dissabte, 19 de novembre de 2011

“ELECCIONS VAPOROSES EN UN MÓN LÍQUID” Albert Llorca

COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ


“Eleccions vaporoses en un món líquid... o l’etern problema de l’educació cívica que llisca en el mar del desconcert social”. Aquest podria ser el retrat força narratiu que se’ns acudeix arran dels recents esdeveniments del fenomen dels “Indignats”, en emmarcar-los dins del conegut model de la “modernitat líquida” que ha fet fortuna, del no menys reconegut sociòleg Zigmunt Bauman. En opinió d’aquest pensador, el que està succeint és una “dissociació entre les escales de l’economia i de la política”, que aquest moviment denuncia amb una forta càrrega emocional, i, al seu parer, “si bé l’emoció és apta per destruir, resulta inepta per construir res... El que es pot esperar, doncs, és aplanar el terreny per a la construcció, més tard, d’una altra forma d’organització” (d’una entrevista feta al 17 d’octubre).

Què ha succeït?. Resulta innegable que un segment ampli i heterogeni de la ciutadania te la sensació -la desagradable “emoció”- que li han pres el pel... Que li han dit de fa anys que per ser més autèntica calia consumir a dojo, que calia hipotecar-se sense límits, que l’especulació fins i tot podia “socialitzar-se” –podent-se fer, fins i tot el més humil, accionista” de les companyies del gran capital-, que això del treball
inestable –la precarietat, a la fi- era símptoma de llibertat, que l’anomenat “mercat lliure” era una mena de “déu terrestre” a la hegeliana,... I que els polítics serien una mena de venedors que ofereixen seguretat, il·lusions, i “privatitzacions” de serveis públics –com ara els plans de pensions- com a signes de “progrés” i europeïtat. I vet aquí que en la situació actual, crispada, desenganyada, a vegades desesperada, amb
milers de persones al carrer, alguna cosa hauran d’oferir. No és el seu ofici?. I quèoferiran?. Tot dependrà de la seva estratègia política: hi haurà qui mirarà d’acostar-se tímidament a les reivindicacions –ves a saber amb quines intencions-, d’altres solucionaran la qüestió posant etiquetes de radicalitat esquerranosa i marginal... o no precisar, ja en campanya electoral què faran, més enllà d’oferir discursos sobre
l’obvietat que cal reduir l’atur, dotar de solvència econòmica les arques de l’estat, la capacitat productiva i innovadora de les empreses, la capacitat i servei financer de les entitats financeres...Però què faran, a la fi?.

El que els convingui, diran els experimentats politicòlegs de torn. Però és de suposar que, donades les “urgències”electorals que els esperonen, una cosa ben segur que no faran: educar la ciutadania, fer
allò que el filòsof Paul Ricoeur en deia, ja fa més de cinquanta anys, la tasca de “l’educateur politique”, que sempre el podem trobat, deia ell, si el busquem, en el teixit social, en les diverses institucions: sindicats, partits –potser menys-, esglésies, entitats intel·lectuals i culturals...; i avui, afegiríem, a ONGS, a institucions cíviques, religioses o laiques, que ajuden als segments més febles i en situació de risc d’exclusió.

Davant d’unes eleccions creiem que això que pensem de fa temps ho hem de fer públic: la tasca d’educar no “ven”, ni a l’escola ni a l’àgora, bé prou ho sabem els qui ens dediquem a l’ensenyament; però és l’únic camí, creiem, de la personalització i de la transformació ètico-política de la societat i, en aquesta mesura, econòmicament participativa i democràtica, com a comunitat de persones. Observant el passat i elpresent, és fàcil concloure que resta un llarg camí per recórrer.

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA