dimecres, 29 de juliol de 2009

VIRTUTS HUMANES PER A LA VIDA PÚBLICA

I

Es podría parlar de dos àmbits de la vida humana, el públic i el privat. De fet moltes reflexions socials i politiques parteixen d’aquesta divisió. Hi ha qui sosté que els dos àmbits es poden regir per normes i criteris diferents; d’altres pensen, en canvi, que un àmbit n’ha de ser la continuació de l’altre[1]. Per aquests, l’home, tot i que és pluridimensional o polièdric, té una naturalesa única. No entraré ara en aquest debat, que ens portaria –seguint el títol de la conferència- a parlar de vicis i virtuts públiques i/o privades en tota la complexitat de les combinacions possibles.

Sigui com sigui, em sembla interessant defensar que l’home –en especial aquell que té una vida pública, és a dir, en comunitat o conjunció amb els altres- ha de ser virtuós, com ja van teoritzar els clàssics. I a més que sigui una persona que doni exemple, que practiqui l’excel·lència. Aquest tipus humà és un model social, que prestigia aquells que ofereixen la vida pels altres.

Les reflexions anteriors són molt adients, avui. El descrèdit i la desafecció polítiques estan posant sobre la taula la conveniència de tornar als valors, uns valors sobre els quals construir el país, especialment després del gran sotrac de la crisi econòmica. El discurs dels valors és però objectiu. A mi m’interessa parlar de les virtuts humanes, en la mesura què expressen la vivència dels valors. Penso que aquesta perspectiva s’adequa més al personalisme.

El discurs de les virtuts parteix de la disposició a fer el bé, com a tendència humana que cal propugnar. Defineix els vicis com negació de les virtuts. I el que és més important per a mi: necessita una cosmovisió, una comprensió i explicació del món que dona sentit als actes humans. Això també em sembla urgent avui en dia, perquè molt sovint perdem de vista el context cultural, històric, social en el que ens movem. Qualsevol reflexió sobre l’home ha de partir de l’explicitació del marc de referència en el que se sostenen les idees, i en el que les accions humanes tenen sentit, és a dir, es poden considerar bones o dolentes. Tots aquells que ens hem format en el catolicisme cultural o en l’ humanisme cristià, per a entendre’ns, tenim una predisposició a pensar en termes de fer el bé o el mal. La santedat o el pecat apareixen com a guies de les nostres accions; les virtuts i els vicis humans es trobem sempre presents.

Fa uns anys vaig descobrir a casa dels meus pares un catecisme escolar en el que s’explicava molt bé el tema de les virtuts humanes. En aquell catecisme es parlava de les virtuts teologals i les virtuts cardinals, les primeres en relació amb Déu i les segons més en relació amb els homes. Recordo també que me les havien explicat a l’escola. Però no tinc clar que els meus fills hagin rebut una formació sòlida en aquest punt. Avui es parla poc de virtuts humanes. Per això vull recuperar aquesta terminologia.

Les virtuts teologals, com es conegut, son fe, esperança i caritat. Podríem fer en aquest moment algunes deduccions lògiques. De la fe se’n derivarien altres virtuts com la fidelitat, o un vici com la indiferència. De l’esperança en podríem fer derivar la importància de la virtut de la confiança i el vici de la desconfiança i fins i tot el cataclisme de la desesperació. I de la caritat què dir? On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu! La caritat és una virtut excelsa: estimar a Déu i als altres; la seva absència és el vici de l’odi, de la discòrdia, de fer mal als altres. La desvinculació de l’home respecte de la caritat és un gran problema avui; n’és una autèntica manifestació del mal.

Les virtuts cardinals, son fonaments morals de les nostres accions, i ens permeten fer el bé, en exercici de la nostra llibertat. Com també és conegut, aquest tipus de virtuts son la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Son els quatre pilars de la vida en comunitat. En la cosmovisió catòlica, en deriven de les virtuts teologals i es lliguen amb elles. Aquí també podem fer les nostres derivacions. La prudència és una virtut meravellosa, i no tan freqüent com seria desitjable. La prudència ens porta a valorar actituds com la reflexió, la decisió ferma i reflexiva, i a evitar la precipitació, l’astúcia egoista o la negligència. Pel que fa a la justícia, podríem recordar les diverses manifestacions d’aquesta virtut: la justícia distributiva, la vindicativa o de reclamar allò que és just, i la commutativa en el sentit de fer complir els compromisos adquirits. D’altra banda, la fortalesa és una virtut important en la línia d’allò que abans es deia la formació del caràcter: superar les dificultats, no deixar-se endur per la covardia o la timidesa. Finalment, la temperància em sembla absolutament d’actualitat: estar “centrat, viure de manera sòbria, amb modèstia, humilitat, sense prepotència, amb límits i no de forma descontrolada; la castedat o l’abstinència, en serien manifestacions d’aquesta virtut, les quals, per cert, no es troben gaire de moda...

Des de les consideracions anteriors, considero que cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals esmentades anteriorment. L’ètica de les virtuts comporta emmarcar el discurs en el si d’un plantejament comunitari o republicà, i que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (Aristòtil[2] i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval que construeix l’argument de les virtuts del cristià (de forma excelsa en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

La democràcia liberal, en canvi, es troba amb la perplexitat de trobar a faltar els ciutadans, fins el punt que podríem afirmar que avui tenim una democràcia sense demòcrates, perquè la ciutadania comporta l’exercici de drets i deures en relació a la vida pública i no tan sols la concessió d’una categoria legal sobre el paper. Avui és urgent no deixar les decisions polítiques només a unes institucions públiques desvinculades de les persones; la determinació del civisme per obra de la llei i no per la convicció d’una ciutadania responsable, amb drets i deures, com a membres reals d’una comunitat. Ens trobem amb una democràcia que no troba el poble, el demos, la qual cosa és una gran tragèdia, al meu parer. El discurs del civisme és una apel·lació a la necessitat de trobar una ciutadania que respongui al seu nom;ésser ciutadà no pot ésser gaudir de tots els drets i no voler tenir deures.

Pensadors i polítics estan preocupats perquè no s’acaba de trobar aquest demos[3]. Fins i tot es teoritza sobre la democràcia representativa, o la democràcia governada. Però no ens podem quedar satisfets. Necessitem com a primer pas, definir la vida en comú, la vida pública. Autors com Victòria Camps[4], Salvador Giner[5], Adela Cortina[6] , Francesc Torralba[7], han posat l’èmfasi en la necessitat de construir una “ètica civil”, una “ètica de la responsabilitat”. Entre els polítics podríem destacar ara el president Jordi Pujol[8], qui ha destacat en reiterades ocasions la “cultura del no” i la “cultura de la desvinculació” com a grans problemes del nostre país.

En tot cas, des del personalisme comunitari defensem el pas del jo al nosaltres i per tant considero que el discurs de les virtuts humanes s’adapta a la perfecció a aquesta lògica[9]. Avui cal potenciar actituds cíviques virtuoses, a partir d’un consens bàsic de país, perquè cal que d’una vegada per sempre tinguem mínimament clar en quin país vivim o dit d’una altra manera quina és la nació en la que es desenvolupa la nostra vida, la qual cosa no es pot discutir de forma permanent a no ser que per inanició deixem sempre les coses en la provisionalitat permanent del ser d’Espanya i de Catalunya.

També ens cal definir amb claredat quines son les actituds bones, perquè tenim dret a viure amb valors sòlids, que ens posin de manifest potser no tant què es el bé com qui és bona persona. En l’àmbit del servei públic, a la comunitat i als altres, s’ha de perseguir la corrupció (que es pot entendre com la invasió dels vicis privats en l’esfera pública) i defensar la qualitat ètica dels governants.

Per què no tornem a donar valor a la urbanitat, aquell saber estar davant dels altres, amb respecte i educació? No serà la paraula civisme un eufemisme per no fer esment d’un concepte similar? Ara bé, la urbanitat expressa una idea complementària entre l’espai privat i públic, molt més integral: saber seure a taula i no embrutar el carrer. Malauradament, la urbanitat s’ha quedat com una paraula del passat, que no està en el llenguatge políticament correcte.


II

La preocupació per tal de regenerar l’espai públic, de projectar uns principis ètics en la vida pública, ha incrementat els darrers anys. Ara es parla de “bon govern”, de “bones pràctiques”, de “bona administració” i el civisme es desplega arreu especialment en els municipis[10]. Aquest discurs sembla que manifesti un cert retorn a una ètica formulada a partir de la dicotomia virtuts/vicis, introduint-hi fins i tot sancions per als ciutadans i per als responsables públics.

Un dels problemes de l’actuació dels poders públics avui és allò que s’ha anomenat la mala administració. En efecte, ens trobem davant decisions ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb un cost econòmic elevat, i amb el despropòsit de generar malestar als ciutadans. perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats-subdits. De fet, en aquests casos, l’actuació pública es troba revestida de legalitat, perquè en els expedients hi ha els informes tècnics, i tot tipus de documents i tràmits, però en realitat hi ha una desconsideració a les persones, que en el pitjor dels casos constitueix una autèntica dictadura tecnocràtica, quan no es consulta res, i el ciutadà es tractat pels funcionaris, agents o responsables públics com a mers administrat o súbdit. El problema de l’Administració avui, com ha remarcat el Síndic de Greuges de Catalunya, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.

El problema més greu de la “mala administració” és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una altra manera amb governants que no son demòcrates, sinó dèspotes que generen un malestar innecessari. Encara que hagi estat escollits en eleccions democràtiques. Podem reaccionar eficaçment contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics? Sempre ens quedarà la via del control de legalitat de les decisions, però el tema de fons és la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a persones i com a país, immersos en un mon de vici i corrupció, per no dir de maldat.

La ombusmania, com s’ha definit en ocasions l’actual proliferació de Síndics de Greuges (a Catalunya operen el Defensor del Poble, el Síndic de Greuges i multitud de Síndics locals, a més dels que actuen en entitats privades) ens mostra l’actual preocupació per tal de lluitar contra la “mala administració”. El Síndic de Greuges ha aprovat la Carta de Serveis i bona conducta – text amb el que vol donar exemple de “bona administració”[11]. Aquest text és significatiu en ordre a posar de manifest l’interès per tal “d’informar sobre els serveis que ofereix, sobre els drets dels ciutadans davant la institució, com també sobre els compromisos de qualitat que s’adquireixen en garantir la millora periòdica en la prestació de serveis a la ciutadania” (art.2). Es defineixen uns principis generals d’actuació de caràcter obligatori per a tot el personal de la institució (legalitat, igualtat, imparcialitat i independència, confidencialitat, transparència, celeritat i simplicitat, responsabilitat, participació ciutadana, col·laboració amb les administracions públiques, comprensió, modernització i millora contínua) com a conseqüència del servei a les persones. El Síndic ofereix uns “compromisos de qualitat”, amb l’establiment d’indicadors de seguiment i avaluació, que permetin constatar les millores a adoptar. També cal deixar constància de la redacció per part del Síndic de Greuges de Catalunya d’un codi de bones pràctiques en l’Administració (2009). Per tal d’elaborar aquest codi s’ha tingut en compte el conjunt de resolucions dictades pel Síndic al llarg dels anys, les propostes contingudes en els diversos informes elaborats, i el codi de bona conducta administrativa del Defensor del Poble Europeu[12]. El codi proposat pel Síndic de Greuges recull disset principis: la igualtat i la no discriminació; la proporcionalitat; l’absència d’abús de poder: la imparcialitat, la independència i l’objectivitat; la claredat, assessorament i expectatives legítimes; la cortesia i el bon tracte; el deure de respondre expressament; respecte als drets lingüístics, acusar rebut i remetre el cas a l’administració competent; el dret a ésser escoltat; el termini raonable; el deure de motivació; la notificació de les decisions i la indicació de la possibilitat de recórrer; la protecció de les dades personals; l’accés a la informació, la publicitat i la transparència, el dret de participació i el dret a la reparació si la reclamació és justa.

La preocupació pel “bon govern” ha portat a l’elaboració d’acords, normes i principis per part dels poders públics, dels quals podem donar compte. El govern central va aprovar la “ORDEN APU/516/2005, de 3 de marzo, por la que se dispone la publicación del Acuerdo del Consejo de Ministros de 18 de febrero de 2005, por el que se aprueba el código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado”, publicat al B.O.E. del 7 de març de 2005. En aquest document és interessant veure la justificació que fa l’exposició de motius: “en el momento actual, se hace necesario que los podeers públicos ofrezcan a los ciudadanos el compromiso de que todos los altos cargos en el ejercicio de sus funciones han de cumplir no sólo las obligaciones previstas en las leyes, sino que además, su actuación ha de inspirarse y guiarse por principios éticos y de conducta que hasta ahora no han sido plasmados expresamente en las normas, aunque sí se inducían de ellas y que conforman un código de buen gobierno”. Hom aplica unes recomanacions de l’OCDE, per tal de lluitar contra la corrupció i altres ineficiències, com el règim d’incompatibilitat dels alts càrrecs. Es preveu, a més, una conseqüència jurídica en cas d’incompliment dels principis ètics i de conducta allí esmentats - eficàcia, austeritat, imparcialitat, transparència, prioritat de l’interès públic, etc -, que serà la que disposi la legislació vigent a cada moment.

El Govern de la Generalitat, per la seva banda, va encarregar el 21 de desembre de 2004 l’elaboració d’un Informe sobre Bon Govern i Transparència Administrativa a un grup de treball, que feu entrega de les seves conclusions el 27 de juliol de 2005. La idea era recollir en un document els principis que haurien d’orientar les actuacions de les administracions públiques. L’informe reivindica “la defensa dels valors elementals i comuns indispensables per a la convivència i la cohesió social del país, i insta al Govern a definir els valors universals de ciutadania, compartits pel conjunt de la comunitat, fonamentals en el diàleg i partint del compromís i la responsabilitat de conviure en societat”, per després demanar esperit de servei als càrrecs públics, i una cultura de respecte a l’ús racional i legal dels recursos públics, per tal de promoure una sèrie de mesures concretes. A l’apartat de “valors”, el document parla d’una “cultura democràtica, en la qual la ciutadania exerceix les virtuts cíviques, participa de manera compromesa en els afers públics, motivant i estimulant els canvis socials i institucionals. En un esforç tenaç per assolir majors cotes de legitimitat democràtica”. [13]

Un tercer document que voldria comentar és el “paquet d’ iniciatives model” de bones pràctiques administratives del Consell d’Europa, anomenat “Ètica Pública a nivell local”[14]. Es propugna la regeneració democràtica, que passa per una major confiança en els electes i els funcionaris, encara més important a nivell local per la proximitat amb els ciutadans. S’exposen mesures tant des del mateix àmbit local com des de les instàncies superiors territorialment, centrals o regionals. L’administració local, en efecte, en ésser una administració propera al ciutadà, pot trobar-se especialment afectada per conductes no del tot acceptables en el marc de la cultura del servei públic, com ara el silenci administratiu, les condicions de la contractació administrativa, la participació ciutadana i el dret a la informació, bones pràctiques policials, etc. També pot esdevenir problemàtic el sistema d’ocupació pública, amb una excessiva politització, el clientelisme partidista o sindical, el corporativisme, un absentisme notable o la poca productivitat. Un àmbit de reflexió que afecta els drets de participació política i també la bona administració és el funcionament dels governs municipals: en massa ocasions, com ha denunciat el Síndic de Greuges, es donen casos d’obstruccionisme de l’equip de govern, impotència dels regidors de l’oposició a l’hora d’obtenir informació dels plens amb temps suficient, i, en general, poca deferència amb els grups polítics que no estan en el govern municipal.


Tot i saludar les iniciatives que acabem d’esmentar, em sembla important no perdre de vista la necessitat d’emprar un llenguatge positiu, i a l’hora de fer un diagnòstic del funcionament real de les institucions públiques, dels seus servidors, i de la ciutadania, no deixar-se endur per una mena de depressió constant quan parlem de “política”, perquè encara hi ha molta feina a fer i molt a millorar.



III

Arribats a aquest punt voldria acabar amb unes reflexions finals. Davant la urgència de superar l’individualisme materialista dominant, cal que recuperem el discurs clàssic de les virtuts humanes i comunitàries. Així es podrà interioritzar i explicitar millor la vivència de valors, principis, creences, o actituds constructives sobre la nostra societat, amb una concepció activa de la ciutadania i amb una assumpció real (vocació) de la idea de servei als altres en el cas dels responsables públics.

Cal que construïm el sentit del “bé comú”, de l’interès general de la comunitat i del país. No tot pot ésser objecte de disputes partidistes o sectàries. Hi ha d’haver uns elements comuns que s’han de compartir des de la veritat i des del reconeixement compartit d’aquesta veritat.

Avui també em sembla urgent restablir la confiança en els polítics, a partir d’un canvi de paradigma social i de concepció de la política. Aquesta és una activitat humana pròpia de la vida en comunitat que no és privativa d’aquells que s’hi dediquen professionalment o temporalment, o que ostenten càrrecs públics. Tots som polítics. Només així es pot comprendre què vol dir ésser ciutadà, que és un estatuts jurídico-polític però ensems vivencial, i no tan sols un nom retòric. I en la base d’aquest canvi propugnem una visió espiritual de l’home, un humanisme caracteritzat per la donació als altres a partir d’una cosmovisió. Avui, com en tantes èpoques passades en les que no ha reeixit, defensem un “home nou”. Potser es pot aprofitar l’actual crisi econòmica, que és també una “crisi de valors” per a edificar nous paradigmes. En tot cas, i per concloure, diré que necessitem amb urgència polítics que facin política, i persones que visquin l’amor com a gran potencia per a transformar el món. I tot, des d’altes dosis de veritat[15].


Notes:

[1] Vegeu, en aquesta línea: la reflexió sintètica i clara de Jorge Peña Vidal: Ética pública y moral privada, en http://es.catholic.net/abogadoscatolicos/722/2428/articulo.php?id=37873; Com a plantejament general es pot consultar el llibre d’ A. McIntyre, Tras la virtud, Critica, Barcelona, 1987.
[2] Vegeu M. D. Obiols i Solà, “Naturalesa i comunitat en Aristòtil”, Revista catalana de sociologia , núm. 3/96, pp. 31-42.
[3] C. Thiebaut, Vindicación del ciudadano, Paidós, Madrid, 1998. D. Heater, Ciudadania. Una breve historia, Alianza, 2007.
[4] V. Camps, Virtudes públicas, Espasa Calpe, Madrid, 1990; V, Camps i S. Giner, Manual de civisme, Columna, Barcelona, 2005.
[5] S. Giner, El valor de elegir, Ariel, Barcelona, 2004.
[6] A. Cortina, Ciudadanos del mundo, Alianza editorial, Madrid, 1997.
[7] F. Torralba, Cent valors per viure, Pagès editors, 2002.
[8] Vegeu, per exemple, Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, editorial 17 de març de 2009, “Actituds i valors per una resposta catalana”; editorial del 20 de maig de 2008, “Dues maneres (dolentes) de fer política”.
[9] Emmanuel Mounier, Manifest al servei del personalisme, Fundación Emmanuel Mounier, Salamanca, 2008. Vegeu també, les reflexions de Nicolás Sáiz Gómez: “El valor, la virtud, el carácter”, Calidoscopi, núm. 26, maig de 2009, pp. 3-7.
[10] Els darrers anys han sovintejat les Ordenances de Civisme. D’altra banda, l'art. 30 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya o l’art. 41 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, consagren el “dret a una bona administració”.
[11] Resolució de 4 de maig de 2008, per la qual s’aprova i es fa pública la Carta de Serveis i bona conducta del Síndic de Greuges ( DOGC 5103, de 3 de abril de 2008).
[12] Vegeu nota de premsa del Síndic de Greuges de 7 de març de 2009, a http://www.sindic.cat/.
[13] Podeu consultar el document a http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Funcio%20Publica/Documents/Estudis/Arxius/doc_83851192_1.pdf
[14] Espot consultar a http://www.coe.int/local; a http://www.loreg.org/ i a http://www.pisunyer.org/publicacions_ficha.php?id_fun=76&donde=22 (Document Pi i Sunyer 22)
[15] Segons els estudis realitzats pel Centre per la Integritat Pública i la Fundació per la Independència del Periodisme dels USA, el president George W. Bush va dir 935 mentides en dos anys sobre l’Iraq (Avui, 25 de gener de 2008). Es característic dels polítics, no dir la veritat? És inevitable? La raó d’Estat ho cobreix tot?
Conferència pronunciada a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) dins les Aules Mounier (Institut Emmanuel Mounier de Catalunya), el 21 de maig de 2009, en el marc del curs “Virtuts i valors personalistes comunitaris”.