diumenge, 25 de desembre del 2011

BON NADAL 2011




El Naixement de Crist (1475 aprox.). Col.lecció Banca Intesa. Galeries del Palau Leoni Montanari, Vincenza (Itàlia).


I NOSALTRES QUÈ HI PODEM OFERIR?

Cada criatura et dona gràcies. Els àngels amb els cants, el cel amb l’estrella, la terra amb una cova, el desert del món amb un pessebre. I Maria ens lliura un Salvador.

Explicació de la icona:

Fins al segle VI, la solemnitat del naixement de Jesús es celebrava el dia 6 de gener, juntament amb l'Adoració dels Reis Mags (petita Teofania) i el Baptisme del Senyor (Gran Teofania). Més tard, es va posar l’ èmfasi en la condició humana de Crist i es va instituir la festa de Nadal el 25 de desembre.

A partir del Concili d’Efes, la Mare de Déu és representada ajaguda i descansant, com és natural amb una persona que acaba de donar a llum. A la icona de la Nativitat hi ha una muntanya amb una cova, símbol de l’infen. Maria és l’esbarzer ardent que ha engendrat el Crist, faixat com un mort i dipositat al bressol-sepultura. El bou i la mula representen els jueus i els pagans; l’estrella i els àngels simbolitzen la presència de la Trinitat, i els Reis Mags remeten a les dones que portaren aromes al sepulcre. Josep, temptat pel dimoni-pastor i Salomé que banya el Nen amb Eva, representen la humanitat incrèdula vigilada atentament per Maria.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Jornada “Espai Públic i Civisme” 5 de Novembre de 2011. Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès

Jornada “Espai Públic i Civisme”

Organitzada pel grup de recerca sobre "Llibertat, Seguretat i transformacions de l'Estat" del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la UAB, l'associació "Persona i Democràcia", i Comerç i Ciutat (revista de distribució gratuita de Cerdanyola del Vallès).





Ponents.

• Xavier Martorell i Villalobos. Director general d'Anàlisi i Prospectiva. Generalitat de Catalunya
• Jordi Miro i Meix. Director general de l'Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya.
• Tomás Gil Márquez. Inspector Cap de la Policia Local de Sant Adrià de Besòs. Professor associat de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.
• Joan Lluis Pérez Francesch. Responsable principal del grup de recerca sobre “Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat”, Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.



Ponències.

Xavier Martorell i Villalobos:
Referent a la conceptualització d’ “espai públic” va afirmar que és tot aquell espai que no és privat. Una qüestió important és saber “ Qui mana?”, perquè quan parlem d’ “espai públic”, realment estem tractant de “convivència social”.

Actualment, els costums han canviat a causa de la convivència social, en la qual es presenten diversos conflictes com són els fluxos migratoris, amb els que se solen donar diferències per qüestions de nacionalitat.

Hem passat de pensar en “nosaltres” com a membres d'una societat, a pensar en el “jo”, en l'interès absolut de la meva persona, i així es trenca l'equilibri social; aquest equilibri consisteix en què no hi ha drets sense obligacions, no hi ha llibertat sense seguretat, i no hi ha tampoc “ respecte del dret dels altres” .


Jordi Miró i Meix:
Coincideix que parlar de “espai públic”, és parlar de convivència social. Aquesta convivència ens porta a tractar temes com són: l'ocupació de la via pública de forma legal i il•legal, qüestions de tecnologia on sorgeixen problemes de “pirateria” i també qüestions d'immigració irregular.

Divideix en cinc els conflictes que versen sobre l’“espai públic”:

1.-El conflicte de l'ocupació per venedors ambulants, la qual cosa genera un conflicte d'espai.
2. Conflictes d'interessos: l'ocupació de l'espai públic per venedors ambulants, implica un conflicte d'interessos comercial quant a la il•legalitat del producte que s'ofereix i a l’ incompliment de les ordenances sobre competència lleial.
3. Conflicte de normes: es refereix a l’ incompliment de diverses ordenances sobre l'ocupació de l'espai públic com són les ordenances d'ús del sòl, incompliment de les normes d'estrangeria, i fins i tot de la normativa referent als drets dels treballadors.
4. Conflicte policial: és un conflicte bàsicament operatiu, referent als dispositius per desmantellar els ambulants, el ridícul de la policia quan s'escapen.
5. Conflicte de valors: Tots som iguals davant la llei, per tant el conflicte d'ocupació de venda ambulant crea diferència, quant a la gent que no paga impostos i la tolerància de permetre la venda ambulant, a més de provocar la incitació a la compra il•legal d'objectes que convida a la pirateria.

La solució a aquests conflictes, és multidisciplinària, no solament policial, i ha d'afectar l’àmbit de cada persona, atès que el civisme no es pot delegar.

Tomás Gil Márquez:
Actualment tenim problemes que abans no existien. I les respostes no poden ser només municipals. Són temes de país perquè som part d'una governabilitat de país,on no pot estar el govern de Lleida contra el de Sabadell en l'ús del burka, etc.

El conflicte s’ha de gestionar de forma positiva. Cal parlar d’allò que preocupa la ciutadania, seguint els principis de la llibertat personal i els seus límits, seguint els valors republicans. Tenim actes vandàlics i en ocasions sembla que la ideologia sigui un problema per a prendre decisions,

L’ “ús de l'espai públic” per reunir-se de forma regulada, és un tema de sentit comú. No hem de convertir l'ús públic en un ús privat, exemple d'això és: l'ocupació de la plaça Catalunya per dos mesos per part dels anomenats indignats.

Als nous escenaris de la convivència social apareixen temes com: l'estrangeria i la seva diferent manera d'entendre l'espai públic, consum d'alcohol, drogues, problemes al metro, festes multitudinàries, problemes de família on s'agreguen frases com “jo sóc amic dels meus fills”, la incorporació de la dona al mercat de treball, els canvis de rol social entre l'home i la dona, etc. Tot això desborda molt la intervenció de la policia com a solució i a més s'ha de reprendre la reflexió que hi ha drets però també deures.

Joan Lluís Pérez Francesch:
També hem de considerar i debatre sobre els conflictes d'ocupació de l'espai públic, ocasionats pels anomenats “grups antisistema”, que es consideren socialment bons, a l’estil del “bon salvatge”, i en canvi es consideren com a dolentes les institucions públiques establertes. Caldria preguntar-se: “Per què una assemblea és millor que les institucions públiques?”.

La ideologia “progre” considera sempre millor qui es defineix com “d'esquerres”, en ocasions sense debat, com si fos un dogma o una secta. I així en els plantejaments més radicals s’imposen les condicions per la ocupació d’espais públics sense concessions, la qual cosa passa sobretot quan es confon ésser antisistema amb fer el brètol.



Debat
Els participants han debatut sobre la importància de reprendre la institució familiar com la creadora de bons ciutadans, els canvis estructurals de la societat que han afectat l'àmbit familiar i modificat els valors dominants, tot passant d'una forma d'educar poc permissiva a un extremadament permissiva, on és notòria la pèrdua d'autoritat dels pares davant els fills, permetent-se fins i tot –és un cas real- la demanda judicial d'un fill al seu pare, o que una petita correcció pugui confondre’s amb un maltractament al menor.

S'ha guanyat en drets, però s'ha perdut molt en deures i obligacions. A la nova dinàmica social per donar alguna cosa s'ha de tenir alguna cosa a canvi, i s'anteposa el meu dret per damunt el dret de l'altre, la meva comoditat davant la comoditat de l'altre.

També es va parlar sobre l'ocupació de la plaça Catalunya per part del moviment 15M o indignats.Aquesta ocupació de la plaça, va quedar molt lluny de ser un acte positiu, perquè varen incomplir la normativa de Convivència de la ciutat de Barcelona, que prohibeix l'acampada de l'espai públic, i a més han causat problemes de neteja de la plaça i de lliure circulació de les persones alienes al propi moviment.

D'altra banda, s’ha parlat sobre el problema que ocasiona la circulació de bicicletes, ja que si bé són un vehicle no contaminant, s'han convertit en un problema, donat el mal ús dels usuaris que no respecten els passos de vianants, els senyals de circulació i fins i tot per l'alta velocitat a la qual circulen. Per això en Jordi Miro proposà solucionar aquest problema amb el cobrament d'impostos per als usuaris de bicicleta, a més d'estendre una reglamentació amb les seves respectives sancions per a aquests usuaris.


Notes preses per: Paula Esther Ruiz Alfaro (estudiant doctorat UAB)

Revisió: Joan Lluís Pérez Francesch (professor de dret constitucional de la UAB)



dissabte, 19 de novembre del 2011

Al meu amic Quim Nadal. Joan Paredes, Diari de Girona 16/11/2011

L'autor es lamenta perquè és incapaç de comprendre, de trobar alguna justificació, a l'actitud política dels socialistes en un moment d'immensa gravetat pel país arran d'un míting del portaveu del PSC al Parlament


Fa uns dies ens vam creuar al carrer i vaig aprofitar l'ocasió per transmetre't el meu estat d'ànim, una emprenyada monumental, sobre la situació política actual de Catalunya. Tu vas intentar una explicació: sí, clar, per tot plegat. Vaig respondre amb rotunditat: per tot plegat però sobretot i molt especialment per vosaltres (amb referència al teu partit PSC-PSOE). Et vaig manifestar que era incapaç d'explicar-me, de comprendre, de trobar alguna justificació, a la vostra actitud política en un moment d'immensa gravetat pel país. No vam poder entrar en detalls i me'n vaig quedar amb les ganes.

Llegeixo en aquest diari, la crònica que Joaquim Bohigas fa del míting del PSC al vestíbul de l'Auditori de Girona el 12 de novembre, una part del títol de la qual és: Nadal titlla CiU de traïdors per pactar amb el PP. Això de traïdors contra Catalunya per pactar amb un partit democràtic que ha guanyat unes eleccions, és molt fort, però no hi entraré perquè forma part de la confrontació política entre el dos partits. M'interesa especialment allò que el senyor Bohigas escriu en un moment de la seva crònica: L'exalcalde de Girona va ser, sobretot, molt contundent amb CiU. En l'inici del seu parlament va llançar el primer dard enverinat. "Em pregunto cada dia en quin calaix deu ser l'acta notarial signada per Artur Mas dient: No pactarem mai amb el PP" ( É) El president del grup parlamentari del PSC va asegurar que PP i CiU tenen un model de societat "coincident al 100%".

Doncs mira, Quim, no cal que t'ho preguntis més, ja pots estar tranquil, no és amagada en cap calaix. Solament cal que cliquis a Google contracte amb els catalans, i et sortirà en primer terme l'acta firmada per Artur Mas i el notari Joan Carles Ollé, el 13 de setembre de 2006. És un document que té molta força i per aquest motiu el PSC i altres partits us vau afanyar a tergiversar el seu contingut per ridiculitzar-lo (cosa en la qual s'ha de reconèixer que sou mestres). L'entrada diu: "Artur Mas i Gavarró, mitjançant aquest document, es compromet a donar compliment al contingut del present contracte polític si obté el suport democràtic necessari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya per accedir a la Presidència de la Generalitat i formar govern de CiU". Segueixen 21 clàusules: de la 1 a la 5 es refereixen a Catalunya un sol poble, un sol país, una sola nació, un bon govern i mans lliures per defensar Catalunya i el catalans i exercir la Presidència sense cap mena de subordinació a cap força política d'àmbit estatal. Les clàusules 7 a 21 concreten compromisos en ferm sobre el nou estatut, el dret a escollir, seguretat i eficàcia, menys impostos, immigració: més control i més integració real, l'economia creativa, pla de xoc en infraestructures per un període de 7 anys, Catalunya trilingüe, més possibilitats per a la gent gran i més autonomia i suport per a les persones amb dependència. La clàusula 6 titulada "Joc net" diu literalment: 6.1. Renunciaré a ser President si la candidatura de CiU no guanya les eleccions de l'1 de novembre. 6.2 No signarem ni establirem cap pacte permanent o estable amb el Partit Popular per governar Catalunya durant la propera legislatura.

Es tracta per tant d'un contracte polític amb el catalans, pràcticament un programa de govern, al qual Artur Mas va voler donar més vigor amb una firma pública i deixar constància, davant les inventades i reiterades acusacions que els partits li atribuïen, que no formaria govern amb el PP durant la legislatura, que no és exactament no pactarem mai amb el PP. El PSC, que va perdre estrepitosament les eleccions autonòmiques del 2006, no solament no va respectar la llista més votada sinó que va manipular als despatxos un govern sense cap compromís públic previ de programa de govern. Què deu voler dir això de la transparència democràtica? D'altra banda és del gènere estúpid, ni que sigui simplement per la qüestió nacional, assegurar, com diu el cronista que tu vas fer, que CiU i el PP tenen un programa de societat "coincident al 100%". No cal que et digui que en política no val tot; en nom de la veritat i de l'ètica no es pot fer aquesta demagògia de mentides o mitges veritats, que enganya el ciutadà i augmenta la confusió i la desafecció polítiques.

Però per a mi, això, tot i ser greu, és peccata minuta. Allò gruixut, allò que té una importància extraordinària, és la manca de responsabilitat i d'ètica que el PSC està demostrant en l'assumpte de les retallades pressupostàries d'aquest any. Max Weber, tot just acabada la I Guerra mundial, en una conferència als universitaris de Munic, va establir la diferència entre l'ètica de la convicció, que és una ètica d'absoluts que no es pregunta pels resultats i l'ètica de la responsabilitat que ha de ser pròpia del polític i que ha de tenir compte de les conseqüències de cada una de les seves accions. I considerava pecat mortal, en el terreny de la política, l'absència de responsabilitat que porta al polític a delectar-se en el poder pel poder sense atendre la seva finalitat.

És innegable, i confirmada oficialment, la falta de responsabilitat del PSC en la gestió econòmica que ha deixat Catalunya al caire de l'abisme. Però encara és mes greu desentendre's de les conseqüències dels seus propis actes, com si no hi tingués res a veure i, per a més inri, amb altes dosis de demagògia, dedicar-se a l'agitació i propaganda, incendiant els carrers contra les conseqüències d'aquesta pèssima gestió que un altre govern es veu obligat a redreçar. La falta d'ètica dels polítics és la negació de la política, per tant de la democràcia i, desgraciadament, el país ho pagarà, ja ho està pagant, molt car.

Quim, vet aquí els motius de la meva emprenyada monumental. A reveure.

“ELECCIONS VAPOROSES EN UN MÓN LÍQUID” Albert Llorca

COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ


“Eleccions vaporoses en un món líquid... o l’etern problema de l’educació cívica que llisca en el mar del desconcert social”. Aquest podria ser el retrat força narratiu que se’ns acudeix arran dels recents esdeveniments del fenomen dels “Indignats”, en emmarcar-los dins del conegut model de la “modernitat líquida” que ha fet fortuna, del no menys reconegut sociòleg Zigmunt Bauman. En opinió d’aquest pensador, el que està succeint és una “dissociació entre les escales de l’economia i de la política”, que aquest moviment denuncia amb una forta càrrega emocional, i, al seu parer, “si bé l’emoció és apta per destruir, resulta inepta per construir res... El que es pot esperar, doncs, és aplanar el terreny per a la construcció, més tard, d’una altra forma d’organització” (d’una entrevista feta al 17 d’octubre).

Què ha succeït?. Resulta innegable que un segment ampli i heterogeni de la ciutadania te la sensació -la desagradable “emoció”- que li han pres el pel... Que li han dit de fa anys que per ser més autèntica calia consumir a dojo, que calia hipotecar-se sense límits, que l’especulació fins i tot podia “socialitzar-se” –podent-se fer, fins i tot el més humil, accionista” de les companyies del gran capital-, que això del treball
inestable –la precarietat, a la fi- era símptoma de llibertat, que l’anomenat “mercat lliure” era una mena de “déu terrestre” a la hegeliana,... I que els polítics serien una mena de venedors que ofereixen seguretat, il·lusions, i “privatitzacions” de serveis públics –com ara els plans de pensions- com a signes de “progrés” i europeïtat. I vet aquí que en la situació actual, crispada, desenganyada, a vegades desesperada, amb
milers de persones al carrer, alguna cosa hauran d’oferir. No és el seu ofici?. I quèoferiran?. Tot dependrà de la seva estratègia política: hi haurà qui mirarà d’acostar-se tímidament a les reivindicacions –ves a saber amb quines intencions-, d’altres solucionaran la qüestió posant etiquetes de radicalitat esquerranosa i marginal... o no precisar, ja en campanya electoral què faran, més enllà d’oferir discursos sobre
l’obvietat que cal reduir l’atur, dotar de solvència econòmica les arques de l’estat, la capacitat productiva i innovadora de les empreses, la capacitat i servei financer de les entitats financeres...Però què faran, a la fi?.

El que els convingui, diran els experimentats politicòlegs de torn. Però és de suposar que, donades les “urgències”electorals que els esperonen, una cosa ben segur que no faran: educar la ciutadania, fer
allò que el filòsof Paul Ricoeur en deia, ja fa més de cinquanta anys, la tasca de “l’educateur politique”, que sempre el podem trobat, deia ell, si el busquem, en el teixit social, en les diverses institucions: sindicats, partits –potser menys-, esglésies, entitats intel·lectuals i culturals...; i avui, afegiríem, a ONGS, a institucions cíviques, religioses o laiques, que ajuden als segments més febles i en situació de risc d’exclusió.

Davant d’unes eleccions creiem que això que pensem de fa temps ho hem de fer públic: la tasca d’educar no “ven”, ni a l’escola ni a l’àgora, bé prou ho sabem els qui ens dediquem a l’ensenyament; però és l’únic camí, creiem, de la personalització i de la transformació ètico-política de la societat i, en aquesta mesura, econòmicament participativa i democràtica, com a comunitat de persones. Observant el passat i elpresent, és fàcil concloure que resta un llarg camí per recórrer.

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA

dissabte, 10 de setembre del 2011

Reforma constitucional, crisi econòmica i democràcia.

La Constitució espanyola de 1978, que semblava intocable, ha estat objecte d’una reforma constitucional pel procediment d’urgència les darreres setmanes. El més d’agost d’enguany ha anat ple de notícies negatives sobre les borses i la situació econòmica i finalment ha acabat amb un procés de reforma constitucional en marxa, pactat a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP. S’ha reformat l’article 135 de la Constitució per tal d’establir límits al deute de totes les administracions públiques espanyoles, l’estatal, l’autonòmica i la local. Dins d’una certa cerimònia de la confusió, la reforma ha deixat fora del consens al nacionalisme català i basc, i ha generat una negativa per part d’altres grups polítics minoritaris.
La manera com s’ha gestat aquesta reforma constitucional és força criticable, per diversos motius. Destacarem  que s’observa una certa idea que Espanya “és cosa de dos”, tot trencant  d’aquesta manera l’esperit del consens amb el que es va fer en el seu dia la Constitució.  També cal fer notar, què el redactat del nou article 135 és molt ambigu, i remet a una llei orgànica posterior també pactada com una mena de contracte d’adhesió entre els dos grans partits espanyols. A més, l’ urgència sembla una excusa per a imposar una reforma constitucional que no sabem si realment aporta alguna cosa positiva a la resolució de la crisi de confiança dels mercats amb el sistema financer i econòmic espanyol. Sembla com si el president del govern s’hagués vist obligat a acceptar unes mesures per part del directori francoalemany que marca els criteris, acceptat unes condicions que el seu propi partit poques setmanes abans considerava inacceptables, i avenint-se així a fer allò que el cap de l’oposició defensava des de feia temps. Un canvi de política i d’estratègia que ha descol·locat, si més no en un primer moment, al nou candidat del PSOE  a la presidència del govern.
No podem oblidar el moment en el que es planteja aquesta reforma,  en que l’actual govern està a punt d’entrar en funcions per la convocatòria d’eleccions generals. Molta gent es pregunta sobre aquesta manera de procedir, gairebé pròpia d’un estat d’excepció, amb una urgència que caldria demostrar més, i sobretot amb una participació dels grups polítics amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat que no es limiti a imposar uns criteris . Cal tenir en compte també que la reforma s’ha fet seguint les pautes que estableix l’art. 167 de la Constitució, i que per tant no es requereix que es convoqui a la ciutadania a un referèndum de ratificació. L’acord entre els dos grans partits espanyols, ha impedit l’acceptació d’esmenes, desenvolupant-se un procediment sense debat suficient i sense la reflexió o el debat que requereix un aspecte tant important com una reforma constitucional. No s’ha tingut cap deferència a una ciutadania angoixada per la crisi econòmica, a la qual no se li permet dir res, aspecte insòlit quan ja se sap de fa temps el dia de les properes eleccions generals, el 20 de novembre. Alguns han proposat que es podria demanar (calen 35 diputats o 26 senadors) un referèndum, i fer coincidir amb les properes eleccions aquest referèndum de ratificació de la reforma. Però ja han dit els representants dels dos grans partits que com que no es imprescindible no tenen cap intenció de facilitar cap ratificació popular de la reforma.
Aquesta és per tant una reforma feta al dictat per intentar tenir un argument més en la lluita contra la lamentable situació econòmica espanyola. Desitgem que doni confiança als mercats, que ajudi a millorar el deute de les administracions espanyoles, però també que realment s’apliquin el conjunt de mesures que es disposen, a diferència del pacte d’estabilitat previst ja a la normativa europea per a la zona euro. Ara bé, entenem que és de justícia reclamar un aprofundiment democràtic en les formes polítiques, atès que la desvinculació entre la ciutadania i l’anomenada classe política es pot accentuar i pel que fa a Catalunya la desafecció envers l’Estat pot anar en augment. Hem de recordar que la democràcia no és tan sols una forma de govern sinó una forma de viure, en la qual les persones no poden ser bandejades amb tanta facilitat. I pel que fa a Catalunya, la imposició de noves i gravoses limitacions a l’endeutament de la Generalitat, sense solucionar prèviament el sistema de finançament, pot arribar a posar en perill l’autonomia de Catalunya, en curtcircuitar la capacitat de gestionar amb suficients recursos les prestacions socials que el país necessita. Desitgem que es propiciïn nous consensos, en benefici de tots els ciutadans de Catalunya que pateixen una crua crisi econòmica.

diumenge, 31 de juliol del 2011

PROPOSTES PERSONALISTES DAVANT LA CRISI ECONÒMICA


I

Em proposo aportar algunes reflexions sobre la crisi econòmica que patim des de la perspectiva personalista i comunitària, en el marc d’un curs en el qual s’han abordat diverses facetes d’aquest fenomen que ens ha caigut al damunt com una maledicció i com una obsessió.

Certament, vivim una crisi que és estructural la qual cosa ens hauria de fer esperar una “crisi de la crisi”[1], utilitzant un joc de paraules. Mentre no arriba ens cal analitzar què ens està passant, per tal d’aprendre alguna lliçó si és possible, o com a mínim intentar tenir elements de judici per a ésser conscients d’una realitat dura, crua, multiforme, de difícil tractament global, atès que ens trobem immersos en una crisi de valors, i en una crisi de confiança amb el sistema financer occidental, amb el sistema político-institucional vigent,  amb el sistema econòmic - un atur intolerable-, amb una crisi rotunda del sistema educatiu a causa de les altes quotes de fracàs escolar, i en general amb dèficits inaudits d’allò que podríem anomenar infraestructures socials i econòmiques (a banda dels elements esmentats podem afegir la fidelitat matrimonial, l’estabilitat famíliar, la funció social de l’escola, la normalitat nacional del país, etc) que ens condemnen llastimosament a la desesperança.

Potser enlloc d’enfocar la crisi actual amb tant tremendisme podríem exposar el problema dient que “tot està canviant”, i que en aquest procés de mutació constant i ràpida, les paraules no descriuen les mateixes realitats de fa un temps. Sigui com sigui, tinc la sensació que des de no fa gaire ens estan canviant moltes coses i molt ràpidament, i que per posar alguns exemples, ni el matrimoni és el que era (el paper de l’home i de la dona), ni la família (monoparental,  reconstituïda, tradicional?), ni ésser funcionari (rebaixen el sou, i es proposa la reducció del personal al servei de les administracions públiques!), ni el concepte de persona perquè la mateixa antropologia humana s’intenta modificar mitjançant enginyeria legislativa, reformulant-se a més l’entramat de relacions entre estat i societat – aquell fa fallida econòmica, cosa impensable un temps endarrere-, i tota la cultura s’instal·la en uns drets sense correspondència amb deures...

II

Si tot està en un procés de canvi o de crisi, cal aprofitar la situació per a mirar de fer un diagnòstic i formular propostes de canvi.  

He de dir que un dels aspectes que em crida més l’atenció de la situació actual és la sensació de que no se sap qui ha generat aquesta crisi. Es parla dels mercats, però no se sap ben bé qui hi ha al darrere. Al marge d’aquests conceptes abstractes caldria determinar quina responsabilitat tenen els bancs, la classe política o les forces econòmiques dominants. Ningú assumeix cap responsabilitat pública, com si es tingues que acceptar sense més, que cíclicament el capitalisme pateix crisis i ara estem enfonsats en una d’aquestes, com si fos un fenomen natural, o un fatalisme.

La precarització laboral sembla una de les solucions, tant al  sector públic com al privat, perquè les càrregues de personal en les organitzacions son insostenibles. En una mena de malson es proposa treballar menys, o en el seu cas treballar en pitjors condicions per a possibilitar potser que hi hagi més gent que pugui fer-ho.

La crisi ha afectat al sistema bancari i a la reformulació de tot el sistema financer: fusió de caixes, problemes socials de les hipoteques impagades, dificultats per a donar crèdits per part dels bancs. Els bancs s’han hagut de replantejar la seva funció i els governs en ocasions no ha tingut més remei que ajudar-los amb diner públic per tenir liquidesa, i així possibilitar que puguin fer la seva funció d’intermediació en els negocis.   

El dèficit públic esdevé insostenible i la urgència de sanejar les finances públiques es mostra com a objectiu prioritari de l’acció de govern. Com a conseqüència, la reducció del dèficit comporta disminuir inevitablement, retallar en diuen alguns, les funcions de l’estat. D’altra banda, el deute de les grans corporacions financeres i del mateix estat s’ha de finançar a uns tipus molt alts per la manca de confiança dels “mercats” (inversos, mercaders, financers).

El paradigma keynesià, de l’estat com a redistribuidor de la riquesa i com a promotor del desenvolupament econòmic d’un país ha arribat al final. L’estat ja no serà mai igual, i si les coses segueixen així, haurem de tenir clar no és que s’apliquin polítiques neoliberals sinó que la escassetat de recursos està replantejant allò què pot fer a partir d’ara l’estat (a banda de sanejar els deutes pendents immensos). Lògicament el malestar social es evident, però com dèiem abans, ens hauríem de preguntar qui (i quines polítiques i quins dirigents polítics i financers) ens han ficat en aquest laberint.

Si més no en els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics, per la senzilla raó que els diners s’hauran de dedicar a reduir el dèficit acumulat i a pagar deutes. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca sense marge de maniobra a una disminució de les funcions socials de l’estat. La cultura del “gratis total” en la que han crescut les generacions posteriors als anys 60 del passat segle haurà de ser substituïda per noves maneres de fer, com ara el copagament o el pagament directe dels serveis, atès que una part important de les infraestructures encara no s’han pagat del tot i una part dels serveis públics arrosseguen uns deutes que ens porten a la ruïna.

Si entenem que els canvis esmentats no son conjunturals sinó que estan per a quedar-se, si adoptem postures responsables i no demagògiques - com alguns sectors pretesament d’esquerres que encara viuen de la ideologia/ demagògia i no pas en la realitat econòmica-, la conseqüència lògica per tal de sortir del forat és apel·lar a la responsabilitat social de la persona. Cal un canvi de paradigma, centrat en la persona i en el seu rol social, que ha d’afectar les corporacions públiques, les privades i els mateixos particulars.


III

Això és així perquè l’actual crisi econòmica, al meu parer, a banda dels problemes macroeconòmics mundials que han influït, ha estat motivada també per una crisi de valors humans, que ha afectat la forma de viure. L’emergència de nous valors (que son realment contravalors o vicis humans) en el context de la “societat liquida”, ha fet desenvolupar vicis com la cobdícia, la cultura del “pelotazo”, l’individualisme, el materialisme, el consumisme, l’egoisme, la deshumanització o la competitivitat sense ètica, aspectes que han repercutit en el teixit social, en la família, en les relacions econòmiques, en la feina, en l’obsessió per ser propietaris de pisos amb hipoteques, en definitiva, en tota la forma de vida de les darreres dècades.

Per això cal un “nou humanisme”, concepte que està en l’arrel de les propostes personalistes, i que ja va ser proposat després de l’hecatombe de la segona guerra mundial[2]. Un existencialisme de base espiritual que ens ajudi en la tasca sempre pendent d’humanitzar la vida. Al meu parer aquesta proposta es fonamenta en quatre elements:
1)      Retorn a valors sòlids  com a fonament moral de les conductes humanes.
2)      Els valors sòlids s’han de basar en les virtuts cristianes, les teologals i les cardinals. Són molts segles de construcció d’una moral que ha fornit la cultura occidental[3].
3)      Respecte a la dignitat de la persona, com a principi guia i com a dret fonamental des del qual edificar tota la correlació de drets i deures humans[4].
4)      Educar en la transcendència personal, espiritual però també comunitària. Foragitar el materialisme consumista i individualista.


IV
En el context anterior, el concepte que resumeix la proposta personalista que defenso és la responsabilitat social de la persona. Es tracta de plantejar el personalisme comunitari, en el qual la construcció de la personalitat és un element paral·lel a la defensa de l’interès social, general o comunitari[5]. La persona transcendeix la seva individualitat per tal d’esdevenir un subjecte social[6]. En l’àmbit social i econòmic, cal educar la persona per a que sigui conscient del retorn que ha de donar a la societat de tot allò que aquesta li ha donat (per via impositiva, de donació als altres, etc). Avui em sembla urgent reivindicar el sentit social de moltes actuacions humanes, però no pas des de la cultura del “gratis total” i dels drets sense deures, sinó des de la convicció de que si la societat ha invertit en nosaltres (amb serveis públics com educació, sanitat, infraestructures) no és tan sols perquè jo pago impostos sinó perquè hi ha molta gent que els paga. Tota la societat inverteix en el meu benestar i en conseqüència és de justícia saber retornar a la societat allò que aquesta ha fet per mi.

L’individualisme dominant ha fet pensar en el benestar particular, en allò que jo pago, però no tant en allò que els altres paguen per a que jo pugui fer determinades activitats. Cal tornar al sentit de comunitat, de país i de nació. Avui el benestar no vindrà de l’estat que no té diners per a grans inversions. El benestar caldrà generar-lo des de la pròpia societat, en una formulació actualitzada del principi de subsidiarietat. Serà el pas de l’Estat del benestar a la societat del benestar. Per això ara és el temps dels emprenedors, d’aquells que tenen idees per a construir empreses, serveis o per a desenvolupar accions per als altres. Emprenedors responsables del seu rol al si de la societat, que sàpiguen guanyar diners però també reinvertir-los en benefici de la societat. És clar que per a que això sigui possible s’ha de foragitar la voracitat fiscal, i que l’estat desenvolupi politiques d’ajuda a l’empresa petita i mitjana. Si enlloc d’aquesta mirada, l’estat desconfia sistemàticament dels emprenedors perquè poden ser presumptes evasors fiscals o delinqüents en potència no farem res més que dificultar encara més la recuperació econòmica. Hi ha d’haver un control eficient de les obligacions fiscals i alhora s’han de donar les ajudes necessàries per a tirar endavant iniciatives empresarials. En el cas de l’estat espanyol, la taxa d’atur del 20% de la població activa posa de manifest la urgència de mesures de foment de l’emprenedoria i que es puguin crear llocs de treball.

Com a complement de la mesura anterior em sembla urgent aportar a la societat d’avui una redimensió de l’estat, especialment sensible en el cas espanyol, amb duplicitats i ineficiències inadmissibles. L’estat espanyol no es vol racionalitzar un cop s’han transferit les competències autonòmiques en molts àmbits, i segueixen obertes dependències inútils. D’altra banda, la crítica centralista a l’estat autonòmic pot ser certa, en el sentit que és molt car. Ara bé, el que no es diu és que la Constitució no imposa les Comunitats Autònomes, i que les que hi ha no totes responen a la mateixa realitat. Per dir-ho ras i curt, segurament sobren Comunitats Autònomes, però no sobrarà mai el reconeixement del fet nacional de Catalunya! Per la senzilla raó que la seva existència és anterior a la Constitució. I els ofecs econòmics que pateix no son de cap manera de rebut per raons de justícia, si comparem el tracte que reben els ciutadans espanyols d’altres parts d’Espanya. Avui viure a Catalunya és una gran dificultat, més que en d’altres indrets.

Finalment, diré que considero molt important el civisme[7], un ordre de valors que s’ha d’imposar quan no és assumit lliurement pels ciutadans, i que ha de respondre als valors socials dominants. Avui el civisme s’ha de propugnar des d’ordenances municipals, però caldria una llei (del Parlament de Catalunya, a casa nostra) que establis els criteris mínims comuns que tots els ciutadans han de respectar en la seva vida pública o social. El civisme, com he dit en altres ocasions, ha de ser producte de l’establiment d’un ordre de valors i principis, imprescindible per la convivència en llibertat. Cap sector minoritari pot imposar les condicions de la convivència social. El civisme és producte de l’establiment d’un ordre públic, d’un bé comú, que cal defensar amb intransigència. Les societats democràtiques avançades tenen superats determinats prejudicis – com no apel·lar  a l’’autoritat legítimament constituïda, al dret o a la seguretat pública- que fan inoperant la necessària generació de consensos bàsics per a la vida col·lectiva. 

Ens cal construir un país amb persones responsables, educades, cíviques, respectuoses de les formes legals, dels processos democràtics, eficients en llurs conductes socials, emprenedors, i per damunt de tot “virtuosos”. I la virtut que trobo més important avui és la de l’esperança. Especialment penso en les generacions joves. Ningú pot impedir o dificultar el dret a l’esperança de la joventut. En aquesta aposta em trobareu sempre disposat a donar un cop de mà.


* Conferència impartida el 17 de febrer de 2011, a les Aules Mounier del curs 2010-2011, amb el títol genèric “Propostes personalistes davant la crisi”.







[1] J. Corredor-Matehos, Crisi de la modernitat i de la postmodernitat. Crisi de la crisi, Quaderns de la Fundació n.2 Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, La Garriga, 1993.
[2] J. Maritain, Humanisme integral, Barcelona, Edicions 62, 1966. E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona, 2008. T. Merton,  Los hombres no son islas, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1956.
[3] J. L. Pérez Francesch; “Virtuts humanes per a la vida pública”, Ars Brevis, n. 16. 2010. pp. 304-313.
[4] J. L. Pérez Francesch, Sobre la dignitat, Ateneu per la Dignitat, La Garriga, 2010.
[5] Vegeu la panoràmica que es planteja a Joan Paredes Hernández, Les terceres vies de la democràcia econòmica. El personalisme d’Emmanuel Mounier i els cracs del1929 i 2008, Institut E. Mounier Catalunya, Barcelona/Salamanca, 2010.
[6] E. Mounier, El personalisme, Institut E. Mounier Catalunya, Girona, 2007.
[7] Sobre el civisme, vegeu: J. L. Pérez Francesch (dir), Civisme i llibertat. Ajuntament de Badalona, 2009. També, Persona i Democràcia-Joaquim Xicoy, “Llibertats, Seguretats i Civisme”, Papers de Persona i Democràcia, núm. 2. Barcelona, 2010.

La dignitat, un gran valor de la vida

Avui el concepte de dignitat de la persona és absolutament transversal, afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. No tota acció humana és igualment respectuosa de la dignitat què hom gaudeix pel fet d’existir. Només la vida digna és vida a la mida de l’home[1]. Per això, en la nostra societat, el concepte de dignitat de la persona és present a la majoria de les actuacions que portem a terme. Avui, es debat sobre molts aspectes que estan al rovell de l’ou de la mateixa essència de la vida digna, com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament, l’eutanàsia, les condicions del sistema educatiu, l’atenció sanitària, el respecte degut a la gent gran, la qualitat de l’administració de justícia, de les infraestructures, l’organització social, econòmica i política, i molts altres aspectes, atès que tots són elements instrumentals al servei de la persona, i de les seves necessitats materials i espirituals.

A mi m’agradaria aportar reflexions que fessin referència de la dignitat a la vida pública, per tal de construir un país amb persones que es guiessin per l’excel·lència, el decòrum, la decència, paraules totes associades a la idea de dignitat. Actuar dignament i ésser digne, és, així, respondre a un ideal de convivència entre les persones, i no a qualsevol cosa o tipus de relació humana.

De fet, a la declaració “Dignitatis humanae” sobre la llibertat religiosa, del concili Vaticà II (7/2/1965), se’ns adverteix que l’home ha d’actuar mogut per un sentit del deure i sense coacció[2]. Hem de tenir criteris i hem se ser-ne conscients. Fixem-nos en aquest paràgraf:

“Tots els homes, d’acord a la seva dignitat, per ser persones, és a dir, dotats de raó i de voluntat lliure, i enriquits per tant amb una responsabilitat personal, estan impulsats per la seva mateixa naturalesa i estan obligats moralment a cercar la veritat, sobretot en allò referent a la religió. Estan obligats, a més, a acceptar la veritat coneguda i a disposar tota la seva vida segons les seves exigències. Però els homes no poden satisfer aquesta obligació de forma adequada a la seva pròpia naturalesa si no gaudeixen de llibertat psicològica i al mateix temps d’immunitat de coacció externa.”.

Viure d’acord amb la dignitat és cercar la veritat, respectar l’altre, fins i tot aquell que no pensa o no creu com jo. No és qualsevol tipus de coexistència, sinó una convivència des del respecte als principis i creences de cadascú, de les persones i grups socials. La llibertat és una predisposició vital a no viure segons els capricis o les modes conjunturals, sinó d’acord amb valors i principis profunds, propis d’una cosmovisió o sentit de la vida.

El concepte de dignitat de la persona ha estat lligat al baptisme i la salvació. En la cosmovisió catòlica més tradicional, només els batejats es podien salvar, perquè eren plenament fills de Déu, tot i que el concili Vaticà II introduí una mena de dignitat natural, pròpia de tots aquells que cerquen la veritat, o que no poden conèixer l’autèntica veritat, i també poden salvar-se, si actuen de bona fe.

La literatura de la conquesta d’Amèrica, per exemple, està ple del debat sobre si els indígenes necessiten l’”encomienda indiana”, una protecció i tutela  per salvar-se, un cop cristianitzats mitjançant el baptisme. Com és conegut, altres perspectives plantejaren una visió menys rígida de la salvació. D’altra banda, el debat teològic entre catòlics i protestants,  ha estat molt centrat en la predestinació i en la llibertat d’elecció del bé i el mal, en definitiva en les condicions de la salvació.

La concepció comunitària de la vida, a partir de les grans aportacions d’Aristòtil i de Sant Tomàs, també ajudaren a construir un concepte espiritual de la vida política, de manera que es plantejà la dignitat no tan sols com un referent teològic sinó polític i social, que esclatà en el Renaixement (Pico della Mirandola). L’home pot ser indigne als ulls de Déu però també de la societat en què viu.

En tot cas, insisteixo en la idea de que sense una cosmovisió, és a dir, sense un sentit global de l’existència és impossible parlar de dignitat. Només en aquestes condicions es pot argumentar des de criteris sòlids per tal de determinar la dignitat, la d’un mateix i la de la societat. Avui amb la crisi de les grans cosmovisions i l’emergència del que s’ha anomenat “societat líquida” (Zygmunt Bauman), s’han perdut moltes de les referències per tal de valorar allò què ens succeeix. Ens hem tornat com en l’obra de Robert Musil, “sense atributs”. I en aquestes condicions es poden donar circumstàncies greus de desorientació i de relativisme ètic, que poden portar a tiranies molt perilloses. Aquest és un dels grans problemes del nostre temps, com ha destacat reiteradament el Sant Pare Benet XVI.

Avui el concepte de dignitat de la persona s’ha incorporat també als textos jurídics[3]. La constitució espanyola (art. 10, art. 47.1) i  l’Estatut d’Autonomia (preàmbul, arts. 15.2 i 20) en parlen i l’associen a fets concrets de la vida com l’habitatge digne, o la mort digna. També com un dret general apareix a la “Carta de drets fonamentals de la Unió Europea”, plenament normativa a partir del tractat de Lisboa. De fet, arran de la segona guerra mundial, amb la influència de l’existencialisme filosòfic, i del jusnaturalisme, s’incorporà a la llei fonamental de Bonn el 1949 (constitució alemanya) fins al punt d’afirmar que “La dignitat de la persona humana és intangible. Tots els poders de l’Estat són obligats a respectar-la i protegir-la” i el Tribunal constitucional alemany l’ha considerada el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol. Com s’ha comentat en una altre ponència, el Tribunal Constitucional espanyol ha fet servir especialment el concepte de dignitat de la persona en relació als drets bàsics que ha de gaudir tot ésser humà, en analitzar la legislació d’estrangeria[4].

En qualsevol cas, la reflexió jurídica té sempre una gran repercussió en la vida pública. I ens permet introduir nous elements en aquestes modestes línies. Com ara la connexió entre dret i ètica (tot el que es legal és legítim?), la vinculació entre la dimensió individual i social-comunitaria de la persona, què fer en el cas d’actuacions que es considerin indignes (qui ho ha de sancionar: jurídicament els jutges, èticament els electors). En aquest context voldria introduir la distinció entre persones indignes i actuacions indignes de les persones. Es un matis que em sembla important. En el primer cas el desvalor és molt més profund i ens lliga a un altre aspecte: és de justícia diferenciar entre la persona i el seu rol social, efectivament, però caldria arribar al moll de l’ós de problemes com la corrupció, o delictes greus com la criminalitat organitzada o el terrorisme, que en encarnar el mal haurien de permetre declarar indignes jurídicament i socialment les persones concretes que desenvolupen aquestes pràctiques...

Avui, tota la nostra manera de viure es pot valorar des del paràmetre del respecte a la dignitat de la persona: la crisi econòmica, les injustícies socials, els desequilibris financers, les relacions entre el Nord i el Sud, l’atur, els excessos de la construcció desaforada, en definitiva tot allò que podem associar al mal, … Quantes accions humanes poden ser profundament indignes!

Per això cal que recordem una vegada més que estem davant d’un concepte cabdal de la nostra cultura, que hem de saber recuperar per tal d’aprofundir en aspectes positius de la vida individual i col·lectiva, fins i tot per tal de millorar la democràcia, perquè aquesta no és només una forma de govern sinó una forma de vida[5]



[1] J. Martínez, C. Perrotin, F. Torralba: Repensar la dignitat humana, Pagès editors, Lleida, 2005. Vegeu també, J. L. Pérez Francesch: “La dignitat humana a la Constitució”, Catalunya Cristiana, n.470, setmana del 25 de setembre a l’1 d’octubre de 1988. p. 4
[2]G. Weigel: “The Catholic Human Rights Revolution”. http://tcrnews.com; Kevin L.Flannery, “Dignitatis Humanae and the Development of doctrine”, http://www.catholic.net/
[3] I. Gutierrez: Dignidad de la persona y derechos fundamentales, Marcial Pons, Madrid, 2005.
[4] M. Vancea, “Derecho a la dignidad”, La Vanguardia, 7 juliol 2005. p. 25.
[5] C. Fiedrich, La democracia como forma de gobierno y como forma de vida, Tecnos, Madrid, 1961




diumenge, 17 de juliol del 2011

Als deu anys de l'11-S

Els grans atemptats terroristes d’11 de setembre de 2001 als EEUU, d’11 de març de 2004 a Madrid, i del 7 de juliol a Londres han obligat els Estats democràtics occidentals a dotar-se d’una legislació més eficaç en la lluita contra el fenomen terrorista. En molts casos ha suposat una autèntica vulneració dels drets fonamentals, com ara la llibertat i la seguretat personals, la intimitat, el secret de les comunicacions telefòniques o mitjançant internet, el dret a la tutela judicial, etc. Els serveis d’intel•ligència i la policia han augmentat els seus poders. Els estrangers han vist modificat també el seu estatut jurídic, amb reformes restrictives de la legislació que els afecta.

Tot plegat ha plantejant importants problemes conceptuals en ordre a determinar si els esquemes institucionals de l’Estat de dret, i en especial les relacions entre els àmbits governatiu i el judicial s’han transformat o s’han mudat en els darrers temps. Dit d’una altra manera, s’ha produït una tensió entre els valors de la llibertat i la seguretat, perquè aquest segon ha augmentat, en el marc del que s’ha anomenat la “societat de la por”, molt sovint més aviat de la “sensació de por”.

El terrorisme d’avui ja no és el terrorisme clàssic, en el que es podia delimitar clarament l’enemic. És un terrorisme global, de franquícia, en el que actuen grups que s’organitzen ràpidament en qualsevol part del món, guiats pel fanatisme religiós, per l’odi a occident, o per la simple desesperació. En aquest context, la lluita contra el terrorisme ha de ser una lluita intel•ligent i eficaç, des dels ressorts de l’Estat de dret. Cal respectar de forma especial els drets fonamentals, nucli dur de tota Constitució, i mai respondre’l amb les mateixes armes. Cal també donar respostes globals –coordinades i per tant supraestatals- a aquest fenomen global.

Entenem que la llibertat i la seguretat no són dos conceptes antagònics sinó complementaris, i que cal recordar aquesta afirmació davant de preteses legislacions dels estats occidentals, regulacions de la Unió Europea i de forma paradigmàtica en les polítiques portades als EEUU. La “normalització de les mesures excepcionals”, sense condicions com ara límits, controls i temporalitat, pot esdevenir un gran perill per a mantenir la superioritat moral de la civilització contra la barbàrie.








dimecres, 22 de juny del 2011

INFORME SOBRE EL PNR

Informe sobre el PNR.
La utilización de datos personales contenidos en el registro
de nombres de pasajeros: ¿fines represivos o preventivos?
JOAN LLUÍS PÉREZ FRANCESCH
TOMÁS GIL MÁRQUEZ
ALEJANDRO GACITÚA ESPÓSITO
Universitat Autònoma de Barcelona

http://www.icps.es/archivos/Workingpapers/wp297.pdf

dijous, 16 de juny del 2011

El Tribunal Constitucional com a problema: nova etapa.

Tres magistrats del TC han presentat la seva renuncia al càrrec, argumentant entre altres raons que el seu càrrec ja estava caducat des de novembre passat. Més de mig any després, encara no hi ha cap intenció de proveir a la seva substitució per part del Congrés dels Diputats, ni tan sols la d’un magistrat mort fa anys.


El president no ha acceptat aquesta dimissió perquè aleshores el TC es quedaria sense el quòrum mínim de membres per a decidir.

Es curiós que ara s’hagi produït aquest gest de la dimissió i no amb motiu del debat sobre l’EAC en el que molts partits, col•lectius i persones demanaren un gest d’honestedat i de responsabilitat, dimitint tots els magistrats caducats o prorrogats, com li vulguem dir. Recordem que aleshores no havien estat renovats tampoc els quatre que correspon nomenar al Senat, i que tenien amb una pròrroga de dos anys i mig.

La situació del TC és d'una gran indignitat. Els partits polítics espanyols majoritaris que tant s’omplen la boca de la idea d’Espanya i de la Constitució haurien de dignificar-lo. No el poden maltractar més. Això si que és un motiu d’indignació, perquè els partits polítics no són responsables i no compleixen amb la Constitució que tant diuen defensar. Es lamentable convertir el TC en un òrgan generador de problemes enlloc de propiciadors de solucions.

dissabte, 4 de juny del 2011

CIVISME, CONVIVÈNCIA I SENTIT DE PAÍS

El relativisme ètic, la desvinculació de la comunitat, l’atomització social, la cultura del “no al costat de casa meva”, la crisi de la idea de servei, la massificació, la indiferència envers els altres, la tensió entre nacionals i estrangers en nom de la xenofòbia, i molts altres elements que condicionen la vida actual fan que sigui imprescindible apel•lar al civisme, com a compendi de valors i actituds positives. Els darrers anys els poders públics s’han vist obligats a sancionar conductes anomenades incíviques, atesa la relaxació de costums, la negligència culpable o en els casos mes greus la negativa a acceptar les regles de conducta social per part de grups que necessiten fer sentir la seva veu provocant, tensant la convivència, ocupant l’espai públic de forma abusiva, vulnerant les normes de conducta aprovades pels conductes formals de l’estat de dret.


El problema de l’incivisme no és el de la delinqüència. Els incívics provoquen un incompliment de normes que podríem dir “de baixa intensitat” però “d’alta molèstia”, omplen d’enganxines un edifici públic, fan “grafitis” en qualsevol lloc, dibuixen i pengen cartells de tot tipus a les parets d’edificis, els ocupen ignorant el dret de propietat. Altres vegades porten a terme conductes com ara escopir a terra, orinar a la via pública, o llençar la brossa fora dels contenidors.

En certa mesura, quan parlem d’incivisme partim de la idea que és possible que les actituds de respecte als altres i per tant les mateixes normes jurídiques, poden sorgir de forma espontània, gràcies a l’educació o a la por al càstig. Però la realitat és que l’incívic no s’adapta als paràmetres anteriors, i per això la seva actitud ha de ser reorientada. Els poders públics han de tenir recursos jurídics sancionadors per tal d’imposar les regles de convivència expressades en lleis i ordenances municipals.

Algunes actituds anomenades incíviques son promogudes per grups “antisistema”, no per tots, només aquells que confonen ser “antisistema” amb fer el brètol. En altres ocasions, la situació econòmica, la marginalitat, l’exclusió social, la dificultat de formar les persones en el sentit de comunitat, porten a caure en actituds incíviques.

Avui el problema de l’incivisme és també una conseqüència de la dificultat de valorar actituds humanes que portin a l’exemplaritat. En ocasions, els mateixos poders públics esdevenen incívics, quan no posen papereres o contenidors suficients, ni estableixen controls preventius eficaços de llur gestió. Les bones pràctiques administratives ajuden molt.

Cal defensar l’excel•lència i l’exemplaritat de les actituds humanes generadores de convivència. Quan aquestes no són producte de la convicció es fa imprescindible la coacció jurídica per tal de defensar els interessos generals. Recordem que no hi ha drets sense deures, i que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat de l’altre. Tòpics que no per ser-ho resulten menys veritat. Fins i tot per aquells que ara se senten indignats!

dimecres, 25 de maig del 2011

Eleccions municipals 2011


Las eleccions municipals del darrer 22 de maig han marcat un canvi de cicle a Catalunya, atès l’important vot de càstig que han rebut diverses candidatures socialistes i l’augment del vot a  la federació nacionalista de CiU. Altres dades que cal tenir en compte són l’alça del PP, l’estancament d’ERC i de les opcions independentistes, una certa estabilitat del vot entorn ICV-EUiA, sense oblidar  l’accés a les corporacions municipals del grup xenòfob PxC. Les valoracions que es puguin fer s’han de matisar en funció dels resultats de cada municipi, que son les circumscripcions en les que s’han desenvolupat les eleccions.
Han estat una eleccions amb el rerefons de la crisi econòmica, autèntic problema central de la vida de moltes persones i famílies a casa nostra; una crisi que en part s’ha canalitzat mitjançant  la presència de mobilitzacions socials de descontents, anomenats “indignats”.  La desafecció política però no ha impedit que la participació fos similar a altres comtesses electorals municipals, i d’aquesta manera demostrar la creença en el sistema. Un sistema que caldrà refer des de molts punts de vista però que necessita l’expressió del vot com a únic mecanisme fidedigne per tal de saber valorar allò que la gent vol. El dret de vot no hauria de ser mai contraposat al respecte a demandes socials que la ciutadania manifesta en les seves concentracions. La democràcia requereix el vot, fins i tot més que les manifestacions. No es poden ignorar entre elles. La democràcia, recordem, és el govern del poble i amb el poble, fins i tot quan s’articula fonamentalment com a democràcia representativa.
Desitgem que els nous governs municipals siguin fruit de bones enteses entre els diversos representants electes als consistoris, i que es tinguin en compte les necessitats reals de les persones. Caldrà molta intel·ligència per a gestionar amb èxit els recursos públics en l’època de crisi que patim, i sobretot lleialtat institucional i al país per tal de tirar endavant.  Amb la nova etapa que s’obre serà fonamental portar a terme discursos des de la veritat més absoluta i fidel a la realitat de les finances públiques, sense maquillatges ni mitges veritats. Ara ja no val argumentar des d’electoralisme, amb actituds sectàries o visions esbiaixades, perquè  necessiten saber tota la veritat de tot allò que ens passa.  
A tot Espanya, el resultat tan favorable que ha rebut el PP li planteja un seriós problema al president del govern, que haurà de gestionar un impàs polític incòmode i una situació econòmica cada cop més insostenible. Des d’ara mateix caldrà adoptar noves mesures de  reestructuració econòmica, de millora de la productivitat, de regeneració política, de sanejament de les finances públiques. I també des de la força de les institucions representatives renovades, es fa urgent reivindicar un encaix més just de Catalunya amb Espanya, perquè el benestar dels ciutadans d’aquest país nostre no pot ésser gestionat amb la indiferència i la confusió actuals.
Aquestes eleccions obren una nova etapa, un nou cicle electoral que ha de portar a constatar les reformes que Catalunya, Espanya i els nostres municipis necessiten. Només si aquells que ens volen dirigir saben estar a l’alçada de les circumstàncies salvarem el país. Es un moment crucial. Es el moment de la dignitat dels catalans.