dilluns, 5 d’agost del 2013

Crisi d’humanitat i dret de decidir

Escric aquestes línies durant l’estiu, època de descans per alguns, no per a tots aquells que podrien i voldrien. La calma relativa em permet aportar algunes consideracions sobre la vida actual, marcada per la crisi en la que estem instal·lats. Hi ha qui diu que aquesta crisi és el començament d’una etapa nova de la nostra manera de viure com a societat. També he sentit algú que m’ha indicat que “benvinguda sigui aquesta crisi” perquè ens ha permès de tornar a la normalitat després de la bogeria de la bombolla dels darrers anys. Si mai hem estat a la “champions” vol dir que el nostre lloc és la “segona divisió”. I amb molta honra!  
 Ens han enganyat? Segurament ens hem deixat enganyar, si més no una part important de la població. Ja ens anava bé.  Però la crisi ens ha tornat a posar els peus a terra. Una terra dura, feta de treball i esforç, per a la majoria de la gent. El problema més greu per a mi és que ens han induït a una manera de viure que ha desvalorat el “factor humà”, i que ha valorat aspectes merament materials, de la immediatesa, de l’egoisme, de la competitivitat mal entesa. La crisi d’humanitat és el gran problema que hem heretat. Què són sinó els processos massius de desnonaments, i les entitats financeres dirigides per desaprensius i els organismes públics de control mirant a una altre part? Una visió del mon macroeconòmic que no té en compte les persones.
Si l’economia ha deixat de ser “humana” també ho ha estat la política. Algú pensa que la democràcia pot ser una forma de govern sense tenir en compte les persones? La manca de transparència, l’amiguisme, la impunitat, ens han tornat a posar sobre la taula els grans temes del regeneracionisme del segle XIX. Tenim els mateixos problemes de sempre. Ni Catalunya ni Espanya han aconseguit crear institucions regides per processos transparents, sense sospites de tractes propis de la picaresca. La gent ho veu, i es prepara un canvi de cicle. Caldrà recomençar. Potser és que no tenim país. Ens l’han xuclat alguns subjectes de la casta dirigent i s’han generat valors massa conformistes.
En el moment en que el sentiment independentista es més ampli i potent, em plantejo si tenim el país en condicions per a crear estructures d’Estat amb qualitat humana. Aquest és el gran repte. Voldria un país on els processos de decisió fossin més transparents, amb controls eficients, amb un sentit de la justícia social arrelat, amb capacitat per a generar condicions de vida integradores, nacionals en definitiva. No voldria tenir un Estat sense nació. El sectarisme és una gran divisa de la catalanitat, malauradament. En un moment com el que tenim al davant ens cal més unitat, a tall d’un mínim comú denominador. Cal que el busquem perquè no vindrà sol, ni per legislatures curtes que ens aporten més problemes que solucions.
Em domina un cert cansament, i un sentiment de tristor per la resposta ineficient de la política als problemes de la ciutadania. I malgrat això vull creure en la política, en la donació als altres per tal de construir junts un futur millor. Un futur que comença i acaba amb les persones. Potser només per això ja paga la pena ser partidari del “dret de decidir”.