divendres, 21 de març de 2008

El finançament dels partits polítics a l’Estat espanyol



Un cop celebrades les eleccions generals, és hora de comentar un aspecte que afecta totes les formacions polítiques, i en especial aquelles que han obtingut representació parlamentària: la nova regulació del finançament dels partits polítics a Espanya després de l’aprovació de la llei orgànica 8/2007, de 4 de juliol, que ha substituït la L.O. 3/1987, de 2 de juliol i les reformes posteriors. Cal recordar que el finançament dels partits polítics ha comportat durant tots aquests anys múltiples deficiències i problemes, fins al punt que el mateix Tribunal de Comptes, com a òrgan fiscalitzador, havia requerit reiteradament la reforma.
Els partits polítics són un element fonamental de l’Estat democràtic. Però malauradament s’han donat importants casos de corrupció, de finançament irregular, d’actuacions desmesurades que han posat de manifest les desviacions d’allò que s’ha dit “Estat de partits”. En ocasions la seva actuació excloent d’altres organitzacions socials ha permès parlar d’un “segrest” de la democràcia, diferenciant-se entre aquesta i la “partitocràcia”. En aquest context, es planteja la conveniència d’un finançament adequat dels partits polítics, amb el debat de si ha de ser públic o privat i en quines proporcions. D’altra banda, el “Baròmetre Global de la Corrupció” de 2007, elaborat per la ONG Transparency International, conclou que els partits polítics són la institució més corrupta segons la opinió de la ciutadania espanyola, amb una valoració de 3,9 sobre 5, la qual cosa representa un 62% dels enquestats. En concret, el finançament dels partits és la principal sospita de corrupció.

La dada més significativa de la nova llei és que prohibeix les donacions anònimes a canvi d’un augment de la quantitat de diners públics que reben els partits: de 65 a 78 milions d’ euros, un 20%, com a subvenció per al funcionament ordinari que reben dels pressupostos generals de l’Estat (apart estan las quantitats relacionades amb les despeses electorals de les diverses conteses a les que es presenten, o amb la seguretat, per exemple). D’altra banda, tenim la baixa contribució econòmica dels afiliats i dels càrrecs electes, que suposa només la cinquena part del total d’ingressos. Les donacions privades han estat el gran cavall de batalla de la nova llei, que les limita a 100.000 euros i 150.000 per les que vagin a parar a les fundacions que depenguin dels partits, però sempre identificables. És simptomàtic que exclogui dels esmentats límits les donacions d’immobles o la condonació de deutes, per exemple. A més, la disposició addicional sisena inclou les fundacions i associacions vinculades als partits polítics como a subjectes que entren dins el radi d’acció del Tribunal de Comptes. El règim de les donacions que es poden realitzar a aquestes obre la porta per a que puguin “acceptar o rebre, directa o indirectament, donacions d’empreses privades que, mitjançant contracte vigent, prestin els seus serveis o realitzin obres per les Administracions Públiques, organismes públics o empreses de capital majoritàriament públic”, tot i que les donacions de persones jurídiques per import superior a 120.000 euros precisaran que la donació es formalitzi en escriptura pública. En tot cas, la llei augmenta la capacitat de les fundacions i associacions vinculades, de ser una font important de finançament dels partits polítics, de forma indirecta. D’altra banda, la pretensió d’ ampliar la proporció de les aportacions de particulars, caldrà veure com s’implementa en el futur, i els efectes dels beneficis fiscals. En tot cas, la complexitat de la regulació de les finances dels partits és un fet preocupant, i el Tribunal de Comptes haurà de fiscalitzar el compliment dels seus preceptes però també la manera com s’apliquen. A més, encara restes àmbits de les finances dels partits no del tot transparents.

De moment, però, podem afirmar que tots els indicadors ens porten a una gran dependència – potser excessiva- del finançament públic. Més enllà del debat de cóm hauria de ser el finançament dels partits polítics, amb l’augment esmentat del 20% d’un any a un altre, se’ns mostra, al meu parer, un tracte discriminatori en relació a d’altres col·lectius, s’encobreix la mala gestió financera o el malbaratament dels recursos, i s’ignora de manera inacceptable l’exemplaritat que caldria donar en l’ús rigorós dels recursos públics.


La Font del Diàleg, març 2008