diumenge, 19 de desembre del 2010

Avantpassats

He estat visitant indrets on havien viscuts els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una petjada, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.

Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara si. I em fa pensar, el fet del pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, del naixement fins la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada, o potser en molts casos mes aviat amb una tendència a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha fet arribar fins el present.

En aquestes dates prenadalenques, em sembla bo recordar el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans i cristians, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent, guiada per la llum que es fa present per Nadal.

I sento així un profund respecte per la història, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura què ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri...

dissabte, 11 de desembre del 2010

Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves

I.- Presentació
Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor entén que els joves representen un camí d’aventura, i alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la condició central de la persona humana. Mounier defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de “l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal, de la vida interior de cadascú.
Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre la condició humana, voldria aportar idees en la línia de posar en relleu alguns dels problemes que presenta la joventut d’avui, per tal de passar després a comentar les propostes que Mounier planteja al llibre que ens ocupa.
II.- Joves o joventut?
En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels joves no és el mateix que parlar de joventut[1]. Avui es parla de la joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals poden tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68), la revolta enfront les institucions (fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció, pot projectar el seu futur i la seva esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut amb un món molt diferent de les anteriors. Un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media -que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz[2]-.
S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i per tant sense eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema troben el camp abonat.
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme[3].
En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació - educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política.[4] Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
----------------------
[1] Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.
[2] C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
[3] Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.
[4] ob. cit. p. 215 i ss.

dimecres, 8 de desembre del 2010

La democràcia, entre el parlamentarisme, els partits i les persones

Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge 28 de novembre, caldria tenir en compte alguns elements de reflexió, amb el desig i l’esperança, ara més factible, de tenir un país més normalitzat, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on allò més important sigui sumar escons, com va esdevenir amb el darrer tripartit, amb independència de guanyar les eleccions, autèntica perversió de la democràcia, malgrat el sistema parlamentari, i una ofensa en tota regla a molts electors.
Efectivament, els darrers temps ens han portat un ús abusiu dels pactes i acords pre o postelectorals, que desvirtuen el sentit de la democràcia pel que fa al respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. Els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
Cal recordar també que Catalunya encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaríem aspectes com ara la llei d’Hondt que afavoreix els partits més votats, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima del 3% a cada circumscripció, les quals condicionen els resultats electorals, perquè com es diu sovint les lleis electorals no són neutres.
D’altres aspectes són realment millorables com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col•lectiu que no pas en el país i en les persones.
Avui cal construir la democràcia des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. Necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica. La democràcia necessita vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest poble. La participació és, per tant, una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia, fins al punt que ens podríem preguntar si té sentit un sistema democràtic sense participació -sense ciutadania activa- i sense persones demòcrates -persones que visquin i es creguin els principis democràtics-.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana. Desitgem que l’etapa que ara comença s’orienti més decisivament envers aquesta direcció.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Amb Benet XVI a l'aeroport

He seguit el viatge del Sant Pare a Santiago i a Barcelona. He vist un Papa pelegrí, senzill, i admirador de la bellesa al servei de la fe. Un home bo que s'acosta als més desvanguts, els més estimats per Déu. Hi vaig anar al comiat a l'aeroport de Barcelona. Gent vinguda de diversos indrets corejaven el seu nom i onejaven banderes, moltes de catalanes.
De la seva visita em va impactar la profunditat dels discursos. Un Papa teòleg que sap arribar a gent de tota condició mitjançant el gran do de la paraula. La paraula de Déu. Uns discursos en els que destaca per primer cop en un Sant Pare l'ús ampli de la llengua catalana. Això mostra una vegada més la implicació de l'Església amb el país. Ara podem considerar que s'obre una nova etapa de més sensibilitat i justícia envers Catalunya, i de major comprensió del que significa no tan sols la seva llengua sinó la seva particularitat dins l'Estat espanyol i al món.
El Sant Pare ens ha portat el llenguatge de l'amor, en el pelegrinatge de la vida, en la comtemplació de l'obra ben feta, en la donació als altres. Un llenguatge positiu molt necessari a la nostra societat, massa sovint sense un rumb definit.
De la visita del Sant Pare a Barcelona, em quedo també amb la imatge d'aquells que no volen entendre què és una visita pastoral d'aquestes característiques; la dels materialistes de sempre, que no tenen capacitat per a copsar l'home en tota la seva dimensió.
Finalment, un sentiment de gratitud. Barcelona s'ha fet present al món, però no per raons comercials o d'espectacles multitudinaris, sinó per la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família. Amb aquest fet, el discurs dels valors morals i espirituals s'ha fet també present. Desitjo que aquesta visita doni molt de fruit.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Una juventud violenta (Joan Pere Viladecans, pintor, a La Vanguardia del passat 5 de novembre de 2010)

Després d'algunes experiències personals que es van comsumar el passat dia 4 de novembre, m'ha interessat aquest article, que reflecteix força bé aspectes que també he pensat sobre una part (això sí, només una part) de la nostra joventut, lamentablement massa desconnectada del missatge constructiu de país, i a la qual sembla no arribar tampoc el testimoni de determinades conviccions. Caldrà treballar molt en aquest front:

Van como si fueran presos: detrás camina su sombra, delante su pensamiento ¿Pensamiento?
Habitan la madrugada, se arremolinan en esquinas y desahucios propicios. Andan huecos, con la mirada opaca, vaciados de vida, de ilusión. Huelen a bronca y a insolencia. Deambulan vestidos de fealdad y ocio, quizá también de paro. Creen haber nacido sin futuro y se conforman con un presente convulso. Tomados de uno en uno son más bien poco, pero en la cobardía del grupo, son devastadores. Son jóvenes, son violentos; odian auna sociedad imperfecta, mejorable, pero que nunca ha sido tan permisiva, tan blanda, tan poco beligerante con los que pretenden socavarla. ¿Son hijos del aburrimiento que quieren vivir la excepcionalidad de la violencia? ¿No toleran las imperfecciones de la democracia? ¿Son víctimas de la desideologizacióny de la doctrina del consumo? Quizá. Y de una sociedad que premia el tener y no el ser. Y también de unos progenitores con mala conciencia que, sobre todo en las clases altas y medias, fueron progresistas de salón. Que ni pudieron ni quisieron inculcar ningún valor porque ellos mismos habitaban la frivolidad. Y luego el desengaño. A demasiados europeos aún les fluye por el alma la mandanga del 68. Aquí tuvimos a los burguesitos de la gauche divine con su riñón afelpado, el hígado encurtido y su onanismo político-cultural. En Italia tenían al millonario editor Feltrinelli, víctima de un explosivo que colocaba en un cable de alta tensión. Unos y otros: un cóctel de contradicciones. En la pared el Che y la instantánea mítica de Cohn-Bendit; y esperando en el banco, los intereses. La libertad y la democracia tienen amigos verdaderos, y entre ellos quisiéramos estar todos ¿Todos? Pero también tienen amigos falsos, perversos que intentan confundirnos con su supuesto amor por la libertad, cuando en realidad quieren aprovecharse de ella y subvertirla. Quizá estos jóvenes violentos son los tontos funcionales, la force de frappe de poderes oscuros, totalitarios, que siembran su futuro. La violencia siempre en la antesala de los desastres. Demasiados recuerdos antiguos y una excesiva organización para unos simplesefluvios juveniles ¿Son antisistema? ¿De qué sistema? ¿Cómo y para quién? Pues bien, a trabajar por él, pero con razones y diálogo. Y entendimiento.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Els objectius de desenvolupament del Mil.lenni


Deu anys després de la “Declaració del mil•lenni” cal tenir en compte que els objectius que es preveien per al 2015, per tal de reduir la misèria, la fam, les malalties, i la mortalitat infantil no es podran donar. Els darrers informes sobre aquests objectius no són gents animosos. L’ONU ha tornat a posar sobre la taula la urgència d’assolir aquests objectius per tal de fer sortir la humanitat de la misèria, però la crisi econòmica ha frustrat moltes expectatives. Recordem que es plantejava reduir a la meitat les persones amb ingressos inferior a 1 dolar al dia, o la reducció de la mortalitat infantil fins a cinc anys en dues tercers parts.
Els darrers mesos ha pujat de 55 a 90 milions de persones més del previst la xifra de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, s’han reduït els pressupostos per l’assistència social i per al desenvolupament, i l’accés als medicaments és cada vegada més costós en molts indrets del planeta.
Deixant de banda l’optimisme inicial desmesurat d’alguns plantejaments, i la confiança amb la reducció del deute extern, l’ajuda al desenvolupament al tercer mon, o les condicions d’un comerç mundial més just, en destaca l’anàlisi excessivament econòmica, que ha calgut revisar amb l’actual crisi econòmica i financera. I com sempre, el repte de millorar el capital humà i social dels països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats resta pendent com a factor de progrés no necessariament lligat només a plantejaments econòmics, sinó també a condicions no materials, com ara les culturals, espirituals i totes aquelles que forneixen una concepció de la vida lligada a la mateixa dignitat de la persona. Caldrà continuar treballant.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El dret a la pau

Els darrers dies s’ha celebrat a Barcelona i d’altre ciutats de Catalunya, la XXVena Trobada de pregària per la Pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi, amb un plantejament hereu de l’esperit de la pregària franciscana i de la trobada que impulsà ja fa uns anys el sant pare Joan Pau II. La frase que resumeix aquest esperit és : “Senyor, feu-me un instrument de la teva pau”. O “Si vols la pau , pacifica el teu cor”.
Jo ara només voldria afegir la reflexió següent: la pau té molts matisos. En un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida.
Ara bé, la pau també s’expressa en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. D’aquesta manera, la lluita per la pau, esdevé quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, individual ni social.
En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment al més febles o desafavorits. Es per això que la lluita per la pau és també una lluita per la llibertat.
La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions, és personal i col·lectiva. Comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social -entre altres mecanismes, mitjançant el dret- és certament inútil.
Però més enllà de l’Estat ens trobem amb el problema de l’absència d’un ordre supraestatal que sempre ha comportat grans inseguretats, Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre Estats.
D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història.
Davant d’aquesta situació es fonamental reivindicar una cultura de la pau i una educació per la pau.

dissabte, 25 de setembre del 2010

CARTA QUE EL NEW YORK TIMES NO VA A PUBLICAR!





Abril, 2010 .
Querido hermano y hermana periodista:
Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero. Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían de ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes. No hay palabra que justifique tales actos. No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos. Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.
Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en detalles la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de USA, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta odio. ¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...
No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y la ONU. No es noticia que un sacerdote de 75 años, el P. Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como P. Stefano, tengan casas de pasaje para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio. Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados.
No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a cero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar. No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.
No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve. La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece. No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura… Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido. Sólo le pido amigo periodista, busque la Verdad, el Bien y la Belleza. Eso lo hará noble en su profesión.

En Cristo, P. Martín Lasarte sdb.

Saludos...








dissabte, 18 de setembre del 2010

Una conversa sobre els tres-cents anys del Santuari de Puiggracios

Parlo amb en Jordi, un estudiant de la Universitat. Em comenta que sí, que coneix Puiggracios, més ben dit, el Santuari. Em parla de les monges, de l’acolliment que fan. Em comenta que hi va anar fa temps amb uns companys. El record que té es és molt bo. Transmet emocions profundes: les monges són bona gent. Saben acollir.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Davant les noves eleccions al Parlament de Catalunya

Escric aquestes ratlles mentre espero que el President Montilla convoqui d’una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’esperança que mai més a casa nostra s’instauri l’anormalitat de voler formar un govern en contra de la voluntat popular, i amb la pretensió fins i tot de destruir la força política més votada. Amb l’esperança de tenir un país normal, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on el que importi sigui no tant guanyar les eleccions com sumar escons, autèntica perversió de la democràcia i una ofensa en tota regla als electors.
La democràcia cal construir-la des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. No es pot governar per exemple en contra de la majoria de la població o si mes no dels electors, mitjançant pactes i acords pre o postelectorals que desvirtuen radicalment el sentit de la democràcia i del respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica que pronunciem dins el discurs d’allò políticament correcte. La democràcia necessita, curiosament, vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest públic, on és el “demos”. També tenim avui el repte de vincular més bé la democràcia amb l’opinió pública, què no és tan sols l’opinió publicada, la dels mass media, o la dels grans grups de pressió.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència ésser més personalista, més humanista, o simplement deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana.
Les reflexions que voldria aportar afecten a tres conceptes: a) la representació: b) la participació; c) la persona. Com a condició prèvia als tres àmbits, cal recordar una constatació, i és que la participació és una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia política i social. Aleshores, ens podríem preguntar, fins a quin punt pot existir un sistema democràtic sense participació (sense ciutadania activa) i sense persones demòcrates (persones que visquin i es creguin els principis democràtics)?
Passen a comentar breument els conceptes esmentats.
a) La representació.
La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. D’altra banda, els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
b) La participació.
Em sembla una obvietat afirmar que cal passar a una democràcia governant, i no tan sols gaudir d’una democràcia governada. Cal deixar de tenir por a tècniques complementàries de la democràcia representativa -que és la gran opció de l’Estat constitucional espanyol- de democràcia més directa. Per què hi ha qui té por dels referèndums i de les consultes populars? Quin mal fan a la democràcia? D’acord que segons la legislació actual la convocatòria és del govern central, però si aquest vulgues se’n podrien fer més. Si no se’n fan més és perquè fan por, i jo diria que també es penós veure com s’escenifica la cerimònia de la confusió entre allò que no interessa políticament i una pretesa inconstitucionalitat de les mesures. Mentrestant a Catalunya, ens hem d’inventar expressions eufemístiques, com el “dret a decidir” quan tothom sap que estem fent referència al dret a l’autodeterminació.
c) La persona
Anem a parar així a la qüestió cabdal de tota reflexió política, si més no des dels plantejaments personalistes i humanistes, que són els que m’interessen. Penso que hem de reivindicar un model de persona i per això és important no oblidar uns quants elements: entre d’altres podem parlar de l’educació cívica; superar la moral de la desvinculació, de l’individualisme i del materialisme; reforçar el capital humà i social (estructures familiars sòlides, incrementar la inversió en I+D+I per a forjar un teixit humà i social del país que respongui a les demandes dels nous temps, preocupació per la responsabilitat social corporativa, etc); reivindicar polítiques públiques a favor de la persona i lluitar contra l’enginyeria social que pretén canviar l’antropologia humana a cop de lleis i talonari; rebutjar el multiculturalisme com a “tabula rasa” de la història i de la comunitat nacional; incorporar una moral dels deures abans que dels drets; definir els límits a la tolerància.
De tot el que he dit només em resta una darrera idea: encara hi ha molta feina en la tasca sempre inacabada de fer país i de construir Catalunya; una feina que és política però que també és personal i social. Per això, a banda de fer política ens hem d’interessar per fer país, i fer-ho no des de qualsevol perspectiva, ni per només guanyar eleccions, sinó per a construir un país que pagui la pena, amb valors sòlids, i amb persones que se sentin orgulloses del país que tenen.





dimarts, 3 d’agost del 2010

No tenim dret al paisatge


Aquest dies d’estiu podem passejar amb tranquil·litat pels nostre pobles i ciutats. Una reflexió que a mi em ve sovint al cap quan passejo és que a Catalunya tenim un medi ambient, un entorn, força malmès i millorable. Hi ha un excés de construcció per tot arreu, com ho corroboren els estudis que diuen que la superfície urbanitzada al nostre país ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys.

Aquesta situació ha comportat canvis importants en les condicions de vida, i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada. Per exemple, d’una banda, interessa vendre cotxes, que contaminen, i el govern n’aprova ajuts en aquest sentit, però d’altra augmenta la preocupació per les greus conseqüències mediambientals de la pol·lució i s’atreveixen a prohibir-nos anar a una determinada velocitat..

El cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric, amb avaries greus i augments descomunals de les factures. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües, en rius com el Besòs o el Congost, atès que s’han multiplicat les depuradores. Els boscos, però, es troben normalment força abandonats, i presenten greus perills d’incendi perquè les pluges de l’hivern han fet créixer molt els matolls.

La destrucció progressiva del paisatge natural i tradicional és un fet que hem preocupa. Amb els anys van desapareixent pràcticament tots els indrets que han identificat la meva vida. La pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats o gairebé no té aturador. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. La construcció i les obres públiques –sovint promocionades des dels estaments oficials- no sempre ho fan paral·lelament als serveis socials ni al benestar general que en derivaria d’una bona socialització, la mobilitat es fa cada vegada més difícil, i la cultura del cotxe i de la carretera creixen arreu. El camió com a opció prioritària de transport de mercaderies tindrà avantatges però crea situacions de perills inadmissibles en determinades carreteres que porten a les zones industrials que tot poble ha de tenir.

L’actual model de vida, que es podria definir així com el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres, s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’actual crisi econòmica per a propiciar un canvi de model. Ens va el futur.

Mentrestant veig com s’ha trinxat tot el centre de La Garriga. Suposo que alguns al·legaran que tot es fa en nom del progrés i del benestar. D’altres veiem com el paisatge tradicional desapareix. I amb ell el concepte de persona que sembla defensar-se és “l’home sense atributs”, sense història, sense arrels, sense passat, sense dret al paisatge. Tot es renovable, en nom del progrés (real o decadent). Penso que és una opció política i vital defensar que cal canviar-ho tot, que tot estigui sempre en obres, perquè així l’home té més dificultat a aferrar-se a elements previs o superiors a la seva existència. Darrere tanta obra, hi ha una concepció de l’home. Una concepció que no comparteixo.



divendres, 30 de juliol del 2010

Derechos y deberes

La Constitución española de 1978 representó un paso adelante muy significativo de cara al reconocimiento de los derechos fundamentales de las personas. Puede afirmarse que uno de los objetivos de todo texto constitucional es garantizar un catalogo de derechos y libertades para los ciudadanos y grupos sociales, aspecto que en términos generales se ha conseguido, aunque siempre se debe mejorar en este campo. En lo referente a los deberes, hay que recordar que todo derecho tiene como contrapartida un deber, que el ejercicio de los derechos no es ilimitado, y que, por consiguiente, ha de ser responsable. Entendemos que si bien el año 1978 con la aprobación de la Constitución fue el tiempo de los derechos, hoy más de treinta años después nos hallamos ante el tiempo de los deberes.
La Declaración Universal de los Derechos Humanos, de 1948, sostiene en su art. 29.1 que “toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad”. Por su parte, la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea (integrada en el Tratado de Lisboa), nos habla en su preámbulo que el disfrute de los derechos “implica responsabilidades y deberes tanto respecto de los demás como de la comunidad humana y de las generaciones futuras”. En definitiva, la democracia como sistema político pero también como forma de vida se ve directamente influida por el establecimiento de deberes en el marco de una cultura de la responsabilidad. Consideramos que hay que introducir en el lenguaje colectivo la referencia a los deberes. Aquí trataremos de los deberes constitucionales como deberes cívicos, desde la premisa de que es urgente su tratamiento para la construcción de la comunidad, y para una vida personal plenamente respetuosa con el entorno social. El olvido de esta premisa es preocupante puesto que provoca una concepción de la desvinculación de la comunidad, de la falta de respeto por los demás, o del denominado “abuso de los derechos” (yo ejerzo mis derechos con total despreocupación de los demás). Hoy, es preciso aprovecha la crisis económica para extraer de esa vivencia nuevos valores, un nuevo lenguaje más cooperativo, y nuevas actitudes más responsables en relación con la comunidad.
Relacionado con lo anterior, propugnamos un civismo no impuesto por los poderes públicos, sino libremente asumido desde la libertad y la responsabilidad individuales. La ciudadanía ha de ser consciente de sus derechos y deberes, de forma libre, crítica si cabe, pero de forma responsable, participativa y solidaria. La convivencia en libertad exige una buena educación, puesto que “vivir es convivir”, como dijo Aristóteles (Política). La convivencia ha de reconocer el pluralismo, en el marco de una forma de vida cada vez más globalizada, pero al mismo tiempo celosa de la identidad colectiva, y un multiculturalismo que no puede interpretarse como una “tabula rasa” que desconozca el pasado.
El establecimiento de deberes no puede dejarse unilateralmente al Estado. La familia y otras formas de socialización han de jugar un papel importante. Recordemos aquí la celebre obra “De officiis” de Ciceron, dedicada a su hijo Marco, que trata sobre los deberes, auténtico tratado de virtudes cívicas y de ciudadanía.
Hay que tener presente también la “ Declaración de Responsabilidades y Deberes Humanos”, en el marco de la UNESCO y con el apoyo del Alto comisionado de los Derechos Humanos de la ONU. Proclamada en 1998, para conmemorar el 50 aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, es conocida como declaración de Valencia por acordarse en esa ciudad. La misma propone de forma ordenada una serie de deberes y responsabilidades tanto colectivas como individuales con objeto de llevar a la práctica lo preceptuado en las declaraciones internacionales de derechos humanos. Se parte de la constatación de que una vez proclamados los derechos, corresponde ahora implantar los deberes para un mejor goce de aquellos. En todo caso, los poderes públicos, las organizaciones sociales, y los ciudadanos comparten la responsabilidad de la garantía y promoción de los derechos humanos (en concreto se habla del derecho a la vida y a la seguridad humana, a un orden internacional justo, a la participación en los asuntos públicos, a las libertades de opinión, expresión, reunión, asociación, religión, el derecho a la integridad física y moral, a la igualdad, a la protección de las minorías, de los niños y ancianos, al trabajo y la calidad y nivel de vida, a la educación, las artes y la cultura, y al del respeto a lo establecido en la propia declaración). De los derechos anteriores se deducen deberes.

dissabte, 17 de juliol del 2010

El Tribunal Constitucional com a problema


El passat dilluns dia 28 de juny al vespre, al setè intent, després de quatre anys, el Tribunal Constitucional va emetre sentència en relació amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Era la primera vegada en la història de l’actual democràcia espanyola en què el Tribunal Constitucional jutjava la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, per les dues Cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) i finalment pel poble de Catalunya enreferèndum.
L’Estatut es va fer sense un mínim sentit de país. Cada partit va afegir-hi el seu punt de vista, donant lloc a un text de lectura difícil i carregosa. Tot i així, aportava elements molt importants per tal d’avançar en les competències de la Generalitat, en el règim lingüístic, en una concepció més integradora de la pluralitat i fins i tot plurinacionalitat d’Espanya, en un finançament més just, o en una reforma de l’Administració de Justícia més sensible a la llengua i al dret de casa nostra, entre molts altres elements, com l’arrelament en la història, en la cultura, en els fets diferencials de la nació catalana. Amb tot això, el PP, que no va poder consensuar el nou Estatut del 2006, va actuar encès i amb malfiança i va impugnar bona part dels articles de l’Estatut, fins i tot, cal recordar-ho, abans d’entrar en vigor. No va esperar ni a això, i va intentar aconseguir per aquesta via allò que no havia aconseguit mitjançant la política.
El Tribunal Constitucional es va convertir en una arma política, sense miraments, tant pel PP com pel PSOE. El van deslegitimar, perquè dels dotze membres només han pogut dictar sentència deu —n’hi ha un de mort i un de recusat— i d’aquests, quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys i mig. L’Estatut ha estat retallat perquè es declaren inconstitucionals 14 preceptes, i 27 són sotmesos a interpretació, entre altres disposicions que es veuen afectades. Però el veritable problema per mi és que allò que es va aprovar fins i tot en referèndum, ha estat retallat, rebaixat i malmès
per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat moral. Mai no hauria hagut de passar una cosa així. I enfer-se, la Constitució democràtica,que Catalunya tant va contribuir a edificar durantla transició, ha vist trontollar els seus fonaments.
Ara, entre retall i retall, els ciutadans de Catalunya, el continuarem aixecant, però espero i desitjo que amb la lliçó apresa de com no s’han de fer les coses. El poble ha de tornar a parlar, en unes eleccions en les quals —si us plau— deixin governar el qui guanyi. Mirem de tenir un país de més qualitat, amb alguna deferència envers la majoria electoral. Si a Catalunya els perdedors governen perquè sumen, de què ens estranyem ara de la retallada que ens ha fet el Tribunal Constitucional? Ens urgeix tornar a la democràcia, per tal de restablir el sentit de país. Aquesta és una bona reacció a una sentència lamentable, i a un malson massa llarg.

dilluns, 14 de juny del 2010

Presentació del llibre "Civisme i Llibertat"

Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre Civisme i Llibertat que es farà el dimarts 15 de juny, a les 18 hores, a la sala de premsa de la planta baixa de l’edifici El Viver (plaça Assemblea de Catalunya, 9-12). Aquest llibre recull les intervencions dels participants al Seminari sobre civisme i llibertat que es va celebrar al Museu de Badalona del 25 al 27 de febrer de 2009 sota la direcció de l’Ajuntament de Badalona i el Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat, del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

diumenge, 13 de juny del 2010

Crisi econòmica i temps de canvi

La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint en la vida real i quotidiana de les persones. Per tant, si en l’àmbit financer caldrà fer ajustaments per tal de reduir la despesa pública i el dèficit de l’estat, cal no oblidar que el repte més transcendental consistirà en saber adoptar mesures per dinamitzar l’economia i crear nova ocupació.
L’atur és un problema humà de primera magnitud, una autèntica tragèdia, i l’insòlit índex de l’estat espanyol un greu escull per a superar l’actual situació. A mesura que augmenta la inseguretat laboral esdevé més important la tasca de Càrites i altres entitats assistencials, perquè la crisi està afectant de manera molt directa persones vulnerables, com ara parelles joves, moltes de les quals en pocs mesos han vist com s’han empobrit fins a límits insospitats, en perdre la feina, no poder pagar la hipoteca o esdevenir aturats de llarga durada.
Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han portar fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la mànega. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure els darrers anys, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’esser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competivitat i la qualitat, en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes. Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu, de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que per tant tingui en compte elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat. Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, del sector públic i del privat.
D’altra banda, la confiança amb els gestors públics està arribant a uns nivells baixíssims La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació, hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. La crisi econòmica ens ha caigut al damunt i sembla que gairebé ningú ha fet els deures. A tota Europa, però a Espanya encara és més patent. Els habitants de la zona euro ens adonem que som més pobres, que l’Estat del benestar construït amb l’esforç de generacions passades i presents, està fent fallida. I el que es més important, la nostra manera de viure, la de ciutadans europeus, s’està posant en entredit. Mentre tant, el discurs dominant és el d’un cert fatalisme, i no sembla que ningú vulgui assumir cap responsabilitat per tot el que està succeint.
El cas de Grècia i més recentment el d’Hongria, en que s’han maquillat els comptes públics, i mentit sobre la situació real de l’economia, no ajuden de cap manera a recuperar la confiança en els gestors dels afers econòmics. La situació espanyola no és tampoc com per restar massa alegres. Però si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, que les mesures que cal prendre per reordenar l’economia ja no son cosa dels Estats tots sols. La crisi és global, per això la sensació d’una certa tutela sobre les mesures que s’estan prenen a Espanya i a Catalunya els darrers temps. En termes humans però, és temps de tornar a defensar valors sòlids, com els valors cristians que han fet Europa, tot redescobrint la força constructiva de les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), i cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temperança). Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home, i de la seva transcendència.

dimecres, 26 de maig del 2010

Seminari: Llibertats, Seguretats i Civisme. Dissabte 5 de juny.


Organitza "Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy"

C/ Mallorca, 277 2on B. 08037 Barcelona. Tel. 93 487 30 91
mail: info@personaidemocracia.cat

web: www.personaidemocracia.cat


Seminari LLIBERTATS, SEGURETATS I CIVISME



Lloc: Blanquerna. Facultat de Comunicació - Universitat Ramon Llull. C/ Valldonzella, 23. Barcelona

Data: Dissabte, 5 de juny 2010. 10:00 hores.


Amb la col.laboració de:

Departament de Ciència Política i de Dret Públic
Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat
i
Blanquerna-Universitat Ramon LLull


Introducció: La preocupació per la inseguretat no pot deixar de banda el respecte dels drets fonamentals i de la idea de llibertat. El civisme constitueix el marc de drets i deures que cal respectar avui, en tots els ordres de la vida.

El debat que ha ocupat les societats democràtiques, especialment les europees, sobre l’equilibri entre seguretat i llibertat es veu ara superat per la proposta d’introduir el civisme com a assumpció personal de responsabilitat envers la comunitat. Es proposa reflexionar sobre la necessitat de gaudir d’una ètica, en la actual societat complexa i heterogènia, tot tenint en compte els valors i les arrels que informen la nostra cultura.

Per altra banda, de la mateixa forma que cal parlar de llibertats com a concreció veritable de l’autèntica llibertat, el concepte de seguretat es plasma en diferents àmbits de la vida en societat i les persones experimenten voluntats i interessos no sempre fàcils de conciliar: s’aspira a gaudir dels drets propis i generals en un entorn de garantia que, en principi, ha de ser tutelat per l’estat, únic legítim ostentador del recurs a la força.

A més, en l’actualitat, la demanda ciutadana de seguretat –entesa com a ordre públic i com a garantia de l’estat de dret – s’ha anat ampliant cap a una nova concepció que tendeix a reclamar, també, la previsió, prevenció, coordinació i atenció de tota mena de contingències – antigues i noves -que amenacen la percepció d’un entorn segur, estable i previsible en la vida de les
persones.

Qüestions que es plantegen:

- Son els valor cívics la resposta a la clàssica confrontació entre llibertat i seguretat?

- Quin paper ha de tenir el civisme com a factor de responsabilitat personal en l’exercici dels drets i les llibertats?

- La garantía final de la seguretat ha de raure en una societat forta o en un estat ben organitzat?

- Es raonable – i sostenible - una expectativa de “seguretat total” davant tota mena de successos o contingències?

- Quin preu esta disposada la societat a pagar per gaudir de la sensació de que “tot està sota control”?


Per tal d’analitzar aquestes qüestions, PERSONA I DEMOCRÀCIA – JOAQUIM XICOY ha organitzat, amb la col·laboració de Blanquerna - Universitat Ramon Llull i el Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona, el proper dissabte 5 de juny, un seminari amb el següent

PROGRAMA

10:00 Benvinguda i presentació del seminari.

10:10 Ponència introductòria: “El civisme i els valors a la societat actual”.

Joan Lluís Pérez-Francesch. Professor de dret constitucional de la UAB.

10:40 Taula Rodona: Elements que condicionen el civisme a la societat actual

Manuel Milián Mestre. Periodista i escriptor.

Tomàs Gil. Cap de Policia de Sant Adrià del Besòs. Professor associat de dret constitucional de la UAB .

José R. Agustina. Professor de criminologia i de dret penal de la UIC.


11:40 Pausa - Cafè

12:00 Taula Rodona: Bones pràctiques per a una societat lliure i segura

Joan Dídac Gallardo. President de DYA Catalunya. Expert en seguretat.

Xavier Martorell. Regidor de Relacions Institucionals i Seguretat Ciutadana de Sant Cugat del Vallès. Ex- Director general de Seguretat Ciutadana.

Josep Cañabate. Secretari d’ISACA. CISA Auditor. Professor Associat UAB.

Modera: Andreu Cruañas. Director de “Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy”.


13:15 Cloenda: Jordi Sales. President de “Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy”

Aquest seminari està adreçat a legisladors, responsables polítics dels àmbits de Seguretat Ciutadana, Interior i Emergències, experts d’aquestes matèries , docents dels àmbits de la filosofia, el dret i les ciències polítiques i socials, comandaments policials i tècnics de Seguretat i Emergències.



Es prega confirmació a :

info@personaidemocracia.cat
o al telèfon 93 487 30 91 (Sra. Begoña Morán)




dissabte, 8 de maig del 2010

Reconeixement Emmanuel Mounier 2010

Liurament del Reconeixement Emmanuel Mounier 2010 a l'empresa Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa,

i
conferència - col·loqui

"UNA LECTURA DEL MANIFEST AL SERVEI DEL PERSONALISME PENSANT EN ELS JOVES"
Ponent: DR. JOAN LLUÍS PÉREZ FRANCESCH
Dijous, 20 de maig del 2010 a les 19h.
Lloc: Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar (C/Diputació, 231)
Institut Emmanuel Mounier Catalunya

http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com

diumenge, 11 d’abril del 2010

Presentació del llibre "El terrorisme global"

Presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil
Abacus cooperativa i l’Editorial UOC us conviden a la presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil
L’atemptat contra les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 va presentar davant de la mirada atenta del món una nova manera d’estendre el temor entre la població i els dirigents dels països: el terrorisme global. Les regles del joc havien canviat. El nou terrorisme se’ns presentava per televisió i en directe als espectadors de tot el món. Aquests fets van fer trontollar els fonaments de la societat occidental.
Des de l’atemptat de l’11-S, els països occidentals han hagut de crear noves estratègies antiterroristes per neutralitzar totes les possibles amenaces que apareixen. El terrorisme global presenta la resposta del món occidental, que es caracteritza per una aposta per la seguretat que sovint xoca frontalment contra l’estat de dret.
Amb la participació de:
Juan Antonio García Jabaloy, fiscal d’Eurojust
Josep Maria de Dios, degà de la Facultat de Dret de la UAB
Dia: dijous 29 d’abril. Hora: 19 h. Lloc: Abacus cooperativa Balmes. Adreça: c/ Balmes, 163 .

divendres, 5 de març del 2010

França aprova una llei que estableix el toc de queda als menors de 13 anys

A França s’ha aprovat una llei que generalitza el recurs al toc de queda per als menors de 13 anys. Els prefectes tindran aquesta competència, que afectarà els menors d'aquesta edat no acompanyats entre les 23.00 i les 6.00 hores si hi ha risc per a la seva seguretat, salut, educació o per raons morals.
La mesura no es nova. Diversos alcaldes ja han dictat resolucions per tal de prohibir la circulació de menors de 13 anys a l’estiu, quan vagin sols per carrer. La mesura afecta especialment a poblacions de la perifèria de París, de la Costa Blava i de la regió central.
L’objectiu sembla ser protegir els ciutadans dels constants robatoris que pateixen per part de bandes organitzades que utilitzen menors. A més, en època turística la imatge de les ciutats franceses es malmet per culpa de la inseguretat ciutadana. El fonament legal, però, és la protecció dels mateixos menors.
Quin món és aquest que fa ús de menors per a lucrar-se il·legalment o per a robar? Com pot ser que la joventut es dediqui a robar de forma massiva i arrossegui els més petits?
Es clar que les condicions de pobresa, d’exclusió social, de marginació, fomenten aquestes actituds. Per això cal lluitar fins el final per la integració i la cohesió social, tot evitant els “gettos”. Aquesta lluita és una responsabilitat dels poders públics però també de cada persona. Podem discutir si les mesures dictades són necessàries o adients, o potser no caldria haver arribat a tant, però la realitat és que no ens podem permetre el luxe d’acceptar com inevitable que els nostres joves (els joves europeus), es trobin desemparats, sense referències, abandonats a reaccions primàries.
D'altra banda, els adults no els hi oferim sempre valors i normes clares, amb tot el testimoniatge d’allò que diem, ni il·lusió, ni llenguatge positiu. Tenim un gran problema al davant i hem de ser valents per afrontar-lo.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Presentació del llibre: Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials i el seu director Joan Marcet
es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre de la col·lecció Grana, n. 27
Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

Intervindran
Jesús M. Rodés, secretari de l’ICPS, professor emèrit de la UAB
Josep M. de Dios, degà de la facultat de Dret de la UAB
Joan Lluís Pérez Francesch, professor de la UAB i coordinador del llibre
L’acte tindrà lloc dimecres 10 de març a les 19 hores a la seu de l'ICPS, Mallorca, 244, pral.-08480 Barcelona
Es prega confirmar assistència al c/e vidalqm@diba.cat
Barcelona, febrer de 2010

dimecres, 3 de febrer del 2010

La lluita contra la pobresa i l'exclusió social

L’any 2010 ha estat declarat per la Unió Europea l’Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió social. Davant d’aquest fet la Fundació Arrels ha endegat una campanya de sensibilització amb el títol de “Posa sostre a Barcelona”. Es vol sensibilitzar de la xacra que suposa no gaudir de sostre, de viure al carrer i de caure en l’exclusió social.
He llegit a un fulletó informatiu de l’entitat que esdevé urgent reivindicar els drets d’aquestes persones, com per exemple treure-li el suc a la targeta sanitària, a la possibilitat de gaudir d’un metge de capçalera, d’anar a cobrar la pensió, d’accedir a un menjador públic, o de tenir tota la documentació personal en regla. Certament, cal esforçar-nos per ser a prop d’aquelles persones que malviuen al carrer, que sovint son tractats com ciutadans sense drets. Fins i tot sembla que siguin invisibles o com si molestessin.
És de justícia felicitar voluntaris i col·laboradors d’Arrels i d’altres entitats similars per la feina tan immensament important que fan per tal de dignificar la vida d’aquestes persones excloses; una feina agraïda quan es veu la possibilitat de reconduir situacions extremes, tot superant desesperacions o treballant per inserir a la societat un col·lectiu que no sempre es compren en tota la seva complexitat. Un problema que afecta 79 milions de persones a tota la Unió Europea!

dimecres, 27 de gener del 2010

El cost d’un soldat a l’Afganistan

La guerra d’Afganistan està tenint un cost molt elevat per a les potències occidentals, inclòs l’Estat espanyol. Els EE.UU enviaran 30.000 soldats més a la zona (així arribarà als 65.000). Entre els Estats de la OTAN enviaran uns 7.000 soldats més. Sembla ser que la proposta espanyola és enviar entre 200 i 420 més (que s’afegirien als 1.000 que actualment estan destacats allà).
He llegit que el cost d’un soldat espanyol a l’Afganistan suposa uns 1.300 € diaris en concepte de dietes, alimentació, llit, transport, material de combat i blindatge, a més de reduccions d’impostos, assegurances, etc. L’orografia de l’Afganistan, la manca d’infraestructures, serveis, la temperatura, tot es realment inhòspit i encareix l'enviament.
El cost de la missió ha suposat que entre gener i setembre de l’any passat l’Estat espanyol ha invertit 364 milions d’euros en Afganistan, segons el ministeri de defensa. La política exterior espanyola en aquest camp suposa una gran despesa. Entre gener i setembre de 2009 el conjunt de les missions militars a l’estranger ha suposat una despesa de 713 milions d’euros.
L’augment del contingent militar espanyol a Afganistan és difícil d’explicar en temps de crisi econòmica, tot i que es pot comprendre tenint en compte les aliances estratègiques. D’altra banda, cal recordar que en aquesta campanya han mort 89 militars espanyols.
La guerra d’Afganistan s’ha enquistat i sembla difícil una retirada immediata, perquè això donaria ales als sectors més integristes, i perquè és un autèntic santuari del terrorisme. Ara bé, ja ningú defensa que es tracta d’una intervenció humanitària, sinó d’una guerra en tota regla. Com a mínim hem avançat en l’ús de les paraules, i ara fem servir un eufemisme menys. . .

dijous, 7 de gener del 2010

ELS ESCÀNERS CORPORALS

Avui he estat al programa Els Matins de TV3, per parlar de les implicacions jurídiques de la implantació de noves mesures per a garantir la seguretat als aeroports. Aquest és un dels grans temes de debat: fins on es pot arribar per a garantir una seguretat el més total possible, però sense vulnerar els drets fonamentals de les persones?

Podeu consultar el video:
http://www.tv3.cat/videos/2237499