar en una consulta, sempre que sigui acordada amb l’Estat és una
conseqüència de l’activitat política i
per tant té encaix constitucional. El dret a decidir comporta una consulta que
no pot ser exercici del dret d’autodeterminació, però que no és considerada
inconstitucional ex radice sinó que a
judici del mateix Tribunal té un marge dins l’ordenament constitucional per a
celebrar-se. El Tribunal Constitucional apel·la així a la necessitat de fer
activitat política que condueixi a la possibilitat de celebrar un referèndum si
es considera convenient.
El Debat de Política General celebrat al
Parlament de Catalunya entre el 25 i 27 de novembre de 2013 conclogué amb
l’aprovació d’una Resolució del dret a decidir del poble de Catalunya, que
instà a portar una petició al Congrés dels Diputats per tal de poder celebrar
una consulta. Podem destacar, a banda dels intents reiterats per a
flexibilitzar la llei reguladora del referèndum, la proposta de resolució
rebutjada al Congrés dels Diputats, el 26 de febrer de 2013, que instava al
Govern central a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per
possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el
seu futur. Es visualitzà de forma explícita un xoc de voluntats, entre la
majoria parlamentària al Congrés dels Diputats i la majoria parlamentària
catalana. La proposició de Llei orgànica avalada per una majoria del Parlament
de Catalunya, en la qual es demanava la delegació a la Generalitat de la
competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur
polític de Catalunya —d’acord amb les previsions de l'article 150.2 de la
Constitució Espanyola— donà com a resultat la votació negativa a la proposició
—299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció— el 27 de febrer de 2014.
Un cop la via de la transferència o delegació
competencial per a celebrar el referèndum es veié que no donava fruits,
s’inicia el camí per a una llei de consultes catalana. Amb un dictamen
favorable del Consell de Garanties Estatutàries —en el que quatre dels nou vocals
varen formalitzar un vot particular discrepant de la majoria—, el 19 de
setembre de 2014 el Parlament de Catalunya aconsegueix aprovar la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de
consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana,
amb una majoria de 104 vots sobre els 135 del Parlament —amb el
suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i també del PSC. El dissabte 27 de setembre, el
president Artur Mas signa el decret de convocatòria de la consulta. Dilluns 29
de setembre, en una convocatòria d’urgència, el Tribunal Constitucional accepta
els recursos presentats pel Govern espanyol —reunit el diumenge 28— per aturar
la llei i la convocatòria de la consulta,[6] de
manera que el Govern català es veié obligat a aturar-la. Però el Govern català
—com es conegut— presentà una nova estratègia per a poder salvar la celebració
del 9-N convertint-lo en un «procés participatiu», una consulta oficiosa, amb
el suport de ciutadans voluntaris. Aquesta reconversió també va ser impugnada
pel Govern central, aplicant-se com sempre la suspensió automàtica per part del
Tribunal Constitucional de tota decisió impugnada.
Les cinc opcions per a fer una consulta que
l’Institut d’Estudis Autonòmics havia anunciat com a possibles havien estat
infructuoses:[7]
reforma constitucional, 150.2 Constitució Espanyola, llei de consultes via
referèndum, llei de consultes no referendàries, referèndum consultiu 92.1
Constitució Espanyola.[8] La
mateixa llei de consultes catalana va ser considerada constitucional i
estatutàriament legítima pel Consell de Garanties Estatutàries,[9] mentre
que després en la seva sentència el Tribunal Constitucional afirma que no hi ha
consultes diferenciades —pel cens, per l’òrgan convocant— que no siguin
referèndum. En efecte, el 25 de febrer de 2015 es van conèixer les sentències
31/2015 i 32/2015 del Tribunal Constitucional, que anul·laven determinats
preceptes de la Llei de Consultes i de manera definitiva el decret de
convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 —substituïda en el seu
moment per l’anomenat «procés participatiu del 9-N»—. Aquest darrer, tot i que
es tractava d’una activitat no convocada formalment, requeria actes de
preparació i de desenvolupament, també va ser impugnat pel Govern central i
resolt per la STC 138/2015, de 11 de
juny de 2015. El TC obliga a cessar les activitats a la
Generalitat, i després com és conegut ha comportat inhabilitacions penals per
al president Artur Mas i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega i el
conseller Francesc Homs.
El 9 de novembre de 2015, s’aprovà la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya,
sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels
resultats electorals del 27 de setembre de 2015; una resolució pactada entre
Junts pel Sí i la CUP. La resolució incloïa el compromís d’adoptar les
mesures necessàries per assolir aquest objectiu, entre les que cal destacar,
d’una banda, la tramitació de tres lleis —a saber, la de procés constituent, la
de seguretat social i la d’hisenda pública— i, de l’altra, el compromís polític
de no supeditació a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol i en
particular del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, el Parlament instava
el futur Govern a complir exclusivament els mandats emanats de la cambra
catalana i a iniciar negociacions per tal de fer efectiva la creació d’un estat
català independent en forma de república.
L’11 de novembre el Govern de l’Estat espanyol
presentà una impugnació davant el Tribunal Constitucional contra aquesta
resolució anomenada de «desconnexió, amb la conseqüent suspensió». La STC
259/2015, de 2 de desembre declarà la inconstitucionalitat i la nul·litat de la resolució parlamentària tot entenent
que atempta contra el principi de la sobirania nacional de tot el poble
espanyol perquè «declara solemnemente el inicio del proceso de creación de un
estado catalán independiente en forma de república», una unilateralitat que el
Tribunal Constitucional entén com un vici d’incompetència.[10]
El procés
penal per inhabilitar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i la mesa
del Parlament, les noves atribucions del Tribunal Constitucional per a iniciar
processos d’inhabilitació de càrrecs, han tensat encara més l’ambient i per la
via dels incidents d’execució de les sentències anteriors s’ha intentat frenar
tots els aspectes possibles del «full de ruta» sobiranista. Arribem així al
referèndum de l’1-0 de 2017 amb la corresponent suspensió pel Tribunal
Constitucional de les lleis de referèndum i la de transitorietat jurídica, i
després la declaració d’inconstitucionalitat del propi referèndum amb la
sentència STC 114/2017, de 17 de octubre de 2017,[11]
moment en què s’apel·la al dret d’autodeterminació i a la creació d’un nou
Estat català sobirà.
Queda clar així que vivim un conflicte polític
de primera magnitud travessat per la idea de sobirania, i més en concret per la
idea de sobirania nacional o popular —després matisarem la diferència.[12] La
darrera passa del conflicte és la declaració d’Independència i l’aprovació de
les mesures coactives de l’article 155 de la Constitució Espanyola el 27
d’octubre d’enguany.
2. La sobirania com a element constitutiu
de l’estat.
La teoria de l’estat tracta la sobirania com
un dels elements constitutius de l’estat, juntament amb el poble i el
territori. La sobirania és l’atribut del poder polític, hegemònic, sobre la
resta dels poders socials. Un estat, per tant, per a existir ha de gaudir de
sobirania. En un altre cas és un estat fallit o en crisi. Des d’aquesta lògica
es fa referència a un element que és jurídic però també factual: l’efectivitat
de l’exercici del poder sobre el territori i les persones que s’hi troben.
Sobirania és independència d’altres estats
—avui en un món tan interdependent sempre és relativa— però també hom al·ludeix
a la font darrera de justificació —legitimació— del poder de l’estat. Així
veiem com des dels orígens de l’estat la sobirania ha estat un atribut
ineludible. Jean Bodin (1530-1596), primer teòric sistemàtic del concepte, a Les Six Livres de la République,[13] en
plena guerra de religió a França, ens defineix l’estat com el recte govern
sobre diverses famílies amb potestat sobirana. La sobirania és un concepte que
extreu de la teologia: si Déu és sobirà, l’estat també ho ha de ser. És un gran
acte de decisió política per a superar la guerra civil, és a dir, evitar el
govern d’una família sobre les altres. La república per tant ha de ser
sobirana, la qual cosa comporta que fa referència a la governació dels afers
comuns, polítics. Des d’aleshores el món de la política ha anat associat
inexorablement a la sobirania.
Amb les revolucions liberals, la sobirania com
a concepte darrer de qualsevol teoria política es traslladà a la idea de nació.
Una nació que en les formulacions de Joseph Sieyès (1748-1836)[14] i dels
revolucionaris francesos es converteix en un concepte per tal de justificar el
poder de la burgesia, el tercer estat, convertida en classe nacional, i el
sufragi censatari en una funció dels ciutadans. Només votaran aquells que
tinguin alguna cosa a protegir per part de l’estat.
La nació en la formulació inicial francesa és
un concepte metafísic, amb independència de les persones concretes, que té una
vida pròpia derivada de la gran funció que desenvolupa: justificar l’existència
de l’estat liberal, primer com a fet revolucionari, després reconvertir en una
versió més conservadora, a mesura que la nació ha de pactar amb els poders
establerts i negociar una mena de sobirania compartida, després de la caiguda
de Napoleó.
Mentrestant, des de posicions més
democràtiques es postula la sobirania popular, aprofundint en el concepte de
poble, com es pot observar a Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) i el seu
«contracte social».[15] La
lluita pel sufragi universal, el pluralisme polític i l’aprofundiment de la
democràcia aniran consolidant el sufragi universal, en especial al llarg dels
segles XIX i XX. Un univers primer només masculí i després ja entrat el segle
XX dels dos sexes. El constitucionalisme nord-americà també serà una
manifestació d’aquest procés històric.
Avui tota constitució democràtica parteix de
la sobirania popular i el sufragi universal, i s’expressa en un poder
constituent democràtic. El poble però sempre té una consideració unitària
associada a la nació, tot i que en les perspectives federals es podria parlar
de dues sobiranies, la de la federació i la dels estats membres. La sobirania
per tant es pot formular de diverses maneres, i fins i tot cedir-se parcialment
mitjançant la incorporació a ens supraestatals, com ara a la UE —article 93
Constitució Espanyola.
La sobirania en els estats democràtics ostenta
una condició nacional i un dels reptes més grans que aquests tenen avui és
fer-la compatible amb realitats plurals, en la via de la construcció d’estats
plurinacionals. Aquesta ha estat una de les apostes del catalanisme, sota el paraigua
de la Constitució de 1978, fins que ha fet aigües. Avui la democràcia exigeix
que el dret constitucional de l’Estat respongui a fenòmens com la integració
supraestatal i el reconeixement del pluralisme nacional, amb unes estructures
pensades per altres moments històrics. És en aquest context que emergeix el
moviment sobiranista i independentista català a partir de 2010.
És evident que el sobiranisme i
l'independentisme català, amb la força social de cada moment, propugnen la
creació d’un estat propi, i que això li ha
comportat sovint l’acusació, per part dels seus crítics, de trencar amb la
legalitat anterior de base nacional. Però d’entrada és un projecte
polític perfectament legítim, no tan sols en les coordenades constitucionals
espanyoles, sinó d’acord amb els estàndards internacionals i europeus sobre el
reconeixement dels drets fonamentals: dret a la llibertat d’expressió,
d'opinió, de reunió, de sufragi i d'associació. D’altra banda, en la mesura que
comporta la reivindicació d’una minoria en el si de l’Estat planteja el
problema del seu caràcter de minoria estructural, que difícilment pot fer ús de les passes de la reforma
constitucional per a intentar incorporar les seves pretensions a l’ordre
polític existent, si aquest és el seu objectiu. La qüestió es trasllada
aleshores a com es pot acollir una pretensió com la del sobiranisme i
independentista català, en un Estat que no és neutral davant d’una opció
política sinó que articula tota l’hostilitat possible per a defensar la seva unitat territorial.
I aquí ens trobem quan escrivim aquestes
línies. La causa dels catalans —en la terminologia clàssica des del segle
XVIII— és la causa de la sobirania. Una causa difícil, amb moltes febleses i
incomprensions a dins i a fora. Un fenomen complex, sens dubte. És el
reconeixement d’una reivindicació creixent que l’Estat espanyol no ha gestionat
mai democràticament. Només amb repressió.[16] Un
problema que afecta la reorganització del repartiment de la sobirania dins
l’Estat, que potser podria ser plurinacional. Un concepte el de sobirania que
ja no és un atribut ple dels estats integrats dins la UE. Aleshores la pregunta
és: per què no es pot admetre un concepte menys metafísic i més real de la
sobirania? Es pot desapoderar de sobirania el mateix Estat espanyol quan
s’incorpora a una instància supraestatal —via article 93 de la Constitució
Espanyola— però en canvi no es pot compartir territorialment?
La pregunta no té més lògica que la del
manteniment d’un statu quo que passa, a parer meu, per
l’oligarquia madrilenya. Un Madrid que ha segrestat Espanya i té por de cedir
davant de reivindicacions de sobirania. La vol gestionar ell sol. Ni tan sols
deixa parlar. Només hi cap la persecució. Generació rere generació. Es demostra
així que la sobirania és un fet existencial abans que normatiu, com va sostenir
Carl Schmitt (1888-1985).[17] Qui és
sobirà decideix sobre qui és amic i qui és enemic, i sobretot pot fer ús de la
força —decidir sobre «l’estat d’excepció»— per mantenir l’ordre constitucional,
és a dir, per dir-ho amb el llenguatge dels darrers temps: per a aplicar
l’article 155 de la Constitució Espanyola.
DESTACATS:
La sobirania és l’atribut del poder polític,
hegemònic, sobre la resta dels poders socials. Un estat per tant, per a existir
ha de gaudir de sobirania
Tota constitució democràtica parteix de la
sobirania popular i el sufragi universal, i s’expressa en un poder constituent
democràtic
El sobiranisme català, amb la força social de
cada moment, propugna la creació d’un estat propi, cosa que li ha comportat
sovint l’acusació, per part dels seus crítics, de trencar amb la legalitat
La causa dels catalans és la causa de la
sobirania. És el reconeixement d’una reivindicació creixent que l’Estat
espanyol no ha gestionat mai democràticament. Només amb repressió
Es pot desapoderar de sobirania el mateix
Estat espanyol quan s’incorpora a una instància supraestatal però en canvi no
es pot compartir territorialment?
Qui és sobirà decideix sobre qui és amic i qui
és enemic, i sobretot pot fer ús de la força
per mantenir l’ordre constitucional
BIBLIOGRAFIA:
BAR, Antonio. «El
proceso independentista de Cataluña y la doctrina constitucional. Una visión
sistemàtica». A Teoria y Realidad
Constitucional, UNED, núm. 37, p. 187-220, 2016.
BODIN, Jean. Les Six Livres de la
République. París: Jacques du Puys, 1576.
PÉREZ FRANCESCH, Joan Lluís. «El Tribunal Constitucional ante la ley de partidos y el Plan Ibarretxe ¿un episodio entre la democracia militante y el Estado preventivo de derecho?». A Estudios sobre la Constitucion Española: homenaje al profesor Jordi Solé Tura, vol. 1, p. 825-842, 2008.
PÉREZ FRANCESCH,
Joan Lluís, D’ONGHIA, Milena. «La posición del Tribunal Constitucional español
ante la Ley de partidos y ante el Plan Ibarretxe». A Corte costituzionale e
processi di decisione politica. Torí: Giappichelli editore, 2005.
PÉREZ FRANCESCH,
Joan Lluís. «La consulta y la Constitución» [en línia]. A Agenda Pública, de 16 de febrer de 2014. Disponible a:
.
PÉREZ FRANCESCH,
Joan Lluís. «Catalunya quiere ser reconocida como sujeto político» [en línia].
A Mundiario, de 16 de juliol de 2017.
Disponible a: .
ROIG, Eduard. «Procés sobiranista i Tribunal
Constitucional. Anàlisi d’una impacte recíproc». A Revista Catalana de Dret Públic, núm. 54, p. 24-61, 2017.
ROMERO DE TEJADA, Ricardo. Por qué hemos llegado hasta aquí Geopolítica y política de la cuestión catalana. Barcelona: Tiempos de espera, 2017.
ROUSSEAU, Jean-Jacques, Du Contrat Social ou Principes du droit politique. Amsterdam: 1762.
SALLÉS, Quico. «El TC: La Llei del Referèndum vulnera la indissoluble unitat de la nació espanyola» [en línia]. A El Món, de 28 d’octubre de 2017. Disponible a:
SCHMITT, Carl. Teologia política. Madrid: Trotta, 2009.
SIEYÈS, Joseph. Qu’est-ce que le Tiers état?. París: 1788.
SOL, Pere (et al). «El TC i la democràcia vigilada». A Ara, de 10 de maig de 2013, p.23.
VINTRÓ, Joan. «La Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic» [en línia]. A Bloc de la Revista Catalana de Dret Públic, de 7 de febrer de 2013. Disponible a http://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/
«Matisos a una declaració». A La Vanguardia, de 27 de gener de 2013, p. 20.
«Cinc vies legals
per fer la consulta» [en línia]. A Ara,
de 25 de febrer de 2013. Disponible a: <www.ara.cat>.
INSTITUT D’ESTUDIS
AUTONÒMICS «Informe sobre els procediments legals a través dels quals els
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya poden ser consultats sobre llur futur
polític col·lectiu» [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 11 de març
de 2013. Disponible a: http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/desenvolupament_autogovern/iea/assessorament-al-govern/documents/informe_consultes_cat.pdf
Article 1.2 de la
Constitució Espanyola de 1978.
Sentència del Tribunal
Constitucional 31/2010, de 28 de juny.
PÉREZ FRANCESCH i D’ONGHIA, «La posición del Tribunal
Constitucional español ante la Ley de Partidos y antre el Plan Ibarretxe»; i PÉREZ FRANCESCH, «El Tribunal
Constitucional ante la ley de partidos y el Plan Ibarretxe ¿un episodio entre
la democracia militante y el Estado preventivo de derecho?».
VINTRÓ, «La Declaració de sobirania
i del dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic; i SOL (et al.),
«El TC i la democràcia vigilada».
A l’editorial de La Vanguardia de 27 de gener de 2013,
titulada «Matisos a una declaració», s’assenyala que el dret a decidir seria
una forma d’apel·lar a l’autodeterminació on la sobirania del poble de
Catalunya com a ens polític i jurídic entra en conflicte amb el que disposa la
Constitució Espanyola, però el text és una mera declaració programàtica sense
efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic que té. Pel que fa a la
celebració d’una consulta a Catalunya no és un problema jurídic sinó polític
—tot i que no és interpretat així des del Govern central, malgrat que el
Tribunal Constitucional afirmarà que si hi ha acord es pot fer.
El recurs d’inconstitucionalitat
contra la Llei de consultes va ser presentat el 29 de setembre de 2014, la llei
suspesa, i resolt mitjançant la STC 31/2015,
de 25 de febrer de 2015, en la que
afirma que la consulta que es propugna es realment un referèndum encobert. El
decret de convocatòria va ser impugnat també el 29 de setembre i donà lloc a la
STC 32/2015, de 25 de febrer de 2015. Anteriorment, la STC 103/2008, de 11 de setembre, resol el recurs d'inconstitucionalitat
interposat contra la Llei del Parlament Basc 9/2008, de 27 de juny, de
convocatòria i regulació d'una consulta popular a fi de recaptar l'opinió
ciutadana en la Comunitat Autònoma del País Basc sobre l'obertura d'un procés
de negociació per assolir la pau i la normalització política, i va afirmar que
aquest referèndum es una espècie del gènere «consulta popular» i com a tals, la
seva convocatòria queda dins de la reserva exclusiva que, a favor de l'Estat,
conté l'article 149.1.32 de la Constitució Espanyola.
PÉREZ FRANCESCH, «La consulta y la
Constitución»; i PÉREZ FRANCESCH, «Catalunya quiere ser reconocida como sujeto
político».
Veure l'article publicat al diari Ara
«Cinc vies legals per fer la consulta»; i INSTITUT D’ESTUDIS AUTONÒMICS,
«Informe sobre els procediments legals a través dels quals els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya poden ser consultats sobre el seu llur futur polític
col·lectiu».
El Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la Proposició de llei de consultes populars
no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, assenyala que
l’opinió majoritària entén que és possible realitzar una consulta a Catalunya
sobre el seu futur polític emparada per aquesta llei, atès que és una consulta
no referendària, mentre que la minoria considera que pel tipus de consulta
s’està situant en el camp del referèndum i per tant excedeix la competència de
la Generalitat de Catalunya segons l’Estatut.
BAR, «El proceso independentista de
Cataluña y la doctrina constitucional. Una visión sistemática», p. 187-220. En aquest estudi s’argumenta que o bé s’admet la independència o bé es fa ús de tots els
recursos possibles per tal de defensar la unitat nacional.
SALLÉS, «El TC: La Llei del
Referèndum vulnera la indissoluble unitat de la nació espanyola».
ROIG, «Procés sobiranista i Tribunal
Constitucional. Anàlisi d’una impacte recíproc», p. 24-61.
BODIN, Les Six Livres de la
République.
SIEYÈS, Qu’est-ce que le Tiers état?
ROUSSEAU, Du Contrat Social ou Principes du droit politique.
ROMERO DE TEJADA, «Por qué hemos llegado hasta aquí Geopolítica y política de la cuestión catalana».
SCHMITT, Teologia política.
