dissabte, 31 d’agost del 2013

Sobre el proceso soberanista abierto en Catalunya y su Encaje Constitucional

Eunomia. Rivista semestrale del Corso di Laurea in Scienze Politiche e delle
Relazioni Internazionali
Eunomia II n.s. (2013), n. 1, 7-24
e-ISSN 2280-8949
DOI 10.1285/i22808949a2n1p7
http://siba-ese.unisalento.it, © 2013 Università del Salento

http://siba-ese.unisalento.it/index.php/eunomia

http://siba-ese.unisalento.it/index.php/eunomia/article/view/13009


Sobre la comparecencia de Rajoy en el Congreso (1 agosto)

http://www.teinteresa.es/politica/debate-servido_0_966504877.html

caso Bárcenas

Juan Luis Pérez Francesch, profesor de Derecho Constitucional en la Universidad Autónoma de Barcelona, cree que el debate no ha servido prácticamente para nada: "cada uno enrocado en sus planteamientos. No se ha añadido nada que no se supiese. Se ha celebrado una ceremonia que no ha aportada nada nuevo. Podría haberse celebrado antes. En todo caso, no deja de ser un hecho de democracia parlamentaria. Lo único es que no se ha avanzado nada. Quizás es que no se puede avanzar más, pero tengo la impresión que de ayer a hoy no hemos aprendido nada. A Rajoy lo he visto serio, muy incólume, venía enrocado con sus posturas. Todo lo llevaba escrito, hasta el discurso de réplica. Parecía un convidado de piedra".


Rubalcaba venía también enrocado. "No ha salido bien parado. Rubalcaba tampoco ha pretendido nada. Sumar más votos para una hipotética moción de censura que sabe que no va a ganar. Estaba excesivamente nerviosos y no ha ejercido ninguna labor de liderazgo desde la oposición contra Rajoy. Diría que Rubalcaba le hubiese ido bien ejercer el papel de líder de la oposición, de aglutinar a los partidos que están en el Gobierno, pero no le he visto con capacidad. Creo que Rajoy ha salido bien parado".

Pérez Francesch a Rubalcaba le daría un 6 y a Rajoy le podría un 7 pero con chuleta, en el sentido que lo llevaba escrito todo. "El problema que tiene como orador es que se apoya demasiado en el texto, por lo que pierde frescura en su manera de hablar. El debate deja el tema estancado. El asunto de Bárcenas continuará su propia inercia judicial, así que seguirá abierto. Dicho esto, Rajoy ha sorprendido. Nadie esperaba que hablara tan pronto de Bárcenas, al que ha citado 14 veces".



dilluns, 5 d’agost del 2013

Crisi d’humanitat i dret de decidir

Escric aquestes línies durant l’estiu, època de descans per alguns, no per a tots aquells que podrien i voldrien. La calma relativa em permet aportar algunes consideracions sobre la vida actual, marcada per la crisi en la que estem instal·lats. Hi ha qui diu que aquesta crisi és el començament d’una etapa nova de la nostra manera de viure com a societat. També he sentit algú que m’ha indicat que “benvinguda sigui aquesta crisi” perquè ens ha permès de tornar a la normalitat després de la bogeria de la bombolla dels darrers anys. Si mai hem estat a la “champions” vol dir que el nostre lloc és la “segona divisió”. I amb molta honra!  
 Ens han enganyat? Segurament ens hem deixat enganyar, si més no una part important de la població. Ja ens anava bé.  Però la crisi ens ha tornat a posar els peus a terra. Una terra dura, feta de treball i esforç, per a la majoria de la gent. El problema més greu per a mi és que ens han induït a una manera de viure que ha desvalorat el “factor humà”, i que ha valorat aspectes merament materials, de la immediatesa, de l’egoisme, de la competitivitat mal entesa. La crisi d’humanitat és el gran problema que hem heretat. Què són sinó els processos massius de desnonaments, i les entitats financeres dirigides per desaprensius i els organismes públics de control mirant a una altre part? Una visió del mon macroeconòmic que no té en compte les persones.
Si l’economia ha deixat de ser “humana” també ho ha estat la política. Algú pensa que la democràcia pot ser una forma de govern sense tenir en compte les persones? La manca de transparència, l’amiguisme, la impunitat, ens han tornat a posar sobre la taula els grans temes del regeneracionisme del segle XIX. Tenim els mateixos problemes de sempre. Ni Catalunya ni Espanya han aconseguit crear institucions regides per processos transparents, sense sospites de tractes propis de la picaresca. La gent ho veu, i es prepara un canvi de cicle. Caldrà recomençar. Potser és que no tenim país. Ens l’han xuclat alguns subjectes de la casta dirigent i s’han generat valors massa conformistes.
En el moment en que el sentiment independentista es més ampli i potent, em plantejo si tenim el país en condicions per a crear estructures d’Estat amb qualitat humana. Aquest és el gran repte. Voldria un país on els processos de decisió fossin més transparents, amb controls eficients, amb un sentit de la justícia social arrelat, amb capacitat per a generar condicions de vida integradores, nacionals en definitiva. No voldria tenir un Estat sense nació. El sectarisme és una gran divisa de la catalanitat, malauradament. En un moment com el que tenim al davant ens cal més unitat, a tall d’un mínim comú denominador. Cal que el busquem perquè no vindrà sol, ni per legislatures curtes que ens aporten més problemes que solucions.
Em domina un cert cansament, i un sentiment de tristor per la resposta ineficient de la política als problemes de la ciutadania. I malgrat això vull creure en la política, en la donació als altres per tal de construir junts un futur millor. Un futur que comença i acaba amb les persones. Potser només per això ja paga la pena ser partidari del “dret de decidir”.

El dret a la felicitat

El dret a la felicitat és certament difícil de configurar, i per això és fàcil fer bromes o comentaris simplistes. El dret a la felicitat però és un dret que ha estat teoritzat filosòficament especialment pels anomenats “utilitaristes”, els quals van tenir una força notable en el segles XVIII i XIX. Així, autors tan importants com John Mill, John Stuart Mill, Jeremy Bentham i altres van reflexionar molt seriosament sobre el plaer i el dolor, i com es podia mesurar el grau de felicitat que podia donar el primer, tant pel que fa a cada persona individualment considerada com socialment. En aquest segon cas, una de les conseqüències del principi de la major felicitat per al major nombre de persones fou la constatació que no tothom és feliç de la mateixa manera, i que per tant la felicitat de la majoria pot acabar per oprimir a una minoria. Aquest pensament que està en la base de la revisió del primer liberalisme s’expressà en el principi de tolerància.
Avui en dia seguim preocupats per la felicitat, per la llibertat i per la tolerància. Podem dir que els grans problemes de la humanitat son sempre els mateixos, i que cada generació es troba que tot està per fer i ha de començar a construir i reconstruir el present, i somiar el seu futur. Avui ens tornem a preguntar què ens pot fer feliços a cadascú de nosaltres i a la societat en el seu conjunt. Les respostes –com no pot ser d’una altra manera- son múltiples i variades. Ara bé, la pregunta anterior també es pot fer d’una altra manera: sobre quins valors construïm la nostra felicitat personal i social? I aquí, penso que sense el discurs dels valors la recerca de la felicitat pot ser un camí per a fugir del present, a través del consum i de l’oblit d’una realitat que massa sovint ens ofega. El discurs dels valors ha de posar l’ésser per damunt del tenir, l’educació i la formació humana com a fonament d’una cultura altruista, i cercar l’autèntica espiritualitat com a font de creativitat en tots els ordres. Així, potser es podríem redimensionar l’home i la dona actuals amb més capacitat crítica i constructiva, per tal que no siguin mers espectadors de les decisions autocomplaents dels gestors polítics i dels venedors propagandistes de tot tipus d’idees i productes. En ocasions, penso que una part de la felicitat en la nostra societat podria ser fer al revés d’allò que fa la majoria, per començar a pensar i decidir per un mateix. I sobretot, deixar de confondre la felicitat amb el consum.

Els defensors cívics, entre legalitat i humanisme

Davant d'aquells que consideren que hi ha institucions que sobren perquè costen diners cal reivindicar l'important paper de figures com l'ombudsman, defensors cívics i síndics, a l'hora de defensar els drets de les persones. 
Tenim el repte de fer front a dos grans aspectes per la convivència. Un primer és la necessitat de distingir entre legalitat i humanisme, especialment avui, quan vivim en una època de massificació, despersonalització i d'excessos en l'actuació dels poders públics, arribant a parlar-se de "mala administració". Com se sap aquest concepte al · ludeix no al problema de l'actuació il · legal, sinó a les males pràctiques i el maltractament innecessari a què pot ser sotmès el ciutadà en les seves relacions amb els poders públics, la qual cosa és inadmissible des d'una concepció democràtica. Un segon, la conveniència de saber reconèixer l'autoritat i diferenciar-la del mer poder. El Poder s'imposa, l'autoritat de reconeix. Avui dia cal també restablir el sentit de l'autoritat legítima, que és la que resol els problemes de les persones, per la seva capacitat de superar els conflictes, pel seu reconeixement social com "auctoritats", que molt sovint és un problema de sensibilitat, d'equitat i no de mera legalitat.
A l' Estat espanyol i a Catalunya tenim defensors a molts ajuntaments, a la majoria de comunitats autònomes, a més del Defensor del Poble (art. 54 CE) i del'existent a la Unió Europea. A més, moltes corporacions i empreses, bancs, universitats, societats mercantils privades etc. s'han dotat també de defensor. S'ha desenvolupat, en efecte, una creença en la utilitat de figures que exerceixen una magistratura d'autoritat i persuasió, que poden rebre queixes o actuar d'ofici, supervisen les actuacions dels òrgans de decisió, emeten resolucions amb suggeriments o recomanacions i elaboren un Informe anual com a mecanisme de publicitat de les deficiències observades. En ocasions s'han creat figures amb competències sectorials, com el Defensor del Menor, quan no s'ha dedicat un adjunt, com és el cas de Catalunya-.
D'altra banda, la fugida de l'Administració cap a formes d'actuació sotmeses al dret privat, però sobre tot el procés de privatització de serveis públics, ha comportat una reformulació de l'objecte de control administratiu, més atent a la funció desenvolupada que a la titularitat (companyies que presten serveis d'interès públic com la llum, la telefonia, l'aigua, el gas, el servei postal, etc.) davant la qual cosa troba un nou sentit la possibilitat d'actuació del Defensor del Poble i figures afins a la defensa dels drets dels ciutadans. El mateix cal dir de la utilització de fórmules com la de les administracions independents, creades per una llei específica. 
A aquests Defensors els hi compete vetllar pel respecte dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració Pública. Amb la Constitució de 1978, la figura que ens ocupa s'insereix en un ordenament jurídic en el qual ja existia la jurisdicció contenciosa administrativa i especialment el Ministeri Fiscal, encarregat de promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat i dels drets de els ciutadans. Al costat dels mecanismes tradicionals, àmpliament reconeguts en el text constitucional de 1978, el Defensor del Poble pot exercir avui una funció de protecció més efectiva dels drets dels ciutadans, especialment en els casos en què l'actuació administrativa sigui lenta o ineficaç i per tant produeixi una lesió dels mateixos, o en aquells supòsits en què la lentitud de la resposta judicial pot possibilitar una acció útil d'aquesta institució, normalment més àgil, i menys formalista. Llàstima que en alguna ocasió s'ha deixat endurs per obsessions personals que han deslluit el seu important paper.
Al llarg dels anys de vigència del text constitucional s'ha consolidat la figura de l'ombudsman tant a l'Estat central com en les diverses comunitats autònomes que s'han dotat d'aquesta institució. Ha augmentat el coneixement de les mateixes i s'ha clarificat la seva funció protectora dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració, com dues cares d'una mateixa moneda. No obstant això l'adaptació a l'Estat autonòmic exigiria reformar l'art. 12 de la Llei Orgànica del Defensor del Poble, que atorga unes competències exorbitants al Defensor del Poble estatal, en relació als de les comunitats autònomes, la qual cosa s'ha intentat arreglar per la via dels convenis i de la pràctica entre les dues institucions. 
Cal dir que el Defensor del Poble ha tingut algunes friccions institucionals, especialment amb el Síndic de Greuges de Catalunya, potser més per casos de rellevància política i simbòlica, que a la gestió diària, que s'ha anat coordinant per mitjà de reunions de treball i de convenis. Un punt àlgid va ser la impugnació de l'art. 78.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, resolt a la STC 31/2010, de 28 de juny, f. j. 33 i que declara inconstitucional l'incís "amb caràcter exclusiu", entenent que el Defensor del Poble té competència per investigar qualsevol administració. En el mateix sentit es pronuncia la STC 137/2010 de 16 de desembre, f. j. 7. D'aquesta manera ha deixat sense efecte la previsió de l'exclusivitat de la competència del Síndic de Greuges per supervisar l'activitat de l'Administració de la Generalitat de Catalunya. I per tant tots dos ombudsmen tenen competències sobre aquesta matèria. El Defensor del Poble estatal continua podent intervenir a les administracions locals en concurrència amb el Síndic de Greuges. El ciutadà afectat pot triar davant qui vol interposar la seva queixa. L'Estatut també preveu "la col · laboració amb els defensors locals de la ciutadania" (art. 748.4 EAC), que a Catalunya ja comencen a tenir un desenvolupament important, com hem indicat anteriorment.
Entre les funcions que desenvolupa, per dur a terme la comesa acabat d'esmentar, destaca la estudiar queixes presentades pels ciutadans (encara que en ocasions també actua d'ofici), i així emetre resolucions després de supervisar l'activitat administrativa, realitzant suggeriments, advertiments i recordatoris per a un millor funcionament de l'Administració, així com propostes de modificació de resolucions administratives, actuacions o normes, però sense que pugui anar més enllà d'una magistratura d'autoritat. Pot realitzar també advertiments, recomanacions i recordatoris a funcionaris i autoritats. Quan no es faci cas de les mateixes, es pot adreçar al funcionari competent o màxima autoritat de l'organisme corresponent, i si així tampoc se li fa cas, inclourà els fets en l'informe anual o especial.
En ocasions les resolucions d'aquests òrgans propsen nous criteris per a una actuació diferent per part de l'Administració Pública, de cara al futur. Pel que fa a la defensa dels drets fonamentals cal tenir en compte que només el Defensor del Poble estatal pot interposar tant el recurs d'empara com el recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (art. 162.1 CE). El paper del Defensor del Poble en els processos tant d'empara com d'inconstitucionalitat ha de deixar sempre fora de perill la Magistratura d'opinió que exerceix en relació amb el funcionament de l'Administració, sent dos àmbits de competència que han de complementar-se correctament per a no mostrar davant l'opinió pública una actuació parcial i partidista sinó realment defensora dels drets dels ciutadans.
D'altra banda, les funcions dels ombudsmen són avui rellevants, com a supervisor de l'administració pública, més enllà de la titularitat pública o privada dels serveis que ha de analitzar. La coordinació entre ombudsmen és un repte important per augmentar l'eficàcia i l'eficiència d'aquestes institucions. I per finalitzar diré que el seu treball és també molt rellevant per lluitar per unes bones pràctiques administratives, i un augment de la transparència en l'actuació pública.
Cal que defensem aquestes figures, no tan sols per criteris de salut democràtica, sino per a reivindicar una actuació dels poders públics més enllà del mer compliment de les lleis. Anar més enllà vol dir lluitar per a que els gestors públics no caiguin més en el servilisme polític, en la prepotència ni en la impunitat. I per a que això sigui possible, cal que els titulars d'aquests òrgans com és obvi no es deixin endur pels mateixos mals que han de perseguir. En tot cas, la recentralització que proposa el PP si és només per questions econòmiques, podria començar per redefinir el paper excessiu que se li ha atribuit fins ara al Defensor del Poble, que no es troba al text constitucional. Com tantes altres coses, un invent més de la paranoia madrilenyista.

Un discurs positiu per a les xarxes socials

La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país.
En termes de civisme, no podem caure en el vessant negatiu. Cal un discurs positiu, també per a les xarxes socials perquè permeten una nova forma de comunicar-se i de relacionar-se molt interessant, avui en dia ja ineludible, en especial de cara al jovent.  No hi ha dubte que provoquen una integració de les persones en una comunitat (encara que sigui per a compartir fotos, per exemple), i a més de forma molt senzilla i assequible per a qualsevol. El fet de la gratuïtat encara fa més ràpid i simple la incorporació a la xarxa, la qual cosa però no hauria de fer suposar que tenim un control absolut dels continguts, sinó més aviat al contrari, atès que la informació que proporcionem és precisament la matèria prima del “negoci” de les xarxes socials. I també hauríem de ser conscients que en principi qualsevol persona, fins i tot la més anònima, ens podria observar.
Un àmbit de col·lisió amb l’ordenament jurídic i que comporta un desvalor important en termes també de civisme en l’ús de les xarxes socials és la vulneració de la privacitat i de les dades personals, com ara no respectar el necessari consentiment previ dels afectats, o recopilar dades de forma enganyosa, conductes considerades per la legislació de caràcter greu i molt greu. També tenim el robatori de dades personals, la suplantació de la identitat digital, i en general conductes il·lícites que comporten una gran molèstia i perjudici a terceres persones.  Els “hackers” , per la seva bada, fan servir coneixements tècnics per a robar contrasenyes, crear falsos perfils, segrestar el compte d’usuari en definitiva., tot amb l’objectiu de fer malifetes. Quan es consulta un enllaç a un twuit el perill es també que es presenta de forma curta i diferent de l’original, per la qual cosa pot provocar un engany.
Les xarxes socials permeten cada vegada més, a la pràctica, allò que s’ha anomenat la extimitat. Avui sembla que no hi ha el més mínim pudor a explicar qualsevol aspecte de la vida privada, com una mena de “reality show”, amb el perill d’un excés de confiança en relació als “amics”, que potser no sempre ho son. La vida és desenvolupa en una  mena de “casa de vidre” on és fàcil rastrejar i conèixer mitjançant les nostres petjades molts aspectes de la vida més intima (vida amorosa, descripció del lleure de cadascú i en el seu cas dels excessos que es poden cometre, fins i tot actuacions delictives en potència, com penjar fotos o vídeos compromesos). Així, el propi concepte de “vida privada” s’ha vist transformat, en part si més no per les pròpies conductes dels usuaris de les xarxes socials, tant en relació a ells mateixos com enfront terceres persones.
Darrerament hem tingut casos que han fet saltar les alarmes per una actuació “viral”. El cas del robatori i difusió de telèfons de l’agenda del periodista Pipi Estrada, n’és un. El fet de retwuitejar unes dades privades pot ser un delicte de revelació de secrets de l’art. 197 CP en condició de cooperador necessari o còmplice.  I les víctimes no tan sols el periodista sino les persones afectades per la revelació del seu número de telèfon. Un altre cas conegut ha estat el de la presentadora de TV Paula Vázquez,  en difondre per twitter el seu telèfon, i desprèn en no poder parar  les trucades,  difondre els telèfons dels “assetjadors”, en una mena d’espiral sense fi. Al Regne Unit, milers de twitters han estat acusats de difamadors per retwuitejar missatges que acusaven d’abús de menors a un polític retirat.
Tot i tenir en compte els aspectes anteriors i d’altres, en el marc del discurs positiu i constructiu, acompanyat de la reflexió jurídica, tenim el de les bones pràctiques i  el civisme, perquè cal donar un pas endavant en l’argumentació i no deixar-nos endur pel discurs de la por i els perills.  Les xarxes socials hi són ja per a quedar-s’hi, i per tant necessitem unes regles clares de bon ús. Aquest bon ús no s’ha de limitar a no vulnerar la llei (protecció de dades, privacitat, drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, etc) sinó que ha d’anar més enllà. Les bones practiques suposen assumir el civisme com a concepte que comporta el respecte als altres, la pertinença a una comunitat virtual, una bona educació. La responsabilitat social de la persona s’expressa també a les xarxes socials i a la xarxa, en el món entès com una totalitat.
Davant del discurs de la por, els perills, les incerteses, necessitem seguretats, visions constructives de les accions humanes. La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país. Un país educat, amb persones que saben allò que fan és un país admirable. No renunciem a posar el llistó més avall de la nostra esperança.

Bones pràctiques a les Xarxes socials

Avui cal desenvolupar una mena de bones practiques o criteris orientadors per a un bon ús de les xarxes socials, com a part d’una idea d’autoresponsabilitat pròpia d’una actitud davant la vida, que no ha de diferenciar el món virtual i el real. Es tractaria d’adaptar a les TIC’s aspectes positius, sense pensar que estem davant d’un àmbit més perillós que un altre, com pot ser el carrer. Cal propugnar sempre actituds d’autoresponsabilitat i de consciència de les nostres accions, i en tot cas vincular de forma constructiva l’ètica individual com a usuari que fa un bon ús i la comunitat d’usuaris de la xarxa. Es tractaria, així de posar en connexió  la persona i la comunitat en la que s’insereix i se sent membre, una comunitat que es fa amb ell i gràcies a ell.
Voldria parlar del concepte de “xarxa social”, concepte sociològic antic, d’enxarxar les persones en un entrellat que els hi dona sentit i que les comunica. No s’havia inventat internet i ja es parlava de xarxes socials. Tota societat és una xarxa de relacions interpersonals. Ara bé, les xarxes virtuals ens han tornat a posar en relleu la importància de la comunitat, amb uns lligams interpersonals més sòlids que els merament societaris, amb tots els aspectes positius i negatius que això pugui significar.
Em sembla important destacar la importància del “saber estar” al mon, en el cas que analitzem, dins un rol, un paper, tot trobant una lògica a les relacions interpersonals, fins i tot a l’amistat i als llaços d’afectivitat. Aquest “saber estar” comporta llençar missatges, ésser espectador, i fins i tot promocionar o expandir idees alienes, la qual cosa com és obvi ni a les xarxes socials ni al món real és pot fer de qualsevol manera. Suposa moure’s en un espai públic on es desenvolupa una part important de la vida social de la persona.
Es pot fer un abús, o mal ús, també de les xarxes socials, sense responsabilitat, amb frivolitat o fins i tot mala fe. Això passa quan hi ha una suplantació de la personalitat, es creen perfils falsos, es promocionen pàgines delictives de divers signe, des de pornografia infantil a estafes. La confiança en les relacions humanes és determinant  i en el nostre objecte de reflexió encara més.
Cal saber què estem fent , restar amatents, no refiar-se, com es recomanable fer-ho al carrer. Si en el món “real” no ens relacionem amb desconeguts perquè ho hem de fer en el “virtual”, i en especial a les xarxes socials? Els malfactors saben que la facilitat de contactar es pot aprofitar per al seus interessos. I el desig de compartir o la necessitat de sortir de la soledat poden tenir conseqüències catastròfiques a les xarxes socials si no es fa amb prudència i com hem dit amb responsabilitat, en especial en el cas dels infants i adolescents. Cal tenir cura de tot el que es fa, perquè l’anonimat no existeix a internet. Les coses no son com semblen. Aleshores cal recomanar que no es pugi a internet i dins la comunitat virtual d’una xarxa social encara menys, determinades informacions sensibles o privades sobre un mateix, com ara dades personalíssimes, ni refiar-se del que es veu a una pantalla perquè pot ser una autèntica trampa. Cal tenir una cura especial d’allò què fem, encara més que no pas al carrer.
Moltes de les preocupacions que podem tenir en intentar orientar la gestió de les xarxes socials tenen un contingut jurídic, atès que es tracta de parlar d’aspectes tan importants com la identitat de les persones i les seves conseqüències, l’ús de l’espai i per tant la ponderació entre drets (privacitat, llibertat d’expressió) o limitacions d’acord amb normes i regulacions.   Els atemptats a la privacitat o a l’honor per exemple, son molt similars al món real, i les tècniques estil “hacker”, que es fiquen en els ordinadors dels altres. comporten immissions inacceptables de la privacitat, de la protecció de dades personals i patrimonials.
Avui cal desenvolupar un codi de bones pràctiques en l’ús de les xarxes socials, més enllà de les regulacions jurídiques, a tall de comportament cívic. Atès que ens movem en un context comunitari, voluntari i responsable, caldrà tenir clar el que es pot fer i el que no es recomanable, per raons jurídiques, deontològiques, ètiques i cíviques.  Moltes plataformes  tenen uns criteris per a incorporar-se i fer un ús mínimament cívic, d’acord amb un principis de funcionament, especialment preocupats per la seva reputació i la dels usuaris. Hi ha conductes  que tenen una sanció jurídica, com l’assetjament o la violació dels drets dels menors. Però el que jo anomeno ús cívic va més enllà. De fet es tracta de no molestar als altres com a principi general i d’aprofitar els aspectes positius de les xarxes socials en termes de creació de comunitat. El civisme seria un conjunt de bones pràctiques acceptades per la comunitat dels usuaris, que hauria d’incloure la prohibició de la  “mala administració”, intentant evitar així que qui vulneri els drets de les persones siguin els poders públics, mitjançant espionatges, prohibicions de drets per raons polítiques, o altres conductes excessives, en termes jurídics, però també absència de respostes a les demandes ciutadanes i actuacions sense sentit de servei públic i de respecte a les persones usuàries.
La ciutadania ha de prendre un paper actiu en la seva autoprotecció al món virtual, ha de comprendre que per les característiques del mitjà no pot delegar sense més les tasques preventives als cossos de seguretat, com tampoc té sentit fer-ho en el món físic.  Les companyies proveïdores dels serveis d’internet i en concret les que gestionen les xarxes socials s’han d’implicar al màxim per tal de fer possible un ús cívic i evidentment respectuós amb la legalitat i els drets de les persones