dilluns, 7 de gener del 2013

Carta als meu fills sobre la necessitat d'una nova manera de fer política.


Vosaltres, fills meus, encara sou joves i potser no acabeu d’entendre perquè durant un temps he arribat tard a casa, o no hem pogut sopar plegats. De vegades us heu queixat –ara no tant- que parlo massa de política, i que sempre estic pendent dels mitjans de comunicació. Jo voldria que m’entenguéssiu i que penséssiu que m’he esforçat per tal de millorar el món que ens envolta.

Des de jove m’interessà la política, i la societat. És una de les coses que més em preocupen. Ja ho sabeu. Especialment perquè veia – i ho segueixo veient- que hi ha moltes coses que no m’agraden. I modestament, en la mesura de les meves possibilitats he intentat canviar-les. En aquesta lluita m’he trobat amb moltes incomprensions, amb gent que ha fet tot el possible per posar pals a les rodes a allò que jo volia fer, amb grans indiferències i amb gent que ha intentat robar-me la il·lusió. Però també he comptat amb ajudes personals importants. Aquestes han estat sobretot dels qui, pensessin com jo o no, m’han testimoniat una coherència, i sobretot una capacitat d’ajudar els altres, que ens ha fet companys de lluita.

En tots aquests anys he observat la importància de tenir uns principis i actuar en conseqüència. La política i altres àmbits de la vida també estan plens de discursos retòrics que han de ser completats per l’exemplaritat en la vida quotidiana. Aquest és un dels problemes que he observat amb algunes persones que he tractat. Defensar uns principis és difícil, però encara ho és més viure en coherència amb allò que és defensa. Aquest és el rovell de l’ou per tal de donar crèdit a allò que es diu i es fa.  

A banda de la qualitat humana exigible a un polític, com a tota persona, caldria fer un esforç col·lectiu per tal de dignificar la seva tasca. No hem d’oblidar què en les seves mans hi ha el guiatge d’un país. Per tant, hom hauria de tenir més respecte per la feina dels polítics. Penso que en un país normal, el descrèdit de la política i dels polítics, és el descrèdit del propi país. Però la realitat és que s’han donat i es donen massa exemples de polítics nefastos, que actuen amb prepotència, considerant-se més importants que els altres ciutadans i que fan tot el possible per mantenir-se en el càrrec, sense contemplacions. Això ha desacreditat els polítics en general, la qual cosa no és  bona per a un país, que necessita confiar amb els seus gestors, representants i autoritats. 

Quan va tenir lloc l’anomenada transició política a l’estat espanyol, fa més de trenta anys, els homes i dones de la meva generació vàrem creure en l’etapa democràtica que s’obria. Però aquella transició, que, no ho oblidem, fou pactada amb el règim franquista, no la vàrem dirigir els de la nostra generació és a dir els que llavors érem molt joves, sinó els de la generació anterior. Nosaltres vàrem creure amb ells o si més no els vàrem seguir. No teníem ni la capacitat ni l’empenta per fer una altra cosa. Érem els petits dels grans. Durant aquests trenta anys, la generació que va dirigir la transició ens ha deixat les coses muntades, i ara amb la crisi econòmica i moral que ha fos Espanya reacciona amb duresa. Molts “progres” i “descamisats” d’aleshores s’han reciclat al servei del poder establert, s’han “aburgesat” en la seva terminologia d’abans; d’altres s’han apuntat al poder més tard, amb uns patrons gens innovadors, amb formes i maneres de fer d’allò més tradicional, i en alguns casos dubtosament democràtiques. El fet és que ara tenim democràcia però no sé si hem acabat d’assimilar la cultura democràtica, perquè heu de pensar que pot existir un sistema democràtic sense demòcrates.

I la vostra generació, quin paper teniu? La veritat és que us heu trobat un panorama gens esperançador: una constitució en la que no vàreu participar, un Estat que us heu trobat fet i que no respon a les necessitats bàsiques, com la feina, l’ensenyament de qualitat, la protecció de la família, l’accés a l’habitatge, etc. Una Catalunya que li costa de plasmar l’autogovern i el reconeixement nacional.  No m’estranya que us pregunteu, i nosaltres que tenim que veure amb tot això? Però no podeu caure en el desànim. Cal que lluiteu per canviar i millorar les coses. Defenseu una manera de viure, més oberta a les persones que pateixen, amb compassió, caritat i desig de comprendre l’altre. Menys caïnita. I menys sectària en les relacions entre els partits.

Avui ens cal superar les dependències de la transició. D’aquí a poc temps, vosaltres tindreu la paraula. No sigueu conformistes. No cerqueu el poder pel poder. Penseu que la construcció nacional no es fa tan sols amb estratègies, enquestes i lluites intestines. Cal elevar l’esperit i la mirada, i reconstruir si cal tot el que tenim, amb molta pau interior i amb una actitud de profund servei a la comunitat. Amb patriotisme ben entès. La política és la capacitat de generar benestar moral i material a les persones. Des de la llibertat per a fer propostes, liderar-les i aplicar-les. Avui, el reconeixement de Catalunya com a subjecte sobirà i la creació d’estructures sòlides de país, amb valors humans que relliguin les relacions personals, són uns reptes intergeneracionals. Actueu sense pors, amb conviccions, amb prudència però amb constància, amb ideals i  llenguatge positiu. Ben segur que així, com a mínim, superareu el llistó de la generació governant. 

El vostre pare, que us estima.