dilluns, 11 d’abril del 2016

Workshop sobre els drets del detingut

Workshop sobre els drets del detingut

El passat 11 de febrer es va celebrar a l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, un workshop dedicat a les darreres reformes penals. Organitzat pel LSTE-Grup (grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat) de la UAB, es van tractar diverses qüestions al voltant de les darreres reformes en matèria de drets del detingut.
Les lleis orgàniques 5 i 13 de 2015 de reforma de la LECr, transposen les directives europees que tenien la finalitat de generar un espai policial i judicial amb uns mínims denominadors comuns pel que fa al respecte dels drets humans de les persones detingudes o sotmeses a procediments penals. El compliment d’aquestes condicions mínimes comunes era necessari per al mutu reconeixement de les actuacions i resolucions judicials de tots els estats membres, establertes a en la Decisió Marc del Consell de la UE de 13 de juny de 2002 i a la Llei orgànica 2/2003.
Els pilars de la creació d’aquest espai són tres directives, la darrera de les quals esdevé el nostre principal element d’anàlisi:
  • D 2010/64/EU: dret a intèrpret i traductor.
  • D 2012/13/UE: dret d’informació en els processos penals.
  • D 2013/48/EU: dret a l’assistència lletrada i a la comunicació durant la privació de llibertat.
El propòsit de garantir aquest espai d’actuació sota unes condicions comunes mínimes unificades és imprescindible per al bon desenvolupament de l’anomenada Eurordre (Decisió marc 2002/584/AI del Consell), per a la detenció i processos de lliurament de detinguts entre els estats membres.
Com és sabut, els estats membres han de compartir un estàndard mínim de democràcia i cultura dels drets fonamentals. Amb aquesta finalitat, s’ha posat en marxa una estratègia processal penal, civil i policial per tal d’alleugerir les relacions entre les jurisdiccions i les policies del estats membres. El punt clau per a la cooperació en aquesta matèria ha estat la confiança en els sistemes dels diferents estats. Aquesta s’ha desenvolupat en tres matèries claus:
  • El dret a l’assistència lletrada.
  • El dret a la informació a un tercer quan es priva de llibertat.
  • El dret a la comunicació a un tercer i a les autoritats consulars.
El primer pas fou l’establiment d’un Pla de treball (novembre 2009) per part del Consell de la Unió Europea amb els punts següents:
  • Dret a la traducció i interpretació.
  • Dret a ser informat dels drets i de l’acusació.
  • Dret a l’assistència lletrada i a l’assistència jurídica gratuïta.
  • Dret a la comunicació amb familiars, empleadors o autoritats consulars.
  • Tractament especial per a les persones vulnerables (menors).
Aquest Pla va derivar en l’anomenat “Programa d’Estocolm”(desembre 2009) que va tenir com a conseqüència les dues primeres directives: la 2010/64/EU sobre el dret a intèrpret i traductor, i la 2012/13/UE: sobre el dret d’informació en els processos penals.
La Directiva 2013/48/UE, sobre el dret a l’assistència lletrada, va suscitar dubtes sobre la seva aplicació. Alguns operadors jurídics van sostenir que no era aplicable perquè encara no hi havia una norma interna que la transposés, mentre que d’altres creien que era d’aplicació. Quan al mes de novembre de 2015 entra en vigor la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal, el debat es va centrar en si el centre neuràlgic dels drets dels detinguts és la privació de llibertat (art.17 CE) o passa al dret de defensa (art.24 CE). D’altra banda, amb el desplegament i transposició de totes les directives abans esmentades, cal dir que ara és evident que els lletrats no són mers notaris del que succeeix sinó que ja en seu policial estan exercint tots els aspectes de la defensa activa.
La transposició de les directives esmentades suscita molts dubtes sobre com es podran desenvolupar alguns dels seus aspectes en la vessant més pràctica, que van ésser analitzats al workshop. Vegem-ne alguns:
  • El dret d’accés a la informació policial per part dels lletrats abans que aquesta passi a seu judicial. I, en concret, saber quin és l’abast de la informació a la qual es pot accedir. Una interpretació garantista de la Directiva 2013 ens duria a entendre que es tracta de l’atestat policial. Malgrat això, no és el que queda palès al nou article 520.2 LECr. que ens remet als elements essencials.
  • La comissió general de la policia en reunió del 15 de juliol de 2015 va avançar una interpretació: els requisits essencials sense els quals es podria impugnar la privació de llibertat serien lloc, data, hora, causa de la detenció i fets de l’acusació.
  • La trucada i abast, durada i, sobretot, finalitat de la presencia policial també constitueixen un tema controvertit. Es pot pensar que la presència d’un agent de policia pot tenir una finalitat de garantia de la seguretat del detingut amb la qual cosa no cal que aquest estigui amatent a la conversa o, en un altre cas, si cal que detecti si de la conversa pot derivar informació com ara ocultació de proves, altres delictes o amenaça cap a la víctima. Entenem que la interpretació més coherent amb l’esperit de la Directiva de 2013 és aquest darrer.
  • Com materialitzar l’exigència que el detingut sigui conscient de les conseqüències de la renúncia al seu dret d’assistència lletrada, atès que es podria donar lloc a la nul·litat del possible interrogatori i/o declaració.
  • El dret de les oficines consulars d’assistir jurídicament, que es deriva de la Convenció de Viena, es contraposa al dret del detingut de renunciar a la comunicació amb l’advocat.
En tot cas, els temes anteriors, i d’altres que poden sorgir, són elements fonamentals de la construcció de l’Estat constitucional actual, en el que els drets fonamentals integren una cultura que uniformitza “bones pràctiques” gràcies a la integració europea.