dimecres, 27 de gener de 2016

El desacuerdo entre los políticos conduce a España hacia una ‘selva jurídica’

El desacuerdo entre los políticos conduce a España hacia una ‘selva jurídica’

La dinámica del “no, no, no” y de “yo, yo, yo” que preside las conversaciones para formar el nuevo gobierno nos acerca, salvo sorpresa de última hora, a nuevas elecciones. Los mismos partidos convienen en que esta posibilidad no es la mejor para España. Y hay algo todavía peor que eso: a día de hoy no parece que unas elecciones generales en primavera arrojen resultados muy distintos de los del pasado 20 de diciembre.

Los sondeos publicados en las últimas horas en distintos medios vaticinan un escenario parecido al de hoy. La suma de PP y Ciudadanos, con una hipotética cantidad de escaños en donde suman los de Rajoy y pierden los de Rivera, no alcanza la mayoría absoluta en el Parlamento. Tampoco llegaría a ella una alianza de PSOE y Ciudadanos o de PSOE y Podemos.

Ni el Observatorio de la Ser ni la encuesta GAD para el diario ABC ni la de NC Report para La Razón prevén una correlación de fuerzas diferente a la que ya hay. La coincidencia de estas previsiones permite prever un escenario aún más insólito del que estamos viviendo en estos momentos. Los partidos tendrán que volver a negociar. Una labor a la que no están acostumbrados, a diferencia de los que ocurre en otros países como Alemania, que en pocos meses consiguieron armar un Gobierno de Coalición gobernado por los conservadores pero con importantes compromisos acordados con los socialdemócratas.

En España no existe precedente de "segunda vuelta política", como ocurre en países presidencialistas, donde los votos de la opción perdedora suelen beneficiar en una segunda ronda electoral al partido ideológicamente más cercano. Los trasvases de voto de Ciudadanos al PP y de Podemos al PSOE (o viceversa) serán mínimos. Entre otras razones, porque el programa electoral de los partidos, que pocos ciudadanos leen, no es el factor principal para decir en voto en España. 
Pero, ¿qué pasaría en España si, aun con nuevas elecciones, el Congreso no consigue acordar un gobierno en junio? ¿Podría esperarse a otoño? ¿Y quién garantiza que las negociaciones de los partidos alcancen el éxito entonces?

Un clásico del Derecho Administrativo como Alejandro Nieto afirmaba en uno de sus libros que la historia de España es la de “un país sin gobierno pero con una buena administración”.
España se ha ganado esta definición no sólo por la buena preparación de su cuerpo de funcionarios, sino también por sus leyes. Estas leyes garantizan que la Nación nunca deja de tener Gobierno. Desde que se celebran las elecciones, el gobierno saliente ejerce su labor 'en funciones' hasta que el nuevo Congreso elija al nuevo presidente. De acuerdo a la ley, este gobierno en funciones se encarga de llevar “la administración ordinaria de los asuntos públicos”.

Ahora bien, como explica Joan Lluís Pérez Francesch, profesor de Derecho Constitucional acreditado como catedrático en la Universitat Autònoma de Barcelona, “el Derecho no puede dar soluciones a todos los problemas de la vida”.

Y el problema que está provocando el desacuerdo entre los partidos políticos es muy serio. “El gobierno en funciones está pensado para una situación normal, en la que transcurren uno o dos meses entre la elecciones y la juramentación del nuevo presidente. Lo que está pasando ahora en la política española, y sobre todo lo que puede pasar, escapa de toda normalidad. Por tanto, no cabe hacer una reflexión estrictamente jurídica”.

Según Joan Lluís Pérez Francesch, el fracaso de los partidos en una primera ronda de negociaciones les debería obligar a replantear sus programas en unas segundas elecciones. Estos nuevos programas deberían facilitar el cumplimiento de la misión que no han podido lograr antes: formar gobierno. Lo cual tampoco asegura que pueda conseguirse, puesto que el programa electoral influye poco en la decisión del votante. “Como no tenemos experiencia en una situación similar, tampoco sabemos muy bien lo que puede ocurrir”.


dimarts, 19 de gener de 2016

L’EUROPA JURÍDICA I LA VESSANT HUMANA

Aula Mounier gener 2016

"L’EUROPA JURÍDICA I LA VESSANT HUMANA”
A càrrec dels Drs. Joan Lluís Pérez Francesch i Josep Mª de Dios Marcer
Dijous, 21 de gener de 2016 a les 19 hores
a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar (Diputació 231 Barcelona)


divendres, 8 de gener de 2016

Por una sociedad de personas responsables. Reflexiones desde los valores cívicos.


La responsabilidad social de la persona es una exigencia cívica en el seno de una concepción comunitaria de la vida. La persona, como ciudadano, no es un mero sujeto titular de una condición legal, sino que goza de un status activo, merecedor de derechos y deberes. Desde estas premisas se analiza la importancia del civismo no sólo por parte de los ciudadanos sino también de los poderes públicos, y la concepción de la democracia como una forma de gobierno y una forma de vida. Los valores cívicos, de la responsabilidad, y los deberes en relación a los demás conciudadanos y a la comunidad toda, se expresan de forma clara también en la cultura de la seguridad, que empieza por cada uno de nosotros y no es totalmente delegable a las instituciones públicas. Así, persona y comunidad son dos caras de la misma moneda, y el Estado ha de tener en cuenta la base humana que lo justifica, y su incardinación en el mundo globalizado.

dimarts, 5 de gener de 2016

Per la bona política. Propostes per a la regeneració democràtica

Per la bona política. Propostes per a la regeneració democràtica

Us recomano aquest llibre, en el que he tingut el goig de participar. 


Idees per millorar la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

Introducció.
Els sondejos i estudis d'opinió publicats dels darrers temps coincideixen en assenyalar, malauradament, una manca de confiança dels ciutadans en els polítics i la consegüent crisi de representació que aquesta desconfiança produeix. Malgrat això, l'interès per la política ha crescut, com ho demostren les mobilitzacions socials que hem viscut els últims anys. Per tant, podem afirmar que més que una crisi de la política en general, hi ha una crisi de la política institucional. Com sabem, aquest no és un fet exclusiu del nostre sistema polític, sinó que és comú a la majoria de democràcies europees.

1-Quines considera que són les causes principals de la crisi de la política i, especialment, del descrèdit dels polítics ?
Al meu parer vivim un final d'etapa, que no tothom reconeix com a tal, producte dels pactes de la transició política de 1977/78. L'opció constitucional per la democràcia representativa ha generat un sobredimensionament dels partits polítics, convertits en empreses de col·locació de tot tipus de persones, a l'estil dels "amics polítics". La formula electoral de la llei d'Hondt, les llistes tancades i bloquejades, i una forta jerarquia interna dins els mateixos partits, ha generat tot plegat un distanciament entre polítics i ciutadans, que ha esclatat amb força paral·lelament a la crisi econòmica. Mentre aquest darrers podien anar tirant econòmicament, la situació no es considerava tant inadmissible, pero quan el pastís s'ha reduït en aplicació de mesures d'austeritat, una part important de la ciutadania, dels mitjans de comunicació i dels jutges han posat de manifest un cert estatus d'impunitat que s'havia instal·lat en l'ambient. Han caigut els referents i s'ha pogut observar un sistema fallit, construït sobre una gran dosi de mentida i de capacitat per a confondre els interessos públics amb els particulars.
Així, podem dir que ens trobem avui amb un col·lapse institucional, que provoca que les institucions publiques pateixin una greu crisi de legitimitat, conseqüència d'una crisi no tan sols econòmica, sinó de valors morals. La percepció que l'estat (i altres instàncies) és una banda de lladres, en cèlebre expressió del gran jurista Hans Kelsen, la podem viure cada dia, com a gran tragèdia col·lectiva. La corrupció esdevé una gran llosa per a la moral del país, i el desànim es pretén sublimar mitjançant l'acceptació de formules populistes, i la superació de marcs de referència (Europa, Constitució).
Podem dir que s'ha robat molt durant el règim constitucional vigent, els controls sobre les decisions públiques sembla que han fallat de forma estrepitosa - Loewenstein definia el concepte de constitució democràtica com aquell que genera un equilibri de poders gràcies al control interorgànic- , s'ha generat una economia especulativa no real en benefici de les elits dirigents, l'estat de les autonomies ha estat una enganyifa per aquells que pensaven que es podrien integrar les nacionalitats en un conjunt estatal plurinacional, i a la llarga les institucions públiques no han estat integradores,  sinó més aviat excloents, amb la conseqüent desafecció com ha passat a Catalunya. Arran del procés de dissolució institucional i moral que patim, podem afirmar que cap institució pública funciona correctament (Corona, Govern, Parlament, jutges, tribunal constitucional, autonomies) i per tant cal una reforma en profunditat del sistema polític perquè el que hi ha està podrit. La desafecció catalana, en especial a partir de la STC contra l'estatut el 2010 i el debat infructuós sobre el dret a decidir, obren les portes a un escenari incert, fins i tot amb improvisacions inevitables, que ha generat en amplis sectors de la població esperances renovades en la política, però amb uns altres referents. La gestió des de Madrid de tot aquest procés, confiant més en el codi penal que en la democràcia, està provocant un gran descrèdit, però el cainisme a Catalunya tampoc no ha ajudat gaire a mantenir la confiança en els polítics.


2-Mesures per recuperar la confiança dels ciutadans en els polítics:
2.1-Quines reformes i/o canvis institucionals considera que s’han de fer en el nostre sistema polític per millorar la qualitat de la democràcia?
Augmentar la transparència en la gestió pública (de veritat, no tan sols en el paper o a les lleis) i el control públic efectiu sobre les decisions.
Fer factible el rendiment de comptes periòdic a la ciutadania, mitjançant informacions clares i transparents de l'ús dels cabals públics.
Que la declaració de bens, que han de fer els polítics, en començar i acabar el seu mandat, estigui contrastada per l'agencia tributària, de manera que no hi hagi dubtes de la veracitat i sigui clara la informació.
Canviar el sistema electoral pel que fa a les llistes tancades i bloquejades, fetes realment per les direccions dels partits.
Establir límits pel que fa als mandats, màxim dos de quatre anys sembla raonable.
Exigir algun certificat d'anglès, d'estudis acabats, i fins i tot algun certificat d'escolarització en cultura política democràtica (atorgat per universitats o escoles d'administració pública).
Nova llei sobre incompatibilitats (no més d'un càrrec), criteris clars de remuneració, acceptació d'un modus de comportament educat (evitar insults, barroeries, manca de respecte als adversaris, etc).
Que s'expliqui obligatòriament a la web de cada departament, ajuntament o institució pública com s'ha gastat el seu pressupost, cada any. I que es faci efectiu el dret d’accés a la informació.
Augmentar la qualitat de la comunicació política dels mitjans d'informació de masses. Lluitar contra la difamació de forma mes efectiva, i que el codi deontològic dels periodistes inclogui unes regles d'estil per tal de millorar la claredat de les informacions, en especial les que tenen un contingut tècnic (jurídic, econòmic, etc). Els periodistes de vegades no saben ben bé de què parlen, o no s’entén el que diuen, o confonen fets i opinions, la qual cosa pot ser letal per a la ciutadania que els llegeix;  fins i tot els deixa de llegir atès que els considera tòxics.
El finançament dels partits polítics i de llurs fundacions, es un escull important per atorgar confiança a la ciutadania. Els informes del Tribunal de Comptes haurien de ser mes àgils. I les institucions publiques i les privades que porten a terme funcions públiques (col·legis professionals, sindicats, organitzacions empresarials), haurien de restar mes controlades de forma eficaç i transparent pels òrgans corresponents de fiscalització.
Acostar la política a la ciutadania és un vell paradigma sempre pendent, que comportaria entre altres aspectes obrir determinats processos de presa de decisió a la participació popular directa (consultes populars, referèndums, més pes a la iniciativa ciutadana). L'opció per la democràcia representativa no pot excloure, a la pràctica,  altres mecanismes de participació, que fan més viva la democràcia. Caldria equilibrar els dos mecanismes de participació. I els partits s'haurien d'obrir més a la societat per a fer possible aquesta complementarietat i aprofundiment en la democràcia. La política no pot ésser segrestada pels partits polítics i per les tècniques exclusivament representatives, com es comenta més avall.

2.2-Quines mesures proposaria per lluitar contra la corrupció ?
Caldria evitar que les institucions públiques gestionessin una doble comptabilitat, amb diner negre o opac (sobres). La transparència real i el control efectiu han de ser divises inexcusables. La corrupció és un problema econòmic, que encareix la gestió pública, jurídic per no posar en marxa tècniques de fiscalització efectives, i moral, perquè afecta la forma de vida en societat. L'educació en valors morals, nacionals o de país, és imprescindible per a evitar la picaresca o el sentiment de no pertinença, que porten a cercar el lucre particular sense pensar en els interessos generals.
Necessitem sentències fermes, que ens donin seguretat a la ciutadania i que siguin exemplars per a que no es tornin a repetir conductes inadmissibles socialment. Cal agilitar els processos judicials, i evitar els jutges estrella que no acaben la seva feina, perquè hi ha interferències del poder executiu o del Consell General del Poder Judicial.
Tenim els mitjans per lluitar contra la corrupció, però sembla que no es volen aplicar del tot. Cal exigir primer de tot agilitat en la recerca dels casos, i acabar-los amb eficiència. Després, no pensar que el codi penal ho solucionarà tot, i exigir la responsabilitat civil, o la indemnització per la participació a títol lucratiu, a fi i efecte que es tornin els diners desviats. Pel que fa al sobrecost incorporat a les licitacions d'obres públiques, en ocasions d'obres inútils, caldria augmentar els controls tant autonòmics con locals en les obres públiques, i obrir el procés de concessió a una total publicitat.
En el cas de condemna per sentència ferma cal inhabilitar la persona implicada per a ocupar càrrecs públics de forma permanent. Ha de considerar-se una pena de les més greus, pel desvalor antisocial que comporta. El capital humà i social es ressenteix fins a uns límits intolerables.

2.3-Quins canvis caldria introduir per millorar els valors i la cultura política democràtica dels ciutadans? Com aconseguir-ho?
Caldria crear institucions inclusives, i no excloents, com passa ara amb moltes de les que integren l'estat espanyol.
És important el reconeixement de la diferència (pluralisme lingüístic, cultural, nacional, etc)  i de les identitats múltiples, en el sí d'un nacionalisme cívic, que aplegui les diverses persones i els grups en una comunitat el més cohesionada possible. Cal tenir país, com a pas previ a gaudir d'un estat amb institucions inclusives.
Em sembla cabdal posar en valor la veritat. Cal restablir la confiança de la gent amb la política a partir del reconeixement de la veritat. No tot poden ser estratègies, guanyar vots, opinar sense fonament. La política ha d'ésser una activitat que tingui molt a veure amb la veritat d'allò què ens passa i de per què ens passa, encara que no ens agradi o no faci guanyar vots. Cal cercar en aquest sentit un consens bàsic de país en relació a la veritat compartida.
Creure en la cultura dels drets i dels deures ciutadans: el civisme. Aquest és un element fonamental per a tenir un país amb persones responsables socialment, que exigeixen els seus drets però que també tenen una consciència clara de llur responsabilitat social. Un país cívic és un país amb persones educades, respectuoses amb els bens comuns, capaç de plantejar-se què és pot fer per als altres. El civisme avui posa de manifest la necessitat de superar l'individualisme, el materialisme, el relativisme moral, la cultura de la indiferència, autèntiques catàstrofes de la societat actual.



3-Els partits polítics són una peça fonamental de la democràcia. Sense partits no hi ha democràcia. Però en els darrers anys hi ha hagut un allunyament progressiu per part de la ciutadania cap a ells. Quines mesures proposaria per millorar-ne la democràcia interna? Obrir-los a la societat? Augmentar la participació en la (s)elecció de càrrecs interns? Augmentar-ne la transparència dels partits? Quines mesures proposaria en relació al finançament dels partits?
Els partits polítics han segrestat la democràcia i l'han convertida en una partitocràcia. El reforçament dels partits si bé tenia algun sentit després del franquisme, avui és una xacra social, que és constatat per una part important de la societat com un problema, en la mesura en què s'associa amb gent que viu de la política, decideix en contra o a banda de la ciutadania, etc. Avui cal trobar una dimensió centrada i proporcionada del rol dels partits polítics, que els posi al seu lloc. La democràcia de partits no vols dir que només des dels partits es faci política i que a més les institucions públiques siguin sectàries.
Cal fer més efectiva la democràcia interna, el funcionament de baix a dalt, augmentar la transparència de la gestió, etc. però tot això si no hi ha una convicció profunda i compartida de cultura democràtica, de "ser" demòcrata, no hi haurà res a fer. Els partits polítics, com les institucions públiques que formalitzen llurs decisions, tenen avui una baixa qualitat democràtica, perquè entre altres problemes no domina la cultura democràtica, i sí el sectarisme, l'electoralisme, el populisme, l'amiguisme,..
Sobre el finançament dels partits, el problema és que es gasta massa en campanyes electorals, en "autobombo" o actuacions autoreferencials dels propis partits, que interessen a poca gent, i en especial, el "sobrecost" que suposa la dependència del finançament públic fins a uns límits intolerables en una societat en crisi estructural, com la nostra. L'austeritat i el rigor en la gestió dels diners públics i privats hauria de ser una exigència legal, amb "topalls" de despesa en campanyes, esdeveniments i actuacions de tot tipus. Els partits polítics haurien de donar exemple, i no ho fan.

4-Quines altres mesures proposaria per regenerar la política?
Algunes mesures:
a)      millorar la cultura política de la ciutadania, mitjançant una educació en civisme i responsabilitat social de la persona, atès que tots som polítics i fem política d'alguna manera o altre.
b)      Evitar que els partits polítics siguin empreses de col·locació de personal amb baixa qualificació. Cal introduir criteris objectius mínims per a dedicar-se a la política des dels partits, institucions públiques, o fins i tot en la gestió d'entitats privades que actuïn amb recursos públics.
c)      Aclarir la relació entre partits polítics i institucions representatives, de manera que l’apel·lació al mandat representatiu no sigui un recurs fàcil i en ocasions cínic per a no retre comptes de les decisions.
d)     Facilitar l'exigència de responsabilitat política i jurídica, reduir els aforaments, exigir transparència en els processos de decisió, posar en valor la veritat, de manera que les persones que es dediquin a la política tinguin la màxima qualitat humana.



Barcelona, 25/2/2015