divendres, 19 d’agost del 2016

EN DEFENSA DEL ESTADO DE DERECHO. ESTUDIOS SOBRE LAS TENSIONES ENTRE LA SEGURIDAD Y LA LIBERTAD EN EL MUNDO DE HOY


La amenaza del terrorismo es, probablemente, uno de los grandes problemas que afronta el siglo XXI, y no está supeditado a un territorio específico sino, por el contrario, es un mal que se extiende por varios continentes. Esta obra, resultado de un trabajo interdisciplinario de la Red interuniversitaria para el estudio de las transformaciones constitucionales del Estado, presenta resultados de diversas investigaciones acerca de cómo este fenómeno ha impactado esferas sociales, jurídicas y políticas, y de qué manera genera limitaciones a libertades que representan una conquista histórica del constitucionalismo. 


Madrid, capital de la cleptocràcia

Madrid, capital de la cleptocràcia

Les principals capitals d'Europa tenen accés immediat al transport marítim o fluvial (Londres, París, Lisboa, Berlín, Roma, Viena, Budapest o Moscou). Madrid no. I les grans ciutats de l'Estat espanyol, també (València, Sevilla, Bilbao, la Corunya, Donosti o Barcelona). Madrid no. Tot i ser una ciutat "aïllada", la capital espanyola és un "monstre de capital" que ha acabat formant "una gran Madrid". És el que expliquen Damià del Clot i Joan Lluís Pérez Francesch a 'Democràcia o cleptocràcia. Cap a on va Espanya?' (Comanegra, 2016).
El llibre analitza les característiques de la ciutat, i se centra en l'anomenat "capitalisme d'amiguets" que té lloc a Madrid, els infinits tractes de favors i gestions de corrupció que protagonitzen les elits polítiques, judicials, financeres i empresarials. Les trames tenen l'economia i les lleis com a fil conductor, però la cleptocràcia madrilenya és percebut com un problema polític, tal i com expliquen els autors de l'obra.

“Dret a decidir” i activitat del Parlament de Catalunya (2012-2015)


En aquest article ens proposen analitzar els principals documents que han emanat del parlament de Catalunya entorn del dret a decidir, en un període de temps que situem des de les eleccions autonòmiques de 2012 fins les celebrades el 27-S de 2015. El debat polític es configura en un primer moment en la defensa del “pacte fiscal”, per a situar-se després en el “dret a decidir” i la voluntat de celebrar una consulta sobre el futur polític de Catalunya que ha anat explicitant una tensió progressiva amb l’estat espanyol, fins a ubicar-se definitivament  en els conceptes de sobirania i d’independència. Ens trobem davant un “procés” de ràpida acceleració, especialment durant els anys 2012-15, per acabar amb una reformulació del sistema de patits  dels darrers anys.

Tot el que comentem aquí comença el 2010 amb la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’EAC. Podem dir que un Tribunal Constitucional, de dubtosa legitimitat, durant tres anys d’intrigues i tensions, es va carregar de soca-rel un procés estatutari formalment impecable, destruint l'obra de tres cambres parlamentàries i una votació popular directa, totes favorables al text aprovat. La STC 31/2010 (la més important, que respon al recurs del PP, perquè en total es van presentar set recursos d’inconstitucionalitat) mostra la dificultat de l’ encaix de Catalunya estatutàriament i constitucionalment.

CiU torna al govern arran de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. L’11 de setembre de 2012 una gran manifestació reivindica “Catalunya nou Estat d’Europa”. Artur Mas es reuneix amb Mariano Rajoy el 20 de setembre, sense cap acord sobre la proposta de “pacte fiscal“, que va rebre el suport del Parlament de Catalunya, i el dia 28 Artur Mas dissol el Parlament per tal de convocar unes eleccions per al 25 de novembre on CiU defensaria la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. El 25 de setembre va començar el debat sobre l’orientació política general del Govern i es van aprovar un seguit de propostes de resolució que es van recollir en la Resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, sobre l’orientació política general del Govern. D’entre els punts de la resolució aprovada en destaquen el reconeixement de la importància de la manifestació de l’11 de setembre i la voluntat de recollir el clam ciutadà; es lamenta la manca de voluntat per encaixar Catalunya dins l’Estat espanyol malgrat els esforços que es realitzen des de Catalunya i el que expressa la necessitat que Catalunya exerceixi el dret a decidir durant la legislatura següent. Els suports per aprovar aquests punts de la Resolució van ser 84 diputats a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA, SI i Laporta), 21 en contra (PPC i C’s) i 25 que van abstenir (PSC).

A partir de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012 i les eleccions autonòmiques de 2012[1], s’obre una nova etapa en les relacions entre Catalunya i el conjunt de l'Estat espanyol. Els ponts institucionals comencen a esquarterar-se, i la crisi econòmica amb les corresponents retallades i limitacions financeres de la Generalitat, crispen els ànims i es culpa al govern de Madrid en mans del PP de fer una política de recentralització. En tot cas, hi ha una decantació envers plantejaments independentistes del catalanisme polític de conseqüències encara impredictibles al dia d’avui. En aquestes circumstàncies, el professor Javier Pérez Royo[2], un dels pocs constitucionalistes espanyols comprensiu amb els plantejaments que emergeixen de la majoria parlamentaria catalana, en un article publicat al diari El País afirma que no es pot demanar als catalans que tinguin una voluntat diferent de la que tenen. I segueix dient que el rebuig al binomi Constitució-Estatut d'Autonomia com a fórmula per resoldre la integració de Catalunya en el si de l'Estat després de la sentència de l'Estatut és inequívoc. Segons ell s'ha trencat el bloc de constitucionalitat que conformen aquestes dues normes jurídiques tan transcendentals: Afirma: " Es legal, pero no tiene legitimidad para ordenar la convivencia en el interior de Cataluña y las relaciones entre Cataluña y España. Y no tiene legitimidad porque los destinatarios de dicho bloque de constitucionalidad en Cataluña no lo quieren. Y así lo han dicho mediante el ejercicio del derecho de manifestación y en dos elecciones consecutivas, con un mensaje cada vez más rotundo ". Juan José Lopez Burniol, a La Vanguardia també va escriure que s'havia trencat el bloc de constitucionalitat, com ho demostren els resultats de les eleccions del 25-N. [3]

En aquest context, destaca l’aprovació de la Resolució 5/X , la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, el 23 de gener de 2013[4]. Aquesta Declaració parlamentària proclama la sobirania del poble de Catalunya però no comporta l’exercici d’aquesta sobirania. A més, hem de recordar que no és la primera Declaració en aquest sentit.  Es proclama la sobirania del poble de Catalunya, com a subjecte polític i jurídic; la legitimitat democràtica del dret a decidir, el diàleg i la negociació amb l’Estat, amb les institucions europees i amb el conjunt de la comunitat internacional; el respecte als marcs legals existents, com aspectes més destacats del que ara ensinteressa. Es tracta d’una declaració institucional, programàtica, sense un valor jurídicimmediat[5]. Finalment, la declaració fou aprovada per 85 vots a favor, amb el suport de CiU, ERC, ICV-EUiA, cinc diputats del PSC i un diputat de la CUP; 41 en contra, amb el vot negatiu del PSC, PPC i C’s; i 2abstencions per part de la CUP.    

Però des del Govern central no hi ha la més mínima “deferència” al Parlament, i la Resolució es impugnada sense contemplacions. El centre de gravetat pel que fa a les tensions amb la Generalitat de Catalunya se situa a partir d’ara en el Tribunal Constitucional, jurisdiccionalitzant-se la política. Hem de recordar l ’asimetria processal entre els òrgans centrals i autonòmics, mitjançant la interpretació àmplia que s’ha fet a la LOTC de l’art. 161.2 CE, establint-se fins i tot un procediment específic al títol V de la LOTC per a impugnar sempre amb suspensió automàtica qualsevol actuació autonòmica. Per tant, la mera impugnació per part del Govern central comportarà la suspensió automàtica de la norma o declaració autonòmica durant cinc mesos, que després el TC podrà mantenir o aixecar. Al meu parer, amb aquesta regulació, es trenca el principi d’igualtat d’armes propi de l’estat de dret[6].

Aquesta Declaració va ser aprovada per 87 dels 135 diputats del Parlament. Després dels preceptius informes en contra de l’Advocacia de l’Estat i del Consell d’Estat, el Govern central decideix impugnar la Declaració el 8 de març de 2013, mitjançant la via establerta a l’art. 161.2 CE i al títol V LOTC. Entén que té efectes “ad extra” i que afecta articles tan nuclears com l’art. 1.2, art. 2, art.9 i art. 168 CE. El sentit de la impugnació del Govern, que comporta la immediata suspensió de la Declaració, és en la meva opinió de tipus “preventiu” -la qual cosa podem considerar que no es preveu ni a la Constitució ni a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional- , ja que el Govern central entén que hi ha una finalitat que és inconstitucional. Sobta que es pugui considerar que un Parlament, en el ple ús de les seves competències, no pugui fer declaracions expressant lliurement el que la majoria de diputats vota, i que a més es consideri inconstitucional l’inici d’un camí en el qual encara no s’ha donat ni una sola passa. Torna a aparèixer el constitucionalisme inquisitorial, el nom em va de la Constitució, com a document que impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió o fer política, la qual cosa és al meu parer una neciesa[7].

En tot cas, en aquest període que analitzem ha estat cabdal la reivindicació de celebrar un referèndum a Catalunya. Aquest objectiu no s’ha pogut realitzar – només el procés participatiu del 9-N de 2014- . En tot cas, en relació a la hipòtesi de celebrar una consulta, ens plantegem des d’aquí la següent pregunta, que desitgem no sigui pura retòrica:  pot l'Estat espanyol, ignorar permanentment la voluntat d'una part dels seus ciutadans, que mai tindran la representativitat suficient per a què triomfi una reforma constitucional? Com afirmà el professor Rubio Llorente, a un article publicat el 2012 al diari El Pais[8], “ es deber del Gobierno contribuir a la búsqueda de vías que permitan llevarla a cabo (la consulta) de la manera menos traumática para todos; sin violar la Constitución, pero sin negar tampoco la posibilidad de reformarla si es necesario hacerlo“. Per continuar: “Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos)”. Però l’immobilisme de l’Estat espanyol ha provocat un descrèdit de la Constitució a una part important de la societat catalana -convertida en un dogma de fe (inspirat per la doctrina FAES) segons el qual  tota proposta de consulta a Catalunya ha de ser prohibida i qualsevol iniciativa catalana condemnada al bagul dels records, o a passar-li la “patata calenta” a un desprestigiat Tribunal Constitucional[9]. El Parlament de Catalunya defensa els seus punts de vista fins i tot recusant membres del TC, com el seu president[10]. Però el TC actua de forma implacable. La STC 42/2014, de 25 de març, entén per unanimitat que és inconstitucional l’apartat primer en la mesura que afirma que Catalunya és un subjecte polític sobirà, la qual cosa contradiu el principi de sobirania nacional i d’unitat de la nació espanyola. El TC però, sosté que el dret de decidir, que es pot concretar en una consulta, sempre que sigui acordada amb l’Estat és una conseqüència de l’activitat política i per tant té encaix constitucional. El dret a decidir comporta una consulta que no pot ser exercici del dret d’autodeterminació, però que no és considerada inconstitucional ex radice sinó que a judici del TC té un marge dins l’ordenament constitucional per a celebrar-se. El TC apel.la així a la necessitat de fer política que condueixi a la possibilitat de celebrar un referèndum si es considera convenient (f.j. 3).

El debat de política general, celebrat entre els dies 25 i 27 de novembre de 2013 conclogué amb l’aprovació d’una resolució del Dret a Decidir del Poble de Catalunya, que instà el Parlament a portar una petició al Congrés per poder celebrar una consulta. Aquesta resolució fou aprovada amb 86 vots a favor i 47 en contra. En aquest context, podem destacar, a banda dels intents reiterats per a flexibilitzar la llei reguladora del referèndum, la proposta de resolució rebutjada al Congrés dels Diputats, el 26 de febrer de 2013, que instava al Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur. Al vot favorable de CiU i d’ICV-EUiA, s’afegí el dels diputats del PSC (menys un) que votaren per primer cop de manera diferent a la resta dels seus companys del grup socialista[11]. Es visualitzà de forma explícita un xoc de trens, de voluntats, entre la majoria parlamentària al Congrés dels Diputats i la  majoria parlamentària catalana. La Proposició de Llei avalada per una majoria del Parlament de Catalunya, en la qual es demanava la delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya (d’acord amb les previsions de l'article 150.2 CE) donà com a resultat la votació negativa a la proposició (299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció).

El 13 de març de 2013 el Ple del Parlament de Catalunya aprova una segona Declaració, votada per 104[12] dels 135 diputats, a favor del dret a decidir. El PSC, trencat en l'anterior Declaració, impulsa ara aquesta, que insta el Govern de la Generalitat a dialogar amb el Govern central per a poder pactar una consulta legal. El 77% dels diputats vota a favor. La voluntat política, expressada en seu parlamentària de convocar una consulta a Catalunya queda així nítidament definida. En un gest insòlit el TC sol·licita a la cambra catalana que aclareixi quina de les dues declaracions "està vigent" i si "una és continuació de l'altra". De fet la segona no parla de sobirania sinó de fer una consulta, pel que sembla que aquesta "cessió del problema" que li ha endossat el Govern li està desconcertant. La resposta del Parlament de Catalunya és que són declaracions institucionals diferents, complementàries i que en tot cas la seva naturalesa és política, sense que pugui haver controvèrsia constitucional. No obstant això, l’estratègia del Govern central és estendre la impugnació a qualsevol actuació que es faci des del Govern o el Parlament catalans, com amb la creació governamental d'un "consell assessor per a la transició nacional" el febrer de 2013, al qual se li s'encarreguen estudis i dictàmens[13].

Amb un dictamen favorable del Consell de Garanties Estatutàries[14] –en el que quatre dels seus nou vocals varen formalitzar un vot particular discrepant de la majoria-, el 19 de setembre de 2014 el Parlament aconsegueix aprovar la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana, amb una majoria de 104 vots sobre els 135 del Parlament (amb el suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i també del PSC). El dissabte 27 de setembre, el president Artur Mas signa el Decret de convocatòria de la consulta. Dilluns, 29 de setembre, en una convocatòria d’urgència, el Tribunal Constitucional accepta els recursos presentats pel Govern espanyol –reunit el diumenge 28– per aturar la llei i la convocatòria de la consulta[15], de manera que el Govern català es veié obligat a aturar la  consulta. Però el govern català presentà una nova estratègia per a poder salvar la celebració del 9-N convertint-lo en un “procés participatiu”, una consulta oficiosa, amb el suport de ciutadans voluntaris. Aquesta reconversió també va ser impugnada pel Govern central, aplicant-se com sempre la suspensió automàtica de tota decisió impugnada.

Des d’un punt de vista de la participació popular[16] el 9N “va ser un èxit pels qui l’havien convocat, sobretot pel Govern i molt especialment per Artur Mas. Malgrat totes les dificultats, advertiments i incerteses, hi va haver 2.344.828 participants, dels quals 1.897.274 van dipositar una papereta amb el doble “sí”. (Cardús, 2014: 12). La convocatòria del procés participatiu va ser impugnada pel govern central, suspesa pel TC, i els màxims representants governamentals catalans de fer-la possible[17], acusats per la via penal per part de la Fiscalia General de l’Estat després de no poques tensions internes[18]. El paper actiu d’entitats de la societat civil com l’ANC, Òmnium Cultural o l’AMI, o els mateixos partits que impulsaven la convocatòria van ser rellevant també per a la seva celebració[19].
Totes les cinc possibilitats per a fer una consulta que el IEA havia anunciat com a possibles havien estat infructuoses[20]:  reforma constitucional, 150.2 CE, llei de consultes via referèndum, llei de consultes no referendaries, referèndum consultiu 92.1 CE[21]. La mateixa llei de consultes catalana  va ser considerada constitucional i estatutàriament legítima pel CGE[22], mentre que després en la seva sentencia el TC afirma que no hi han consultes diferenciades (pel cens, per l’òrgan convocant) que no siguin referèndum, assumint l’opinió minoritària al CGE.
Després del 9-N [23] es preparen noves eleccions, enteses pels sectors sobiranistes com a “plebiscitàries”, que tingueren lloc el 27-S de 2015.  El sistema de partits configurat fins aleshores havia saltat pels aires. La candidatura sobiranista integrada per CDC i ERC amb el nom “Junts pel Sí” obtingué un èxit notable però no assolí la majoria absoluta, la qual cosa comportà cercar aliances amb la CUP per a formar una majoria estable que s’endugué el lideratge d’Atur Mas. L’escenari del 2015 era molt diferent del de 2012, quan d’alguna manera començà tot el debat entorn del dret a decidir i els partits es començaren a posicionar. La pròpia federació de Convergència i Unió s’havia presentat a les eleccions anticipades de novembre de 2012 situant-se al capdavant d'un procés sobiranista que reivindicava el “dret a decidir” del poble de Catalunya, tot i les fortes tensions internes. En aquest primer moment no s’explicita un projecte diàfanament independentista, com si era el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui va signar un acord de governabilitat amb la mirada posada en la celebració, en el termini màxim de dos anys, d'una consulta o referèndum sobre la independència (Marcet, APC 2014:25). La resta de partits catalans, o es van situar en oberta oposició al procés (C´s i PP), demanant un acord amb el Govern central (PSC, UDC) o amb una considerable ambigüitat (ICV-EUiA). En tot cas “la reacció del Govern i dels partits polítics estatals als plantejaments provinents de Catalunya tampoc no van ajudar a solucionar el problema polític ni a asserenar el debat. El Govern del PP, i el mateix president Mariano Rajoy, es van moure inicialment entre la indiferència i l'oposició frontal a la petició catalana, sense expressar cap voluntat pràctica de diàleg o d’oferta d’alternativa”. (Marcet, APC 2014: 37).

El 25 de febrer de 2015 es van conèixer les Sentències 31/2015 i 32/2015 del Tribunal Constitucional, que anul·laven determinats preceptes de la Llei de Consultes i de ma­nera definitiva el Decret de Convocatòria de la consulta referendària del 9 de novembre de 2014 –substituïda en el seu moment per l’anomenat “Procés participatiu del 9N”–. Aquest darrer, tot i que es tractava d’una activitat no convocada formalment, però requeria actes de preparació i de desenvolupament també va ser també impugnat pel Govern central i resol per la STC 138/2015, de 11 de junio de 2015[24]. El TC obliga a cessar en les activitats a la Generalitat. La discussió jurídica sobre l’abast de la prohibició del TC al Govern de la Generalitat ja des del primer moment, obrí tot un debat jurídic que acabà en el procés judicial penal que encara avui resta viu.

El 9 de novembre de 2015, s’aprovà la resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015; una resolució pactada entre Junts pel Sí i la CUP.
La resolució incloïa el compromís d’adoptar les mesures necessàries per assolir aquest objectiu, entre les que cal destacar, d’una banda, la tramitació de tres lleis –a saber, la de procés constitu­ent, la de seguretat social i la d’hisenda pública– i, de l’altra, el compromís polític de no supedita­ció a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol i en particular del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, el Parlament instava el futur govern a complir exclusivament els mandats emanats de la cambra catalana i a iniciar negociacions per tal de fer efectiva la creació d’un estat català independent en forma de república.

L’annex de la resolució recollia les mesures que el futur govern hauria d’assumir per tal de garan­tir els drets bàsics de la ciutadania, tals com el desplegament reglamentari i l’aplicació de la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, o la garantia d’accés a l’atenció sanitària i farmacèutica amb independèn­cia de la situació administrativa i econòmica, i la paralització de tots els nous concursos per a la gestió de centres d’atenció primària. Alhora establia blindar les competències de les administra­cions catalanes en educació i no aplicar la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, de millora de la qualitat educativa; a més de desoir altres lleis estatals com la Llei orgànica 4/2015, de pro­tecció de la seguretat ciutadana, la 27/2013, del 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, i aquelles que en matèria d’avortament contradiguessin allò estipulat per la Llei catalana 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. Per últim, l’annex incloïa l’exigència de donar asil al màxim nombre de persones refugiades i demanava alliberar re­cursos per dotar un pla de xoc social, reduint la càrrega del deute mitjançant la seva renegociació.
La resta de grups s’oposaren a la proposta de Junts per Sí i la CUP des de diverses perspectives. Finalment, el debat acabà amb les votacions de la resolució, que va ser aprovada amb el vots a favor de JxS i CUP (72) i els vots en contra de la resta de formacions (63).

L’onze de novembre el Govern de l’Estat presentà una impugnació davant el Tribunal Constitucional contra aquesta resolució anomenada de “desconnexió, amb la conseqüent suspensió. La STC 259/2015, de 2 de desembre[25] declarà la inconstitucionalitat i la nul·litat de la resolució parlamentaria tot entenent que atempta contra el principi de la sobirania nacional de tot el poble espanyol perquè «declara solemnemente el inicio del proceso de creación de un estado catalán independiente en forma de república»...una unilateralitat que entén el TC és té un vici de incompetència.

Com a recapitulació de les línies precedents, dir que la absoluta manca de connexió entre el govern del PP (allargassat com a govern en funcions) i la majoria parlamentària a Catalunya, amb el govern actual de Junts per Sí,  posa de manifest l’existència de mons paral·lels, que es retroalimenten. Desitgem que algun dia es faci una política diferent que trobi alguna solució al problema polític aquí descrit[26]
  

Referències Bibliogràfiques:
APC. Anuari Polític de Catalunya, ICPS,  2010 a 2015.
Joan Lluís Pérez Francesch, (2007), “La impugnación de disposiciones y resoluciones autonómicas sin rango de ley”, Working papers,  ICPS, n. 263.
Jorge Cagiao y Conde/ Gennaro Ferraiuolo, (2016), El encaje constitucional del derecho a decidir: un enfoque polémico, Madrid. Libros de la Catarata.




[1] CiU passarà de 60 a 52 diputats i cercarà una estabilitat amb ERC.
[2] Javier Pérez Royo, "Quiebra de la Constitución", El País, 4 de gener de 2013. Posteriorment, del mateix autor, “Sin Constitucción territorial”, El País, 24 de gener de 2014.
[3] Juan José López Burniol, "El derecho a decidir (2)”, La Vanguardia, 9 de febrer de 2013.
[4] Vegeu una explicació d’aquesta Declaració a Joan Vintró, “La Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic”, Bloc de la Revista Catalana de Dret Públic, 7 de febrer de 2013. http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rcdp/2013/02/07/la-declaracio-de-sobirania-i-del-dret-a-decidir-del-poble-de-catalunya-un-apunt-juridic-joan-vintro/  (darrera consulta 9/7/2016).
[5] Vegeu L’Editorial “Matisos a una declaració”, La Vanguardia, 27 de gener de 2013, p. 20. El dret a decidir seria una forma d’apel·lar a l’autodeterminació; la sobirania del poble de Catalunya com a ens polític i jurídic entra en conflicte amb el que disposa la Constitució espanyola (art.1.2 CE), però el text és una mera declaració programàtica sense efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic que té; pel que fa a la celebració d’una consulta a Catalunya no és un problema jurídic sinó polític (tot i que no és interpretat així des del govern de Madrid, malgrat que el TC afirmarà que si hi ha acord es pot fer). Per a més informació , Anuari Polític de Catalunya, (2013) ICPS: 34 i ss.
[6] Joan Lluís Pérez Francesch, (2007), “La impugnación de disposiciones y resoluciones autonómicas sin rango de ley”, Working papers,  ICPS, n. 263.
[7] Vegeu, Joan Lluís Pérez-Francesch, “Dret a decidir i constitucionalisme inquisitorial” https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2013/05/27/dret-a-decidir-i-constitucionalisme-inquisitorial-joan-lluis-perez-francesch/ (Consultat 7/7/2016). Un comentari crític a la impugnació a Pere Sol, J.L. Pérez Francesch i J. Pagès, “La democràcia vigilada”, Ara, 10 de maig de 2013.
[8] Francisco Rubio Llorente, “Un referendum para Cataluña”, El País, 8 d’octubre de 2012. Recentment, en aquesta línia Jorge Cagiao y Conde/ Gennaro Ferraiuolo, (2016), El encaje constitucional del derecho a decidir: un enfoque polémico, Madrid. Libros de la Catarata.
[9] La campanya en contra dels independentistes és mediàtica, jurídica -procés penal del 9-N- , pressions a la fiscalia, aparició d’escàndols com les escoltes il·legals per l’empresa “Método 3”, abonar sospites de corrupció sobre alguns líders polítics catalans sense proves, incompareixença per informes i documents no signats que imputen delictes a polítics catalans, etc. La campanya, ben orquestrada pot haver fet entrar en funcionament fins i tot el Centre Nacional de Intel·ligència i alguns grups policials especialitzats. Les gravacions de les converses entre el Ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau, filtrades abans de les eleccions generals del 26-J de 2016 ha estat el darrer dels episodis. Les difamacions mediàtiques com les produïdes pel Diari “El Mundo” pocs dies abans de les eleccions del 25-N de 2012, curtcircuitaren il·legítimament el procés electoral, sense que ningú institucionalment assumís cap responsabilitat. Es interessant en aquest sentit entre altres les declaracions d’ErnestoEkaizer, a Catalunya Ràdio el 22/10/2014  sobre les clavegueres de l’Estat http://www.mon.cat/cat/notices/2014/10/ekaizer_les_clavegueres_de_l_estat_estan_concentrades_sobre_catalunya_103985.php (10/7/2016)
[10] El TC rebutja la recusació del seu president per 9 vots a 2 (18/9/2013).
[11] Vegeu, Josep Ramoneda, “El voto de la discordia”, El País, 27 de febrer de 2013. Aquest autor afirma: “La fractura parlamentaria socialista es síntoma de varios de los problemas que acechan a España: la crisis del régimen surgido de la Transición, la crisis de la izquierda y la crisis de la política”.
[12] El text és el mateix que un que a instàncies del PSC es va rebutjar al Congrés dels Diputats i que va propiciar una diferència de vot dels diputats del PSC integrats al si del grup socialista del Congrés. Els 104 vots a favor són: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA), davant de 27 en contra (PP i Ciutadans), i 3 abstencions (CUP).
El nomenament del Comissionat per la Transició Nacional també és impugnat via conflicte de competències el 26 de juny de 2015. L’anomenat “procés” comportarà ja des d’ara actuar de manera que no s’impugni tota decisió catalana, com amb la iniciativa sorgida el juliol de 2013 del “Pacte Nacional del Dret a Decidir” que recollirà entitats de la societat civil. Podeu consultar: http://www.dretadecidir.cat/  (17/7/2016)
El suport a aquesta iniciativa es reflectí en el document de bases aprovat al Parlament per CiU, ERC, ICV-EUiA i el PSC (103 vots a favor, 27 en contra i 2 abstencions).
[14] Vegeu la referència de la nota 19.
[15] El recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes va ser presentat el 29 de setembre de 2014, la llei suspesa, i resolt mitjançant la STC 31/2015, de 25 de febrer de 2015, en la que afirma que la consulta que es propugna es realment un referèndum encobert. El Decret de convocatòria va ser impugnat també el 29 de setembre, i donà lloc a la STC 32/2015, de 25 de febrer de 2015.
[16] El 9 de novembre es van constituir 6.695 meses de participació en els diversos municipis de Catalunya i en algunes ciutats d’altres països, on es varen registrar al final de tot el procés (que es va allargar en na insòlita pràctica fins el 25 de novembre) 2.344.828 ciutadans residents majors de 16 anys. D’aquests,
1.897.274 varen votar afirmativament a les dues preguntes formulades, 234.848 varen votar afirmativament a la primera pregunta (“vol que Catalunya esdevingui un Estat?”) i negativament a la segona (“vol que aquest Estat  sigui independent?”), i la resta (212.706) varen votar “no” a les dues preguntes o varen votar en blanc o altres opcions considerades nul·les. Vegeu tota la informació al web: http://www.participa2014.cat/ (14/7/2016)
[17] President Mas, vicepresidenta Ortega, consellera d’Ensenyament Rigau i conseller de la Presidència Homs.
[18] Vegeu, Enric Juliana, “La querella que Maquiavelo no suscribiría”, La Vanguardia, 18/12/2014. http://www.lavanguardia.com/politica/20141118/54419421626/la-querella-que-maquiavelo-no-suscribiria.html (16/7/2016)
[19] Dins el procés sobiranista, la Llei 16/2014, del 4 de desembre, d’acció exterior i relacions amb la Unió Europea s’ha d’entendre igualment en aquest context polític, amb la creació del Consell de la Diplomàcia Pública Catalana (DIPLOCAT), amb la voluntat de donar a conèixer el procés fora de Catalunya.
[20] Vegeu l’argumentació favorable a la celebració d’una consulta a J.L. Pérez Francesch, “La consulta y la Constitución”, Agenda Pública, 16/2/2014. http://www.eldiario.es/agendapublica/reforma-constitucional/consulta-Constitucion_0_229577279.html (16/72016) i J.L. Pérez Francesch, “Catalunya quiere ser reconocida como sujeto político”, Mundiario, 16/8/2014, http://www.mundiario.com/articulo/politica/agostidad/20140816210401021341.html (16/7/2016)
[22] Vegeu, Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la Proposició de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana. L’opinió majoritària entén que és possible realitzar una consulta a Catalunya sobre el seu futur polític emparada per aquesta llei, atès que és una consulta no referendaria, mentre que la minoria considera que pel tipus de consulta se està situant en el camp del referèndum i per tant excedeix la competència de la Generalitat de Catalunya segons l’EAC.
[23] Les eleccions al Parlament europeu de maig varen donar un nou impuls a les forces defensores de la consulta del 9 de novembre: ERC se situava com a primera força (amb el 23,7% dels vots), CiU obtenia el segon lloc (amb el 21,8%) i ICV-EUiA en la quarta posició (amb el 10,3%).
[26] Francisco Longo, “Un espacio de dialogo y pacto”, El País, 28/1/2014.