dijous, 7 d’octubre de 2010

El dret a la pau

Els darrers dies s’ha celebrat a Barcelona i d’altre ciutats de Catalunya, la XXVena Trobada de pregària per la Pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi, amb un plantejament hereu de l’esperit de la pregària franciscana i de la trobada que impulsà ja fa uns anys el sant pare Joan Pau II. La frase que resumeix aquest esperit és : “Senyor, feu-me un instrument de la teva pau”. O “Si vols la pau , pacifica el teu cor”.
Jo ara només voldria afegir la reflexió següent: la pau té molts matisos. En un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida.
Ara bé, la pau també s’expressa en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. D’aquesta manera, la lluita per la pau, esdevé quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, individual ni social.
En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment al més febles o desafavorits. Es per això que la lluita per la pau és també una lluita per la llibertat.
La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions, és personal i col·lectiva. Comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social -entre altres mecanismes, mitjançant el dret- és certament inútil.
Però més enllà de l’Estat ens trobem amb el problema de l’absència d’un ordre supraestatal que sempre ha comportat grans inseguretats, Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre Estats.
D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història.
Davant d’aquesta situació es fonamental reivindicar una cultura de la pau i una educació per la pau.