divendres, 18 de desembre del 2009

Temps de desafecció

Vivim un temps de descrèdit de la política i dels polítics. No es nou. Però s’ha accentuat per culpa de casos de corrupció, d’escàndols urbanístics, o de desviació de diners públics els darrers mesos. El mot “desafecció” va ser emprat pel president Montilla per al·ludir a la possible desvinculació de Catalunya en relació a Espanya per obra i gràcia dels problemes del finançament i del retard en la sentencia de l’Estatut. Després s’ha utilitzat com una paraula comodí per a fer referència a la distància entre governants i governats. Li podem dir de moltes maneres. La realitat és que avui hi ha una notable crisi de la política i dels polítics.
Ens trobem amb la paradoxa de que els poders públics no troben els ciutadans -de vegades ni tan sols els busquen- atès que ja s’han fet servir per a legitimar el sistema mitjançant les eleccions. Aleshores podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic sense gaire demòcrates, i que caldria aprofundir molt en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i en especial en tot allò referent a la qualitat humana de tots plegats. Només així es podria passar d’una “democràcia governada” a una “democràcia governant” en la qual la ciutadania tingués un paper més actiu. Sovint, en canvi, l’exercici de la ciutadania responsable es confon o resta amagat pel protagonisme de grups subvencionats o de xarxes clientelars. En l’àmbit autonòmic, els pactes postelectorals a Catalunya i a Euskadi contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones. Dir que és legítim sembla una excusa. En general, podríem dir que quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells.
D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire “control efectiu de qualitat”. Trobem personal que fa anys i panys que està enganxat a la mamella del pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una jubilació com a màxima meta de la seva vida. Que la democràcia és manifestament millorable es pot observar també en el grau de sectarisme amb què s’exerceix el poder. Com que els representants no son escollits nominalment sinó en el marc d’unes llistes, el gran valor a fomentar és la fidelitat a la llista. La moció de censura on tot suma per treure qui mana, això sí només un cop per legislatura, és el punt d’arribada més extrem d’aquest sectarisme, com hem pogut viure en diversos indrets de la nostra comarca. A més, el control de la informació – aquesta sempre implica poder- mitjançant campanyes o butlletins de propaganda amb diners públics, o dificultant l’accés a la documentació als grups de l’oposició, són malauradament pràctiques massa habituals.
Testimoniar virtuts cíviques és difícil, com ens ho mostra la història. Tenim grans exemples de persones que han donat la vida per un ideal i que han servit de tot cor la causa del seu poble, ciutat o país. Per tal d’honorar aquells que han fet i fan el bé, identifiquem i expulsem de la vida política corruptes, erotitzats, prepotents, incultes, acomodats i altres desaprensius que potser tenim ben a prop. No ens deixem endur per la desafecció. I que cadascú llegeixi tot el que dic en la clau local que li pugui afectar.

(El9Nou, Vallès Oriental)

dissabte, 12 de desembre del 2009

Espanya i els refugiats

El govern d’Espanya és un dels que acull menys refugiats de tota Europa. Segons dades de la mateixa ONU, l’any 2008 unes 4.500 persones van demanar refugi a Espanya, la xifra més baixa des de 1989, només el 2% de les peticions de tota la Unió Europea. Això vol dir una disminució del 41% en les sol·licituds respecte l’any 2007.
En canvi, a la resta de la UE es registra un creixement mitjà d’un 12% de sol·licituds. Segons l’Informe "Asilo en la UE" d’Eurostat (baròmetre estadístic europeu), podem afirmar que Espanya és el darrer Estat en l’àmbit d'aquesta protecció internacional. El primer és França que el 2008 va registrar 28.000 peticions d’asil, Gran Bretanya 30.500, Alemanya 26.900, Holanda 15.300.
L’explicació sobre el descens en el nombre de sol·licituds segons les autoritats espanyoles és que l’emigració a Espanya té un perfil més econòmic que polític, tot i que segons la "Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat" l’Estat espanyol s’ha convertit en una fortalesa inexpugnable per a qui necessita asil polític. Una situació que pot tenir moltes lectures, segons el interessos, però que no pot ignorar la realitat d’un descens brusc d’un any a l’altra. Les dificultats excessives en procediments d’aquests tipus desincentiven les persones amb problemes i posen de manifest que malgrat les grans paraules d'alguns responsables polítics, l’acolliment real és millorable.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Bisbes i Polítics

Les relacions entre l’Església i la política han estat tenses en molts moments històrics. Sant Tomàs More, patró dels polítics, morí en no voler cedir davant el xantatge del rei anglès. Tenim molts exemples en els què els cristians han estat màrtirs de la fe per no voler doblegar-se a les imposicions del poder polític, des de Roma fins els nostres dies. Tanmateix, en altres èpoques l’Església s’ha adherit a l’ordre polític establert per tal de beneficiar-se de la confessionalitat de l’Estat. Avui, la Constitució espanyola consagra l’aconfessionalitat de l’estat, i afirma també que mantindrà especials relacions de col·laboració amb l’Església catòlica.
La jerarquia catòlica espanyola i en especial la conferència episcopal ha passat per etapes millors o pitjors segons els moments, pel que fa a les relacions amb el govern. Cal recordar que els Acords amb la Santa Seu de 1979 situen l’Església catòlica amb una posició diferent de les altres confessions, atès que entra en joc la diplomàcia vaticana i la capacitat d’influència que es pot desenvolupar des de la personalitat internacional. Les tensions amb els bisbes però han sovintejat els darrers anys, i en ocasions ha estat la intervenció vaticana la que ha introduït més moderació.
Ara bé, en termes generals es pot dir que els bisbes tenen tot el dret de pronunciar-se sobre els afers que impulsa el govern. No es de rebut cloure’ls en una mena de reducte de consum intern dels seus fidels. Els bisbes poden i han de posicionar-se sobre qualsevol aspecte públic, des de llur autoritat moral. En ocasions però estranya una mena de presa de posició gairebé obsessiva sobre temes de moral sexual, o sobre la unitat d’Espanya, deixant en segon lloc d’altres com les pròpies de les condicions socioeconòmiques. També em sembla important destacar la diferent sensibilitat amb la que s’expressa la jerarquia catòlica a Catalunya o a Madrid. La confrontació directa, la manifestació multitudinària, el “pols” al govern d’una forma “carpetovetònica” no sé si aporta una bona imatge, ni si és útil per a difondre els valors evangèlics. Quan el poder civil aprova lleis que afecten la consciència dels catòlics (avortament, eutanàsia, investigació amb cèl·lules mare, matrimoni homosexual, etc) caldria saber reaccionar amb la contundència dels principis, però amb l’elegància de qui sap defensar la veritat.

Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

Ha sortit publicat aquest llibre que recull les aportacions d'un workshop que vaig coordinar.
A continuació teniu la fitxa:

Col·lecció Grana
número 27
Libertad, seguridad y transformaciones del Estado
Joan Lluís PÉREZ FRANCESCH (coord.)
Ricard BROTAT
Endrius E. COCCIOLO
Cristina DIETRICH
Teresa FREIXES
Tomás GIL
Francesc GUILLÉN
José Carlos REMOTTI
Miguel REVENGA

Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2009, 285 p.
Aquesta publicació es troba a la venda en llibreries:

http://www.libreriauniversal.com
Distribuïdora: Midac llibres: pedidos.midac@telefonica.net - Tf. 937464110
El presente libro recoge las contribuciones de los diversos participantes en el workshop celebrado en el Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), el 4 de abril de 2008, organizado por el Grupo de Investigación “Libertad, seguridad y transformaciones del Estado“del Departamento de Ciencia Política y Derecho Público de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), coordinador por el profesor Dr. Joan Lluís Pérez Francesch.
Se reproducen diversos análisis que nos permiten reflexionar sobre las transformaciones del Estado desde la perspectiva del derecho constitucional, y en especial, observar cómo las tensiones entre libertad y seguridad están planteando nuevas maneras de entender el Derecho Público en el seno del Estado de Derecho. Las diversas aportaciones ponen de manifiesto no tan solo un problema jurídico sino una cuestión moral, ya que el tema estudiado nos afecta colectivamente, esto es, nos plantea el reto del establecimiento de condiciones mínimamente admisibles para la vida personal, social y política. Se trata, además, de concebir el derecho constitucional como un conjunto de reglas jurídicas al servicio de la libertad, en la que ésta no puede situarse en el mismo plano que la seguridad. O dicho de otra manera, ésta última debe ser, en todo caso, una parte de la manera de entender la libertad, hoy. Seguridad y libertad no pueden tratarse como elementos opuestos sino complementarios.

dilluns, 30 de novembre del 2009

LA CONVENCIÓ DELS DRETS DELS INFANTS

La declaració de drets dels infants ha complert 20 anys, un tractat de l'ONU signat el 1989. Per això el dia 20 de novembre és el Dia Internacional dels drets dels infants.
Tot i els avenços en la protecció dels infants encara resta molt camí per recórrer de cara a la plena protecció dels infants, com a persones en procés de creixement i construcció, i els diferents Estats encara han de portar a terme moltes accions de reconeixement dels drets humans dels infants.
La primera de les mancances en aquesta protecció és que cada sis segons mor un nen al món com a conseqüència de la fam. Molt sovint ens trobem amb menors que es veuen obligats a malviure, sense una família estable, i sense possibilitats d’escolarització. A més, l’emigració els obliga a canvis sobtats en les condicions de vida.
D’altra banda, el Síndic de greuges de Catalunya ha organitzat una jornada sobre la situació dels drets dels infants. S’ha assenyalat que a casa Nostra els infants pateixen també problemes greus, com la segregació escolar, la saturació dels equips d’atenció sanitària i manca d'atenció. Caldrà tirar endavant el projecte de llei de drets i oportunitats dels infants. En definitiva, estem en un moment en el què cal tornar a valorar la infantesa com una edat important de la vida, en el marc d’una nova cultura més propera a les persones, menys massificada, amb més qualitat humana.

divendres, 20 de novembre del 2009

La legitimitat moral de l'independentisme

La Federació de Cristians de Catalunya mitjançant els Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació ha publicat un manifest sobre la “legitimitat moral de l’independentisme català”. M’ha semblat interessant l’anàlisi que es fa sobre aquest fenomen, en un moment en el que sovintegen consultes d’àmbit local sobre la independència de Catalunya.
Així com alguns entenen que la unitat d’Espanya és un valor moral, també es pot afirmar el mateix sobre la independència de Catalunya. Són postulats ideològics de contingut moral igualment acceptables. La doctrina social de l’Església acull, a més, el dret de les nacions a existir, a que es respecti la seva cultura, i a construir el seu propi futur.
Es pot dir sense cap rubor que més enllà de la Constitució espanyola hi ha posicions morals. Un altre punt a destacar és que juntament amb els drets cal parlar de deures: respectar les altres nacions, i construir a cada nació un futur de solidaritat i fraternitat entre les persones. Els drets nacionals no són contraris als individuals sinó que uns han de ser continuació dels altres.
El manifest al qual feia referència al començament denuncia també els intents per tal de fer passar per immoral l’opció per la independència – per alguns fins i tot el nacionalisme que no té un Estat al darrere-. Es important, en conseqüència, separar conceptualment els àmbits legal i moral.
Considero que es tracta d’una reflexió molt adient en els moments que corren, especialment perquè ens pot ajudar a clarificar posicions i actituds, des de la bona fe, i ajudar-nos a pensar amb més claredat.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Participació en el seminari "Aportacions cristianes a la construcció nacional de Catalunya"


Vaig participar a la sessió del dijous 29 d'octubre, dins un curs en el que es reflexiona sobre l'aportació del cristianisme i altres confessions a la construcció nacional de Catalunya. Va ésser a la seu d'UDC i en el marc de l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA)
De fet, l'estudi del pensament social i polític del bisbe Torras i Bages va ser una de les primeres ocupacions intel.lectuals que vaig tenir, i sempre m'ha interessat retornar al tema.
Aquí teniu un link al web de l'INEHCA amb la notícia: http://www.inehca.org/entrada/39/

dimarts, 27 d’octubre del 2009

El finançament dels partits polítics

Aquest és un tema que no està ben resolt.
Caldria una nova cultura política menys d'aparador i més autèntica, en la que l'austeritat fos un valor. Potser de l'actual crisi econòmica en podem treure algun profit en aquest canvi ètic.

He fet un article sobre el finançament dels partits polítics, amb la nova legislació de 2007:
http://ddd.uab.cat/pub/papers/02102862n92p249.pdf

Vegeu unes petites reflexions al Telenotícies del passat dia 22/10/2009:
http://www.3cat24.cat/video/1571949/politica/Financament-dels-partits-un-problema-irresolt

dilluns, 19 d’octubre del 2009

En la mort de l’arquebisbe Joan Martí Alanis (1928-2009)

La mort de l’arquebisbe emèrit de La Seu d’Urgell monsenyor Joan Martí Alanis als 81 anys és una gran pèrdua humana, no tan sols des del vessant pastoral sinó també com a persona dotada d’una especial habilitat per la gestió pública. Nomenat bisbe de La Seu el 1971, exercí el seu càrrec fins el 2003, any en el que va renunciar per edat. El 2001 va ser nomenat per la Santa Seu arquebisbe ad personam com a reconeixement del seu bon fer com a pastor i com a copríncep d’Andorra. Aconseguí que el seu relleu fos tranquil i ben preparat gràcies al nomenament d’un bisbe coadjutor els darrers anys. Podem dir, que fou un expert en gestionar transicions, tant en el bisbat com en la política i les institucions andorranes.
L’altre copríncep de l’etapa constitucional, el president de la República Francesa François Miterrand va avenir-se d’alguna manera al seu lideratge. Monsenyor Martí Alanis, sempre va actuar amb molt d’interès per a desenvolupar el càrrec de copríncep. Així, el 1978 va treballar en una primera reforma del sistema polític que l'any 1981 va culminar amb la creació d’un govern modern. Insistí en propiciar la reforma de les institucions andorranes, donant un impuls decisiu a la Constitució de 1993. Com a copríncep d’Andorra va defensar la sobirania del Principat, i la protecció dels drets humans, va modernitzar unes institucions ancorades en un plantejament medieval derivat dels “Pareatges”, tot aconseguint la instauració d’un Estat independent, de dret, democràtic i social, i l’establiment d’una autèntica divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Amb la Constitució es defineix un coprincipat parlamentari, els coprínceps assumeixen noves atribucions, i passen a ésser considerats Caps d’Estat. En aquest sentit, monsenyor Martí Alanis, sempre es mostrà convençut que el càrrec de Cap d’Estat devia de ser justificat pel poble, per la qual cosa propicià què el poble andorrà aprovés la constitució en referèndum. En l’acte de signatura de la Constitució, al Palau Episcopal, el 29 d’abril de 1993, el Síndic agraí la seva tasca de “persistent defensor de l’existència i de la independència d’Andorra com a Estat”.
Com a home de cultura, humanista i sensible als problemes del món contemporani, es mostrà amatent al context social que l’envoltava, en un bisbat majoritàriament agrari i en procés de transformació durant la segona meitat del segle XX. Participà intensament en l’aplicació de les resolucions del Concili Vaticà II, i en l’obertura política que s’obri amb la transició política espanyola. Fou un defensor de la pau, tot manifestant-se en contra de la invasió de l’Iraq. S’alineà amb una clara defensa de la catalanitat. A partir de 1992 va promoure la fundació de Ràdio Principat, i fou un col·laborador actiu en diversos mitjans de comunicació.
Vaig tenir el goig de participar amb ell en algunes tertúlies de “El primer cafè” de Radio Estel, durant la temporada passada. Des d’aquí vull expressar el meu més sentit condol.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Els drets i deures cívics, fonaments de la Llibertat (Una reflexió sobre el civisme).

La llibertat és un gran valor de la societat civilitzada, és el gran desig de tota persona. La seguretat és un context inevitable, on s’ha d’exercir la llibertat. Per això, m’agradaria aprofundir sobre aquestes dues idees –llibertat i seguretat- , a partir de la constatació que avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc podem entendre la seguretat en contra de la llibertat.
Ens interessa destacar el civisme i la llibertat; el civisme entès com a valor social i personal de la ciutadania, però alhora com a virtut humana, perquè penso que l’home ha d’aspirar a ésser cívic.
Etimològicament civisme ve de la "civitas romana", comporta formar part d'una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme, amb el concepte de responsabilitat comunitària, amb el concepte de sentir-se membre d'una comunitat. Per tant el meu discurs anirà encaminat en aquesta línia, a reivindicar la importància dels vincles comunitaris, la responsabilitat comunitària de cadascun de nosaltres per tal de col·laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica.
Tots aquests aspectes giren entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme la importància de la comunitat, la importància de l'home com a creador de civisme, com a portador d'aspiracions virtuoses, per dir-ho d'alguna manera; l'home que intenta ser bo. Per tant, igual que existeixen homes bons, els hi ha de dolents i d'això es desprèn que el bé i el mal existeixen.
El civisme s'entén com un atribut que es predica més dels ciutadans que dels poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels ciutadans. Independentment que això pugui ser veritat, de vegades n’hi hauria d'haver una regulació de certes conductes. En ocasions el civisme s'entén com una mena de catecisme, perquè els ciutadans haurien de comportar-se millor, i no sempre es té en compte el paper dels poders públics. Aquests a part d’adoctrinar haurien d'intervenir per prevenir conductes desviades. En aquest punt m'agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: "la mala administració". La "mala administració" no és un problema d'incomplir la llei per part de l'Administració; és actuar amb una manca d'humanitat. En conseqüència, podem dir que el civisme no és un tema només dels ciutadans sinó també dels poders públics - aquests també poden arribar a fer conductes incíviques- i aquesta seria una primera idea a tenir en compte.

El segon punt és el concepte de llibertat. La llibertat és el gran concepte de la nostra civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar que una cosa és l'estàtua de la llibertat, la Liberty i una altra la llibertat d’expressió, és a dir, la freedom of speech, que és un aspecte més modest, més concret, i que posa de manifest que la llibertat es va construint dia a dia. Una cosa és l’estatut d'una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents ciutadans. Per tant considero que introduir aquesta distinció és útil perquè la societat estructuralment pot tenir un grau de llibertat del qual no es beneficiï tothom de la mateixa manera. Els responsables polítics es poden deixar endur per enquestes i estadístiques. Com han dit certs estudiosos, a la vida hi ha tres coses: les veritats, les mentides i les estadístiques, ja que aquestes darreres serveixen per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cada una de les persones. Ara bé, tots dos àmbits de vida han de ser quelcom relacionat amb la veritat, aspecte que considero molt important en la nostra societat tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença.

Sobre la llibertat també s'han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat negativa i de la llibertat positiva. La primera, com els primers liberals pensaven, és la llibertat de que em deixin en pau, una llibertat que en principi té un cost insignificant. És per tant el dret que els poders públics s'abstinguin d'intervenir en la meva vida privada. La segona - la llibertat positiva- és una llibertat que afecta la vida en comú, i té un cost més elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant la distinció entre la llibertat negativa i la positiva passa per la necessitat d'utilitzar recursos públics. També s'ha escrit sobre la llibertat diferenciant tres nivells; la llibertat de consciència, la llibertat social i la llibertat política.
La llibertat de consciència és aquella llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió més absoluta que es pot fer sobre la persona. Per tant, l'autèntica llibertat, és aquella que és tan íntima que consisteix en que ningú té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis -en el cas que es tinguin ja que aquest és un altre dels grans problemes de la nostra societat-.

La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l'existència de majories i minories a la societat . Un autor que ho va posar de manifestar va ser John Stuart Mill en la segona meitat del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a gran criteri per esdevenir una persona lliure és diferent en el cas de la majoria o en el cas de la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la mateixa manera, tothom no és feliç de la mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar a les minories, quant al dret que tenen a existir, establint mecanismes de diàleg entre la majoria i les minories, perquè tal com ja denunciava John Stuart Mill en un altre cas es podria provocar la dictadura de la majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d'estar en el seu lloc.

En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu en el segle XVII ens diu des d'una perspectiva sociològica que la llibertat política és complir la llei. L'home és lliure en la mesura que compleix la llei. D'aquesta manera, l’esmenta’t autor ens diu que si complim la llei serem lliures, i per tant el problema serà com fem la llei, pensant en un model de separació de poders, en què cada poder de l'Estat ostenta la representació de diferents sectors de la societat i per tant la llei és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en ares de l’equilibri i la moderació.

Tenim doncs sobre la taula unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però no en comunitat. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. La societat és aquella forma d'organització que han anat adoptant les persones des de la societat liberal fins avui. Una societat d'individus, una societat que dóna lloc necessàriament a la crispació d'uns contra els altres; una societat dividida; en la que alguns reestructuren el seu cap a partir del gran fracàs del marxisme, d’altres defensen un multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la història, o d’altres per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva sempre tenim arguments per enfrontar-se uns contra els altres. Jo penso que seria interessant treballar per tal de construir vincles comunitaris. Què vol dir això? Vol dir bàsicament que la nostra societat necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de tota. La gent ha de saber que és estimada per part dels seus conciutadans, i que es treballa de forma conjunta per a construir un país millor. De fet no m'estic inventant res, si tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixensa: "pàtria, fe i amor".

L'amor com a màxima aspiració per a construir una comunitat; estimar, és, sense dubtes, un valor profund per crear vincles més profunds. Això implica també reivindicar viure d'una forma més espiritual, entenent aquesta forma de vida com un estil en el que pensem en els altres, pensem en el nostre país, desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària, sabem de quin país formem part nosaltres. Ara bé, jo em pregunto si realment sabem quin és el país que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica, el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’ hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d'aprofitar la possibilitat de poder gaudir d'un país, sentit de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des elements espirituals, superant l’excés d'individualisme i de materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder dur a terme això cal parlar de drets i deures; sobretot de deures.

Vivim en una època on s'ha desenvolupat una cultura del "no", sembla de vegades que el dir "si" no està ben vist en la nostra societat. A nivell social, això ens planteja problemes per a construir un país. En primer lloc tenim el problema del multiculturalisme que en lloc de ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que abans he qualificat de “tabula rasa”, com si no hagués existit història de Catalunya. Així no es pot construir un país, ja que és impossible construir un país sense història; entesa com la història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de la societat i no des dels poders públics, ni des de l’enginyeria que aquests volen imposar a la societat. El multiculturalisme mal entès el considero una fal·làcia perillosíssima per construir un país, perquè impedeix la construcció d’una comunitat. Tothom té drets, però sembla ser que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s'ha anomenat de la “cultura de la desvinculació”, una època del consumisme que no beneficia ni a qüestions espirituals ni a qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones.

Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural, igual que molts de vostès; crec que hauríem de llegir el catecisme, la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses, tenir creences, és necessari tenir esperança; ¿cal que hagi de venir l’Obama per parlar d'esperança? Podríem parlar d'una altra classe de virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Això igual que el tenir una cosmovisió permetria convertir una societat en comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant més a les persones febles, diferents, fins i tot no tenint por a tornar a la cultura clàssica. Seria bo parlar de l'amor entre les persones. També seria convenient reflexionar sobre el concepte de la dignitat de la persona, concepte cabdal a la tradició judeocristiana, però que podríem fer partícips com a fonament de tots els drets i deures a altres religions i cultures; la dignitat com a fonament de la persona. Es molt important educar en actituds, com s'està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última; crear ciutadans responsables que se sentin membres d'alguna cosa, i que siguin capaços de superar un dels pitjors mals de la nostra societat, que és el sectarisme.
M'agradaria reivindicar, per últim, que nosaltres venim d'una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d'un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense deures, i fins i tot que primer són els deures i després els drets.

Algunes referències bibliogràfiques:
Debray, Régis: El civisme explicat a la meva filla, Empúries, Barcelona, 2000.
Garrós Font, Imma i Yñiguez Navas, Agustín (coords.): El papel de la policía en la convivencia, Duxelm, Barcelona, 2008.
Olives Puig, Josep (coord): Idees de ciutat i de ciutadania, Institut d’estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, Barcelona, 1999.
Pérez Francesch, Joan Lluís: La política explicada al meu fill, Malhivern, Barcelona, 2005.
Schnapper, Dominique (amb la col·laboració de Bachelier, Christian): Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica. La Campana, Barcelona, 2003.

dimecres, 16 de setembre del 2009

EL DESCRÈDIT DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

Portem més de tres anys esperant una mena de sentència màgica del Tribunal Constitucional que ens ha de dir cóm queda l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Recusacions, polititzacions evidents, manca de prudència a l'hora de fer l'Estatut, d'impugnar-lo, de gestionar els "temps " de resolució del cas, etc. Al meu parer ens trobem davant no tan sols d'una crisi de l'Estat de Dret a Espanya a la qual han co.laborat molts actors, sinó també amb una intolerable falta de respecte a la ciutadania de Catalunya.
M'ha agradat i compartexo el següent article de Miquel Roca Junyent publicat a La Vanguardia.
No debería
Miquel Roca Junyent - Doce son los miembros que componen el Tribunal Constitucional. En este momento, por fallecimiento de
uno de sus vocales, cuya vacante no ha sido cubierta, son once magistrados los que integran el Alto Tribunal. Habiendo sido
recusado para participar en las deliberaciones sobre el Estatut de Catalunya uno de estos magistrados, solamente quedan diez
para dictar sentencia. De doce, diez. Es decir, sólo el 83,33% del total de magistrados que deberían componer el Tribunal
Constitucional.
De estos diez magistrados, cuatro de ellos están en funciones. Es decir, sus cargos ya han expirado desde hace casi dos años,
pero siguen en funciones mientras no se les sustituya por otros nombrados por los órganos competentes. Así, de los doce
magistrados que deberían integrar el Tribunal Constitucional solamente seis de los que van a participar en el fallo, tienen vigentes
sus cargos. En resumen, el 50% del total del Tribunal Constitucional. ¿Una sentencia de esta trascendencia debe ser dictada por
un tribunal así compuesto? ¿No sería mejor que el Congreso y el Senado hiciesen lo que deben hacer desde hace más de un año
- casi dos-y designen a los nuevos magistrados, en sustitución del fallecido y de aquellos cuyo cargo ya ha expirado?
En todo caso, ahora la apariencia de credibilidad que debe acompañar a una institución de tanta relevancia jurisdiccional no sale
reforzada del examen de su precaria composición. Renovar el Tribunal no llevaría más retraso del que los actuales magistrados
se han autorizado a sí mismos. Y, por el contrario, reforzaría la convicción de que nadie permanece en el Constitucional por
razón de posiciones ya predeterminadas.
Normalmente, ningún Gobierno en el periodo que está en funciones acomete decisiones de especial relevancia. ¿Lo hará, por el
contrario, un Tribunal de composición precaria? Las formas son importantes y cuando el legislador otorga a los cargos una
duración determinada es por alguna razón que debe ser respetada. Alargar el cargo unos días, pase; pero por unos años, ya no
es comprensible ni recomendable.
No debería ser así
(La Vanguardia, 15 de setembre de 2009)

divendres, 14 d’agost del 2009

La representació política i els seus límits

La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. Els pactes postelectorals a Catalunya contra el partit que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.

dimecres, 29 de juliol del 2009

VIRTUTS HUMANES PER A LA VIDA PÚBLICA

I

Es podría parlar de dos àmbits de la vida humana, el públic i el privat. De fet moltes reflexions socials i politiques parteixen d’aquesta divisió. Hi ha qui sosté que els dos àmbits es poden regir per normes i criteris diferents; d’altres pensen, en canvi, que un àmbit n’ha de ser la continuació de l’altre[1]. Per aquests, l’home, tot i que és pluridimensional o polièdric, té una naturalesa única. No entraré ara en aquest debat, que ens portaria –seguint el títol de la conferència- a parlar de vicis i virtuts públiques i/o privades en tota la complexitat de les combinacions possibles.

Sigui com sigui, em sembla interessant defensar que l’home –en especial aquell que té una vida pública, és a dir, en comunitat o conjunció amb els altres- ha de ser virtuós, com ja van teoritzar els clàssics. I a més que sigui una persona que doni exemple, que practiqui l’excel·lència. Aquest tipus humà és un model social, que prestigia aquells que ofereixen la vida pels altres.

Les reflexions anteriors són molt adients, avui. El descrèdit i la desafecció polítiques estan posant sobre la taula la conveniència de tornar als valors, uns valors sobre els quals construir el país, especialment després del gran sotrac de la crisi econòmica. El discurs dels valors és però objectiu. A mi m’interessa parlar de les virtuts humanes, en la mesura què expressen la vivència dels valors. Penso que aquesta perspectiva s’adequa més al personalisme.

El discurs de les virtuts parteix de la disposició a fer el bé, com a tendència humana que cal propugnar. Defineix els vicis com negació de les virtuts. I el que és més important per a mi: necessita una cosmovisió, una comprensió i explicació del món que dona sentit als actes humans. Això també em sembla urgent avui en dia, perquè molt sovint perdem de vista el context cultural, històric, social en el que ens movem. Qualsevol reflexió sobre l’home ha de partir de l’explicitació del marc de referència en el que se sostenen les idees, i en el que les accions humanes tenen sentit, és a dir, es poden considerar bones o dolentes. Tots aquells que ens hem format en el catolicisme cultural o en l’ humanisme cristià, per a entendre’ns, tenim una predisposició a pensar en termes de fer el bé o el mal. La santedat o el pecat apareixen com a guies de les nostres accions; les virtuts i els vicis humans es trobem sempre presents.

Fa uns anys vaig descobrir a casa dels meus pares un catecisme escolar en el que s’explicava molt bé el tema de les virtuts humanes. En aquell catecisme es parlava de les virtuts teologals i les virtuts cardinals, les primeres en relació amb Déu i les segons més en relació amb els homes. Recordo també que me les havien explicat a l’escola. Però no tinc clar que els meus fills hagin rebut una formació sòlida en aquest punt. Avui es parla poc de virtuts humanes. Per això vull recuperar aquesta terminologia.

Les virtuts teologals, com es conegut, son fe, esperança i caritat. Podríem fer en aquest moment algunes deduccions lògiques. De la fe se’n derivarien altres virtuts com la fidelitat, o un vici com la indiferència. De l’esperança en podríem fer derivar la importància de la virtut de la confiança i el vici de la desconfiança i fins i tot el cataclisme de la desesperació. I de la caritat què dir? On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu! La caritat és una virtut excelsa: estimar a Déu i als altres; la seva absència és el vici de l’odi, de la discòrdia, de fer mal als altres. La desvinculació de l’home respecte de la caritat és un gran problema avui; n’és una autèntica manifestació del mal.

Les virtuts cardinals, son fonaments morals de les nostres accions, i ens permeten fer el bé, en exercici de la nostra llibertat. Com també és conegut, aquest tipus de virtuts son la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Son els quatre pilars de la vida en comunitat. En la cosmovisió catòlica, en deriven de les virtuts teologals i es lliguen amb elles. Aquí també podem fer les nostres derivacions. La prudència és una virtut meravellosa, i no tan freqüent com seria desitjable. La prudència ens porta a valorar actituds com la reflexió, la decisió ferma i reflexiva, i a evitar la precipitació, l’astúcia egoista o la negligència. Pel que fa a la justícia, podríem recordar les diverses manifestacions d’aquesta virtut: la justícia distributiva, la vindicativa o de reclamar allò que és just, i la commutativa en el sentit de fer complir els compromisos adquirits. D’altra banda, la fortalesa és una virtut important en la línia d’allò que abans es deia la formació del caràcter: superar les dificultats, no deixar-se endur per la covardia o la timidesa. Finalment, la temperància em sembla absolutament d’actualitat: estar “centrat, viure de manera sòbria, amb modèstia, humilitat, sense prepotència, amb límits i no de forma descontrolada; la castedat o l’abstinència, en serien manifestacions d’aquesta virtut, les quals, per cert, no es troben gaire de moda...

Des de les consideracions anteriors, considero que cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals esmentades anteriorment. L’ètica de les virtuts comporta emmarcar el discurs en el si d’un plantejament comunitari o republicà, i que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (Aristòtil[2] i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval que construeix l’argument de les virtuts del cristià (de forma excelsa en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

La democràcia liberal, en canvi, es troba amb la perplexitat de trobar a faltar els ciutadans, fins el punt que podríem afirmar que avui tenim una democràcia sense demòcrates, perquè la ciutadania comporta l’exercici de drets i deures en relació a la vida pública i no tan sols la concessió d’una categoria legal sobre el paper. Avui és urgent no deixar les decisions polítiques només a unes institucions públiques desvinculades de les persones; la determinació del civisme per obra de la llei i no per la convicció d’una ciutadania responsable, amb drets i deures, com a membres reals d’una comunitat. Ens trobem amb una democràcia que no troba el poble, el demos, la qual cosa és una gran tragèdia, al meu parer. El discurs del civisme és una apel·lació a la necessitat de trobar una ciutadania que respongui al seu nom;ésser ciutadà no pot ésser gaudir de tots els drets i no voler tenir deures.

Pensadors i polítics estan preocupats perquè no s’acaba de trobar aquest demos[3]. Fins i tot es teoritza sobre la democràcia representativa, o la democràcia governada. Però no ens podem quedar satisfets. Necessitem com a primer pas, definir la vida en comú, la vida pública. Autors com Victòria Camps[4], Salvador Giner[5], Adela Cortina[6] , Francesc Torralba[7], han posat l’èmfasi en la necessitat de construir una “ètica civil”, una “ètica de la responsabilitat”. Entre els polítics podríem destacar ara el president Jordi Pujol[8], qui ha destacat en reiterades ocasions la “cultura del no” i la “cultura de la desvinculació” com a grans problemes del nostre país.

En tot cas, des del personalisme comunitari defensem el pas del jo al nosaltres i per tant considero que el discurs de les virtuts humanes s’adapta a la perfecció a aquesta lògica[9]. Avui cal potenciar actituds cíviques virtuoses, a partir d’un consens bàsic de país, perquè cal que d’una vegada per sempre tinguem mínimament clar en quin país vivim o dit d’una altra manera quina és la nació en la que es desenvolupa la nostra vida, la qual cosa no es pot discutir de forma permanent a no ser que per inanició deixem sempre les coses en la provisionalitat permanent del ser d’Espanya i de Catalunya.

També ens cal definir amb claredat quines son les actituds bones, perquè tenim dret a viure amb valors sòlids, que ens posin de manifest potser no tant què es el bé com qui és bona persona. En l’àmbit del servei públic, a la comunitat i als altres, s’ha de perseguir la corrupció (que es pot entendre com la invasió dels vicis privats en l’esfera pública) i defensar la qualitat ètica dels governants.

Per què no tornem a donar valor a la urbanitat, aquell saber estar davant dels altres, amb respecte i educació? No serà la paraula civisme un eufemisme per no fer esment d’un concepte similar? Ara bé, la urbanitat expressa una idea complementària entre l’espai privat i públic, molt més integral: saber seure a taula i no embrutar el carrer. Malauradament, la urbanitat s’ha quedat com una paraula del passat, que no està en el llenguatge políticament correcte.


II

La preocupació per tal de regenerar l’espai públic, de projectar uns principis ètics en la vida pública, ha incrementat els darrers anys. Ara es parla de “bon govern”, de “bones pràctiques”, de “bona administració” i el civisme es desplega arreu especialment en els municipis[10]. Aquest discurs sembla que manifesti un cert retorn a una ètica formulada a partir de la dicotomia virtuts/vicis, introduint-hi fins i tot sancions per als ciutadans i per als responsables públics.

Un dels problemes de l’actuació dels poders públics avui és allò que s’ha anomenat la mala administració. En efecte, ens trobem davant decisions ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb un cost econòmic elevat, i amb el despropòsit de generar malestar als ciutadans. perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats-subdits. De fet, en aquests casos, l’actuació pública es troba revestida de legalitat, perquè en els expedients hi ha els informes tècnics, i tot tipus de documents i tràmits, però en realitat hi ha una desconsideració a les persones, que en el pitjor dels casos constitueix una autèntica dictadura tecnocràtica, quan no es consulta res, i el ciutadà es tractat pels funcionaris, agents o responsables públics com a mers administrat o súbdit. El problema de l’Administració avui, com ha remarcat el Síndic de Greuges de Catalunya, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.

El problema més greu de la “mala administració” és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una altra manera amb governants que no son demòcrates, sinó dèspotes que generen un malestar innecessari. Encara que hagi estat escollits en eleccions democràtiques. Podem reaccionar eficaçment contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics? Sempre ens quedarà la via del control de legalitat de les decisions, però el tema de fons és la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a persones i com a país, immersos en un mon de vici i corrupció, per no dir de maldat.

La ombusmania, com s’ha definit en ocasions l’actual proliferació de Síndics de Greuges (a Catalunya operen el Defensor del Poble, el Síndic de Greuges i multitud de Síndics locals, a més dels que actuen en entitats privades) ens mostra l’actual preocupació per tal de lluitar contra la “mala administració”. El Síndic de Greuges ha aprovat la Carta de Serveis i bona conducta – text amb el que vol donar exemple de “bona administració”[11]. Aquest text és significatiu en ordre a posar de manifest l’interès per tal “d’informar sobre els serveis que ofereix, sobre els drets dels ciutadans davant la institució, com també sobre els compromisos de qualitat que s’adquireixen en garantir la millora periòdica en la prestació de serveis a la ciutadania” (art.2). Es defineixen uns principis generals d’actuació de caràcter obligatori per a tot el personal de la institució (legalitat, igualtat, imparcialitat i independència, confidencialitat, transparència, celeritat i simplicitat, responsabilitat, participació ciutadana, col·laboració amb les administracions públiques, comprensió, modernització i millora contínua) com a conseqüència del servei a les persones. El Síndic ofereix uns “compromisos de qualitat”, amb l’establiment d’indicadors de seguiment i avaluació, que permetin constatar les millores a adoptar. També cal deixar constància de la redacció per part del Síndic de Greuges de Catalunya d’un codi de bones pràctiques en l’Administració (2009). Per tal d’elaborar aquest codi s’ha tingut en compte el conjunt de resolucions dictades pel Síndic al llarg dels anys, les propostes contingudes en els diversos informes elaborats, i el codi de bona conducta administrativa del Defensor del Poble Europeu[12]. El codi proposat pel Síndic de Greuges recull disset principis: la igualtat i la no discriminació; la proporcionalitat; l’absència d’abús de poder: la imparcialitat, la independència i l’objectivitat; la claredat, assessorament i expectatives legítimes; la cortesia i el bon tracte; el deure de respondre expressament; respecte als drets lingüístics, acusar rebut i remetre el cas a l’administració competent; el dret a ésser escoltat; el termini raonable; el deure de motivació; la notificació de les decisions i la indicació de la possibilitat de recórrer; la protecció de les dades personals; l’accés a la informació, la publicitat i la transparència, el dret de participació i el dret a la reparació si la reclamació és justa.

La preocupació pel “bon govern” ha portat a l’elaboració d’acords, normes i principis per part dels poders públics, dels quals podem donar compte. El govern central va aprovar la “ORDEN APU/516/2005, de 3 de marzo, por la que se dispone la publicación del Acuerdo del Consejo de Ministros de 18 de febrero de 2005, por el que se aprueba el código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado”, publicat al B.O.E. del 7 de març de 2005. En aquest document és interessant veure la justificació que fa l’exposició de motius: “en el momento actual, se hace necesario que los podeers públicos ofrezcan a los ciudadanos el compromiso de que todos los altos cargos en el ejercicio de sus funciones han de cumplir no sólo las obligaciones previstas en las leyes, sino que además, su actuación ha de inspirarse y guiarse por principios éticos y de conducta que hasta ahora no han sido plasmados expresamente en las normas, aunque sí se inducían de ellas y que conforman un código de buen gobierno”. Hom aplica unes recomanacions de l’OCDE, per tal de lluitar contra la corrupció i altres ineficiències, com el règim d’incompatibilitat dels alts càrrecs. Es preveu, a més, una conseqüència jurídica en cas d’incompliment dels principis ètics i de conducta allí esmentats - eficàcia, austeritat, imparcialitat, transparència, prioritat de l’interès públic, etc -, que serà la que disposi la legislació vigent a cada moment.

El Govern de la Generalitat, per la seva banda, va encarregar el 21 de desembre de 2004 l’elaboració d’un Informe sobre Bon Govern i Transparència Administrativa a un grup de treball, que feu entrega de les seves conclusions el 27 de juliol de 2005. La idea era recollir en un document els principis que haurien d’orientar les actuacions de les administracions públiques. L’informe reivindica “la defensa dels valors elementals i comuns indispensables per a la convivència i la cohesió social del país, i insta al Govern a definir els valors universals de ciutadania, compartits pel conjunt de la comunitat, fonamentals en el diàleg i partint del compromís i la responsabilitat de conviure en societat”, per després demanar esperit de servei als càrrecs públics, i una cultura de respecte a l’ús racional i legal dels recursos públics, per tal de promoure una sèrie de mesures concretes. A l’apartat de “valors”, el document parla d’una “cultura democràtica, en la qual la ciutadania exerceix les virtuts cíviques, participa de manera compromesa en els afers públics, motivant i estimulant els canvis socials i institucionals. En un esforç tenaç per assolir majors cotes de legitimitat democràtica”. [13]

Un tercer document que voldria comentar és el “paquet d’ iniciatives model” de bones pràctiques administratives del Consell d’Europa, anomenat “Ètica Pública a nivell local”[14]. Es propugna la regeneració democràtica, que passa per una major confiança en els electes i els funcionaris, encara més important a nivell local per la proximitat amb els ciutadans. S’exposen mesures tant des del mateix àmbit local com des de les instàncies superiors territorialment, centrals o regionals. L’administració local, en efecte, en ésser una administració propera al ciutadà, pot trobar-se especialment afectada per conductes no del tot acceptables en el marc de la cultura del servei públic, com ara el silenci administratiu, les condicions de la contractació administrativa, la participació ciutadana i el dret a la informació, bones pràctiques policials, etc. També pot esdevenir problemàtic el sistema d’ocupació pública, amb una excessiva politització, el clientelisme partidista o sindical, el corporativisme, un absentisme notable o la poca productivitat. Un àmbit de reflexió que afecta els drets de participació política i també la bona administració és el funcionament dels governs municipals: en massa ocasions, com ha denunciat el Síndic de Greuges, es donen casos d’obstruccionisme de l’equip de govern, impotència dels regidors de l’oposició a l’hora d’obtenir informació dels plens amb temps suficient, i, en general, poca deferència amb els grups polítics que no estan en el govern municipal.


Tot i saludar les iniciatives que acabem d’esmentar, em sembla important no perdre de vista la necessitat d’emprar un llenguatge positiu, i a l’hora de fer un diagnòstic del funcionament real de les institucions públiques, dels seus servidors, i de la ciutadania, no deixar-se endur per una mena de depressió constant quan parlem de “política”, perquè encara hi ha molta feina a fer i molt a millorar.



III

Arribats a aquest punt voldria acabar amb unes reflexions finals. Davant la urgència de superar l’individualisme materialista dominant, cal que recuperem el discurs clàssic de les virtuts humanes i comunitàries. Així es podrà interioritzar i explicitar millor la vivència de valors, principis, creences, o actituds constructives sobre la nostra societat, amb una concepció activa de la ciutadania i amb una assumpció real (vocació) de la idea de servei als altres en el cas dels responsables públics.

Cal que construïm el sentit del “bé comú”, de l’interès general de la comunitat i del país. No tot pot ésser objecte de disputes partidistes o sectàries. Hi ha d’haver uns elements comuns que s’han de compartir des de la veritat i des del reconeixement compartit d’aquesta veritat.

Avui també em sembla urgent restablir la confiança en els polítics, a partir d’un canvi de paradigma social i de concepció de la política. Aquesta és una activitat humana pròpia de la vida en comunitat que no és privativa d’aquells que s’hi dediquen professionalment o temporalment, o que ostenten càrrecs públics. Tots som polítics. Només així es pot comprendre què vol dir ésser ciutadà, que és un estatuts jurídico-polític però ensems vivencial, i no tan sols un nom retòric. I en la base d’aquest canvi propugnem una visió espiritual de l’home, un humanisme caracteritzat per la donació als altres a partir d’una cosmovisió. Avui, com en tantes èpoques passades en les que no ha reeixit, defensem un “home nou”. Potser es pot aprofitar l’actual crisi econòmica, que és també una “crisi de valors” per a edificar nous paradigmes. En tot cas, i per concloure, diré que necessitem amb urgència polítics que facin política, i persones que visquin l’amor com a gran potencia per a transformar el món. I tot, des d’altes dosis de veritat[15].


Notes:

[1] Vegeu, en aquesta línea: la reflexió sintètica i clara de Jorge Peña Vidal: Ética pública y moral privada, en http://es.catholic.net/abogadoscatolicos/722/2428/articulo.php?id=37873; Com a plantejament general es pot consultar el llibre d’ A. McIntyre, Tras la virtud, Critica, Barcelona, 1987.
[2] Vegeu M. D. Obiols i Solà, “Naturalesa i comunitat en Aristòtil”, Revista catalana de sociologia , núm. 3/96, pp. 31-42.
[3] C. Thiebaut, Vindicación del ciudadano, Paidós, Madrid, 1998. D. Heater, Ciudadania. Una breve historia, Alianza, 2007.
[4] V. Camps, Virtudes públicas, Espasa Calpe, Madrid, 1990; V, Camps i S. Giner, Manual de civisme, Columna, Barcelona, 2005.
[5] S. Giner, El valor de elegir, Ariel, Barcelona, 2004.
[6] A. Cortina, Ciudadanos del mundo, Alianza editorial, Madrid, 1997.
[7] F. Torralba, Cent valors per viure, Pagès editors, 2002.
[8] Vegeu, per exemple, Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, editorial 17 de març de 2009, “Actituds i valors per una resposta catalana”; editorial del 20 de maig de 2008, “Dues maneres (dolentes) de fer política”.
[9] Emmanuel Mounier, Manifest al servei del personalisme, Fundación Emmanuel Mounier, Salamanca, 2008. Vegeu també, les reflexions de Nicolás Sáiz Gómez: “El valor, la virtud, el carácter”, Calidoscopi, núm. 26, maig de 2009, pp. 3-7.
[10] Els darrers anys han sovintejat les Ordenances de Civisme. D’altra banda, l'art. 30 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya o l’art. 41 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, consagren el “dret a una bona administració”.
[11] Resolució de 4 de maig de 2008, per la qual s’aprova i es fa pública la Carta de Serveis i bona conducta del Síndic de Greuges ( DOGC 5103, de 3 de abril de 2008).
[12] Vegeu nota de premsa del Síndic de Greuges de 7 de març de 2009, a http://www.sindic.cat/.
[13] Podeu consultar el document a http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Funcio%20Publica/Documents/Estudis/Arxius/doc_83851192_1.pdf
[14] Espot consultar a http://www.coe.int/local; a http://www.loreg.org/ i a http://www.pisunyer.org/publicacions_ficha.php?id_fun=76&donde=22 (Document Pi i Sunyer 22)
[15] Segons els estudis realitzats pel Centre per la Integritat Pública i la Fundació per la Independència del Periodisme dels USA, el president George W. Bush va dir 935 mentides en dos anys sobre l’Iraq (Avui, 25 de gener de 2008). Es característic dels polítics, no dir la veritat? És inevitable? La raó d’Estat ho cobreix tot?
Conferència pronunciada a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) dins les Aules Mounier (Institut Emmanuel Mounier de Catalunya), el 21 de maig de 2009, en el marc del curs “Virtuts i valors personalistes comunitaris”.

dilluns, 20 de juliol del 2009

El codi de bones pràctiques administratives elaborat pel Síndic de Greuges

El Síndic de Greuges ha elaborat un codi de bones pràctiques administratives. Aquesta document ens permet reflexionar sobre el fet que l’administració ha de cercar l’interès general i ha d’actuar amb objectivitat, amb submissió a la llei, però en ocasions, per múltiples motius, pot generar un gran malestar a la ciutadania. Els funcionaris públics, en l’exercici de la seva funció, han d’actuar per tant amb respecte, consideració i educació envers les persones que atenen. Però no sempre és així a la pràctica, com pot passar en qualsevol activitat humana.

El codi que ha elaborat el Síndic està format per 17 principis, que es refereixen entre d’altres aspectes al dret a ésser escoltat, a ésser contestat en un termini raonable, a ésser informat amb claredat o a rebre una reparació si la reclamació es justa. Es tracta així de lluitar contra l’anomenada “mala administració”, que va molt més enllà de complir o no amb la llei. Es una lluita contra la prepotència o la impunitat que mai pot ser una divisa en l’actuació d’aquells que treballen al servei dels altres i en un servei públic.

Avui amb la pèrdua progressiva de la idea de servei, també els poders públics poden cometre actuacions que podem considerar incíviques, amb una manca de respecte a les persones que es radicalment inadmissible en un Estat de dret que vulgui realment respectar la dignitat de les persones.

La tasca d’institucions de control com el Síndic de Greuges pot ésser molt important per tal d’humanitzar les nostres administracions públiques, tot afavorint el pas que cal donar de la legalitat a l’ humanisme. Aquest és sense cap dubte, al meu parer, un dels avanços dels quals la nostra societat està més necessitada.

dijous, 9 de juliol del 2009

Per una política humanista

Aquest tema de la reflexió sobre una política humanista m’ha preocupat uns quants anys de la meva vida (vegeu, de manera especial VIA, Centre d’Estudis Jordi Pujol, n.4). M’ha preocupat lligar la reflexió política amb la reflexió humanística. Això vol dir mirar de fer un canvi de paradigma sobre què podem enten­dre per política. Crec que hem destruït el concepte de política, l’hem malbaratat absolutament, com tantes coses de la nostra vida. I hem de mirar de tornar a la política, però tornar a la política de veritat, no a la paraula política. I tornar a la política de veritat vol dir tornar a la comunitat. Per tant, hem de tornar a fer allò que molts de nosal­tres hem fet, que és fer país, fer Catalunya, construir Catalunya.
I construir Catalunya, com ho fem? Ho podem fer de moltes maneres. I aquí és on hi ha l’altre tema sobre el qual m’agradaria traslladar alguna reflexió. I és que ho podem fer des de molts va­lors, des de molts punts de vista. I quins valors són els que a mi m’interessaria destacar? Ja us avanço que els valors sobre els quals jo vull aportar alguna reflexió són els d’un catòlic cultural, com sóc jo mateix, modestament; un catòlic cultural format en la cultura no tant dels valors objectius com de les virtuts subjectives. És a dir, penso que cal connectar la política amb l’ètica, a fi i efecte de mirar de saber què vol dir ser bona persona, com a pas previ per a determinar qui pot ser un bon polític. Si no sabem què vol dir ser bona persona no podrem saber quina política volem fer, és a dir, quins seran els valors que volem projectar per construir aquest país.
Hem de tornar a fer política. Estic convençut que avui hi ha molts polítics i molts ciu­tadans que no fan política; diuen que fan política, però no en fan. I què vol dir fer política? Vol dir tornar al sentit autèntic de la idea comunitària. La política prové del grec –vol dir «govern de la polis», «govern de la ciutat»–, que es contraposa, etimològicament, a l’eco­nomia –oikos és la casa. El govern de la casa és l’economia. La política és el govern de la polis. I què és la polis? La polis és allò que és comú. En canvi, avui la política s’entén majoritària­ment com una activitat que es practica en relació amb el poder: Interessa només guanyar eleccions, i accedir al poder. Sovint oblidem que formem part d’una comunitat i que hem de saber quina és la comunitat a la qual servim.
Per tant, no nego que la política consisteixi a canalitzar inte­ressos, punts de vista, per arribar al poder. Però la política ha de ser, també, la reivindicació d’una comunitat, en la qual entren sentiments, entren altres elements que no són estrictament l’obsessió per la cerca del poder.
Aquesta idea que acabo d’esmentar: tornar a la idea de comu­nitat, és molt antiga. Ja els grecs deien que la política era el govern de la polis, de la comuni­tat i, per tant, el govern dels aspectes comuns. Aristòtil, en la seva famosa definició de l’home com «animal polític» defineix aquesta idea. L’home és un animal polític, perquè no és un mer individu que es preocupa per ell mateix, sinó que viu en una polis. I, per tant, la naturalesa humana és la naturalesa política.

Aleshores, la política humanista vol dir capgirar molt les coses, tal com les entenem avui. Els qui hem begut del personalisme comunitari i de les reflexions humanístiques hem de ser capaços de fer política per raons espirituals. La preocupació humanística, la preocupació per l’home comporta una actitud espiritual. Aquí voldria recordar, per exemple, la revista Esprit en la qual escriu Mounier. La crea i encara exis­teix. Sense esperit no hi ha una concepció profunda de l’ésser humà ni tampoc de la política.
Penso que l’humanisme cristià ha estat una gran aportació a la fonamentació moral de la vida, i de la vida en comunitat. Es un element cultural profundament espiritual, que cerca aquesta perspectiva, aquest tema de les virtuts humanes. Hem de pensar que el polític, i també el ciutadà, han de ser virtuosos. La perspectiva espiritual, la perspectiva humanística, fa referència sobretot a as­pectes no racionals. Per exemple, no hem de tenir por de defensar una fe religiosa. Per què hem de tenir por de defensar una fe religio­sa i de practicar-la en públic? O per què hem de tenir por de pen­sar que l’amor guia el món –l’amor en un sentit profundament espiritual, el de veritat? Per tant, en aquesta construcció d’una polí­tica humanística, hem de fer ús d’un llenguatge positiu, d’un llen­guatge de construcció de lligams humans, que ens permeti resituar tota la nostra vida –crec que és un repte importantíssim– en un context més espiritual, i no hem de tenir por de dir aquestes coses. Hem de superar el fet que la política s’ha convertit en un element propi de la societat materialista i s’ha acostat als parà­metres de l’economia racional. Avui la política, desgraciadament, es guia més per criteris economicistes que no pas per criteris polítics, és a dir, estrictament espirituals, que són els que etimològicament li donen sentit.

La política humanista i la democràcia han de resituar-se en la concepció espiritual i, per tant, hi ha tota una tradi­ció intel·lectual que hem de mirar de conrear – Maritain, Mounier a França, però aquí a Catalunya tenim Roca Caball, Serrahima, en Rigol o el president Pujol. La democràcia cristiana ha articulat especialment al llarg de la segona part del segle XX el pensament humanista, personalista i espiritual. Avui en dia, l’herència del marxisme i del capitalisme sal­vatge ens ha instal·lat en un excés de materialisme, que ha portat entre altres conseqüències la crisi econòmica que estem patint. Per tant, hem de mirar de fer un canvi de paràmetre, i aquest canvi de parà­metre pot ser molt interessant si adoptem aquest criteri espiritual.
És també una manifestació d’aquest humanisme, d’aquesta espiritualitat en la política, la construcció constant de la nació. El nacionalisme és una manifestació fonamental de l’espiritualitat en la política. No s’entén la nostra cultura sense les referèn­cies nacionals. La llengua, la cultura, les tradicions i els signes d’iden­titat són àmbits per transcendir, sortir d’un mateix i fer vida espiritual juntament amb els altres, en constant actualització.
No hem de tenir por de rei­vindicar la nació com un àmbit en el qual ens realitzem espiritual­ment, i des de la perspectiva ètica. No de qualsevol manera. Torno a la idea del principi: hem de mirar de connectar ètica i políti­ca, i hem de saber qui és un bon polític, qui és un bon ciutadà. Hem de tenir criteris, paràmetres, per saber valorar això. Per tant, cal prestigiar la política a partir de superar l’individualisme, el consumisme, el materialisme, i valorar, en defini­tiva, això que de vegades intuïtivament podem saber: quan podem pensar que aquella persona és una persona honesta, quan aquella persona és respectable. Tornar, en definitiva, a les virtuts humanes.
La política, des de la perspectiva humanista ha de ser pro­fundament una activitat al servei de la transformació social. I, per tant, aquí també em sembla cabdal no a ningú que s’autoproclami progressista i que, a sobre, això serveixi per tenir una mena de qualificació moral superior al que tu ets. Qui defensa una concepció espiritual és més progressista que l’altre. Qui només pensa en qüestions materials està reduint la política a una part, i la política sempre és progressista, perquè la política, per definició, està relacionada amb la transformació d’allò que no ens agrada, d’allò que considerem que s’ha de transformar.

Ara voldria que tot el meu petit discurs anés entorn del tema de les virtuts. Hem de mirar de cercar virtuts. Quines poden ser les virtuts d’un bon polític? L’optimisme. Un polític no pot dir mai: «No hi ha res a fer.» Idealisme. Ha de ser idealista, ha de somiar. Si no té somnis, que es dediqui a una altra cosa; un polític no és un gestor administratiu. Ha de tenir molta educació. Ha de tenir una formació moral, ha de saber que hi ha coses que estan bé i coses que no estan bé. Ha de saber dialogar i no ignorar el conflicte; i, si és intel·ligent, ha de saber fugir del conflic­te si no el pot guanyar.
Altres coses que ha de fer un polític. Crear felicitat als ciuta­dans. L’objectiu d’un govern de base moral ha de ser que els ciuta­dans siguin cada vegada més feliços, no més infeliços. No hi ha res més estúpid que crear infelicitat als ciutadans, perquè per a això no necessitem la política. Un polític ha de saber definir el nosaltres. Ha de saber en quin país viu; i, en aquest punt em sembla important no deixar-se endur per la fal·làcia del multicul­turalisme com a tabula rasa, i pensar que tots som iguals. Un país no és tants caps tants barrets.
També crec que hem de reivindicar unes virtuts del ciutadà. Ser ciutadà vol dir tenir drets i deures, però per què no parlem pri­mer de deures i després de drets? Per què no demostrem primer que sabem fer alguna cosa per als altres i després ja reivindicarem que la societat ens doni alguna cosa?
Els polítics i els ciutadans han de ser cultes, si no, no anem bé. I, sobretot, una cosa també: dins de les virtuts humanes dels polítics i dels ciutadans - perquè tots som polítics d’alguna manera- hem de ser demòcrates. Està demostrat, científicament, que un sistema de­mocràtic pot funcionar sense demòcrates. O sigui, tu pots anar a votar cada quatre anys, però mirar de perjudicar el veí el màxim que puguis, també pots mirar de destruir l’adversari, pots tenir actituds intolerants... O sigui, pots anar a votar molt, pots ser titular d’un organisme –o com dic jo, i perdoneu l’expressió, enlloc de ser titular d’un organisme, tenir un orgasme–, i aleshores mirar de destruir l’adversari, el que no pensa com jo o està dins d’un altre grup d’interessos. Això no és la políti­ca democràtica. Això és un desastre.

Conclusions. Crec que podríem arribar a quatre conclusions. Una vegada vaig anar a una conferència i vaig sentir una cosa que em va interessar molt: «Quan un és gran, té una gran idea, i quan un encara no és massa gran, sinó que està a la mitjana edat, pot tenir diverses idees.» Jo, com que estic a la mitjana edat, desgraciadament en tinc quatre. Quan sigui més gran potser tindré una idea i realment bona, ben articulada, però de moment puc oferir-ne quatre.
Primer, cal una nova manera de fer política, una manera espi­ritual. Quina és la manera espiritual? És la manera humanista, que es fonamenta en un país culte, és una manera de respectar els altres en una ciutadania democràtica, en una concepció de la polí­tica com la màxima donació o lliurament per als altres. I això és pro­fundament espiritual.
Segon, cal una nova humanitat. El paradigma de la nova huma­nitat. «Cal crear una nova humanitat. L’home nou.» Els qui ens hem format en el catolicisme cultural creiem en l’home nou, que no arriba mai. Potser és una de les misèries de la vida, però hem de treballar per crear l’home nou. Un home nou fonamentat en la cultura, en la sensibilitat, en l’educació, en tot el que seria l’elevació de l’esperit.
Tercer, cal un nou llenguatge. Hauríem de fer un esforç per parlar sempre en positiu. Tot el que fem, en positiu. Si considerem que estimar és la màxima realització de l’ésser humà, no hi ha res més positiu que estimar. Per tant, a partir del fet d’estimar, tota la resta de coses que fem han de ser expressades en posi­tiu. Afirmem-nos nosaltres i expressem en positiu el que nosaltres creiem, sense desacreditar, amb educació.
I quart, cal un canvi de paradigma. Això vol dir que la política ha de deixar d’estar només en relació amb el poder per combinar poder i comunitat. Els que ens considerem nacionalistes hem de treballar a fons per fer país, sig­nes de comunitat, tot i que l’objectiu final d’un partit polític no és fer refle­xions i prou, sinó accedir a quotes de poder social.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Els valors cooperatius

He assistit a diversos actes de la Setmana de l’economia cooperativa que s’ha celebrat a Barcelona. Ha estat una experiència gratificant. En aquesta època de crisi econòmica i de valors, l’esforç per tal de mantenir la vigència dels valors cooperatius em sembla elogiable. En una de les trobades es parlava de connectar aquests valors amb el sistema educatiu i especialment amb la Universitat.
Davant dels valors imperants del consumisme i de la competència ferotge, caldria aprofitar la crisi econòmica per tal de mirar de sortir-ne amb un esperit renovat, fonamentat en l’ humanisme, i en conseqüència el mon de l’empresa podria inspirar-se en noves conductes i actituds. Em sembla molt intel·ligent aprofitar les crisis per a renéixer amb nous valors, i lluitar per tal que siguin més dominants a la nostra societat.
Certament, es podria passar d’una economia de mercat, massa sovint guiada pel guany ràpid i especulatiu, a una economia més humana, més a la mida de les persones. Els valors cooperatius es poden considerar previs al mercat i abasten tota una preocupació jurídica, econòmica i política.
Cooperar enlloc de competir. La vida en xarxa que ens permet com mai la globalització i les tecnologies de la comunicació i de la informació haurien de ser els motors per a un autèntic canvi de les condicions de vida. Avui es parla fins i tot d’un llenguatge cooperatiu, que tendeix al diàleg, allunyat dels improperis i vociferacions, dels crits i dels monòlegs que tan sovint es donen. La promoció dels valors cooperatius s’expressa avui també en l’anomenada “responsabilitat social cooperativa”, perquè l’empresa a més de guanyar diners ha de ser conscient del seu paper en l’entorn econòmic del que sorgeix i al qual ha de servir.


diumenge, 28 de juny del 2009

El gran paper de Càrites

He llegit al darrer informe presentat per Càrites que unes 600.000 han estat ajudades a Espanya per aquesta entitat, la qual cosa suposa un augment de 200.000 persones en relació al darrer any. L’ajuda que presta es pot considerar , per tant, de gran importància, sempre emparada en els valor evangèlics i no en la subordinació dels governs de torn.

L’entitat ha calculat que a tota Espanya avui n’hi ha unes 470.000 llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni de treball ni de prestacions socials, un milió de persones aproximadament. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa dels acomiadaments, impagaments d’hipoteques o de crèdits. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, ara presenta noves modalitats, i està afectant a la classe mitja, a banda de col·lectius concrets com les dones les persones amb treball precari i la immigració.

Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.

Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre la societat que tenim, que necessita millorar moltíssim en conceptes que avui son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, l’estat del benestar, la justícia social o els cada vegada més oblidats “objectius del mil·lenni” per tal de fer disminuir la pobresa al món.

Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país. Un país que cal continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris. L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar aquells que pateixen, i treballar en definitiva així per un país més just.

dilluns, 15 de juny del 2009

Els excessos del futbol

Darrerament ha estat notícia el fitxatge de jugadors de futbol a uns preus descomunals, realment desproporcionats. Fins i tot el cardenal arquebisbe de Barcelona, a l’homilia de la festa del Corpus Christi va destacar la flagrant contradicció entre aquests dispendis i la greu crisi econòmica per la que passen moltes famílies. Comparteixo l’opinió del senyor cardenal quan afirma que es posa de manifest que la crisi econòmica és també una crisi de valors.
En efecte, cal treballar per un canvi en el model de societat, en el qual la prepotència i l’abús dels recursos econòmics -la vida dins una bombolla especulativa com la que ha explotat- no es reprodueixi més.
El debat ha arribat fins i tot al Congrés dels Diputats, on s’ha presentat una proposta per tal de limitar les retribucions dels esportistes professionals, i que els comptes dels clubs de futbol siguin més transparents.
El futbol és realment un negoci descomunal que mou una ingent quantitat de diners. En aquestes coordenades el futbol professional és un esport, però també i sobretot un negoci, i en el cas que comentem un element simbòlic de naturalesa política. Davant dels triomfs del Barça, que els rivals vulguin ésser més competitius no tindria res d’estrany. Ara bé, la manera com s’obtenen determinats recursos, amb crèdits preferents i sense problemes de liquidesa, contrasta amb l’economia real que diàriament han de viure milions de persones. No sembla èticament de rebut aquesta prepotència, al vell estil imperial, sense límits, a no ser que parlem de política d’influències; i fins i tot d’un cert “quixotisme”, perquè no es diu la veritat però tampoc se sap apreciar, i així alguns no s’acaben d’adonar que enlloc de futbol estan parlant d’altres coses.

dimecres, 27 de maig del 2009

Avortament i responsabilitat


El Consell de Ministres del passat 14 de maig va aprovar un projecte de llei amb el que es pretén establir una nova regulació de l’avortament a Espanya, sota el pompós nom de “Llei de Salut sexual i reproductiva de l’embaràs”. Cal recordar que es tracta de regular la despenalització d’un delicte contra la vida i no pas un pretès dret a l’avortament.
La càrrega ideològica del projecte de llei és notable i l’estratègia també. Davant de la crisi econòmica i el desprestigi del Govern socialista es proposen unes mesures provocatives contra l’Església i aquesta mena de fantasma que per als progressistes és “la dreta”. A més surten a la llum ara que s’acosten les eleccions europees del proper 7 de juny. En tot cas, ideològicament es producte de concepcions feministes militants pròpies de la ideologia de gènere.
Es planteja una mena d’avortament incondicionat fins la setmana 14, un cop la dona ha rebut la informació de la conseqüència dels seus actes. El fetus, sembla que no té aquí cap protecció, per la qual cosa és de dubtosa constitucionalitat una mesura d’aquesta mena. Pel que fa a les setmanes 14 a 22, es permet la interrupció de l’embaràs en cas de greu risc per la vida o salut de la mare o greus anomalies del fetus, sempre que es compti amb el dictamen de dos metges. Es tracta d’un sistema d’indicacions, que es pot aplicar fins gairebé sis mesos d’embaràs. A partir de la setmana 22 només es podrà interrompre l’embaràs en dos casos extrems: quan el fetus tingui greus anomalies que provoquin la mort en néixer o presenti greus i incurables malalties que el facin inviable, tot amb el dictamen pericial mèdic.
La xarxa sanitària pública està obligada a garantir la interrupció de l’embaràs, que es realitzarà íntegrament amb diners públics, encara que sigui en centres privats, els quals tindran dret al reintegrament total de la factura.
Aquest projecte de llei no té en compte l’ajuda a la dona embarassada que vol donar a llum, opció que no té el mateix suport estatal que l’avortament. També hem de recordar les dificultats de l’adopció, de manera que l’Estat en aquest moment ha donat via lliure a les tendències avortistes, mentre ignora polítiques de suport a la família, i a la dona que no vulgui guiar-se per les idees políticament correctes o les pràctiques afavorides des del poder polític.
Estem davant d’una proposta arriscada i irresponsable d’un Govern que sembla portar a terme una política sectària, excessivament ideologitzada, i sense que s’hagi produït un debat social. Ni tan sols va ser una prioritat del programa electoral del PSOE, a les darreres eleccions generals. En poc temps, però, ha estat promogut per un anomenat “Comitè d’Experts” i per una subcomissió en el Congrés dels Diputats.
A més, cal destacar que es mostra una concepció perillosa de les relacions paternofilials, com la possibilitat de decidir avortar per parts de menors d’edat de 16 anys, sense l’autorització o el coneixement dels pares. I com a complement de la iniciativa legislativa que aquí comentem, el Ministeri de Sanitat ha autoritzat la píndola postcoital o “de l’endemà” sense recepta mèdica a les farmàcies i sense límit d’edat. Una autèntica frivolitat i un despropòsit, atès que s’ofereix com una solució compulsiva, sense resposta afectiva, i fins i tot potenciadora del masclisme més ranci.
En definitiva, manca avui una política integral de suport a la vida humana, en el marc d’una concepció de la sexualitat responsable. L’alt índex d’avortaments a l’Estat espanyol, arriba a ésser un greu problema social, humà, i econòmic, perquè no podem deixar d’esmentar la gran quantitat de diners que mou aquesta pràctica, de la que s’han lucrat fins ara algunes clíniques privades sense escrúpols. L’establiment d’indicacions a partir de terminis com els que marca la nova llei a banda d’inconstitucional pot obrir les portes a l’avortament lliure. Però el problema més greu no és allò que digui la norma jurídica, sinó la capacitat de les persones que intervinguin en aquestes pràctiques, per a burlar-la, emplenant papers i formularis, que facin creure que es respecta la llei. Si tota llei d’avortament és criticable èticament, encara ho són més les pràctiques mesquines en la seva aplicació.

dijous, 21 de maig del 2009

Cal anar a la cultura del silenci

Les ciutats espanyoles son molt sorolloses. Entre la meitat i dos terços de la població de les ciutats mitjanes i grans han de suportar uns nivells de soroll inacceptables per la Organització Mundial de la Salut (OMS) o la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Europeu (OCDE) No entraré a tractar aspectes tècnics, comparar ciutats, o valorar el soroll en diferents indrets de cada gran ciutat o segons la franja horària, que són certament variables a tenir en compte per tal de fer una reflexió global des del punt de vista tècnic. Tampoc repetiré els tòpics, com que els llatins o els mediterranis som més sorollosos que altres persones.
Només voldria comentar que el soroll en excés pot arribar a ser intolerable, ja que és una mostra de manca de respecte pels altres. Hi ha un soroll que depèn de les persones, quan parlem massa alt o tenim la televisió massa alta, per exemple. Però hi ha un altre tipus de soroll, el soroll més difús que està en l’ambient i que és una mena de soroll constant. Les autoritats públiques han de vetllar seriosament perquè es respectin els drets dels ciutadans, al descans, a la vida privada o a un medi ambient digne. En aquest tema del soroll, el que cal, però és una cultura de la responsabilitat, de l’educació en el respecte als altres, o dit de manera més senzilla i tradicional, més civisme.
Si no hi ha una consciència profunda de que cal reduir el soroll, difícilment es podrà avançar. Cal passar d’una cultura del soroll a una cultura del silenci. Aquest és el canvi necessari i realment difícil, perquè sembla que a la societat actual l’home tingui por del silenci.

dimecres, 22 d’abril del 2009

23 d’abril: Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor

Amb motiu de Sant Jordi, reprodueixo aquest escrit de l'amic Josep Maria Boixareu, amant dels llibres i editor:


A fi de contribuir a l’aclariment de l’origen i denominació exacta del Dia del Llibre, em permeto de transmetre la següent informació, fruit d’estudis que hi he dedicat des de fa molts anys i d’activitats personals directament implicades en el tema:

El Dia del Llibre va ser promogut per l’editor i llibreter valencià radicat a Barcelona Vicente Clavel, gran estudiós de Cervantes. La proposta la va fer a la Cambra del Llibre de Catalunya i es va celebrar per primera vegada l’any 1926, el 7 d’octubre, perquè llavors es creia que aquella era la data del naixement de Cervantes. Més endavant, en raó de que la data no era molt còmode per als llibreters degut a la campanya de començaments de curs i de que solia fer malt temps, va ser traslladat al 23 d’abril que oferia més certesa sobre la data-aniversari de la mort de Cervantes. Des de llavors la festa s’ha celebrat sense interrupció (ni durant la guerra civil), sobretot a Catalunya que coincideix amb el dia del seu patró Sant Jordi.

Amb motiu de la celebració a Barcelona del XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors l’any 1996, anys abans un grup d’editors catalans (entre els que m’hi comptava)varem començar a fer gestions perquè el 23 d’abril fos declarat per la UNECO “Dia Mundial del Llibre”. Les negociacions van durar més de tres anys perquè es va haver de convèncer molts països membres de la UNESCO perquè recolzessin aquella iniciativa. Per sort no va costar gaire aconseguir el recolzament del govern català, espanyol i el de l’aleshores director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza. El principal argument va ser poder demostrar que la data del 23 d’abril no tan sols era l’aniversari de la mort de Cervantes, sinó també de Shakespeare, l’inca Garcilaso de La Vega, el català Josep Pla (!) i d’altres escriptors francesos, russos, etc. nascuts o morts un 23 d’abril.

Finalment, el dia 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO declarava per unanimitat el dia 23 d’abril “Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor”. D’aquesta manera el dia 23 d’abril de 1996, i durant l’esmentat XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors, es va celebrar per primera vegada el
Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor. Un miler d’editors de 60 països van quedar meravellats “in situ” de veure i viure com Barcelona aquell dia era una veritable festa del llibre, de la cultura i del civisme. Personalment, vaig tenir l’honor de fer-ne una glosa durant una recepció que es va fer al Palau de la Generalitat al congressistes de tot el món que es van endur l’encàrrec de la celebració d’aquesta diada als seus respectius països. Ara el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor se celebra a prop de cent països i cada any se n’hi van afegint de nous. No hi ha dubte de que es tracta d’una bona aportació de Catalunya al món, de la que en podem estar legítimament orgullosos. Ara només ens manca poder mostrar uns índex de lectura a l’alçada d’aquesta celebració.

Feliç Sant Jordi i feliç Dia del Llibre !!!

Josep M. Boixareu

dissabte, 11 d’abril del 2009

Hem de saber restar al costat dels joves!

L’abandonament del jovent en mans dels impulsos consumistes, el baix nivell del sistema educatiu –que a més canvia segons el govern de torn-, la manca de protecció de la joventut i la infància davant els mitjans de comunicació, amb la dificultat de pactar uns horaris televisius en funció de les edats i molts d’altres exemples que tenim ben a prop, ens permeten arribar a la conclusió que hem de cuidar més els nostres infants i joves.

No es pot jugar amb una etapa decisiva de la formació de la personalitat, tant per raons morals, com des de la perspectiva de país. Cal que ens esforcem per tal de restablir valors profundament humans que afecten especialment els infants i joves. He llegit que determinats canals de televisió haurien de refer tota la seva programació si estiguessin disposats a complir els pactes sobre continguts televisius i protecció de la joventut. Què és més important, els índexs d’audiència o la protecció d’un segment de la població, quan això darrer és una exigència constitucional?

Malgrat les dificultats i les notícies negatives dels mitjans de comunicació, com els alts índexs de mortalitat infantil al tercer món per causes evitables, també és convenient recordar que hi ha molt d’amor i estimació en les relacions amb els infants i joves. Quanta sensibilitat hi ha en la relació autèntica entre els pares i els fills! Que Déu ens ajudi a copsar la necessitat de l’amor, que és una virtut incessant, que creix i es desenvolupa des del més pregon de la condició humana i que romangui de la manera més plena possible en les nostres vides i en les nostres relacions socials, en especial amb els joves.

divendres, 3 d’abril del 2009

La corrupció al continent africà i la visita del Sant Pare


La visita del Sant Pare Benet XVI a Angola i al Camerun, al continent africà, ha estat providencial per a donar a conèixer un missatge de regeneració moral. No entraré ara a comentar aspectes de moral sexual que són els que centren sempre l’atenció de la majoria de mitjans de comunicació.
Es tracta d’unes societats abduïdes per la corrupció, autèntica xacra i llosa que impedeix el desenvolupament de la justícia social. En ocasions, la corrupció consisteix en desviar diners de l’ajuda humanitària internacional, la qual, enlloc d’arribar al seu destí, es desviada a paradisos fiscals, o va a parar directament a les butxaques de l’entorn dels dictadors. Aquesta situació de corrupció es preocupant perquè els Estats africans acumulen un deute extern importantíssim, propiciat per la ineficàcia i l’actuació il·legal de dictadors, que a més, quan cauen, deixen darrera seu un deute acumulat que han d'eixugar uns ciutadans ja de per sí prou empobrits, per no dir víctimes de la misèria. Mentre tant, els diners dormen, fins i tot, en caixes fortes dels grans bancs occidentals.
L’ONG “Transparency International” ha denunciat que les grans companyies occidentals (del petroli, per exemple) cauen fàcilment en el suborn , com un instrument més de la seva política comercial o per obtenir beneficis dels responsables polítics. També cal fer esment a l’important paper de la llibertat d’expressió i del dret a la informació lliure, tantes vegades trepitjat, com un bon instrument de control sobre l’ús que es dona als diners rebuts per l’ajuda humanitària . Cal que se sàpiga que se’n fa dels diners, si arriben o no als seus destinataris previstos, i si s’apliquen realment als projectes pels quals es van lliurar.
En definitiva, la situació es dramàtica perquè cal molta més transparència en l’ajuda al gran drama de la misèria a l’Àfrica. Les dades són esfereïdores: avui els africans viuen pitjor que fa 40 anys, augmenta el nombre de nens no escolaritzats, la sida es una plaga, milions de persones no tenen accés a la sanitat, no disposen d’aigua potable, o es veuen afectades per un conflicte bèl·lic, entre d’altres desgràcies. La realitat d’Àfrica és la d’un continent que es mor dia a dia. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gravíssima situació que pateixen moltíssimes persones concretes, i que el problema ve de lluny. Ens hem passat la vida sentint parlar del problema africà. El mon no es pot permetre aquesta situació de tan patiment. La visita del Sant Pare és un gest puntual que posa de manifest la feina i la preocupació de moltes persones , alguns dels quals han lliurat trota la vida per l’ideal de millorar les condiciones de vida dels africans, autèntic signe de les contradiccions de la humanitat.
El Sant Pare, al seu llibre Jesús de Nazaret analitza, entre altres aspectes, la situació de l’Àfrica. Acusa els països occidentals de saquejar el continent tant en aspectes materials com espirituals. Considera que occident ha alienat la societat africana, i li ha robat la seva essència. En el llibre, el Papa fa servir les paràboles del bon samarità i del fill pròdig per tal de fer notar que des de nous plantejaments es possible canviar les relacions amb el continent africà, i les relacions humanes i socials a tot el món.
En tot cas, la situació a l’Àfrica és una lamentació constant que posa a prova tota l’ humanitat.




dissabte, 28 de març del 2009

La Unió Europea condemnada per no publicar els objectes prohibits a l’equipatge de mà dels avions

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat la decisió de la Comissió europea de no publicar la llista d’objectes prohibits en l’equipatge de mà dels avions. L’obsessió per la seguretat ha fet que les autoritats europees imposessin unes mesures, que, si més no, en el procediment per tal d’establir-les han de ser respectuoses amb els drets fonamentals i la cultura de la llibertat pròpia de l’Estat de Dret. La publicitat de les normes i la seguretat jurídica son innegociables en aquestes les coordenades. La no publicació de la llista d’objectes prohibits crea una incertesa inacceptable, no tan sols a la ciutadania sinó als agents que han d’aplicar les normes i decisions.
Cal recordar que fins l’agost passat no es va publicar l’esmentada llista, i el reglament europeu que regula la matèria que comentem és de 2003. D’aquesta manera s’han donat casos esperpèntics com una persona a la que li van obligar a baixar-se de l’avió per portar unes raquetes de tennis, objecte prohibit però no publicat en l’annex corresponent.
Més enllà de la reflexió sobre l’ incompliment de requisits bàsics pels poders públics, que ningú amb una mica de seny pot posar en dubte, estranya aquesta manera d’actuar tan opaca i que genera un malestar innecessari a una part important de la població. Aquest fet ens posa de manifest con la lluita contra la inseguretat generada pel crim organitzat i el terrorisme, no es pot fer amb les mateixes armes que els criminals, atès que es deslegitimen les mesures.
A banda de cercar l’eficàcia pràctica de les mesures acordades cal respectar sempre unes formes i uns principis. En el cas que comentem no té cap sentit amagar quins objectes es poden pujar com equipatge de mà a un avió. No s’entén què es pot guanyar amagant-ho, ni tan sols en l’eficàcia. Casos com aquests ens mostren, al meu parer, que el civisme i la responsabilitat són virtuts que cal aplicar a ciutadans però també a les autoritats i poders públics.