dimecres, 23 d’octubre del 2013

La “doctrina Parot” i el desprestigi de les institucions


Darrerament l’estat espanyol no presenta símptomes de gaire prestigi institucional. Quantes institucions podem dir que funcionen bé? El col·lapse institucional en el cas de la doctrina Parot es reflecteix en una interpretació  de l’aplicació del codi penal que com era de preveure no ha estat avalada pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Més enllà de posicionaments jurídics i polítics concrets, i dels fàstics que ens puguin fer algunes persones que poden sortir en llibertat, hi ha un principi essencial de l’estat de dret que és el de la irretroactivitat de les disposicions desfavorables o restrictives dels drets. L’anomenada doctrina Parot va ser un intent de fer dir als jutges, en la fase d’aplicació de la llei, allò que aquesta no deia. Quan es va reformar el codi penal el 2003 el legislador va endurir el règim de sancions penals, tendent a un compliment més íntegre de les condemnes. Però en els casos anteriors, no podia aplicar-se un criteri sobre el que no es podia tenir un coneixement previ, ni una expectativa. El TEDH ha protegit la persona privada de llibertat il·legalment, com no podia ser d’una altra manera.

Al meu parer, el més criticable d’aquesta situació és la deixadesa de funcions del Govern i de les Corts Generals. Ara, el Govern central sembla que torna a rentar-se les mans, com si no anés amb ell, dient que és un tema propi de la independència dels jutges. I la política criminal? I la lluita antiterrorista en el marc del tan esmentat Estat de Dret?  En pocs mesos el TEDH ha tombat dos temes especialment sensibles per als drets humans a l’estat espanyol: els abusos de les hipoteques i la irretroactivitat de les sancions penals.

Costa creure en les institucions espanyoles, perquè no es respecten els criteris més elementals de l’estat de dret. I a sobre alguns s’omplen la boca de la paraula constitució, quan són els primers en vulnerar-la. Necessitem governants que compleixin la constitució, de la que s’omplen la boca, com en el cas del nostre “dret a decidir”. No serà que no s’esforcen en fer interpretacions realment constitucionals que respectin els drets de les persones?

Els abusos en l’aplicació de la llei penal són inadmissibles perquè justícia no es revenja, l’aparició estel·lar d’indesitjables terroristes i de delinqüents de la pitjor condició traumatitza a la bona gent, i des d’Europa es  reclama un principi central de tota societat civilitzada com és la seguretat jurídica.  L’ombra del Quixot planeja arreu.


dijous, 3 d’octubre del 2013

Acció humana i responsabilitat social de la persona. Deu proposicions.

(*)  
A les següents línies em proposo aportar algunes consideracions sobre l’acció humana  com a propiciadora de la responsabilitat social de la persona. Entenc que la persona té una vocació de transcendència en el si de la comunitat a la que ha de servir, què permet el seu màxim desenvolupament, en la línia del personalisme comunitari. Avui, quan ens assetja una deshumanitzadora crisi no tan sols econòmica sino de valors humans, la reflexió sobre què podem fer per tal de millorar i “humanitzar” el nostre entorn vital em sembla especialment important.
Com a punt de partida voldria emmarcar les meves reflexions en el següent context:
L’acció humana s’ha d’orientar a “fer el bé” als altres, i a un mateix, la qual cosa comporta saber què és el bé comú, que no és la suma dels interessos particulars sinó un interès general, del cos social, de la comunitat. Tampoc és necessàriament un bé determinat per la majoria i prou, atès que caldrà respectar l’existència de minories, òbviament com a tals minories. D’altra banda, l’acció humana s’orienta molt sovint al “tenir” i no sempre a l’”ésser”, i sembla útil reorientar la seva prioritat envers el “benésser” més que el benestar. A més és important l’omissió, orientada a no molestar, a deixar fer, o fins i tot la “comissió per omissió” en casos d’especial vinculació d’una persona amb un altra.
L’acció humana ha de ser responsable.  La responsabilitat es  desenvolupa de forma individual (personal) però també col·lectiva (en el si de grups humans, com l’empresa o la família, entre molts d’altres).
L’acció humana ha de centrar-se  en l’ésser, de manera que així permeti el desplegament de la intel·ligència en tots els àmbits: racional, emocional, espiritual.
L’acció humana responsable és aquella que fa possible el “retorn” de la persona a la col·lectivitat, com “acció de gràcies” per així construir un país amb qualitat humana.
Des de les premisses anteriors, proposo les deu idees següents:
1.- Avui l’acció socialment responsable més important és “ajudar els altres”, qui pateix, qui viu en soledat, etc. Així, la màxima acció humana socialment responsable és l’amor, i viure  la caritat, per a fer possible la “civilització de l’amor” i el mandat evangèlic d’estimar-nos uns als altres.
2.- Cal preocupar-se per tal de construir la pròpia personalitat. Aquesta és una acció sobre un mateix. Cal que tinguem cura de nosaltres mateixos, i que ens cultivem (educació) de la forma més integral possible (intel·ligències múltiples) i en especial que no obliden la capacitat d’introspecció per a cercar la pau interior. Avui ens urgeix saber estar sols i en silenci, com aspectes constructius de la vida.
3.- L’emprenedoria és cabdal. Vol dir, tenir iniciativa per intentar crear riquesa, treball, i sempre ser conscient del retorn que hem de fer a la societat que ho ha permès, perquè els altres s’han esforçat per mi. Cal superar la cultura del subsidi, i posar en valor elements com la iniciativa privada a l’economia, el principi de subsidiarietat, o l’ètica en els negocis.
4.- Hem de construir relacions humanes sòlides i duradores. Ens urgeix superar el món líquid (Baumann) que no permet gaudir d’estructures amb un capital humà i social de qualitat i amb estabilitat.
5.- Hem d’intentar no viure tan de pressa. Recordem el moviment “slowly” als USA. Cal ser més conscients de tot allò que vivim, ser més reflexius. No per fer moltes coses serem més feliços ni ajudarem més als altres. La tranquil·litat existencial és un valor imprescindible per a desenvolupar accions humanes socialment responsables. La serenor i el seny són essencials per a viure amb més profunditat.
6.- Necessitem ésser competents, no tan sols competitius. Per tant, no podem caure en enveges, en la indiferència envers els altres, en l’agressivitat o en les comparacions permanents.
7.- Hem de treballar a favor del canvi social real. Es a dir, per un “nou paradigma postmaterialista” que comporti una manera diferent de viure (no pretendre com a màxima aspiració el trinomi immediat cap de setmana-cotxe-casa), lluiti amb eficàcia contra la corrupció i la prepotència tan comunes a la nostra societat, que superi l’actual col·lapse institucional en el que ens hem situat al vell continent. Certament, tinc la sensació que avui hi ha una crisi sistèmica sobre la manera de viure que ens obliga a un replantejament global si volem fer alguna proposta socialment responsable. Tot i reconèixer la gran quantitat de persones que fan el bé.
8.- S’ha d’introduir a les nostres vides el sentit de l’agraïment. Ser agraït és una gran qualitat humana, com ho és situar la vida en l’àmbit dels deures i no tan sols dels drets. Per exemple, no podem parlar només del fet de pagar impostos, és a dir, ésser contribuent com a  fonament dels nostres drets. Això és cert i molt important, però cal dir-ho després d’assumir que primer hem de donar gràcies per tot allò que els altres han fet i fan per mi, tant des de la societat com en el seu cas des de les instàncies polítiques.
9.- Els mitjans de comunicació han de ser socialment responsables de llurs informacions. Recordem que el dret a la informació recau només sobre la veracitat. Hem de perseguir i denunciar el terrorisme informatiu i  les calumnies gratuïtes.
10.- Cal que posem en el centre de tota la vida la persona humana. No els mercats, les estadístiques, la macroeconomia... I una persona estructurada, en comunitat (família, nació, àmbits de socialització formal i informal), vinculada (amb sentit del compromís), centrada en una cultura del sí i un llenguatge positiu, amb drets i deures, amb cultura i intel·ligència, amb una clara vocació per passar dels lligams merament societaris als comunitaris.
Heus aquí algunes idees que espero serveixin per a una meditació assossegada i per accions humanes responsables. En tot cas, aquesta és la meva esperança.




[*]  Guió de la conferencia-col·loqui impartida per l’ autor amb el títol “Acció i responsabilitat social de la persona” a l’Aula Mounier del dijous 18 d’abril de 2013, a la Sala Sant Jordi. Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).