dissabte, 23 de desembre del 2017

Presentación de dues Miscel.lànies


El 18 de desembre de 2017, a les 18.00 h. a l’aula de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (c. de Mallorca, 244, Barcelona) va tenir lloc la presentación de les Miscel.lànies : Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966). Homenatge. Actes de la Jornada d’Estudis i Enric Prat de la Riba (1870-1917). Homenatge. Actes de la Jornada d’Estudis, editades per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.

Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM

Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM 

La corrupció és present cada dia als mitjans de comunicació. Les males pràctiques existeixen i tenen conseqüències. Els costos socials i econòmics de la corrupció a Europa són força notables: un informe publicat per la Unió Europea el març del 2016 assegura que la corrupció costa entre 179 i 990 bilions d’euros a l’any. Les conseqüències de la corrupció són més desigualtat social i un poder legislatiu més dèbil.
Espanya encapçala, amb França i Itàlia, el rànquing pel que fa al cost econòmic de la corrupció. La pèrdua de confiança en les institucions espanyoles també és preocupant. “Entre el 2007 i el 2017 l’índex de satisfacció en la democràcia espanyola ha disminuït del 70% al 20%”, assegura l’historiador Borja de Riquer, que ha dirigit el Congrés Internacional d’Història de la Corrupció al Born Centre de Cultura i Memòria. Com hem arribat on som? Fins a quin punt la corrupció està instal·lada al teixit social? ¿És una pràctica històrica que ha anat mudant?


La corrupció a Espanya és tema d'un congrés


Joan Lluís Pérez Francesch, director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, ha assegurat que sense un coneixement de "les nostres misèries" no podem construir una nova teoria de l'Estat i, alhora, no podem adoptar polítiques que combatin el problema, perquè creu que és possible avançar cap al "bon govern" de les nostres societats.




Una de les xacres de la corrupció és, tal com sostenen Riquer i Pérez-Francesch, l’autoprotecció: la complicitat i la fraternitat entre malfactors que s’encobreixen els uns amb els altres. Entre favors, indults, sobres o xecs en blanc de sota-mà, n’acaben sortint airosos. Com és possible que fins l’any 1933 no sorgís la tardana llei d’incompatibilitats, que regula la impossibilitat de formar part del govern i empreses concessionàries de serveis públics?
Tal com recorda Pérez-Francesch, “una cosa és la llei i l’altra com s’aplica”. I no sempre és fàcil resseguir les petges de la corrupció. El joc del gat i la rata, que s’escapoleix una i altra vegada.
Podem malparlar i fins i tot teoritzar del “mal govern”, però sense una base sòlida al darrere, tota crítica és en va, sosté Pérez-Francesch: cal “fer pensament” però també calen accions i fets. Una teoria política i social que no pot ni ha de desvincular-se de la realitat. Sense renunciar al “bon govern” i esquivant els derrotismes i moralismes. Cal doncs, un corpus teòric fort, cohesionat i contrastat.
D’alguna manera, el congrés traçarà una genealogia de la corrupció espanyola des de múltiples perspectives: des de la política, la sociologia, l’economia, l’estadística, etc.Una vintenta d’experts i especialistes s’aplegaran els propers 14 i 15 de desembre per revisar el fenomen de la corrupció a casa nostra.




Conclusions de la VIII Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia

El dia 1 de desembre la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va celebrar, amb la inestimable col·laboració del Col·legi d’Advocats de Sabadell, la VIII Jornada sobre l’Ús del Català  la Justícia. Enguany, portava per títol “El català, de l’aula a la toga” i buscava reflexionar sobre la presència de la llengua catalana en l’ensenyament del Dret a les nostres universitats, i com influencia aquesta situació en el posterior exercici professional.


Taula rodona: “El Català, de l’aula a la toga”
La taula rodona, moderada per la senyora Mariona Torra, professora de dret a la UAB i exmembre de la Comissió de Llengua del CICAC, estava formada per un representant de l’àmbit universitari, el senyor Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional de la UAB; i dos representants de l’àmbit professional de l’advocacia, la senyora Raquel Bardella, com a advocada novella, i el senyor Ramon Verdaguer, com a advocat amb anys d’experiència. En un primer torn de paraula, cada un dels participants va donar la seva opinió sobre l’ús del català a les aules i a l’àmbit professional.
En primer lloc, el catedràtic de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, va descriure la realitat sociolingüística de les universitats com la realitat social: hi ha qui és bilingüe i parla tant català i castellà, i hi ha qui només parla castellà. Va voler deixar clar que actualment la universitat no té prou poder per incidir en la llengua en què es fan les classes ni per elaborar una política lingüística eficient. A la Facultat de Dret de la UAB hi ha professors que ho fan en català i es creen comissions per impulsar-ne l’ús, però tot es tracta d’una qüestió de “voluntarietat”; i creu que, malauradament, hi ha una idea generalitzada que el dret “de debò” s’ha de fer en castellà, la qual cosa afavoreix aquest ús minoritari del català a les aules.

En el debat que va seguir les intervencions dels participants a la taula rodona es van apuntar diverses idees, entre les quals destaquem:
  • La vessant empresarial de l’exercici professional, que porta l’advocat a no voler perjudicar el seu client, la qual cosa es tradueix sovint a no posar obstacles al canvi d’idioma del català cap al castellà.
  • És inacceptable que un jutge, com a funcionari públic que és, no estigui obligat a entendre el català i ni tan sols a conèixer el dret propi d’aquí.
  • En l’àmbit universitari, els estudiants d’Erasmus no obstaculitzen —com sovint es pensa— l’ús del català a les aules, ja que tenen l’opció de matricular-se a classes que es facin en castellà o d’acollir-se a formació que els facilita la comprensió del català.
  • La llibertat de càtedra no hauria d’afectar la llengua en què s’imparteix una classe.
  • Cal fer pressió al món editorial perquè publiqui i impulsi el català en els seus productes (monografies, manuals de dret, bases de dades, etc.).
  • Per treballar en català a la justícia tampoc cal haver de traduir tota la jurisprudència. Es considera una bona pràctica, per exemple, fer les demandes en català i copiar i enganxar els fragments necessaris de jurisprudència i doctrina en castellà.
  • Cal redreçar la situació i la ideologia imperant, que el castellà és la llengua del dret, mitjançant l’ensenyament.
  • Cal donar prestigi i reconeixement al català.



dissabte, 4 de novembre del 2017

Mariano Rajoy na ilha Barataria


A ativação "à la carte" do artigo 155 da Constituição, como se acaba de realizar, deixa manifesta a necessidade de o mais rançoso nacionalismo espanhol triunfar. O diálogo não faz parte da concepção de mundo do poder central.
Em nome da defesa de palavras grandiloquentes como a unidade nacional, percorreu-se um longo caminho para desativar as reivindicações de outro nacionalismo, o catalão —e de outra pretensão de soberania.
Desde 2006, ou talvez antes, o Partido Popular e o socialista PSOE, aos quais se somou o Cidadãos, vêm limando e cerceando as ambições catalãs. Em 2010, eles obtiveram um grande êxito, com a sentença do TC (Tribunal Constitucional) contra o Estatuto de Autonomia da Catalunha —o que, ao mesmo tempo, catapultou o catalanismo em direção ao independentismo.
Por até 18 vezes se tentou negociar, mas a resposta do Estado sempre foi a mesma: ativação dos meios de repressão penal e do TC como braço executor das decisões governamentais. Manifestações multitudinárias, vitórias eleitorais, elaboração de um "mapa do caminho" —conduzido primeiro por Artur Mas e depois por Carles Puigdemont—, um sem-fim de resoluções parlamentares, de leis e de convocatórias eleitorais, tudo foi recebido com respostas judiciais.
O PP preocupou-se apenas com seus interesses e converteu em impossível o que poderia ser possível para solucionar um problema político de primeira magnitude. A realidade é que uma parte importante da sociedade da Catalunha, associações e o próprio governo regional conduziram um processo soberano, pacífico e civilizado.
Um dos objetivos sempre foi votar, celebrar um plebiscito, que primeiramente pretendia ser consultivo (o que ocorreu em 9 de novembro de 2014) e depois se tornou uma consulta de autodeterminação (em 1º de outubro deste ano). Tudo aquilo que se quis proibir acabou sendo realizado: sessões parlamentares, plebiscitos e leis, até que se chegou à declaração de independência da Catalunha, no último 27 de outubro.
Então, o governo espanhol desenterrou o artigo 155, na prática uma carta branca para acabar com o autogoverno catalão. Com a autorização do Senado —num bloco político compartilhado pelo PSOE e pelo Cidadãos—, o poder central destituiu o governo da Catalunha, dissolveu o Parlamento e convocou eleições.
Além disso, controla duas áreas importantes, a segurança pública e as finanças. O primeiro-ministro espanhol, Mariano Rajoy, tem assim a sua ilha Barataria, emulando Dom Quixote.
É muito questionável que o uso do artigo 155 seja constitucional, porque rompe a raiz do princípio das comunidades autônomas da Espanha.
Entretanto neste momento parece que a defesa existencial do Estado é o mais urgente e importante, e não se está preocupado com minúcias jurídicas.
Abriu-se a porta para o vendaval da repressão. No momento, essa é a única via que surge. Enquanto escrevo estas linhas, metade do destituído governo catalão é encarcerada pela Audiência Nacional (tribunal de Justiça) com um emprego generoso da prisão provisória. Avizinham-se novos cenários de terror, com a mesa diretora do Parlamento catalão esperando como cordeiros sua visita ao Tribunal Supremo.
Estamos diante de um conflito de soberanias entre Catalunha e Espanha, que deveria dar lugar, a meu ver, a respostas políticas democráticas e não apenas repressivas por parte do Estado; e a mais racionalidade em geral, não só o uso abusivo do direito e o fomento das emoções à flor da pele.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Un 155 a la carta

De la Fiscalia al 155: com l'Estat força la llei per frenar la independència

 Un 155 a la carta

Les últimes querelles de la Fiscalia arriben en un context polític marcat per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. El PP ha justificat els seus embats judicials i constitucionals apel·lant a la legalitat i l'estat de dret, però les seves darreres mesures no gaudeixen de consens entre els experts. El professor de dret constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch veu qüestionable que Rajoy pugui cessar el Govern en virtut del 155.

"Que el president central, via decret, cessi el president català trenca el principi d'autonomia de la Constitució", apunta. I subratlla que un decret, encara que convalidat pel Senat, no hauria de poder passar per sobre de la carta magna espanyola i l'Estatut, que per exemple reserva la capacitat de dissoldre el Parlament al president de la Generalitat. 

Pérez Francesch, a més a més, subratlla que la decisió del govern espanyol de dissoldre la cambra catalana pot suposar una violació dels drets dels diputats a "exhaurir el seu mandat democràtic sense interferències". El professor veu que les decisions dels darrers dies "no es mouen per les categories habituals" sinó que l'executiu d'Espanya més aviat ha actuat d'acord amb els seus objectius polítics. "Han fet el que han necessitat", conclou.

Per al professor de la UAB, les institucions catalanes podrien combatre judicialment l'aplicació del 155 malgrat l'autorització del Senat a través d'un recurs contenciós administratiu del decret de Rajoy i a través d'un recurs de competències davant del Tribunal Constitucional (TC), on també es podrien dirigir els diputats del Parlament amb un recurs d'empara. Ara bé, Pérez Francesch admet que aquestes accions judicials es produirien en un "ambient poc favorable".

dijous, 12 d’octubre del 2017

Un 155 inconstitucional?

Un 155 inconstitucional? 


L’aplicació de l’article 155 com a mecanisme per suspendre l’autonomia de Catalunya entranya algunes paradoxes que no deixen de ser curioses. La primera d’elles té a veure amb el fet que és un article que no s’ha aplicat mai, ni a l’Estat espanyol ni a Alemanya: el 155 és una còpia de l’article 37 de la llei fonamental de Bonn (Alemanya), on tampoc l’han arribat a desplegar mai. Segons Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB, en certa manera aquest és un article “posat perquè no s’apliqui mai”. El seu caràcter “absolutament excepcional” explica que no tingui “cap aplicació pràctica”.
Si per alguna cosa no està pensat és per una situació de possible secessió ni per suspendre “l’autonomia de manera total”. Si aquesta fos la utilització que en fes el govern espanyol en les propostes de mesures que acabés traslladant al Senat, Pérez Francesch no té cap dubte que ens trobaríem davant d’un fet “manifestament inconstitucional”. Per què? Per la senzilla raó que “el principi d’autonomia és un principi estructural de la Constitució”. Igualment, “depèn de quines mesures adoptin”, poden ser, si no inconstitucionals, “excessives”.
Per aplicar el 155 hi ha d’haver hagut “una no actuació d’un òrgan autonòmic o una actuació inapropiada”. Es necessita, per tant, que “un òrgan autonòmic deixi de fer una cosa que ha fet” o bé que se li requereix “una mesura davant una no actuació”. Un exemple pràctic per demostrar la utilitat amb què va ser pensat el 155 seria aquest: la Generalitat deixa de complir les seves obligacions amb els ajuntaments i, davant d’això, l’administració pren la decisió de substituir el govern català i fer-les ella. Però ara –es pregunta Pérez Francesch– quines són les actuacions que voldria fer el govern de Rajoy?
Les “mesures específiques” que el govern espanyol vulgui imprimir les haurà de detallar al Senat, un cop rebi la resposta al requeriment que ahir va enviar per escrit a Puigdemont. Aquestes mesures s’han de sotmetre a un debat parlamentari, en una cambra on el PP disposa de majoria absoluta. Una altra cosa és la pressió que Rajoy ja ha engegat sobre la Generalitat, a través de la intervenció dels comptes. De facto, ja s’ha fet una mossegada a l’autogovern, encara que “a través d’una ordre ministerial no es pugui intervenir l’Estatut”, avisa Pérez Francesch.
Al fil dels moviments que hi ha en l’escenari polític, i sobretot arran de les declaracions que fa Cs dia sí dia també, sembla que l’estratègia, com a mínim d’una part de l’espanyolisme, és mirar de desplegar el 155 per convocar eleccions: rellevar Puigdemont per una autoritat de l’Estat (com ara el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo) i que aquest convoqui eleccions. “Això és una aberració jurídica, perquè qui té la potestat exclusiva de convocar les eleccions és el president de la Generalitat.” Té quatre anys per fer-ho, i només en cas que acabats aquests quatre anys no ho fes, el govern espanyol podria fer el requeriment corresponent o, si no, acabar-ho fent ell mateix. “El que no es pot fer és carregar-se l’autogovern per convocar unes eleccions de forma substitutòria, perquè t’estàs carregant un principi autonòmic i, per tant, la Constitució”. “És delicat aplicar el 155, encara que tinguis la cobertura del Tribunal Constitucional”, apunta Pérez Francesch, que augura que és possible que sigui per aquest motiu que La Moncloa n’hagi demorat l’aplicació fins ara. “El 155 no està pensat per allò que alguns es pensen, una intervenció global comportaria una substitució en l’exercici de competències.”
En els darrers dies tot fa pensar que les mesures derivades del 155 es poden combinar amb d’altres que el govern espanyol ja insinua, com ara la il·legalització dels partits independentistes. “Em preocupen estratègies com aquesta perquè això sí que seria un cop d’estat”. La llei de partits és una “llei molt política”, creada en el context del terrorisme d’ETA al País Basc. Per això la il·legalització de partits va molt lligada a demostrar que una determinada formació provoca o dona cobertura a “actes de violència”. Això va en la línia de la lògica dels delictes de sedició per “actes tumultuosos” que es volen imputar sobre els líders de l’ANC i Òmnium per les protestes pacífiques del 20 de setembre. D’aquí, també, la insistència dels poders de l’Estat a relacionar l’independentisme amb una violència fins ara inexistent. Igualment, aquesta mateixa setmana el polèmic vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ja suggeria un canvi en la llei de partits per encabir-hi els independentistes. Per impulsar la il·legalització de partits hi ha dues vies: que el Congrés ho demani –amb l’actual correlació de forces el PSOE hi hauria d’estar d’acord– o bé que sigui el govern espanyol mateix que ho porti a la fiscalia perquè ho impulsi. En els dos casos, això hauria de tenir el vistiplau del Tribunal Suprem. Ara mateix tot són conjectures a partir de les cartes que ha anat ensenyant l’executiu de Rajoy –de la mà de Cs– a través de moviments i declaracions públiques gens casuals. Conjectures que, al final, i tal com apunta Pérez Francesch, topen amb dues realitats crues: la negació de l’abordatge de la qüestió catalana per vies polítiques per només esprémer la via jurídica, i els interrogants seriosos sobre la independència del poder judicial.
Necessitat de transparència
Un cop rebut el requeriment del govern espanyol, ara el català hi ha de donar resposta i, a partir d’aquí, La Moncloa haurà de portar al Senat les mesures que vol implantar. “Hi ha d’haver transparència en els procediments”, avisa Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret constitucional. Això sí, de la lectura del requeriment, del qual destaca la duresa del to, n’extreu la impressió que, respongui el que respongui Puigdemont, “ja estan preparant les mesures”.



divendres, 6 d’octubre del 2017

El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, ha exposat les conclusions de l'acte, on han assistit unes 60 persones entre professionals i estudiants.

L'Escola acull la jornada 'Drons, robòtica i intel·ligència artificial en conflictes armats'

L’Escola de Prevenció i Seguretat Integral ha organitzat la jornada  “Ús de drons (RPAS), robòtica i intel·ligència artificial en conflictes armats: el balanç entre seguretat, ètica i legalitat”, celebrada al llarg de tot el dia d'ahir, 4 d'octubre. L'esdeveniment ha comptat amb la col·laboració de l'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics (IEEE) i amb el finançament de la Secretaria General de Política de Defensa del Ministeri de Defensa espanyol.
La jornada ha començat a les 10 del matí, amb una presentació de benvinguda per part de la Dra. Montserrat Iglesias-Lucía, directora de l’Escola. Durant la seva intervenció, la directora ha manifestat la necessitat de parlar d'aquest camp per la seva controvèrsia i potencialitat d'aplicació, que si bé va començar "com una estratègia per salvar vides" durant els conflictes armats, la seva aplicació pràctica ha demostrat altres realitats. La Dra. Montserrat Iglesias-Lucía ha explicat que l'objectiu de la jornada és "obrir el debat", a través de les experiències i investigacions d'experts en el tema.

La conferència "Ús de drons (RPAS) en conflictes armats" ha inaugurat la jornada, a càrrec d'Ángel Gómez de Agreda, coronel de l'Exèrcit de l'Aire, cap de l'Àrea d'Anàlisi Geopolític, Divisió de Coordinació i Estudis de Seguretat i Defensa del Ministeri de Defensa. La ponència ha permès tenir una mirada general sobre els tipus de drons utilitzats en espais militars de diferents països, història i tendències actuals en el seu ús durant operacions militars o alguns pros i contres al voltant de la seva integració. El coronel també ha destacat que actualment "falta una normativa comunitària" sobre l'ús dels drons, ja que fins ara s'irrompen "espais aeris sobirans" sense pactes ni normes transnacionals per tal de regular-ho. 

La jornada ha continuat amb una ponència sobre els aspectes ètics i legals en l'ús d'elements de robòtica o avions no tripulats, així com la legitimitat de seguir investigant en intel·ligència artificial, amb la intervenció del Dr. Tulio Rosembui, catedràtic de Dret Tributari i Financer de la UB; la Dra. Maria Mut, professora de Dret Internacional Públic de la UIC; i el Dr. Joaquín Rodríguez, professor d'Ànàlisi del Risc de l'Escola. La sessió de la tarda ha aprofundit en l'ús d'intel·ligència artificial i robòtica en conflictes armats, a càrrec de David Ramírez, analista principal de l'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics del Ministeri de Defensa. I, per últim, la última conferència "Drons: joguines, mísils o aeronaus? Reflexions jurídiques" ha comptat amb la participació de Marc Valls, expert legal en drons i Director Soci d'Educació i Polítiques Públiques d'Unblur.

Totes les intervencions han acabat amb un posterior debat amb el públic.  El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, ha exposat les conclusions de l'acte, on han assistit unes 60 persones entre professionals i estudiants.

Volant cap al 155

Volant cap al 155 CE

Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB: “A on diu que aquest article serveix per suspendre l’autonomia? No és la seva finalitat ni està pensat per a aquestes situacions. Com que no especifica res, entrem en un món molt perillós, de potencials arbitrarietats.” Pérez Francesch recorda que el 155 s’inspira en la llei fonamental de Bonn, que “ve d’una concepció federal” i està pensada per a “incompliments puntuals” dels governs autonòmics. “Si l’article no especifica res el PP hi pot ficar qualsevol cosa i això tampoc és l’estat de dret. Això és interpretar la Constitució de la pitjor manera possible, i contra un adversari polític”, afegeix. Si, a més, el que es pretén és substituir el president de la Generalitat i forçar una convocatòria d’eleccions, que és el que reclama fins a l’extenuació Cs, Pérez Francesch no té cap dubte a qualificar-ho de “bestiesa inadmissible”. “Això ja és directament inconstitucional. És una mesura més de tipus repressiu, una manera d’adquirir el poder per la porta del darrere, estem en el món de la selva jurídica”, conclou.

Quan parles amb un periodista i enten a la meitat les coses que dius


Quan parles amb un periodista i enten a la meitat les coses que dius

L’1-0 ja ha arribat



L’1 d’octubre ha arribat i ha passat. I ara què? Full de ruta fins el final o suspensió de l’autonomia. Catalunya es juga l’ésser. Ens trobem en aquesta tensió dialèctica plena d’incerteses, d’esperances, de pors i de passions de tota mena. Tenim un conflicte polític de primera magnitud, entre una part de la societat catalana, cada cop més nombrosa i l’estat espanyol. Ens trobem davant d’un conflicte de sobiranies. Catalunya vol que es reconegui la seva existència com a nació sobirana, en un mon com l’actual d’identitats múltiples i realitats interconnectades globalment.

Davant d’aquesta demanda de sobirania l’estat espanyol ha optat per la via repressiva, des de la manipulació institucional del Tribunal Constitucional per part del PP (i també pel PSOE) que va desmuntar per la porta del darrere l’Estatut de 2006. Des del 2010 s’ha activat un pla sostingut per a impedir qualsevol reivindicació que provingués de Catalunya. Podem dir que els anys de govern del PP a Espanya s’han caracteritzat per ignorar, menysprear i ridiculitzar les reivindicacions sobiranistes catalanes. Per aconseguir aquest objectiu s’han reformat institucions com el Tribunal Constitucional, i s’ha judicialitzat al màxim la relació amb la Generalitat (Govern i Parlament). Tota la maquinaria de l’Estat s’ha concentrat en impedir la més mínima possibilitat de trobar una solució al problema plantejat. I així, el més greu al meu parer és que se’ns ha furtat als ciutadans de poder fer un debat polític madur, serè i per damunt de tot democràtic.  

La part catalana ha actuat amb excessiva pressa, condicionada a l’estratègia dels grups que donen suport al Govern en la seva demanda. Sigui com sigui, s’ha plantejat un problema difícil, que necessita una solució política i no mers gestors del conflicte permanent. En tot cas, la part forta del conflicte es la que representa el govern central, en un pols asimètric.  S’ha fet impossible constitucionalment allò que és possible: fer un referèndum a Catalunya.  
Així arribem a la desobediència civil de ciutadans que volen celebrar un referèndum d’autodeterminació. I aquest es fa. La reacció la va veure tot el món: repressió, violència, i absència de cap proposta per part de l’estat. I mentrestant alguns partits com C’s empenyen per aplicar un art. 155 CE que ningú sap què  pot permetre, i d’altres com el PSC diuen que tot aquest embolic no va amb ells.

El “xoc de trens” s’ha produït. Mediació? Només resposta democràtica.

Ens agradem tots plegats?

El passat dimecres s’aprovà al Parlament la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i també se signà el decret de la convocatòria. Aquesta ha estat de moment la darrera etapa del procés sobiranista, al qual seguirà immediatament l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió.
Les forces polítiques independentistes han jugat amb els seus limitats recursos i per això es pot dir que les coses s’haguessin pogut fer d’una manera diferent, però en el context anormal de crisi d’Estat dels darrers set anys s’ha fet el que s’ha pogut. Es important destacar que el dret a l’autonomia en el marc de les estructures constitucionals espanyoles interpretades com s’han interpretat, ha donat molt poc de sí: l’autonomisme ha estat laminat, el dret a decidir impedit pel Govern del PP però no negat pel Tribunal Constitucional i ara el dret d’autodeterminació prohibit categòricament. El procés sobiranista ha tingut sempre un frontó a l’altra banda i fins i tot un ressort cada cop mes actiu per a reprimir les seves aspiracions. Portem set anys sense fer cap debat, només crispacions i tensions, al més pur estil de l’esperpent espanyol. Però és important destacar que per primer cop a la història dels darrers cents anys, les aspiracions catalanistes vertebrades majoritàriament no s’han tallat d’arrel per via violenta (cop d’estat, aixecament militar, repressions físiques) sinó mitjançant el dret. Ara bé un dret interpretat sempre de la forma més restrictiva possible: Catalunya no té dret i per tant ja està resolt el tema. I a més es reenvia a quimeres com la reforma constitucional, o a heroïcitats com assumir els costos econòmics i penals de les actuacions públiques.
El dret, considerat com un mer reglament, és un mecanisme que no solucionarà mai el problema polític plantejat. Perquè estem davant d’un tema de naturalesa política, que enfronta les estructures centrals de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya. Hi ha gent que pensa que Catalunya no té dret a allò que demana i que a més no existeix com a subjecte polític, però altres si. I son una part important del país. Es així i molts ara volen la independència i que aquesta opció es pugui votar. Dir que el referèndum és il·legal, amaga al meu parer una incapacitat: no reconèixer la realitat. Per aquests Catalunya ha de ser sempre una Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol perquè no pot donar més de si. I si es vol un altra cosa tot són mals. Es allò de vagar per l’espai sideral, o castigats a viure fora de la Unió Europea.
Com ha dit el politòleg Ricardo Romero de Tejada, al seu llibre Por qué hemos llegado hasta aquí (2017) vivim en un “neofranquisme democràtic”, on les línies vermelles estan molt ben delimitades des del 1978 i per tant la reforma dels elements definidors de la transició política no es podran alterar mai. El jurista Javier Pérez Royo a La reforma constitucional inviable, (2015) afirma que Espanya des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ja no té constitució territorial, per un cop de força d’aquesta institució, i que la reforma és impossible en especial per a determinades minories territorialitzades. Per tant, hem de saber on som i quin és el context del greu problema que patim. No es agradable, i per als independentistes de ben segur tampoc. Només hi ha negació a l’altra banda. Això no ens ho mereixem els ciutadans de Catalunya, pensem el que pensem.

diumenge, 16 de juliol del 2017

IV SORTIDA MARXEM JA!!! 09.07.2017

El sol,  majestuós, il·lumina, però no escalfa. Diumenge d’estiu. Pugem al Bertí. Deixem els neguits i les presses a la vall.

Quarts de nou, el monestir de Puiggraciós està despert. El cotxe es queda sota les ombres d’un arbre amic i nosaltres comencem a caminar en direcció a l’oest. Sant Pere de Bertí ens espera. Escolem lectures que ens endinsen en l’espiritualitat de la natura.

Fem camí acompanyats per la pau que regalima per les parets de les cingleres que ens indiquen, indefectiblement, la direcció. La bellesa del lloc, la profunditat de la vall que acaba en els turons que separen Bigues de Caldes de Montbuí i el silenci reverent de la natura, aturen el meu rellotge espatllat de tant córrer al darrera del temps.

Sota les cingleres, l’esperit torna a volar pel nostre interior. La ment calmada permet escoltar les paraules del acompanyants per començar a fruir del diàleg pausat, de les sensacions oblidades que només poden ser viscudes quan el temps i l’espai no compten, o compten poc.






Arribem a l’amagat i preciós llogarret de Sant Pere de Bertí. Llegim textos que ens sobten: moren cristians pel sols fet de ser-ho, germans nostres en la fe que no reneguen de les seves creences ni davant del perill de la mort. Aquí hi reneguem si l’aigua no surt calenta per l’aixeta o ens posen una multa de tràfec. El món se’ns mostra tal i com és quan el veiem amb els ulls de l’esperit; des de la calma, amb profunditat.  

L’entrepà ens dona forces per la baixada. Ara el sol escalfa, però no crema. A la tornada rebem el premi per la matinada. El cotxe, encara fresc, ens recull i ens porta altre cop a la vall. La serenor és ben viva a l’interior, mentre el rellotge encara gira poc a poc.  

Text: Xavier Guillamet Torres

divendres, 23 de juny del 2017

Quins son els constitucionalistes?



L’anunci de la data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric i jurídic: la sentencia contra l’estatut d’autonomia de Catalunya, del 2010. No tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no votat per  la ciutadania sinó allò que va decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals) un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.

El procés sobiranista que s’ha portat a terme encaixa en la legalitat constitucional, però s’ha provocat des de les institucions centrals que no fos així. S’ha intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres diferents. I la resposta sempre ha estat no: “ ni puedo ni quiero”. Durant els darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un abús de les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat el “tot val” perquè  alguns conceben la unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional democràtic.

El problema més greu, al meu parer, és aquest: no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només a reprimir, com la sedició. Els constitucionalistes estan dividits perquè podem trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum. I les pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum unilateral el proper 1 d’octubre. No hi ha acord possible amb aquells que s’han carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en negatiu.