dilluns, 19 d’octubre de 2009

En la mort de l’arquebisbe Joan Martí Alanis (1928-2009)

La mort de l’arquebisbe emèrit de La Seu d’Urgell monsenyor Joan Martí Alanis als 81 anys és una gran pèrdua humana, no tan sols des del vessant pastoral sinó també com a persona dotada d’una especial habilitat per la gestió pública. Nomenat bisbe de La Seu el 1971, exercí el seu càrrec fins el 2003, any en el que va renunciar per edat. El 2001 va ser nomenat per la Santa Seu arquebisbe ad personam com a reconeixement del seu bon fer com a pastor i com a copríncep d’Andorra. Aconseguí que el seu relleu fos tranquil i ben preparat gràcies al nomenament d’un bisbe coadjutor els darrers anys. Podem dir, que fou un expert en gestionar transicions, tant en el bisbat com en la política i les institucions andorranes.
L’altre copríncep de l’etapa constitucional, el president de la República Francesa François Miterrand va avenir-se d’alguna manera al seu lideratge. Monsenyor Martí Alanis, sempre va actuar amb molt d’interès per a desenvolupar el càrrec de copríncep. Així, el 1978 va treballar en una primera reforma del sistema polític que l'any 1981 va culminar amb la creació d’un govern modern. Insistí en propiciar la reforma de les institucions andorranes, donant un impuls decisiu a la Constitució de 1993. Com a copríncep d’Andorra va defensar la sobirania del Principat, i la protecció dels drets humans, va modernitzar unes institucions ancorades en un plantejament medieval derivat dels “Pareatges”, tot aconseguint la instauració d’un Estat independent, de dret, democràtic i social, i l’establiment d’una autèntica divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Amb la Constitució es defineix un coprincipat parlamentari, els coprínceps assumeixen noves atribucions, i passen a ésser considerats Caps d’Estat. En aquest sentit, monsenyor Martí Alanis, sempre es mostrà convençut que el càrrec de Cap d’Estat devia de ser justificat pel poble, per la qual cosa propicià què el poble andorrà aprovés la constitució en referèndum. En l’acte de signatura de la Constitució, al Palau Episcopal, el 29 d’abril de 1993, el Síndic agraí la seva tasca de “persistent defensor de l’existència i de la independència d’Andorra com a Estat”.
Com a home de cultura, humanista i sensible als problemes del món contemporani, es mostrà amatent al context social que l’envoltava, en un bisbat majoritàriament agrari i en procés de transformació durant la segona meitat del segle XX. Participà intensament en l’aplicació de les resolucions del Concili Vaticà II, i en l’obertura política que s’obri amb la transició política espanyola. Fou un defensor de la pau, tot manifestant-se en contra de la invasió de l’Iraq. S’alineà amb una clara defensa de la catalanitat. A partir de 1992 va promoure la fundació de Ràdio Principat, i fou un col·laborador actiu en diversos mitjans de comunicació.
Vaig tenir el goig de participar amb ell en algunes tertúlies de “El primer cafè” de Radio Estel, durant la temporada passada. Des d’aquí vull expressar el meu més sentit condol.