La llibertat és un gran valor de la societat civilitzada, és el gran desig de tota persona. La seguretat és un context inevitable, on s’ha d’exercir la llibertat. Per això, m’agradaria aprofundir sobre aquestes dues idees –llibertat i seguretat- , a partir de la constatació que avui en dia no hi ha llibertat sense seguretat, i tampoc podem entendre la seguretat en contra de la llibertat.
Ens interessa destacar el civisme i la llibertat; el civisme entès com a valor social i personal de la ciutadania, però alhora com a virtut humana, perquè penso que l’home ha d’aspirar a ésser cívic.
Etimològicament civisme ve de la "civitas romana", comporta formar part d'una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme, amb el concepte de responsabilitat comunitària, amb el concepte de sentir-se membre d'una comunitat. Per tant el meu discurs anirà encaminat en aquesta línia, a reivindicar la importància dels vincles comunitaris, la responsabilitat comunitària de cadascun de nosaltres per tal de col·laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica.
Tots aquests aspectes giren entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme la importància de la comunitat, la importància de l'home com a creador de civisme, com a portador d'aspiracions virtuoses, per dir-ho d'alguna manera; l'home que intenta ser bo. Per tant, igual que existeixen homes bons, els hi ha de dolents i d'això es desprèn que el bé i el mal existeixen.
El civisme s'entén com un atribut que es predica més dels ciutadans que dels poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels ciutadans. Independentment que això pugui ser veritat, de vegades n’hi hauria d'haver una regulació de certes conductes. En ocasions el civisme s'entén com una mena de catecisme, perquè els ciutadans haurien de comportar-se millor, i no sempre es té en compte el paper dels poders públics. Aquests a part d’adoctrinar haurien d'intervenir per prevenir conductes desviades. En aquest punt m'agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: "la mala administració". La "mala administració" no és un problema d'incomplir la llei per part de l'Administració; és actuar amb una manca d'humanitat. En conseqüència, podem dir que el civisme no és un tema només dels ciutadans sinó també dels poders públics - aquests també poden arribar a fer conductes incíviques- i aquesta seria una primera idea a tenir en compte.
El segon punt és el concepte de llibertat. La llibertat és el gran concepte de la nostra civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar que una cosa és l'estàtua de la llibertat, la Liberty i una altra la llibertat d’expressió, és a dir, la freedom of speech, que és un aspecte més modest, més concret, i que posa de manifest que la llibertat es va construint dia a dia. Una cosa és l’estatut d'una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents ciutadans. Per tant considero que introduir aquesta distinció és útil perquè la societat estructuralment pot tenir un grau de llibertat del qual no es beneficiï tothom de la mateixa manera. Els responsables polítics es poden deixar endur per enquestes i estadístiques. Com han dit certs estudiosos, a la vida hi ha tres coses: les veritats, les mentides i les estadístiques, ja que aquestes darreres serveixen per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cada una de les persones. Ara bé, tots dos àmbits de vida han de ser quelcom relacionat amb la veritat, aspecte que considero molt important en la nostra societat tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença.
Sobre la llibertat també s'han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat negativa i de la llibertat positiva. La primera, com els primers liberals pensaven, és la llibertat de que em deixin en pau, una llibertat que en principi té un cost insignificant. És per tant el dret que els poders públics s'abstinguin d'intervenir en la meva vida privada. La segona - la llibertat positiva- és una llibertat que afecta la vida en comú, i té un cost més elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant la distinció entre la llibertat negativa i la positiva passa per la necessitat d'utilitzar recursos públics. També s'ha escrit sobre la llibertat diferenciant tres nivells; la llibertat de consciència, la llibertat social i la llibertat política.
La llibertat de consciència és aquella llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió més absoluta que es pot fer sobre la persona. Per tant, l'autèntica llibertat, és aquella que és tan íntima que consisteix en que ningú té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis -en el cas que es tinguin ja que aquest és un altre dels grans problemes de la nostra societat-.
La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l'existència de majories i minories a la societat . Un autor que ho va posar de manifestar va ser John Stuart Mill en la segona meitat del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a gran criteri per esdevenir una persona lliure és diferent en el cas de la majoria o en el cas de la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la mateixa manera, tothom no és feliç de la mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar a les minories, quant al dret que tenen a existir, establint mecanismes de diàleg entre la majoria i les minories, perquè tal com ja denunciava John Stuart Mill en un altre cas es podria provocar la dictadura de la majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d'estar en el seu lloc.
En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu en el segle XVII ens diu des d'una perspectiva sociològica que la llibertat política és complir la llei. L'home és lliure en la mesura que compleix la llei. D'aquesta manera, l’esmenta’t autor ens diu que si complim la llei serem lliures, i per tant el problema serà com fem la llei, pensant en un model de separació de poders, en què cada poder de l'Estat ostenta la representació de diferents sectors de la societat i per tant la llei és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en ares de l’equilibri i la moderació.
Tenim doncs sobre la taula unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però no en comunitat. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. La societat és aquella forma d'organització que han anat adoptant les persones des de la societat liberal fins avui. Una societat d'individus, una societat que dóna lloc necessàriament a la crispació d'uns contra els altres; una societat dividida; en la que alguns reestructuren el seu cap a partir del gran fracàs del marxisme, d’altres defensen un multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la història, o d’altres per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva sempre tenim arguments per enfrontar-se uns contra els altres. Jo penso que seria interessant treballar per tal de construir vincles comunitaris. Què vol dir això? Vol dir bàsicament que la nostra societat necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de tota. La gent ha de saber que és estimada per part dels seus conciutadans, i que es treballa de forma conjunta per a construir un país millor. De fet no m'estic inventant res, si tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixensa: "pàtria, fe i amor".
L'amor com a màxima aspiració per a construir una comunitat; estimar, és, sense dubtes, un valor profund per crear vincles més profunds. Això implica també reivindicar viure d'una forma més espiritual, entenent aquesta forma de vida com un estil en el que pensem en els altres, pensem en el nostre país, desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària, sabem de quin país formem part nosaltres. Ara bé, jo em pregunto si realment sabem quin és el país que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica, el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’ hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d'aprofitar la possibilitat de poder gaudir d'un país, sentit de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des elements espirituals, superant l’excés d'individualisme i de materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder dur a terme això cal parlar de drets i deures; sobretot de deures.
Vivim en una època on s'ha desenvolupat una cultura del "no", sembla de vegades que el dir "si" no està ben vist en la nostra societat. A nivell social, això ens planteja problemes per a construir un país. En primer lloc tenim el problema del multiculturalisme que en lloc de ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que abans he qualificat de “tabula rasa”, com si no hagués existit història de Catalunya. Així no es pot construir un país, ja que és impossible construir un país sense història; entesa com la història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de la societat i no des dels poders públics, ni des de l’enginyeria que aquests volen imposar a la societat. El multiculturalisme mal entès el considero una fal·làcia perillosíssima per construir un país, perquè impedeix la construcció d’una comunitat. Tothom té drets, però sembla ser que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s'ha anomenat de la “cultura de la desvinculació”, una època del consumisme que no beneficia ni a qüestions espirituals ni a qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones.
Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural, igual que molts de vostès; crec que hauríem de llegir el catecisme, la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses, tenir creences, és necessari tenir esperança; ¿cal que hagi de venir l’Obama per parlar d'esperança? Podríem parlar d'una altra classe de virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Això igual que el tenir una cosmovisió permetria convertir una societat en comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant més a les persones febles, diferents, fins i tot no tenint por a tornar a la cultura clàssica. Seria bo parlar de l'amor entre les persones. També seria convenient reflexionar sobre el concepte de la dignitat de la persona, concepte cabdal a la tradició judeocristiana, però que podríem fer partícips com a fonament de tots els drets i deures a altres religions i cultures; la dignitat com a fonament de la persona. Es molt important educar en actituds, com s'està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última; crear ciutadans responsables que se sentin membres d'alguna cosa, i que siguin capaços de superar un dels pitjors mals de la nostra societat, que és el sectarisme.
M'agradaria reivindicar, per últim, que nosaltres venim d'una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d'un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense deures, i fins i tot que primer són els deures i després els drets.
Algunes referències bibliogràfiques:
Debray, Régis: El civisme explicat a la meva filla, Empúries, Barcelona, 2000.
Garrós Font, Imma i Yñiguez Navas, Agustín (coords.): El papel de la policía en la convivencia, Duxelm, Barcelona, 2008.
Olives Puig, Josep (coord): Idees de ciutat i de ciutadania, Institut d’estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, Barcelona, 1999.
Pérez Francesch, Joan Lluís: La política explicada al meu fill, Malhivern, Barcelona, 2005.
Schnapper, Dominique (amb la col·laboració de Bachelier, Christian): Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica. La Campana, Barcelona, 2003.
Etimològicament civisme ve de la "civitas romana", comporta formar part d'una comunitat, i per tant aquí estaríem unint el concepte de civisme, amb el concepte de responsabilitat comunitària, amb el concepte de sentir-se membre d'una comunitat. Per tant el meu discurs anirà encaminat en aquesta línia, a reivindicar la importància dels vincles comunitaris, la responsabilitat comunitària de cadascun de nosaltres per tal de col·laborar en la construcció d’aquesta comunitat cívica.
Tots aquests aspectes giren entorn d’aquesta lògica: la importància del civisme la importància de la comunitat, la importància de l'home com a creador de civisme, com a portador d'aspiracions virtuoses, per dir-ho d'alguna manera; l'home que intenta ser bo. Per tant, igual que existeixen homes bons, els hi ha de dolents i d'això es desprèn que el bé i el mal existeixen.
El civisme s'entén com un atribut que es predica més dels ciutadans que dels poders públics. Sempre es diu que els ciutadans hem de ser cívics, entenent així el civisme com una mena d’adoctrinament dels ciutadans. Independentment que això pugui ser veritat, de vegades n’hi hauria d'haver una regulació de certes conductes. En ocasions el civisme s'entén com una mena de catecisme, perquè els ciutadans haurien de comportar-se millor, i no sempre es té en compte el paper dels poders públics. Aquests a part d’adoctrinar haurien d'intervenir per prevenir conductes desviades. En aquest punt m'agradaria recordar un concepte molt típic del dret administratiu: "la mala administració". La "mala administració" no és un problema d'incomplir la llei per part de l'Administració; és actuar amb una manca d'humanitat. En conseqüència, podem dir que el civisme no és un tema només dels ciutadans sinó també dels poders públics - aquests també poden arribar a fer conductes incíviques- i aquesta seria una primera idea a tenir en compte.
El segon punt és el concepte de llibertat. La llibertat és el gran concepte de la nostra civilització occidental. Què entenem per llibertat? Per exemple els anglosaxons tenen clar que una cosa és l'estàtua de la llibertat, la Liberty i una altra la llibertat d’expressió, és a dir, la freedom of speech, que és un aspecte més modest, més concret, i que posa de manifest que la llibertat es va construint dia a dia. Una cosa és l’estatut d'una societat lliure i una altra cosa és la llibertat individual dels diferents ciutadans. Per tant considero que introduir aquesta distinció és útil perquè la societat estructuralment pot tenir un grau de llibertat del qual no es beneficiï tothom de la mateixa manera. Els responsables polítics es poden deixar endur per enquestes i estadístiques. Com han dit certs estudiosos, a la vida hi ha tres coses: les veritats, les mentides i les estadístiques, ja que aquestes darreres serveixen per a tot o per a qualsevol cosa. A vegades les estadístiques ens poden fer creure moltes coses que potser no són ni veritat ni mentida. És per això que hem de tenir en compte la llibertat en majúscules com un estatus de la vida, i diferenciar-lo de les diferents llibertats concretes per a cada una de les persones. Ara bé, tots dos àmbits de vida han de ser quelcom relacionat amb la veritat, aspecte que considero molt important en la nostra societat tendent al relativisme ètic i l’autocomplaença.
Sobre la llibertat també s'han dit altres coses importants. Caldria distingir la llibertat negativa i de la llibertat positiva. La primera, com els primers liberals pensaven, és la llibertat de que em deixin en pau, una llibertat que en principi té un cost insignificant. És per tant el dret que els poders públics s'abstinguin d'intervenir en la meva vida privada. La segona - la llibertat positiva- és una llibertat que afecta la vida en comú, i té un cost més elevat, ja que regular la convivència costa diners. Per tant la distinció entre la llibertat negativa i la positiva passa per la necessitat d'utilitzar recursos públics. També s'ha escrit sobre la llibertat diferenciant tres nivells; la llibertat de consciència, la llibertat social i la llibertat política.
La llibertat de consciència és aquella llibertat íntima, el nucli de totes les llibertats. La manipulació de la nostra consciència és la perversió més absoluta que es pot fer sobre la persona. Per tant, l'autèntica llibertat, és aquella que és tan íntima que consisteix en que ningú té dret a vulnerar les meves conviccions íntimes, els meus principis -en el cas que es tinguin ja que aquest és un altre dels grans problemes de la nostra societat-.
La cosa es complica encara més quan parlem de la llibertat social. Aquesta seria el producte de l'existència de majories i minories a la societat . Un autor que ho va posar de manifestar va ser John Stuart Mill en la segona meitat del segle XIX. La revisió moral del criteri d’utilitat és aquest; el criteri de la felicitat com a gran criteri per esdevenir una persona lliure és diferent en el cas de la majoria o en el cas de la minoria. És a dir, tothom no és lliure de la mateixa manera, tothom no és feliç de la mateixa manera. Socialment hi ha uns patrons corresponents a la majoria i uns altres corresponents a les minories. Què hem de fer? Hauríem de respectar a les minories, quant al dret que tenen a existir, establint mecanismes de diàleg entre la majoria i les minories, perquè tal com ja denunciava John Stuart Mill en un altre cas es podria provocar la dictadura de la majoria. Ara bé, hem de tenir clar que les minories no són la majoria i que cadascú, per tant, ha d'estar en el seu lloc.
En darrer lloc, es troba la llibertat política. Montesquieu en el segle XVII ens diu des d'una perspectiva sociològica que la llibertat política és complir la llei. L'home és lliure en la mesura que compleix la llei. D'aquesta manera, l’esmenta’t autor ens diu que si complim la llei serem lliures, i per tant el problema serà com fem la llei, pensant en un model de separació de poders, en què cada poder de l'Estat ostenta la representació de diferents sectors de la societat i per tant la llei és el producte de tot aquest diàleg entre diferents sectors socials en ares de l’equilibri i la moderació.
Tenim doncs sobre la taula unes idees sobre civisme, unes altres sobre la llibertat i ara crec que també és convenient aportar una tercera reflexió. Nosaltres vivim en societat però no en comunitat. Viure en comunitat és més profund que viure en societat. La societat és aquella forma d'organització que han anat adoptant les persones des de la societat liberal fins avui. Una societat d'individus, una societat que dóna lloc necessàriament a la crispació d'uns contra els altres; una societat dividida; en la que alguns reestructuren el seu cap a partir del gran fracàs del marxisme, d’altres defensen un multiculturalisme, com a “tabula rasa” de la història, o d’altres per exemple, pretenen capgirar tota la societat a partir del dogma de la ideologia de gènere. En definitiva sempre tenim arguments per enfrontar-se uns contra els altres. Jo penso que seria interessant treballar per tal de construir vincles comunitaris. Què vol dir això? Vol dir bàsicament que la nostra societat necessita més afecte i estimació entre les persones. Per a mi, l’amor és l’actitud més democràtica de tota. La gent ha de saber que és estimada per part dels seus conciutadans, i que es treballa de forma conjunta per a construir un país millor. De fet no m'estic inventant res, si tenim en compte la divisa patriòtica dels patriarques de la nostra Renaixensa: "pàtria, fe i amor".
L'amor com a màxima aspiració per a construir una comunitat; estimar, és, sense dubtes, un valor profund per crear vincles més profunds. Això implica també reivindicar viure d'una forma més espiritual, entenent aquesta forma de vida com un estil en el que pensem en els altres, pensem en el nostre país, desenvolupant un sentiment de pertinença comunitària, sabem de quin país formem part nosaltres. Ara bé, jo em pregunto si realment sabem quin és el país que tenim. Per expressar-ho de forma gràfica, el del toro o el del ruc?, ambdós?, perquè potser de país només n’ hi ha un, com de vida només n’hi ha una, i hauríem d'aprofitar la possibilitat de poder gaudir d'un país, sentit de forma profunda com a propi. Crec fermament que Catalunya és un país, que hem de construir i que es pot fer des elements espirituals, superant l’excés d'individualisme i de materialisme actuals. No cal parlar de cap partit polític, és una qüestió de país. Per poder dur a terme això cal parlar de drets i deures; sobretot de deures.
Vivim en una època on s'ha desenvolupat una cultura del "no", sembla de vegades que el dir "si" no està ben vist en la nostra societat. A nivell social, això ens planteja problemes per a construir un país. En primer lloc tenim el problema del multiculturalisme que en lloc de ser una cosa positiva, pot donar lloc a allò que abans he qualificat de “tabula rasa”, com si no hagués existit història de Catalunya. Així no es pot construir un país, ja que és impossible construir un país sense història; entesa com la història de les persones, de la seva vida quotidiana, dels seus sentiments, de les seves vivències, una història que es construeix des de la societat i no des dels poders públics, ni des de l’enginyeria que aquests volen imposar a la societat. El multiculturalisme mal entès el considero una fal·làcia perillosíssima per construir un país, perquè impedeix la construcció d’una comunitat. Tothom té drets, però sembla ser que els deures no interessen. Un altre problema és el relativisme. Avui en dia vivim en una crisi de valors, sembla que fins i tot cal que hi hagi una crisi econòmica perquè puguem tornar a parlar dels valors humans profunds. Vivim en una època que també s'ha anomenat de la “cultura de la desvinculació”, una època del consumisme que no beneficia ni a qüestions espirituals ni a qüestions que pretenen fonamentar el sentiment de comunitat. Una altra qüestió que també em sembla preocupant és la massificació i la despersonalització de la societat. Tot plegat provoca un alt grau de dificultat en la integració de les persones.
Per no ser tan pessimista, voldria dir algunes coses sobre les virtuts humanes. Jo provinc d’una formació de catolicisme cultural, igual que molts de vostès; crec que hauríem de llegir el catecisme, la part que fa referència a les virtuts (teologals i cardinals). Cal tenir fe en coses, tenir creences, és necessari tenir esperança; ¿cal que hagi de venir l’Obama per parlar d'esperança? Podríem parlar d'una altra classe de virtuts com ara la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Això igual que el tenir una cosmovisió permetria convertir una societat en comunitat. Tenir una cosmovisió implica tenir un sentit de la vida ja que en aquesta societat que alguns han anomenat postmoderna manquen elements com aquest. Seria bo també tenir sensibilitat humanística, respectant més a les persones febles, diferents, fins i tot no tenint por a tornar a la cultura clàssica. Seria bo parlar de l'amor entre les persones. També seria convenient reflexionar sobre el concepte de la dignitat de la persona, concepte cabdal a la tradició judeocristiana, però que podríem fer partícips com a fonament de tots els drets i deures a altres religions i cultures; la dignitat com a fonament de la persona. Es molt important educar en actituds, com s'està posant de manifest amb el pla de Bolonya; educar ha de tenir una finalitat última; crear ciutadans responsables que se sentin membres d'alguna cosa, i que siguin capaços de superar un dels pitjors mals de la nostra societat, que és el sectarisme.
M'agradaria reivindicar, per últim, que nosaltres venim d'una cultura molt antiga, procedent de Grècia i Roma, dotada d'un fonament humanista que no hauríem d’ignorar. Aquest fonament humanista entén que no hi ha drets sense deures, i fins i tot que primer són els deures i després els drets.
Algunes referències bibliogràfiques:
Debray, Régis: El civisme explicat a la meva filla, Empúries, Barcelona, 2000.
Garrós Font, Imma i Yñiguez Navas, Agustín (coords.): El papel de la policía en la convivencia, Duxelm, Barcelona, 2008.
Olives Puig, Josep (coord): Idees de ciutat i de ciutadania, Institut d’estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, Barcelona, 1999.
Pérez Francesch, Joan Lluís: La política explicada al meu fill, Malhivern, Barcelona, 2005.
Schnapper, Dominique (amb la col·laboració de Bachelier, Christian): Què és la ciutadania? Els drets i deures de la convivència cívica. La Campana, Barcelona, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada