dijous, 6 de març de 2008

EL VOLUM DE L'ABSÈNCIA (EN RECORD DEL MEU AMIC JAUME CASAS I RIERA)

Les següents línees estan escrites des del sentiment. Un sentiment de malenconia, i perquè no, de certa tristesa, a partir del record de persones que ja han passat el llindar d’aquest món. Us he de dir que sovint em ve al cap aquell poble de fa quinze o vint anys, quan els fills eren petits,i vivíem l’enamorament de les primeres mirades i de les passes petites i un xic descoordinades. Eren temps d’altres cotxes, d’altres carrers, d’altres persones que ja no hi són.
Havíem format un grup interessant, fèiem excursions, ens reuníem i entre altres coses parlàvem de L’Ametlla, de la seva història i la seva gent, de la qual ens sentíem membres. Així vaig conèixer a l’amic Jaume. Una persona excepcional, que em va ensenyar moltes coses de l’Ametlla, i amb qui vaig gaudir de llargues estones de conversa. Era un home que estimava molt aquest poble i que a més ho havia demostrat, perquè havia dedicat una part important del seu temps a associacions i fins i tot a l’Ajuntament. Amb ell parlava de política, però no de la sectària, sinó de l’ altruista, la de la donació als altres i al poble.
Amb en Jaume vaig descobrir també tots els voltants de L’Ametlla, especialment Els Cingles, de Puiggracios amunt, les antigues Masies avui ja enderrocades, la cova de la guilla, el turó de les onze hores o El Clascar. En aquestes passejades m’ensenyava el forn que encara es manté en peu, o m’explicava com era la vida d’aquest poble durant la seva joventut. Compartíem un “trago” de vi de la bota mentre ens llençàvem a llargues reflexions sobre la natura. El meu record més intens és de quan parlàvem de la mort, que considerava un fet més de la vida, amb tota naturalitat, i que aplicava a tots els éssers de la creació. “Som els qui ens hem quedat els que plantegem més problemes”, em deia. “La nostra amargor si bé es explicable pels sentiments, es racionalment inconsistent” li ratificava jo.
Ara penso que, “la cultura de la vida” integra la mort com un element positiu, el de la transcendència, i ens ajuda a donar sentit a tot allò que fem. Els éssers estimats no moren mentre els mantinguem presents. La meva experiència vital a L’Ametlla no hagués estat la mateixa sense en Jaume, de qui molt sovint em recordo.
En Jaume va morir el mateix dia de la celebració de les darreres eleccions municipals. Sembla una coincidència, o fins i tot un homenatge. Jo segueixo caminant per aquests mons de Déu, ara amb altres persones. L’Ametlla i els seus voltants ja no son els mateixos, perquè trobo a faltar la seva presència però tinc un connector mental que de seguida me’l fa present. El seu esperit i la seva petjada –com la de tantes altres persones que ens han deixat- restaran sempre amb nosaltres. Ens poden canviar el poble, la gent pot ser diferent, però dins l’anima col·lectiva restaran sempre les persones que com en Jaume i tants d’altres ametllatans de bé, han donat la seva vida per L’Ametlla, com una espelma que en consumir-se també ens proporciona la llum per a intentar veure cap a on podem anar.
(Diari de L'Ametlla, març de 2008)