dilluns, 5 d’agost de 2013

Un discurs positiu per a les xarxes socials

La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país.
En termes de civisme, no podem caure en el vessant negatiu. Cal un discurs positiu, també per a les xarxes socials perquè permeten una nova forma de comunicar-se i de relacionar-se molt interessant, avui en dia ja ineludible, en especial de cara al jovent.  No hi ha dubte que provoquen una integració de les persones en una comunitat (encara que sigui per a compartir fotos, per exemple), i a més de forma molt senzilla i assequible per a qualsevol. El fet de la gratuïtat encara fa més ràpid i simple la incorporació a la xarxa, la qual cosa però no hauria de fer suposar que tenim un control absolut dels continguts, sinó més aviat al contrari, atès que la informació que proporcionem és precisament la matèria prima del “negoci” de les xarxes socials. I també hauríem de ser conscients que en principi qualsevol persona, fins i tot la més anònima, ens podria observar.
Un àmbit de col·lisió amb l’ordenament jurídic i que comporta un desvalor important en termes també de civisme en l’ús de les xarxes socials és la vulneració de la privacitat i de les dades personals, com ara no respectar el necessari consentiment previ dels afectats, o recopilar dades de forma enganyosa, conductes considerades per la legislació de caràcter greu i molt greu. També tenim el robatori de dades personals, la suplantació de la identitat digital, i en general conductes il·lícites que comporten una gran molèstia i perjudici a terceres persones.  Els “hackers” , per la seva bada, fan servir coneixements tècnics per a robar contrasenyes, crear falsos perfils, segrestar el compte d’usuari en definitiva., tot amb l’objectiu de fer malifetes. Quan es consulta un enllaç a un twuit el perill es també que es presenta de forma curta i diferent de l’original, per la qual cosa pot provocar un engany.
Les xarxes socials permeten cada vegada més, a la pràctica, allò que s’ha anomenat la extimitat. Avui sembla que no hi ha el més mínim pudor a explicar qualsevol aspecte de la vida privada, com una mena de “reality show”, amb el perill d’un excés de confiança en relació als “amics”, que potser no sempre ho son. La vida és desenvolupa en una  mena de “casa de vidre” on és fàcil rastrejar i conèixer mitjançant les nostres petjades molts aspectes de la vida més intima (vida amorosa, descripció del lleure de cadascú i en el seu cas dels excessos que es poden cometre, fins i tot actuacions delictives en potència, com penjar fotos o vídeos compromesos). Així, el propi concepte de “vida privada” s’ha vist transformat, en part si més no per les pròpies conductes dels usuaris de les xarxes socials, tant en relació a ells mateixos com enfront terceres persones.
Darrerament hem tingut casos que han fet saltar les alarmes per una actuació “viral”. El cas del robatori i difusió de telèfons de l’agenda del periodista Pipi Estrada, n’és un. El fet de retwuitejar unes dades privades pot ser un delicte de revelació de secrets de l’art. 197 CP en condició de cooperador necessari o còmplice.  I les víctimes no tan sols el periodista sino les persones afectades per la revelació del seu número de telèfon. Un altre cas conegut ha estat el de la presentadora de TV Paula Vázquez,  en difondre per twitter el seu telèfon, i desprèn en no poder parar  les trucades,  difondre els telèfons dels “assetjadors”, en una mena d’espiral sense fi. Al Regne Unit, milers de twitters han estat acusats de difamadors per retwuitejar missatges que acusaven d’abús de menors a un polític retirat.
Tot i tenir en compte els aspectes anteriors i d’altres, en el marc del discurs positiu i constructiu, acompanyat de la reflexió jurídica, tenim el de les bones pràctiques i  el civisme, perquè cal donar un pas endavant en l’argumentació i no deixar-nos endur pel discurs de la por i els perills.  Les xarxes socials hi són ja per a quedar-s’hi, i per tant necessitem unes regles clares de bon ús. Aquest bon ús no s’ha de limitar a no vulnerar la llei (protecció de dades, privacitat, drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, etc) sinó que ha d’anar més enllà. Les bones practiques suposen assumir el civisme com a concepte que comporta el respecte als altres, la pertinença a una comunitat virtual, una bona educació. La responsabilitat social de la persona s’expressa també a les xarxes socials i a la xarxa, en el món entès com una totalitat.
Davant del discurs de la por, els perills, les incerteses, necessitem seguretats, visions constructives de les accions humanes. La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país. Un país educat, amb persones que saben allò que fan és un país admirable. No renunciem a posar el llistó més avall de la nostra esperança.