dilluns, 7 de gener del 2019

Precarietat i barbàrie versus progrés i compassió a l’espera d’un any nou

Amb el nom de precariat es fa referència una classe social que neix i es desenvolupa després de la gran recessió de 2008. Exemplifica les noves condicions de vida, que han arribat per quedar-se, perquè un cop precaritzada la vida i subsistint així la gent, sembla que algunes opcions polítiques enlluernades sota criteris macroeconòmics (objectius de dèficit, reducció del deute, etc.) sostenen que aquesta és la via correcta per arribar a l’equilibri pressupostari com a panacea del bon govern (recordem la reforma constitucional espanyola de 2011 que va afectar l’art. 135 CE).
Per arribar a aquest gran objectiu, les polítiques d’austeritat han generat, mentrestant, enormes índexs d’atur i d’exclusió social, amb llocs de treball eventuals i mal pagats, que no permeten un ple desenvolupament de la persona. Perquè ni treballar serveix per arribar a final de mes, ni per tenir un sostre, ni per poder satisfer necessitats bàsiques. Això, que semblava propi de països en vies de desenvolupament o del tercer món, s’ha instal·lat en les societats més desenvolupades.
El terme precariat, encunyat per Guy Standing, es defineix en l’edició anglesa com una “perillosa classe social”, enervada, insatisfeta, que fàcilment pot caure en els braços de propostes “populistes” a causa del malestar crònic en el qual es veu obligada a subsistir i a la tendència a la marginalitat a la qual ha de fer front.
La precarietat en l’ocupació, la falta d’oportunitats, l’exclusió social, entre d’altres elements, posen en dubte la capacitat de la política institucional per fer front als problemes de la ciutadania, incloent-hi la incapacitat per establir regles jurídiques i límits a greus amenaces com la corrupció, la mobilitat humana, l’ecologia o criminalitat, atès que molts d’aquests problemes tenen un clar biaix transnacional. De vegades la solució més fàcil és la resposta populista, la que fa servir el “nosaltres” contra “ells”, amb una base xenòfoba, relacionada amb la pretesa garantia de la seguretat, entesa com una resposta a fets globals que, malgrat tot, no es poden gestionar només localment.
La barbàrie es nodreix avui de l’amenaça del populisme, expressat en discursos fàcils que generen gran allau de vots de gent sovint desesperada i lliurada al dualisme nosaltres/ells, i “ells” són sempre subjectes febles que fugen dels seus països per raons econòmiques i també polítiques. L’asil i el refugi busquen un cert acomodament d’aquesta diferència, encara que amb massa freqüència  les raons polítiques i les econòmiques van unides. Avui, en el si de la Unió Europea (casos paradigmàtics de Polònia, Hongria o Itàlia), o als Estats Units de l’era Trump, el populisme és una gran amenaça per a la convivència, perquè genera xenofòbia, rebuig de la diferència, i un odi sense límit als immigrants, a més de fomentar el discurs emotiu i no racional de la seguretat nacional.
En aquest context, la narrativa, el relat, esdevé un element central per al control social i les notícies falses (fake news) un instrument de dominació davant d’una opinió pública amb escassa capacitat de discriminació, poc temps per documentar-se, que busca emoció més que no pas veracitat i a la qual no li agrada ser contradita sinó, per contra, que li reforcin el que ja pensa. En un món cada vegada menys influït pels mitjans de comunicació tradicionals i cada vegada més per les xarxes socials i els mecanismes tecnològics de generació de notícies, l’anomenada “ postveritat” campa al seu aire. Podem afirmar, doncs, que avui en dia és important controlar el relat, encara que aquest no sigui veritat, amb la finalitat de generar un conjunt d’informació massificada i confusa, generar adhesió, simpatia, encara que no s’acabi de comprendre del tot allò que s’explica.
En aquest context, la vida ha esdevingut per a moltes persones un fet sense sentit global, abocades al presentisme i a una reacció davant múltiples esdeveniments concebuts com amenaces al poc que es pot tenir, en un procés en el qual la uniformització de la societat provocada per la societat de la informació i comunicació de masses posa grans multituds davant un discurs únic. Davant el malestar, el consumisme de tot tipus esdevé una sortida, i l’oci com a joc una vàlvula d’escapament, en detriment de la cultura, l’educació i l’estudi.
Comparteixo la idea que la clau del progrés humà no està en la dominació, sinó en la compassió, ja que aquesta dota les relacions humanes d’una qualitat moral innegable. En termes de polítiques públiques, comporta donar seguretat i evitar condicions d’incertesa permanent, així com centrar els esforços en alguna cosa més que no pas en el mer progrés econòmic com a creixement material permanent. Per això hi ha la barbàrie, amb rostre humà o sense, que posa en dubte tot el procés civilitzador de les nostres societats, des de la Il·lustració com a mínim. I la barbàrie es nodreix de populisme, postveritat, relats fàcils per a la pròpia parròquia… Així observem com s’obre una nova era que afecta escenaris polítics i ridículs jurídics.

L’epidèmia d’anar en patinet i d’altres contagis

Malcolm Gladwell és l’autor d’un llibre que va ser un autèntic best-seller als Estats Units. El seu títol, La frontera de l’èxit (2000). L’autor estudia com alguns fenòmens de masses, com ara la moda d’anar en patinet, l’interès per comprar determinats productes com els mòbils o desenvolupar conductes com fumar malgrat les campanyes institucionals en contra, s’entenen no tan sols gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting sinó sobretot per l’existència d’una mena de contagi social, com una epidèmia. A l’obra se’ns diu que hi ha com uns virus la difusió dels quals actua en tres àmbits: persones que coneixen molta gent, qui es dedica a difondre el missatge i per últim els venedors. El propi autor reconeix que no és un estudi científic sinó una manera d’explicar un fenomen de masses en el que es barregen elements psicològics, sociològics i mèdics.
Aquest llibre em sembla útil per comprendre el perquè de les modes, com una tirania del context vital, que ultrapassa les persones concretes. Avui, moure’s per Barcelona és una autèntica tortura per als vianants, víctimes d’un allau d’aparells que sota l’argument de protegir el medi ambient i afavorir la mobilitat causen estralls en el dret a la llibertat ambulatòria. El desgavell provocat per l’incivisme de massa ciclistes, conductors d’andròmines, patinets i aparells que no en sé ni el nom que tenen és un autèntic atemptat a la intel·ligència. Quan critico aquestes conductes no defenso cotxes ni motos, que també tenen la seva lògica caòtica, en part fonamentada en la potenciació sense fre de valors lligats a la testosterona.
Cal tornar a l’urbs, a la civitas, producte d’un ordre racional i convivencial, que permeti el bé comú dels veïns. Avui moltes viles i ciutats del nostre país es troben profundament desordenades mentalment i física, perquè la situació se’ls ha escapat de les mans a polítics i “aristotècnics”. EL súmmum és fer carrils bici sense bicis i expulsar els cotxes privats per raons ideològiques, sense substitució. Pura generació de malestar, sense alternativa. Tracte excessivament inhumà. Així no. És un desastre.
La campanya endegada per l’Ajuntament de Barcelona afirma que “Les voreres són per als vianants”. Pura lògica, que mai hauria d’haver deixat de ser així. No estem jugant. Cal que deixem el màrqueting i anem a la cura de les persones, en especial les més febles, de veritat. No ens deixem despersonalitzar per campanyes institucionals de l’obvietat després de generar el caos existencial.
El llibre que comentava en començar és útil per reflexionar sobre les respostes que hom dona a les demandes socials, i perquè el més fàcil és dir sempre que sí de manera “políticament correcta”, encara que no es donin unes condicions factibles. A més, les multinacionals i els anunciants se les saben totes per tal de vendre i aconseguir els seus objectius, condicionant les formes de la vida social, afectant fins i tot sentiments i la creació de necessitats com una mena de virus.
Crec que hauríem de ser més conscients de la situació que estic descrivint. I els responsables púbics exigir el compliment de normes de seguretat, i no deixar ni un minut que la vida a la ciutat sigui com una selva. Vull recordar que els patinets elèctrics en concret han provocat en aquest any 2018 uns 273 accidents amb ferits a 44 grans ciutats de l’Estat, i que 203 vianants han estat atropellats per patinets elèctrics (vegeu Ara, 14/12/2018, p. 18). Després del desgavell, la Direcció General de Trànsit prepara una normativa per tal que aquestes màquines no hi vagin per voreres i no superin els 25 km/h. Curiosa concepció de la gestió de l’espai públic, el qual una vegada més veiem com no és ni ha estat mai “neutral”.