dimecres, 31 de desembre del 2008

Desig de Pau per al nou any


La guerra de l’Iraq, ha estat el darrer conflicte bèl·lic amb gran incidència mediàtica. Però no podem oblidar les altres guerres, algunes guerres oblidades perquè gairebé no les tenim presents. D’altra banda, desprès dels fets de l’11 de setembre del 2001, s’ha generat una dinàmica de por als atacs terroristes que ha fet prendre mesures als Estats que no sempre resolen bé la compatibilitat entre la seguretat i la llibertat de les persones. Finalment, també cal destacar que en els diferents conflictes bèl·lics cada vegada moren més civils, essent aquesta població la realment damnificada per les guerres.
Crec que es de justícia afirmar que el nostre món està ple de guerres que ningú té present, que no surten gaire als diaris, i que la població civil es veu implicada molt sovint en uns conflictes que han generat unes élites dirigents per tal de mantenir el poder social i econòmic. Tot es d’una enorme violència i provoca un atemptat esgarrifós a la dignitat humana. Si a això li afegim els atacs terroristes, indiscriminats per definició, i les reaccions dels poders públics plens de por, podem dir que ens trobem amb una situació mundial profundament lamentable.
Només alguns exemples: Libèria, Somàlia, Txetxènia, Georgia, Colòmbia, República Democràtica del Congo, per acabar amb els casos famosos d’Afganistan, el mateix Iraq, o el permanent conflicte israelià-palestí, ens mostren un món violent i injust, que dificulta el ple desenvolupament de la persona en molts indrets del nostre món. D’altra banda, l’obsessió per la seguretat fa que es destini una gran quantitat de recursos a la lluita contra el terrorisme internacional i les armes de destrucció massiva, desviant diners que es podrien dedicar a lluitar per una ajuda humanitària.
Avui tenim molts conflictes violents al mon, hi ha una autèntica preocupació global per la seguretat, i la violència no disminueix. La pau, primera condició de l’existència humana digna, no pot fer-se present en molt indrets. Cada any desitgem que la Pau es faci més real, i per això es dedica el primer dia del nou any a aquest valor tan profund. Any rere any tornem a viure l’esperança d’un nou món on la pau i la justícia que està en el seu germen esdevingui una mica més real. Avui, com cada any cal recordar que no podem caure en el pessimisme perquè hi ha molta feina a fer, i molt a ajudar per tal de desenvolupar la Pau.





diumenge, 14 de desembre del 2008

La tensió entre llibertat i seguretat: por, control i cultura.

El nostre món sembla obsessionat per la seguretat, davant d’atemptats terroristes, però també per una sensació d’inseguretat com si es pogués controlar realment tot allò que pot passa a la vida. A banda d’això, cal recordar que la seguretat és un dels objectius de tota societat organitzada, i que ha de ser compatible amb el respecte a la llibertat. Avui tenim el problema que el desenvolupament de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals ha de fer-se en paral·lel amb l’expansió del terrorisme internacional, el fanatisme descontrolat, la societat del risc o la cultura de la por.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.

dissabte, 13 de desembre del 2008

La generosidad


Hace unos días se celebró en Barcelona una concentración de mujeres lactantes, que reivindicaban dar el pecho, como algo natural, dificultado por la estresante dinámica de la sociedad actual. Este hecho me ha provocado una reflexión sobre la generosidad, sobre la actitud de abrirse al prójimo, pese a quien pese. Una actitud que incluso podríamos calificar de heroica, como sin duda lo es la maternidad en el mundo de hoy.
En los tiempos que corren, nos hemos instalado en la cultura de los derechos y de las reivindicaciones, sin duda la mayoría justas, y por qué no decirlo, en una cierta comodidad de las paces forzadas. Cuantas veces hemos escuchado la frase: “¡No te compliques la vida!”, “ ¡No te líes!”, “¡Qué te pagan por hacer esto!”, u otras similares. Esta claro que el receptor de los mensajes anteriores no se guía por la ley del mínimo esfuerzo, ni, por supuesto, por impulsos meramente mercantilistas.
La virtud de la generosidad se sitúa en esos escenarios, en los que se actúa sin pedir nada a cambio. La generosidad es el fermento de una actitud vital en la que la trascendencia tiene su campo abonado. La actitud cristiana ante la vida se fundamenta, así, en la generosidad basada en la transcendencia. El modelo de Cristo en la Cruz es el mejor ejemplo de generosidad, de donación, al dar la vida por la salvación del género humano.
Por ello la actitud cristiana ante la vida y el mundo ha de seguir las pautas que Cristo nos marcó: compromiso, lucha por un ideal, salir de nosotros mismos, aventurarnos al diálogo, dar la vida por los demás, en definitiva. Sin esperar nada a cambio, como Jesús crucificado. Sólo así podremos llevar con éxito el proceso de humanización que Él inició.
Seguro que todos conocemos personas que nos han impactado, por su donación a los demás, a la familia, al trabajo, a un proyecto, el que sea. Personas que no salen en los medios de comunicación, ni en las enciclopedias, pero que han firmado su vida con trazos bien profundos. Personas, que no salen en la foto pero que han sido capaces de trascender.
De hecho, tenemos dos caminos por recorrer: la insolidaridad, el individualismo, el materialismo, el consumismo, viviendo el día a día con frenesí y sin sentido, o bien compartir (que no es lo mismo que repartir), buscar el sentido de la vida, mirando la trascendencia, trabajando por la paz interior y exterior, o, con otras palabras, haciendo posible el bien, y la civilización del amor. No hay duda que este segundo camino es más pleno, más enriquecedor. Sólo hemos de pensar: ¿Qué puedo hacer hoy por ti?, con el corazón abierto, con sinceridad, humildad, con toda la generosidad del mundo.
Ahora bien, para hacer efectiva al máximo la generosidad hemos de resituar nuestra cultura en el ámbito de los deberes, morales y cívicos, y no sólo en los derechos, para así recordar las palabras de Thomas Merton: “Los hombres no son islas”


divendres, 21 de novembre del 2008

HEM DE RESPECTAR TAMBÉ ELS ANIMALS DE COMPANYIA

Fa pocs dies que se’ns va morir la gata. Va morir de vella. Ens feia molta companyia, i tots la teníem molt a prop afectivament.
Ara voldria expressar que l’abandonament d’animals de companyia em sembla una xacra de la nostra societat, igualment de negativa que el maltractament, que - recordem-ho- ha passat de ser una mera falta a un delicte.
Em preocupa la manca de sensibilitat que significa el fet d’abandonar un animal per motius com anar de vacances o considerar que un ja no se’n pot fer càrrec, així com el maltractament. Es una mostra de l’abús d’uns essers sobre els altres, una cosificació de l’existència, una expressió del materialisme que ens envolta, que porta alguns a entendre que poden fer i desfer amb les coses que posseeixen com millor els hi vagi a cada moment. El problema és que els animals no son meres coses o objectes sinó éssers vius, als quals cal tractar amb un mínim de decòrum. Si més no per nosaltres mateixos, els humans. Em preocupa no tan sols la manca de civisme que suposen els abusos esmentats sinó sobretot l’actitud dels humans de tractar un animal com si fos una cosa.
Les campanyes publicitàries, molt sovint amb diners públics, no serveixen per gaire. El nombre dels abandonaments augmenta any rere any. Les èpoques de vacances, de canvi de lloc de residència, és la pitjor època. Sembla que les vacances són per a passar-s’ho bé, oblidar tot compromís, tota responsabilitat i també tot remordiment. Com si les vacances no s’acabessin i la vida no hagués de tenir uns codis de conducta homogenis per totes les èpoques de l’any. I els maltractaments als animals de companyia son una mostra de crueltat intolerable, que no deixa de donar-se.
Quina pena abandonar o maltractar animals de companyia, quina falta de sensibilitat!

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Crisi econòmica i valors cristians

Els darrers mesos han estat realment dramàtics per a moltes persones i famílies. La crisi financera, i la seva conversió progressiva en crisi econòmica, esta fent un gran mal.
La crisi financera, iniciada als Estats Units, s’ha estès ràpidament a tot el món, com a mostra de l’actual economia globalitzada. Les entitats financeres han estat rescatades pels poders públics, davant la por dels governs a una pèrdua de liquiditat del sistema econòmic, que portés a la bancarrota. Les borses més importants del món han tingut grans pèrdues, immerses en una notable crisi de confiança. L’Estat ha hagut de sortir a escena per tal d’ajudar el funcionament del sistema financer, i la perplexitat s’ha apropiat de moltes persones quan des dels paràmetres econòmics del capitalisme s’ha reivindicat sense embuts, com una salvació, la nacionalització o la intervenció de bancs i entitats financeres, especialment als Estats Units, guiats els darrers anys per la pretesa panacea del neoliberalisme.
A la manca de confiança amb el sistema financer, li hem d’afegir la incidència de la crisi en la economia real de tots nosaltres, amb un augment important dels preus, en especial de productes de primera necessitat, però també amb l’atur, autèntica xacra dels temps de crisi. I no podem oblidar que al nostre país la concentració de l’activitat econòmica en els sectors immobiliari i de l’automoció, fa que l’atur encara sigui més dramàtic.
S’ha destacat que una de les causes de l’actual crisi financera és el préstec de diners amb poca garantia, simbolitzat en les famoses hipoteques subprime als Estats Units. L’afany de lucre d’algunes entitats financeres hauria provocat la falta de liquiditat del sistema financer, la qual cosa caldria corregir ara amb una intervenció pública. Aquest fet, comporta aprofitar-se del desig i la necessitat d’esdevenir modestos propietaris a llarg termini, convertits ara en arruïnats sense propietat, i contrasta amb els elevats estipendis de directius, amb una connotació lamentable de manca d’ètica en els negocis .
Efectivament, l’actual crisi econòmica, originada per la crisi financera, ha estat la conseqüència del desig de lucrar-se sense límits, d’una fe en el mercat sense cap regulació ni regles, d’una economia especulativa concentrada en l’abús d’uns pocs sobre el dret dels petits propietaris, de conductes avaricioses que cal refusar des de l’òptica de la defensa dels principis ètics i més en concret des dels valors cristians.
Les situacions de crisis, com a manifestacions del mal i del desordre, ens posen de manifest aquelles conductes humanes que no son dignes d’imitació, ans al contrari, de reprovació. Alhora, en els moments de turbulència en els que ens trobem, els valors i principis cristians han de ser motors d’esperança per tal de sortir de la situació actual. La tantes vegades reclamada “civilització de l’amor” es pot fer més tangible en els actuals temps de crisi, perquè és ara quan hem de fer real el missatge evangèlic de la fraternitat. Els cristians tenim la sort de gaudir d’un repertori de recursos basats en conductes virtuoses, com la fe, l’esperança i la caritat, que cal posar en solfa en els moments actuals. És el moment de sortir a l’encontre de l’altre que sofreix, i mirar de construir plegats escenaris de futur millors.
A part de les mesures estrictament economicistes -com les acabades d’aprovar al Congrés dels Diputats, de convalidació dels Decrets-Llei de suport a les entitats financeres, les quals permetran a l’Estat comprar actius bancaris i concedir avals-, cal que no oblidem mai les persones i les famílies. I en aquesta preocupació per la persona concreta, tenim l’obligació de posar la fe al servei del país, i aportar l’esperança que el bé comú s’implanti. Ara més que mai cal que la Veritat es faci present, i que l’Esperit de la Salvació ens il·lumini.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

La veritat

El professor Ferran Saez Mateu va impartir una sessió del Seminari sobre "Els valors a la Catalunya d'avui", organitzada pel Centre d’Estudis Jordi Pujol, el passat 14 d’octubre, que em va resultar molt interessant, i necessària. Va posar de manifest que la veritat és un valor perquè ens fa entendre el món que ens envolta. Es a dir, que necessitem la veritat, per a viure, amb tota la plenitud possible. Fins i tot podríem dir que és un dret, que cada cultura assumeix de manera diferent, però que sempre hi ha en comú la cerca de la veritat, d’allò que les coses son, d'allò què ens passa en realitat. I tot plegat és important per tal de contraposar les idees amb un fonament racional d’aquelles altres que parteixen de prejudicis o que son senzillament mentides.
Un país que es conforma amb mitges veritats és un país instal·lat en la injustícia, la confusió i per tant la decadència. Curiosament, quan més podem saber gràcies als mitjans d’informació i de comunicació, mitjans de transmissió del coneixement, més dubtes ens plantejem sobre la veritat de tot el que passa, i fins i tot caiem en ocasions en l’escepticisme i en el relativisme.
Per això actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context cultural de sobresaturació informativa, en una societat sovint confosa.
Avui necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida es faci amb una alta dosi de veritat -sense anar més lluny, l’abast de la crisi econòmica, per exemple-. A partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent, per a iniciar un nou rumb a la nostra societat.

dimecres, 24 de setembre del 2008

CONSTRUIR CATALUNYA


Amb motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de l’actual conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, el desenvolupament de l’Estatut i “l’espasa de Damocles” de la futura sentència del Tribunal Constitucional.
D’altra banda, entenc que davant el lema electoral montilllista de “fets i no paraules”, hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància. El mateix president Montilla sembla que ara, amb les negociacions per tal d’obtenir un finançament més just per Catalunya, ha superat les dependencies d’aquell lema inicial i està emetent missatges, paraules, és a dir, construeix un discurs, que és el que ha de fer un polític. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. La força de la paraula com a eina de convicció apareix avui com alternativa ideològica i no tan sols estratègica, d’una manera de fer política que en el cas de Catalunya es basa en la idea de nació, de comunitat nacional.
Aquesta nació està formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer , però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita la determinació d’uns valors convivencials, que puguin ésser assumits per tota la població, com a deures cívics i com a drets. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència de l’orgull de pertànyer a una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana.
No tots els valors s’han de compartir necessariament, però si cal crear un consens bàsic, perquè en un altre cas no tindríem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides és fàcilment manipulable, i modelable, al servei dels poderosos de cada moment o fins i tot d’ interessos ocults. La cultura de la desvinculació de la comunitat i de l’ individualisme dificulta fer política i fer propostes polítiques. Avui hi ha el perill de convertir la política en una mena de management al servei de qui paga impostos, de qui vota cada quatre anys, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana.
El catalanisme, el patriotisme català, el nacionalisme, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques (no de totes). La idea de “Catalunya un sol poble” és plenament vigent. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Però un futur amb valors sòlids. No qualsevol cosa. Per tant, caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general, una part important de la nostra societat. El repte bàsic de la nostra generació és humanitzar la vida i així fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país.
En aquest context, no hauríem de tenir por de definir quin és el model de dirigent polític, i el model de ciutadà, que Catalunya necessita, a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.
Finalment, em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels partits, que ens fan prendre pistonada. Si no ho fem, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella es poden enfonsar en la més gran de les misèries morals i materials.


La Font del Diàleg, setembre 2008

dissabte, 6 de setembre del 2008

El poema Canigó i mossèn Cinto Verdaguer

Aquest poema l'he tingut present en dos moments, al juny i a l'agost. Amb motiu del pelegrinatge a Montserrat (quan el vaig llegir en públic) i després durant la visita a Sant Miquel de Cuixà, arran de l'estada a la XL edició de la Universitat Catalana d'Estiu.
CANIGÓ

Epíleg: Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí,
que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
la rosa s’esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: - Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-,
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

- No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
més, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anem caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grador enterra
i ossos i gloríes i records se’ns ven.

- Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats les àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
més ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

-Caurem plegats –lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara son llit me crida
son insepult cadàver gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a jaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells caben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

dilluns, 25 d’agost del 2008

RETORNO AL HUMANISMO

Jaime Arias, periodista, publica a La Vanguardia del passat dissabte 9 d'agost aquest article. Certament cal que tornem a reivindicar l'humanisme, un nou humanisme potser, ple de poseia i de passió, de sensibilitat i de qualitat humana. Em sembla important el retorn a unes lectures de base espiritual centrades en la persona concreta, avui força oblidades. També us recomano el llibre de Carles Duarte.

" Se han cumplido veinte años de la celebración de un memorable coloquio convocado en el Centro Europeo de la Cultura de Ginebra, en homenaje a Denis de Rougemont, a la sazón recién fallecido. Inmensa pérdida, cuya herencia intelectual trataron de rescatar un selecto plantel de veteranos europeístas, en unos debates sobre el ideario del personalismo, extendido luego al federalismo democrático.
Intercambio de reflexiones de plena actualidad, en la fase crítica que nos toca vivir. Arrastrados por los fracasos financieros de las primeras potencias, la situación es de desconcierto. Las economías dan la sensación de iniciar una huida hacia delante.
Los agobios hipermaterialistas provocan deseos de retorno al humanismo, la vuelta a mensajes de pensadores y activistas de un ayer no muy lejano, que eclipsaron los reflejos de una deslumbrante prosperidad. Los Mounier, De Rougemont, Madariaga, Monnet fueron dejados de lado, con su ética de comportamiento cívico y otros discursos de herencia espiritual. Si es que la política debe reinventarse, la formula federalista de Rougemont, basada en la experiencia testimonial helvética, invita a fijarse en ella a los países europeos más afines e históricamente más predispuestos. Es oportuno volver a sus enseñanzas, dictadas por la idea-fuerza de unión en la diversidad y por la conciencia de las dimensiones de poderes locales y regionales subsidiarios, basados en estructuras sociales fácilmente comunicables a escala del hombre y de las personas.
Estas y otras pertinentes evocaciones me sugirió, por asociación de ideas, la lectura de la última obra de Carles Duarte, Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memoria. Pequeña y rica obra maestra en el género memorialista, muy de nuestros días. En la que confirma la sensibilidad y voluntad europeísta de Jordi Pujol, formado en la doctrina personalista de los Peguy y Mounier, y cuya influencia en los intentos de formación de una Europa de los pueblos, de raíces muy catalanas e ibéricas ya nadie pone en duda. Es cuestión de insistir en los diálogos Castilla-Catalunya en los que no cejo la inteligencia en el exilio (Carretero-Bosch Gimpera).
En Carles Duarte, el presidente Pujol encontró una solida compenetración y un erudito hombre de acción que aúna voluntades nacionales e internacionales, empezando por los Maragall. Y es que la suya es un alma de poeta, cuya extraordinaria cultura han configurado maestros filólogos cual Joan Coromines y Badia i Margarit, y han cuajado inspiraciones desde Machado y Neruda, hasta Espriu, Sarsanedas y Jordi Savall sin contar el hondo clasicismo mediterráneo.
Duarte, que hoy dirige la Fundació Carulla, es un gran activo de la vida catalana. Un poeta, siempre necesario para realizar sueños posibles. Puede decir como Unamuno: "Ante todo soy poeta, luego viene lo demás". "

dijous, 24 de juliol del 2008

L’allunyament de la política



L’allunyament, la desafecció, o el desinterès per la política, es una realitat creixent i perillosa, més quan es practica amb èxit que no cal guanyar les eleccions per mantenir-se en el poder.
Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política i és que la política ha de retornar a la comunitat, i que la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només un joc d’estratègies. La política és l’àmbit on s’escenifica el bé i les relacions amatents entre persones i grups, perquè tenen una idea prèvia i bàsica de país. EL MARQUETING POLÍTIC NO POT SUBSTITUIR L’ÈTICA EN L’ACCIÓ POLÍTICA. Cal reivindicar que no s’emprin grans paraules però buides, sense testimoniatge personal (progrés, canvi,..) .
Es parla des de fa temps de crisi de les ideologies i demanem que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons defensen sobre la persona i les seves referències comunitàries, i a partir de quins valors, a fi i efecte que així es pugui produir un debat racional. La política ha de resituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria defensar una concepció del bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat.
L’indivudualisme, el consumisme, la societat massificada, provoquen un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que té la nostra generació: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida; hem de defensar una concepció “espiritual” de la vida, un “ancoratge espiritual”, un nou llenguatge , en el que caldria recuperar elements i conceptes com ara les VIRTUTS HUMANES, EL BE I EL MAL EN CONTRA DEL RELATIVISME ÈTIC, L’ESTABLIMENT DE LÍMITS A LA TOLERANCIA. Necessitem construir una cosmovisió que ens expliqui el model de persona que està en la base de qualsevol altre consideració.


Comentari Ràdio Estel, dimecres 23 de juliol de 2008

dilluns, 14 de juliol del 2008

La "mala administració"

Ja fa més de quinze dies que no tenim arbres al carrer. L’excusa, què els arbres havien aixecat la vorera. L’Ajuntament ens va deixar a la bústia un escrit on deia, lacònicament, que començaven les obres per tal d’arranjar les voreres, aixecades per les arrels dels arbres. Al cap de pocs dies allò que sospitàvem es feia realitat: com en altres carrers del poble, s’ha aplicat el vell principi de “mort el gos morta la ràbia”. Per tant, l’Ajuntament ordena que es tallin tots els arbres del carrer, i no planta de nous. Visca el ciment, i la manca de manteniment!
Ara quan sortim al carrer fa una calor immensa. El sol cega la vista. La situació és realment trista, perquè aquest carrer havia tingut arbres sempre. Però sembla que a poca gent l’importa. Ho havia vist en altres indrets, i fins i tot recordo un article sobre la “ciutat difusa” que vaig escriure fa temps en el que ja ho denunciava. Els responsables de les desfetes no llegeixen, vaig pensar en aquells moments i ara ho veig confirmat.
Malgrat la duresa de la situació creada per la tala massiva d’arbres i per l’opció arbitrària de posar-ne allà si i aquí no, pensava que una decisió tan absurda no em podria afectar a mi. Però estava errat. Fa molt anys, el meu sogre, amb els seus diners va urbanitzar el carrer, amb arbres i voreres. Si bé el carrer es va anar degradant pel pas del temps, i per la manca de manteniment municipal, les voreres no tenien cap problema. Un dia al meu carrer li va tocar caure en les mans del suposat progrés municipal, i tot pagant els veïns la major part del cost de les obres, aquells arbres preciosos van ser substituïts per uns altres posats a dit per l’Ajuntament, ja que així formaven part de tota la nova urbanització del carrer. La decisió va ser de l’Ajuntament: substitució d’uns arbres per uns altres lamentables i inadmissibles. La decisió errònia i culpable de l’Ajuntament va fer aixecar les voreres. I finalment, en un atemptat a la intel·ligència, la solució: deixar-nos sense arbres, i per tant, sense el nostre entorn de tota la vida.
Aquesta història particular em permet reflexionar sobre el perill de la mala administració. Ens trobem davant decisions municipals ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb total falta de respecte. Enlloc de substituir uns arbres per uns altres que no causessin problemes, els arrenca, tot inventant-se dos tipus d’arguments: el de la vialitat (ara resulta que les voreres que va fer el propi Ajuntament son estretes per a plantar arbres, i que cal prioritzar el pas de cotxets de nens petits i cadires de rodes, quan el meu sogre es va passar en cadira de rodes molts anys) i el poc valor dels arbres (argumentant que hi ha un catàleg d’arbres protegits, que no té res a veure amb el problema!). D’altra banda, es dona el despropòsit que l’Ajuntament genera malestar als ciutadans, primer perquè no els consulta res, i els tracta com a mers administrats-subdits; i segon, perquè sortir durant el dia al carrer a partir del 20 de juny és un calvari, és un desert, és una mofa. A més, resulta que a un carrer proper, allà si que posarà arbres, en una mostra de decisió arbitraria i capriciosa. De fet, tot sembla vestit de legalitat, perquè en l’expedient hi ha els informes tècnics de medi ambient i de vialitat, però en realitat hi ha una opció prèvia per la total desconsideració a les persones en nom de la dictadura tecnocràtica.
La desproporció de la mesura adoptada per l’Ajuntament és una mostra de mala administració. Es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (normalment també la tècnica, és a dir, la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència als afectats, la indiferència pel paisatge tradicional, em porta a pensar que el problema de l’Administració avui, com remarca molt sovint el Síndic de Greuges, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.
El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una manera amb governants que no son demòcrates, sinó personatges representatius del “despotisme cutre”, quan no s’informa al ciutadà, i fins i tot s’actua en contra, causant-li un malestar innecessari.
Em pregunto aleshores cóm podem reaccionar contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema és al meu parer molt més profund: és el de la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la impossibilitat de definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública com un orgasme al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a país i com a poble. Com m’hagués agradat que algú s’atrevís a dir-me el que volien fer al meu carrer!


La Font del Diàleg, juliol de 2008

dimecres, 9 de juliol del 2008

Els telèfons mòbils i la localització de persones


Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un dia qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima.
Per tant, ens apareix el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi elaborat per una Universitat Americana, reseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris de telèfons mòbils.
Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives de cara al futur sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Tot avenç però té perills i caldrà regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne del ser humà. I l’actual obsessió per la seguretat pública no pot ignorar la construcció cultural dels drets inherents a la personalitat durant molts segles.
Comentari Ràdio Estel 9 de juliol de 2008

dimecres, 2 de juliol del 2008

La vaga dels transportistes

La darrera vaga dels transportistes per carretera, ens permet reflexionar sobre els límits i el sentit del dret de vaga a la nostra societat. No hi ha dubte de la justícia de moltes reivindicacions del sector, però la manera i les conseqüències per tota la societat d’aquest tipus de vaga provoquen que molts ciutadans es preguntin si no hi ha una altra manera més proporcional i mesurada de plantejar un conflicte laboral.
D’entrada es planteja el problema ètic de si és legítim l’ús d’un dret que no s’exerceix pels treballadors contra els empresaris, sinó contra el govern i que afecta tota la societat. Per tant, desborda les relacions laborals, per a convertir-se en un problema d’ordre públic que pot afectar el bé comú de la societat.
D’altra banda, les tensions i la violència exercida per alguns piquets, i la situació d’asfíxia econòmica de molts transportistes, no justifiquen l’alteració que es va produir de les condicions de vida de moltes persones. La crisi que comentem ha estat un gran laboratori de psicologia de masses i de realisme ètic, que ha posat a prova la resistència de la població en general, la capacitat de comprendre el sector en vaga i les relacions entre els interessos d’un sector molt castigat i els generals de la població.
Jurídicament, caldria regular d’una vegada de forma sistemàtica el dret de vaga, que encara no té una llei postconstitucional, i especialment em sembla urgent regular la vaga en els serveis públics i en els sectors d’atenció al públic, en els quals la vaga no té res a veure amb el seu sentit originari. I es vulneren amb facilitat els drets de la resta de la població.
Els excessos que es donen, quan no es respecta el dret al treball o la llibertat de circulació, han de ser evitats per tal que no es produeixi un abús. Qualsevol reivindicació pot ser justa, però cal exercir-la amb proporcionalitat en relació a allò que es persegueix. En un altre cas, quan es vulneren els dels drets dels altres es deslegitima qualsevol reivindicació.

Comentari Ràdio Estel, 2 de juliol de 2008

dimecres, 18 de juny del 2008

La crisi alimentària mundial

S’ha celebrat a Roma una cimera contra la fam a la qual hi han assistit representants de 181 Estats. Diversos Estats han anunciat donacions d’uns 7.100 milions de dòlars (uns 4.580 milions d’euros). Una xifra molt limitada per a fer front a les necessitats reals, atès que segons el director general de la FAO, Jacques Diouf, es necessitarien 30.000 milions de dòlars anuals (uns 19.305 milions d’euros). La FAO ha xifrat en 862 milions les persones que passen fam avui en el nostre món.
El document aprovat a la cimera de Roma, parla de no utilitzar els aliments com a instrument polític i econòmic, i que cal incrementar la producció mundial d’aliments, entre altres mesures. A banda dels interessos nacionals en ocasions enfrontats, segons expressen els respectius Governs, em crida l’atenció la utilització dels aliments com arma política i econòmica, que afecta als preus, l'ús dels biocarburants que frenen els recursos naturals destinats a l’alimentació, o l´’us de transgènics, i la modificacio genètica dels aliments, entre d'altres mesures.
Avui, en el món globalitzat que tenim, la fam al món és producte d’interessos econòmics, com sempre, que fan que no es pugui solucionar una xacra inadmissible des de tots els punts de vista. El problema és tan greu, que si no es poden harmonitzar els diversos interessos en joc, en una organització multilateral com la FAO (recordem, l’agència de l’ONU per l’agricultura i l’alimentació), hi ha el perill d’una crisi alimentària que pot tenir un abast planetari.

Comentari Ràdio Estel, 18 de juny de 2008


diumenge, 15 de juny del 2008

Llenguatge positiu

Darrerament, la vida s’ha posat molt dura. Hi ha un allau d’idees negatives, de problemes greus, que s’expressen amb un llenguatge també negatiu. Sembla com si estiguessin interessats en amargar-nos la vida de cop. Les idees i el llenguatge negatius potser pretenen enfonsar-nos com a persones i com a país, no sigui que amb alguna idea positiva algú tingui l’ocurrència de plantejar que les coses poden ser d’una altra manera. Vull pensar que tant negativisme no està planificat. Però penso que és una realitat l’ús diari del llenguatge negatiu: que res funciona, que tot es molt car, que hi ha una crisi econòmica, la sequera, el preu desorbitat del gas-oil, el manteniment del cotxe, el caos circulatori que s’ha de suportar cada dia, els problemes de la feina i de l’ambient d’alguns companys, la pressió econòmica, les preocupacions familiars, les tensions del ritme de vida... Uf!.
I tot això que molts de nosaltres som uns privilegiats si miro al voltant. És de justícia donar gràcies a Déu de les coses bones que ens passen. I, en tot cas, esforçar-nos per tal de comprendre el món que ens envolta. Certament que hi ha tot un cúmul de desgràcies, que s’expressen amb idees o pensaments negatius i pessimistes; d’acord que la vida adulta comporta problemes i que no es un camí de roses; però tinc la sensació que darrerament ens estan collant molt i en molts temes alhora.
Penso que és el moment de veure i fer veure que tot té un banda positiva, que és possible l’alegria i l’esperança, fins i tot en moments de dificultat. Que si hi ha molt que no funciona, també podem descobrir aspectes de la vida que son positius, i que amb serenor i confiança els hem d’integrar en les nostres consciències. No ens podem deixar endur pel negativisme de les informacions, de les notícies, d’un entorn que en expressar-se de manera negativa ens fa pensar també negativament. Només si som capaços de capgirar els pensaments i d’integrar el llenguatge positiu en les nostres vides podrem resistir i fer front a aquells que ens volen vèncer, com a persones i com a país. Cal que recuperem els mots, tots els mots, amb el seu sentit autèntic. I que lluitem per construir escenaris de futur millors.
El pelegrinatge a Montserrat dels pobles del Vallès propers a Puiggracios ha de ser un moment per a oxigenar-nos, amb un alè nou de confiança en Déu. Aquell Déu de les coses petites que se’ns fa present en la vida de cada dia. Un Déu que és signe de contradicció, i que ens esperona a voler comprendre el món en tota la seva complexitat. Un món que només amb les virtuts que emanen de l’amor el podem copsar en tota la seva integritat.

Butlletí de Puiggraciós, 62, juny de 2008.

dimarts, 10 de juny del 2008

Els infants i les guerres


Cada vegada que llegeixo notícies sobre les guerres i la presència d’infants ho passo molt malament. Em sembla una manifestació extrema de la crueltat i la maldat humanes. Avui hi ha més de 40 milions de nens que viuen en països en guerra . Dos milions de nens han mort en conflictes armats els darrers deu anys, i desenes de milions s’han vist obligats a desplaçar-se.
La UNICEF ha destacat que durant molt de temps ha interessat silenciar la tragèdia dels infants víctimes de les guerres. Tot plegat és una autèntica violació massiva dels drets humans de tot un sector de la població mundial, que abasta les diverses modalitats possibles. Es realment esfereïdor i es una vergonya per tota la humanitat.
El problema en ocasions és encara més greu, ja que els nens arriben a ésser manipulats amb facilitat, i son reclutats per a fer de soldats (uns 250.000 segons les estadístiques). A més, tot i que la Carta fundacional de les Nacions Unides diu que tots els nens tenen dret a anar a l’escola, la realitat és que 115 milions de nens no reben cap educació.
La tragèdia és més grossa encara, quan els infants son objecte d’atentats als seus drets per part de soldats de les missions de pau de l’ONU, en un autèntic despropòsit. De totes formes no ens deixem endur només per informacions i notícies negatives. Cal no confondre el tot amb alguns casos d’expressió del mal.
Ara bé, pel que fa als principis, si la guerra és un símptoma del mal, l’abús dels menors i llur presència en els conflictes, es una perversió a la qual caldria ésser molt sensible, per tal d'evitar-la. Convertir els infants en persones sense infantesa, és al meu parer, un dels pitjors actes de l’ésser humà.
Comentari Ràdio Estel, 11 de juny de 2008.



divendres, 6 de juny del 2008

Informes a dojo

Els darrers dies ha estat notícia una altra cop la realització d’una gran quantitat d’informes per part del govern de la generalitat. Aquesta vegada, el nombre d’informes és superior a les anteriors i els temes son d’allò més divers i en ocasions semblen força inútils.
La inutilitat d’alguns informes ja s’havia posat de manifest en alguns casos espectaculars que no recordaré ara. El que em preocupa, però, és que cada vegada l’amiguisme i el sectarisme sembla que van en augment. Fins i tot aquells que denunciaven l’elaboració d’informes inútils o poc justificats sembla que ara quan han arribat al govern han fet el mateix que els seus predecessors, per no dir que molt pitjor i en quantitat més gran.
La realitat és que es donen factures d’informes sense destinataris coneguts, estudis copiats d’Internet, un informe d’un foli pel quan es va pagar 11.999, entre altres aspectes denunciats en seu judicial.
La Fiscalia està estudiant l’encàrrec el 2007 de 1.583 informes adjudicats a persones externes a l’administració per un import de més de 31 milions d’euros.
Ningú dubta del fet que es pugin demanar informes a experts. El que és més criticable és utilitzar els diners públics per a fer informes sobre temes en ocasions estranyíssims, això si sempre per part de persones afins al govern, com una mena de recompensa per la seva fidelitat o amistat política, quan no per mantenir una xarxa d’interessos opacs entre persones afins pel carnet de partit o l’estricta amistat dels interessos econòmics.
Caldria, en nom de la regeneració democràtica limitar l’ús d’aquesta activitat, fer-la més transparent, i donar sempre totes les explicacions, en nom de la qualitat ètica de la democràcia. No sigui que al final el progressisme es converteixi en una secta d’aquells interessats en cobrar diners públics per raons d’estricta amistat, com en èpoques que alguns pensàvem ja superades.


Comentari Ràdio Estel, 4 de juny de 2008.

dissabte, 24 de maig del 2008

Cal que tot sigui democràtic?

Sovint es considera que ésser democràtic és la qualitat màxima de la vida, i que avui aquesta adjectivació ha d’afectar tota la nostra societat i tots els elements que la conformen. Aquesta afirmació és, si més no, tan sols parcialment acceptable, per la senzilla raó que considero que tot no pot esser democràtic com a màxima aspiració. Al nostre país, després de tants anys de lluita antifranquista sembla com si encara no haguéssim paït que les circumstàncies d’avui no son les de fa trenta anys. I sobretot, em preocupa que amb grans idees puguem perdre de vista que allò més important d’una democràcia és que les persones siguin demòcrates. S’ha destacat que un sistema polític democràtic pot funcionar a la perfecció encara que els ciutadans no siguin demòcrates. Es tractaria d’una democràcia de baixa intensitat. I la confusió conceptual d’àmbits de la vida a les quals apliquem un mateix llenguatge no fa cap bon favor al perfeccionament de la democràcia. Cada cosa en el seu lloc i un lloc per a cada cosa.
Vejam alguns exemples. Sovint es diu que la família ha de ser democràtica. Aquesta afirmació em sembla una bajanada. La família s’ha de fonamentar en l’amor i l’ajuda mútua entre els seus membres, però no té per què ésser democràtica, atès que cadascú ha de saber estar al seu lloc i cal respectar l’autoritat dels progenitors. Els excessos del fals igualitarisme està tenint greus conseqüències en el nostre capital humà: es disparen els divorcis, les famílies es desestructuren, els fills han de suportar una autèntica desorientació. El supòsit més absurd de la democràcia dins la família ens portaria a l’elecció dels pares per part dels fills, la qual cosa és a més impossible. Avui també, com que tot ha d’ ésser democràtic volem que fins i tot la família real ho sigui i aleshores desapareix la seva raó de ser, que és precisament el caràcter diferenciador entre aquesta i la resta de famílies.
A l’escola també ens passa el mateix. Volem que sigui per damunt de tot, democràtica, i això no pot ser, perquè l’ igualitarisme comporta la destrucció d’una institució basada en la diferència entre qui aprèn i qui ensenya. Introduir l’excés de democràcia a l’escola és provocar la seva destrucció com a institució útil a la societat, la fallida com a institució. Sobre l’escola no crec que necessiti esplaiar-me més amb els meus arguments. Ja veiem com ens han anat les coses!
I l’empresa també hauria de ser quan més democràtica millor? Potser es podrien democratitzar més algunes qüestions com les representacions sindicals, o la participació efectiva dels treballadors, però les confusions sobre la democràcia poden arribar a produir que un col·lectiu no funcioni. I això és un dels problemes que poden afectar també l’empresa. Per a ser competitives en el mercat tan agressiu que tenim han de gaudir d’una bona gestió, amb una direcció professional. Per tal d’assolir l’èxit empresarial és fonamental que hi hagi una direcció professionalitzada, amb coneixements de màrqueting, finances, recursos humans, gestió empresarial i lideratge. Com en altres àmbits de la nostra societat, no podem ésser esclaus de grans paraules. Com en tants altres camps de la vida, no tot ha de passar per la paraula democràcia. Penso que la bona empresa, ha de respondre a la cultura del treball i de l’esforç.
En tot cas, en els supòsits esmentats, els diferents col·lectius tenen avui la responsabilitat històrica d’aportar una visió humana integral, més enllà de grans ideologies i de grans paraules, com alternativa real a la deshumanització de la vida que tan sovint es dona.
Comentari Ràdio Estel, 7 de maig de 2008

diumenge, 18 de maig del 2008

La violència domèstica

S’acaba de publicar al DOGC del 2 de maig, la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Crec que podem afirmar que un dels aspectes que més preocupen de la societat actual és la violència domèstica, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Des de tots els punts de vista és un desastre: culturalment, èticament, sociològicament, policialment, jurídicament.
Hi ha una dada que em sembla esfereïdora: una gran majoria de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial es força evident, i no sembla que malgrat la legislació s’avanci gaire. Superar una manera d’entendre les relacions humanes basada en la superioritat i l’abús es difícil. Es una qüestió de conductes, d’actituds que no s’arreglen només amb lleis, que molt sovint es fan més per agradar ideològicament a sectors de la societat que no pas per raons d’eficàcia pràctica. Cal temps i una evolució en la manera d’entendre el paper de les persones en aquest món. I també superar molta ignorància i incultura, que impedeixen gaudir de la necessària sensibilitat per tal d’establir relacions humanes adultes i lliures.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pot convertir en una tragèdia, amb agressions, denuncies, violència en definitiva. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera degradada i miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix. La violència en general i la domèstica en particular no han desaparegut. Potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. Si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació dominants, primer com a paraula o imatge, després com a fet puntual i finalment com a pràctica que es pot exercir en qualsevol moment. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica, i una qüestió molt més complexa que una simple guerra entre sexes en el cas de la domèstica.
Hem de treballar per tal que la violència es substitueixi per una nova cultura en la que domini l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar que la violència, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable, perquè és una manifestació radical del mal.
Comentari Ràdio Estel, 14 de maig de 2008

divendres, 2 de maig del 2008

L'explotació d’infants i joves

Al llibre La frontera de l’èxit, l’autor, Malcolm Gladwell, estudia com alguns fenòmens de masses, com ara la moda d’anar en patinet, l’èxit d’una determinada marca de sabates, o l’interès dels joves per fumar, malgrat els missatges contraris de les campanyes públiques institucionals, no s’expliquen només mitjançant l’aplicació de les tècniques del màrqueting o de l’aplicació de densos estudis sociològics, sinó sobretot per l’existència d’una mena de contagi social, una mena d’epidèmia que funciona amb les seves pròpies regles, a partir de la imitació d’actituds. Ens diu que hi ha com un virus i que en la seva difusió hi ha tres factors: les persones que coneixen molta gent; tots aquells que es dediquen a difondre el missatge i per últim els venedors. El propi autor reconeix que no es un estudi científic sinó una manera d’explicar un fenomen en el qual es barregen punts de vista psicològics, sociològics i mèdics. Aquest llibre pot ser útil per ajudar a reflexionar sobre les modes passatgeres, especialment quan els pares ens veiem abocats a fer front a una gran quantitat de demandes dels nostres fills: cromos, jocs de consola o d’ordinador, sabatilles d’una determinada marca, un patinet, un “jo-jo”, les tradicionals bales, etc.
Els infants i joves són els primers que cauen en aquesta mena de contagi social i després els pares no sabem ben bé que fer, si comprar o no, i a la llarga moltes vegades caiem en la temptació perquè pensem que si ens ho demanen els fills els hem de satisfer, sobretot si tots o la majoria dels seus companys d’escola o amics tenen el mateix. Les multinacionals i els anunciants se les saben totes, per tal de vendre el producte i si cal, jugar amb els sentiments dels pares, i prèviament introduir, com una mena de virus, les modes entre els infants. Us he de dir, que em molesta l’ús que determinats venedors fan de la publicitat dels seus productes –millor no dir res dels anuncis de la televisió- perquè em trobo oprimit i dominat, amb poc marge de maniobra, davant l’allau de coses innecessàries i passatgeres que ens volen col·locar, i especialment davant la instrumentalització que fan dels nostres fills. Podem dir, per tant, que aquestes actituds agressives, amb l’objectiu de vendre qualsevol cosa, reprodueixen uns esquemes vitals materialistes i consumistes, que persegueixen saltar-se la intermediació dels progenitors, i que això és un tipus d’explotació dels nostres fills.
Com també ho es, en el pol oposat, l’explotació de les condicions de vida miserable , en allò que anomenem el tercer món – i no oblidem que també existeix entre nosaltres el quart món -. L’Organització Internacional del Treball assegura que al món hi ha més de 250 milions de nens que treballen en condicions de semi-esclavitud. El sud-est asiàtic és la zona on es donen més casos. Però a molts altres països d’Àfrica o de Sud-Amèrica, també hi ha xifres elevades. Només a Guatemala, 800 mil nens treballen en feines on arrisquen la seva vida. Segons la UNICEF, un de cada quatre nens viu en una situació de pobresa extrema, i un de cada dotze mor abans de complir cinc anys per causes evitables. Altres problemes gravíssims son els abusos i la violència, les guerres, la manca d’escolarització i d’assistència sanitària sense oblidar el gran tema de la sida. Segons la OIT el 73% dels menors pateix explotació laboral greu, a causa de la pornografia, la prostitució, la participació activa en conflictes armats, el tràfic de drogues, a banda de l’esclavitud, que segueix existint. Un total de 246 milions de nens treballen a tot el planeta, per ajudar a les seves famílies, moltes vegades en condicions d’explotació, essent privats així d’una infantesa normal. L’existència d’aquest treball inadequat per als menors, és conseqüència de la manca d’un treball digne per als pares i té com a gran problema l’absència d’escolarització.
Estem davant d’un greu problema, que ens ha de fer reflexionar a tots. Es obvi que la infància i l’adolescència són etapes de la vida en les que cal afecte, proporcionar educació i seguretat; tot contribuint,en definitiva, a fer possible els drets dels menors, profundament lligats a una família i a un entorn propi de cada edat. L’entorn familiar i social, un cop degradat, provoca que infants i joves no trobin la manera de sortir-se’n del seu esclavatge particular, que com hem vist és realment multiforme. En el nostre entorn, les manipulacions a les que son sotmesos els nostres fills poden tenir efectes desastrosos en la formació de llur caràcter, i en la qualitat del capital humà del país. He comentat dues maneres diferents d’explotació. La tirania del màrqueting i del consumisme, pot semblar més subtil, però és igualment inacceptable. Es tracta, en tots els casos, de “pandèmies” molt perilloses.

La Font del Diàleg, abril de 2008

El drama de la pobresa


El drama de la pobresa és la mort cada tres segons d’un nen per aquesta causa, la qual cosa és una autèntica vergonya. En el món hi ha més de 1.200 milions de pobres que subsisteixen amb menys d’un dòlar al dia. Alguns dels objectius que ara es pretenen van ser fixats per l’ONU per a l’any 2000 i es volen aconseguir ara de cara al 2015. La campanya “Pobresa zero” es promoguda a l’Estat espanyol per la Coordinadora d’Organitzacions No Governamental per al Desenvolupament i pretén sensibilitzar els Governs per tal que compleixin amb les promeses d’ajuda i cooperació al desenvolupament fetes durant les darreres dècades.
Els objectius de la campanya son augmentar l’ajuda al desenvolupament al menys en 50.000 milions de dòlars anuals, establir un calendari per complir amb el compromís del 0,7% el 2010, la cancel·lació del deute extern dels països més pobres o la seva conversió en serveis socials bàsics, acordar la creació d’un procés transparent per l’arbitratge del deute, canviar les regles vigents per aconseguir un comerç mundial més just, eliminar les subvencions a les exportacions per part dels països rics i protegir l’agricultura dels països en vies de desenvolupament.
D’altra banda, les dades ens diuen que 27 milions de nens no tenen accés a vacunes i que la mortalitat infantil arriba fins 2,5 milions de nens cada any. Segurament no es pot arribar a tot arreu; sempre falten mitjans materials, econòmics i personals en lluites tan nobles com la de curar malalties infantils. La situació mundial en aquest punt es d’una profunda brutalitat, no tan sols per les dificultats d’accés a medicaments en molts indrets, sinó també per unes estructures polítiques i econòmiques radicalment injustes i discriminatòries. Les xifres tan grosses ens poden deixar indiferents o perplexos per la dificultat de fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia. Però aquest problema existeix amb tota la cruesa i malauradament és tan greu que caldrà lluitar demà i demà passat.
No cal anar gaire lluny per captar la misèria humana. També a casa nostra hi ha pobres, marginats i desvalguts. Gairebé 1,2 milions de catalans viuen en la pobresa, unes 8.000 persones sense llar i unes 30.000 viuen gràcies als ajuts de diferents institucions públiques, segons estudis recents.
Sempre hi haurà algú que pensi que tot el que estic dient són dades i prou. Però les xifres tan elevades, els punts que hem comentat no ens poden deixar indiferents.
Comentari Ràdio Estel, 30 d'abril de 2008

divendres, 25 d’abril del 2008

El cost de la vida es dispara


He llegit que els preus han pujat el més de març moltíssim, com no ho havien fet des de feia 15 anys. L’índex de preus al consum (IPC) ha pujat un 0,8% a Catalunya i ha situat la taxa de variació interanual en un 4,5%.
S’han apujat sobretot els productes i serveis relacionats amb el combustible, l’hostaleria, o la roba. De fet, tot puja i ajuda una mica a l’augment de l’IPC. El preu del cru s’ha encarit un 1,8 %.
Durant el darrer any el preu dels carburants ha pujat un 7,5% i els aliments un 6,9%. Els productes bàsics també han produït augments espectaculars en el període dels dotze darrers mesos: la llet un 27%, els ous un 12%, el pa i la fruita un 11%, el pollastre un 9%.

Davant l’augment tan dràstic dels preus, em pregunto perquè passa això. Les explicacions poden ser molt tècniques, però en tot cas, m’agradaria que ens diguessin la veritat, més enllà de campanyes electorals o interessos partidistes. La realitat és que el ciutadà mitjà és avui més pobre proporcionalment que fa un any, per la senzilla raó que viure és mes car, i el petit augment dels sous (un 2% per exemple) no pot fer front a l’allau d’increments de tots els productes. No diguem res de les famoses hipoteques, que poden acabar-se convertint en un malson per a moltes persones, provocant que el somni de la propietat a llarg termini acabi en la ruïna a curt termini.

Penso que entre especialistes i polítics han de fer alguna cosa. Ara ja no valen els lemes simplificadors, preelectorals, com ésser optimista, o tenir por a aquells que no pensen com tu. Tampoc apel·lar a la conjuntura internacional. Necessitem d’una vegada explicacions veritables sobre el per què de les coses que ens passen. En concret, els polítics han de treballar conjuntament per tal de solucionar problemes de les persones, i el preu dels productes bàsics afecta a la pròpia dignitat de la persona.

L’empobriment general vol dir que hi ha una crisi econòmica. Que es faci alguna cosa per tal d’evitar els increments desmesurats dels preus és una exigència moral que hem de demanar als responsables dels afers col·lectius. No podem fer fallida en tants aspectes de país. Al final resultarà que serem tan pobres, que no podrem moure’ns, menjar ni beure, mentre esperem que plogui. Necessitem respostes útils a les nostres demandes com a persones i ciutadans.
Comentari Ràdio Estel 23 d'abril de 2008

dimarts, 15 d’abril del 2008

El preu dels carburants

Jo tinc un cotxe que va amb gas-oil. Un dels motius pel qual me’l vaig comprar va ser que el cost d’aquest carburant era més barat que el de la benzina. Darrerament però, he observat que el gas-oil és més car que la benzina.

A banda que el cost dels carburants comprèn una part importantíssima d’impostos –a Catalunya més que en altres parts d’Espanya-, i que la fluctuació dels preus en termes anuals mai suposa disminució sinó sempre puja, voldria expressar la sensació que tinc de trobar-me instrumentalitzat per les estratègies comercials a mig i llarg termini que han portat a la situació actual. El preu del gas-oil ha pujat moltíssim en relació amb altres carburants, malgrat la puja generalitzada. Penso que una part de l’estratègia comercial ha estat la de fer comprar vehicles amb l’atractiu d’un carburant més barat per a la llarga fer desaparèixer aquest atractiu. Suposo que és una estratègia perquè no crec que sigui una casualitat. Em trobo manipulat, i aleshores m’enfado. Els consumidors individuals estem dins d’una gran roda, en la que som uns elements petits i ens hem d’adherir a uns canvis que hem d’acceptar sense mes.

Com que sostinc que a més de consumidors som persones i ciutadans m’agradaria saber què volen de nosaltres les companyies que intervenen en tot el procés de comercialització dels carburants, els fabricants de cotxes, o tots dos amb el vist-i-plau de l’Estat. No tinc gaire confiança en una veritable explicació, ja que la única idea que veig clara és que estem dins de grans estratègies comercials de sectors molt potents, que ens creen hàbits i maneres de viure, i que qualsevol de nosaltres avui és primer consumidor i després persona. Aquesta idea es desprèn també de l’informe de l’ institut internacional “Worldwatch”, segons el qual hi ha una classe consumidora mundial, integrada per una quarta part de la població mundial -en la qual estem nosaltres -.

El creixement d’aquesta classe avui s’està desplaçant a noves zones del planeta que encara no han adoptat mesures ni han assolit consciència crítica en contra, com passa a l’Àsia. Són Estats en vies de desenvolupament, que accepten el creixement insostenible, amb pautes de conducta social que iniciades a Europa i als Estats Units s’estenen a milions de persones, en un procés que no té aturador, i que pot ben bé acabar amb el planeta. A més, la dependència energètica del petroli, la contaminació derivada de la cada vegada més gran quantitat de vehicles a motor, entre molts altres aspectes, han modulat un desenvolupament humà i social només material, insolidari i, per tant, fals. Els danys al medi ambient son cada vegada més irreversibles, tot i les campanyes en el primer mon. A l’Estat espanyol cal també augmentar la sensibilitat mediambiental, l’educació cívica i un sentit de la vida menys consumista. De tota manera, tots aquest aspectes son difícils d’aconseguir perquè el model social que ens han implantat arreu des de fa dècades no es pot desfer d’un dia per l’altre, i resulta gairebé impossible deslligar-se de la dinàmica social. Això no obstant, caldrà anar pensant en donar pas a una societat que no es regeixi només per regles economicistes, ni per grans paraules com la sostenibilitat, que no sempre arriben amb precisió a les persones. En tot cas, caldria fer un canvi molt radical de les condicions de vida, com prescindir del cotxe, però sovint és impossible de fer. Després del trauma de l’altre dia, si pogués us prometo que no l’agafaria mai més. Llàstima que la joventut, el primer que pensa és en tenir un cotxe. Veieu com estem ben agafats!


El 9 Nou (Vallès Oriental) dilluns 14 d'abril de 2008



divendres, 28 de març del 2008

La sequera

Com es conegut estem patint una forta sequera. Segons diuen els experts, això de la sequera és cíclic, es relativament natural en el nostre clima mediterrani, tot i que té altres condicionaments com el tan esmentat canvi climàtic.

Aquest any però, a diferencia d’altres, s’ha dictat per part de la Generalitat un decret contra la sequera, que intenta pal·liar els efectes de la manca d’aigua, i racionalitzar el seu consum, per tal de prioritzar el consum humà. També s’han descobert grans ineficiències i deficiències en la xarxa de canalització de l’aigua que caldrà arranjar urgentment de cara al futur, i sobretot perquè les mesures que es dictin tinguin una legitimitat moral més gran.

Em crida l’atenció, però, que en les mesures per tal de garantir el subministrament d’aigua potable, no es tingui en compte que les plantes son éssers vius i que també cal cuidar-les perquè la seva subsistència té unes conseqüències benèfiques indubtables. No es pot criminalitzar el rec de parcs i jardins, perquè la nostra vida en general i la de molts molts treballadors en concret, depèn de la subsistència dels vegetals, plantes i arbres. També tinc la sensació que fins ara, les autoritats responsables no han fet els seus deures, i no han preparat cap mesura per tal d’evitar la duresa de les actuals. Potser es podria diferenciar els tipus de rec i els tipus de plantes, i no establir una mena de prohibició general, absurda.

Com absurd és que sí es pugui utilitzar l’aigua per a fer ciment o per a rentar un cotxe, i no per tal de mantenir un arbre centenari o practicar un rec de subsistència sobre éssers vius.
Comentari Ràdio Estel, 26 de març de 2008.

divendres, 21 de març del 2008

El finançament dels partits polítics a l’Estat espanyol



Un cop celebrades les eleccions generals, és hora de comentar un aspecte que afecta totes les formacions polítiques, i en especial aquelles que han obtingut representació parlamentària: la nova regulació del finançament dels partits polítics a Espanya després de l’aprovació de la llei orgànica 8/2007, de 4 de juliol, que ha substituït la L.O. 3/1987, de 2 de juliol i les reformes posteriors. Cal recordar que el finançament dels partits polítics ha comportat durant tots aquests anys múltiples deficiències i problemes, fins al punt que el mateix Tribunal de Comptes, com a òrgan fiscalitzador, havia requerit reiteradament la reforma.
Els partits polítics són un element fonamental de l’Estat democràtic. Però malauradament s’han donat importants casos de corrupció, de finançament irregular, d’actuacions desmesurades que han posat de manifest les desviacions d’allò que s’ha dit “Estat de partits”. En ocasions la seva actuació excloent d’altres organitzacions socials ha permès parlar d’un “segrest” de la democràcia, diferenciant-se entre aquesta i la “partitocràcia”. En aquest context, es planteja la conveniència d’un finançament adequat dels partits polítics, amb el debat de si ha de ser públic o privat i en quines proporcions. D’altra banda, el “Baròmetre Global de la Corrupció” de 2007, elaborat per la ONG Transparency International, conclou que els partits polítics són la institució més corrupta segons la opinió de la ciutadania espanyola, amb una valoració de 3,9 sobre 5, la qual cosa representa un 62% dels enquestats. En concret, el finançament dels partits és la principal sospita de corrupció.

La dada més significativa de la nova llei és que prohibeix les donacions anònimes a canvi d’un augment de la quantitat de diners públics que reben els partits: de 65 a 78 milions d’ euros, un 20%, com a subvenció per al funcionament ordinari que reben dels pressupostos generals de l’Estat (apart estan las quantitats relacionades amb les despeses electorals de les diverses conteses a les que es presenten, o amb la seguretat, per exemple). D’altra banda, tenim la baixa contribució econòmica dels afiliats i dels càrrecs electes, que suposa només la cinquena part del total d’ingressos. Les donacions privades han estat el gran cavall de batalla de la nova llei, que les limita a 100.000 euros i 150.000 per les que vagin a parar a les fundacions que depenguin dels partits, però sempre identificables. És simptomàtic que exclogui dels esmentats límits les donacions d’immobles o la condonació de deutes, per exemple. A més, la disposició addicional sisena inclou les fundacions i associacions vinculades als partits polítics como a subjectes que entren dins el radi d’acció del Tribunal de Comptes. El règim de les donacions que es poden realitzar a aquestes obre la porta per a que puguin “acceptar o rebre, directa o indirectament, donacions d’empreses privades que, mitjançant contracte vigent, prestin els seus serveis o realitzin obres per les Administracions Públiques, organismes públics o empreses de capital majoritàriament públic”, tot i que les donacions de persones jurídiques per import superior a 120.000 euros precisaran que la donació es formalitzi en escriptura pública. En tot cas, la llei augmenta la capacitat de les fundacions i associacions vinculades, de ser una font important de finançament dels partits polítics, de forma indirecta. D’altra banda, la pretensió d’ ampliar la proporció de les aportacions de particulars, caldrà veure com s’implementa en el futur, i els efectes dels beneficis fiscals. En tot cas, la complexitat de la regulació de les finances dels partits és un fet preocupant, i el Tribunal de Comptes haurà de fiscalitzar el compliment dels seus preceptes però també la manera com s’apliquen. A més, encara restes àmbits de les finances dels partits no del tot transparents.

De moment, però, podem afirmar que tots els indicadors ens porten a una gran dependència – potser excessiva- del finançament públic. Més enllà del debat de cóm hauria de ser el finançament dels partits polítics, amb l’augment esmentat del 20% d’un any a un altre, se’ns mostra, al meu parer, un tracte discriminatori en relació a d’altres col·lectius, s’encobreix la mala gestió financera o el malbaratament dels recursos, i s’ignora de manera inacceptable l’exemplaritat que caldria donar en l’ús rigorós dels recursos públics.


La Font del Diàleg, març 2008

dijous, 6 de març del 2008

EL VOLUM DE L'ABSÈNCIA (EN RECORD DEL MEU AMIC JAUME CASAS I RIERA)

Les següents línees estan escrites des del sentiment. Un sentiment de malenconia, i perquè no, de certa tristesa, a partir del record de persones que ja han passat el llindar d’aquest món. Us he de dir que sovint em ve al cap aquell poble de fa quinze o vint anys, quan els fills eren petits,i vivíem l’enamorament de les primeres mirades i de les passes petites i un xic descoordinades. Eren temps d’altres cotxes, d’altres carrers, d’altres persones que ja no hi són.
Havíem format un grup interessant, fèiem excursions, ens reuníem i entre altres coses parlàvem de L’Ametlla, de la seva història i la seva gent, de la qual ens sentíem membres. Així vaig conèixer a l’amic Jaume. Una persona excepcional, que em va ensenyar moltes coses de l’Ametlla, i amb qui vaig gaudir de llargues estones de conversa. Era un home que estimava molt aquest poble i que a més ho havia demostrat, perquè havia dedicat una part important del seu temps a associacions i fins i tot a l’Ajuntament. Amb ell parlava de política, però no de la sectària, sinó de l’ altruista, la de la donació als altres i al poble.
Amb en Jaume vaig descobrir també tots els voltants de L’Ametlla, especialment Els Cingles, de Puiggracios amunt, les antigues Masies avui ja enderrocades, la cova de la guilla, el turó de les onze hores o El Clascar. En aquestes passejades m’ensenyava el forn que encara es manté en peu, o m’explicava com era la vida d’aquest poble durant la seva joventut. Compartíem un “trago” de vi de la bota mentre ens llençàvem a llargues reflexions sobre la natura. El meu record més intens és de quan parlàvem de la mort, que considerava un fet més de la vida, amb tota naturalitat, i que aplicava a tots els éssers de la creació. “Som els qui ens hem quedat els que plantegem més problemes”, em deia. “La nostra amargor si bé es explicable pels sentiments, es racionalment inconsistent” li ratificava jo.
Ara penso que, “la cultura de la vida” integra la mort com un element positiu, el de la transcendència, i ens ajuda a donar sentit a tot allò que fem. Els éssers estimats no moren mentre els mantinguem presents. La meva experiència vital a L’Ametlla no hagués estat la mateixa sense en Jaume, de qui molt sovint em recordo.
En Jaume va morir el mateix dia de la celebració de les darreres eleccions municipals. Sembla una coincidència, o fins i tot un homenatge. Jo segueixo caminant per aquests mons de Déu, ara amb altres persones. L’Ametlla i els seus voltants ja no son els mateixos, perquè trobo a faltar la seva presència però tinc un connector mental que de seguida me’l fa present. El seu esperit i la seva petjada –com la de tantes altres persones que ens han deixat- restaran sempre amb nosaltres. Ens poden canviar el poble, la gent pot ser diferent, però dins l’anima col·lectiva restaran sempre les persones que com en Jaume i tants d’altres ametllatans de bé, han donat la seva vida per L’Ametlla, com una espelma que en consumir-se també ens proporciona la llum per a intentar veure cap a on podem anar.
(Diari de L'Ametlla, març de 2008)

dilluns, 11 de febrer del 2008

Globalitzar valors i construir una ètica comuna

Enguany es compleixen seixanta anys de la Declaració Universal de Drets Humans, a la qual li varen seguir el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots aprovats dins el marc de les Nacions Unides. Després de l’hecatombe humanitària de la segona guerra mundial nasqué la convicció de que la pau en el món s’havia de construir a partir del reconeixement de drets per a totes a les persones, i que, per tant, calia redactar-los i proclamar-los de manera universal. La mateixa existència de la ONU es fonamenta en un sistema de normes, amb pretensió d’universalitat, tot creant un Comitè de Drets Humans i un Tribunal Internacional de Justícia, per salvaguardar-los. Tot i així, un dels problemes als qual les Nacions Unides han hagut de fer front ha estat l’existència de diferents cultures i tradicions que posen en dubte el caràcter realment universal de les declaracions de drets i per tant de conceptes com els drets humans, o la mateixa idea de justícia (així, veiem com alguns països àrabs sostenen les seves reserves en temes com la igualtat entre sexes, o com no es comparteix un concepte idèntic de dignitat de la persona)
D’altra banda, avui que vivim en la era de la globalització econòmica, és fa urgent globalitzar també la justícia i el respecte als drets humans en tot el món. Malgrat les dificultats de l’ONU per tal de garantir la pau al món, i el seu paper en massa ocasions subordinat als interessos de les grans potències, i especialment dels USA, qui anava a dir que finalment es posaria en funcionament el Tribunal Penal Internacional? Crec que podem felicitar-nos de la creació d’aquest organisme i esperar que serveixi- juntament amb altres instruments- per eradicar el genocidi i els delictes contra la humanitat, expressions de la pitjor misèria humana.
En aquest context, considero que el món necessita una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats a tot arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert, o de les forces econòmiques sovint no donen la cara. El món d’avui necessita humanitzar-se.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre Estat i la societat (les privatitzacions, ineficiències en molts serveis públics). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions. Avui, a més, es dona, al meu parer, una crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina, que afecta tant els particulars com les institucions públiques. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ser persona, avui.
En tot cas, em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota la humanitat.
(La Font del Diàleg, febrer de 2008)

dissabte, 2 de febrer del 2008

Superar les actituds violentes

Gairebé cada dia sentim a parlar d’actes de violència domèstica, o “de gènere”, exercida normalment per homes contra les seves mullers o companyes. Malgrat la legislació aprovada per tal de castigar aquest fet, ens trobem amb un autèntic fracàs, des de tots els punts de vista. El 80% de les dones mortes pels seus marits o companys havien denunciat prèviament alguna agressió. La manca d’eficàcia del sistema policial i judicial és força evident, malgrat les grans campanyes que s’han portat a terme des del govern.
A mi em provoca una immensa tristor pensar que la vida matrimonial i familiar es pugui convertir en una tragèdia, amb denuncies, agressions, i violència sense límits. Les persones que exerceixen la violència actuen d’una manera miserable. Li podem dir violència de gènere o violència a seques, que pel cas és el mateix.
La violència en general i la domèstica en particular potser no desapareixeran mai, però hem de lluitar perquè no es donin. De tota manera, si bé els patrons de conducta tradicionals podien tenir la violència com un dels elements possibles, penso que els nous també. La violència apareix avui per tot arreu, fomentada pels mitjans de comunicació i esdevenint pauta de conducta especialment perillosa entre els joves. Una violència que no es tan sols física, sinó també moral i psicològica.
Considero que cal treballar per tal que la violència de tota mena sigui substituïda per una cultura basada en l’educació, el bon tracte, l’afecte i la sensibilitat. Si la naturalesa humana es troba condicionada pel bé i pel mal, ha de quedar clar que la violència, sigui quina sigui la paraula que l’adjectivi, és sempre inacceptable i expressió del mal.
Segons els estudiosos avui un de cada tres joves es mostra agressiu i fins i tot en ocasions desenvolupa conductes violentes. En part, aquests problemes de conducta deriven de l’estil de vida de la societat actual, tot i que també hi influeixen aspectes biològics.
Com a condicionaments socials cal destacar en especial la situació de pobresa, i determinats programes de televisió o video-jocs. En general la societat actual afavoreix els trastorns violents en dominar com a valors l’individualisme, la competitivitat i la despersonalització. El paper de la família, cabdal en el procés de protecció de les persones i en l’establiment de pautes de conducta, s’ha reduït, de manera que ha augmentat la permisivitat, la desorientació o en d’altres casos l’abús d’autoritat.
No vull ésser pessimista ni alarmista, però tenim al davant una crua realitat i un difícil repte al que hem de fer front: l’educació de les noves generacions en valors, procediments i actituds plenament humanes. Penso que hem de donar testimoniatge urgent d’un canvi de les actituds dominants a la nostra societat, que afecti a aspectes com ara el consumisme, el materialisme, el descrèdit de la idea d’autoritat en nom d’un discurs “progre” que només parla de drets però mai de deures, la indiferència com a resposta massa freqüent, el desig de viure sense problemes, que tot tingui sempre un resultat útil, o el domini simplificador de la tecnologia sobre l’humanisme. En definitiva, cal admetre amb honestedat els defectes de la societat que tenim i treballar per millorar-la, tot pensant en els patrons de conducta dominants que lliurem a les noves generacions.

(La Font del Diàleg, gener de 2008)

dilluns, 14 de gener del 2008

LA DIGNITAT DE LA PERSONA

El concepte de dignitat de la persona és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir.
La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics l’han recollida, per exemple, la Constitució espanyola o l’alemana, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerat el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que en el cas espanyol.
Més enllà de les consideracions jurídiques no podem ignorar que el principi de dignitat de la persona prové de la fonamentació jusnaturalista dels drets humans, i de forma mes general, de la tradició cristiana, que ara, en la mesura en que es recull a la Constitució i en els textos legals resta positivitzat. Per això es pot afirmar que ens trobem davant una norma de conducta exigible per als los ciutadans, que l’han de respectar,i per als poders públics, que a mes l’haurien de promoure.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. Si és cert que no vivim sols i aïllats, també és veritat que la vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, la justícia i la cohesió social, les infraestructures econòmiques (recordem el cas de rodalies, les apagades de llum, la situació a l’aeroport de Barcelona) i les infraestructures socials (rol de la família, el matrimoni, tot el que s’anomena el capital humà i social), etc.
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat és imprescindible.
(parcialment publicat a La Font del Diàleg, octubre 2007)

dissabte, 5 de gener del 2008

El dret al paisatge


Després de veure el procés de destrucció del paisatge a causa del caòtic urbanisme que patim, cal que els ciutadans d’aquest país reivindiquem amb força el dret al paisatge. Hi ha una llei del parlament de Catalunya que parla de la protecció del paisatge, però el problema és la seva aplicació eficaç i la dificultat de fer front al progrés concebut com allau de construccions de tot tipus, que ens ha envaït. Considero urgent protegir el territori davant l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, la manca de controls efectius dels grans poders fàctics de tipus econòmic. Les grans immobiliàries tenen més força que els poders públics, i un pla urbanístic mou sovint molts més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics.


Esperem que el nostre paisatge no es malmeti encara més. Els estudiosos -arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs- parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li dona identitat, li atribueix un context vital, una circumstancia, que no es bó que es destrueixi fàcilment. La realitat, però, és que en molts pobles, la febre constructora ha destruït paratges i paisatges, és a dir, el territori.Tot i així, encara hi ha gent que lluita per tal de mantenir el paisatge, i perquè els indrets, amb noms propis, que ens deixaren els avantpassats, no desapareixin per sempre.

En una economia que depèn tant de la construcció com és la catalana hem de recordar que caldria fer front a la cultura del ciment, de l’especulació i dels plans urbanístics extensius, que ens domina de la costa als Pirineus. Se’ns diu sovint que a través de la construcció es crea riquesa, i es dona feina a moltes persones, la qual cosa es certa. Però també ho es que es construeix massa, i sobretot el que es més preocupant des de la perspectiva humana, sense connexió amb el dret a l’habitatge. A Catalunya s’ha construït massa compulsivament, sense una relació directa amb el fet de viure-hi, que sembla ha de ser la conseqüència natural; es construeix com a inversió per a la revenda, davant dels pocs interessos que els bancs donen als diners; es construeix per raons econòmiques i no humanes, com ho demostra el fet que hi ha un dèficit enorme d’habitatges per a gent jove, o que els preus de compra o de lloguer son fora de mida, i encara hi ha qui diu que podem “dormir tranquils” gràcies a les poc gracioses hipoteques.
(Avui, mentre caminava per indrets que conec des de la meva infantesa he pogut comprovar aquesta reflexió sobre el terreny. Quina pena!)