Les relacions entre l’Església i la política han estat tenses en molts moments històrics. Sant Tomàs More, patró dels polítics, morí en no voler cedir davant el xantatge del rei anglès. Tenim molts exemples en els què els cristians han estat màrtirs de la fe per no voler doblegar-se a les imposicions del poder polític, des de Roma fins els nostres dies. Tanmateix, en altres èpoques l’Església s’ha adherit a l’ordre polític establert per tal de beneficiar-se de la confessionalitat de l’Estat. Avui, la Constitució espanyola consagra l’aconfessionalitat de l’estat, i afirma també que mantindrà especials relacions de col·laboració amb l’Església catòlica.
La jerarquia catòlica espanyola i en especial la conferència episcopal ha passat per etapes millors o pitjors segons els moments, pel que fa a les relacions amb el govern. Cal recordar que els Acords amb la Santa Seu de 1979 situen l’Església catòlica amb una posició diferent de les altres confessions, atès que entra en joc la diplomàcia vaticana i la capacitat d’influència que es pot desenvolupar des de la personalitat internacional. Les tensions amb els bisbes però han sovintejat els darrers anys, i en ocasions ha estat la intervenció vaticana la que ha introduït més moderació.
Ara bé, en termes generals es pot dir que els bisbes tenen tot el dret de pronunciar-se sobre els afers que impulsa el govern. No es de rebut cloure’ls en una mena de reducte de consum intern dels seus fidels. Els bisbes poden i han de posicionar-se sobre qualsevol aspecte públic, des de llur autoritat moral. En ocasions però estranya una mena de presa de posició gairebé obsessiva sobre temes de moral sexual, o sobre la unitat d’Espanya, deixant en segon lloc d’altres com les pròpies de les condicions socioeconòmiques. També em sembla important destacar la diferent sensibilitat amb la que s’expressa la jerarquia catòlica a Catalunya o a Madrid. La confrontació directa, la manifestació multitudinària, el “pols” al govern d’una forma “carpetovetònica” no sé si aporta una bona imatge, ni si és útil per a difondre els valors evangèlics. Quan el poder civil aprova lleis que afecten la consciència dels catòlics (avortament, eutanàsia, investigació amb cèl·lules mare, matrimoni homosexual, etc) caldria saber reaccionar amb la contundència dels principis, però amb l’elegància de qui sap defensar la veritat.
La jerarquia catòlica espanyola i en especial la conferència episcopal ha passat per etapes millors o pitjors segons els moments, pel que fa a les relacions amb el govern. Cal recordar que els Acords amb la Santa Seu de 1979 situen l’Església catòlica amb una posició diferent de les altres confessions, atès que entra en joc la diplomàcia vaticana i la capacitat d’influència que es pot desenvolupar des de la personalitat internacional. Les tensions amb els bisbes però han sovintejat els darrers anys, i en ocasions ha estat la intervenció vaticana la que ha introduït més moderació.
Ara bé, en termes generals es pot dir que els bisbes tenen tot el dret de pronunciar-se sobre els afers que impulsa el govern. No es de rebut cloure’ls en una mena de reducte de consum intern dels seus fidels. Els bisbes poden i han de posicionar-se sobre qualsevol aspecte públic, des de llur autoritat moral. En ocasions però estranya una mena de presa de posició gairebé obsessiva sobre temes de moral sexual, o sobre la unitat d’Espanya, deixant en segon lloc d’altres com les pròpies de les condicions socioeconòmiques. També em sembla important destacar la diferent sensibilitat amb la que s’expressa la jerarquia catòlica a Catalunya o a Madrid. La confrontació directa, la manifestació multitudinària, el “pols” al govern d’una forma “carpetovetònica” no sé si aporta una bona imatge, ni si és útil per a difondre els valors evangèlics. Quan el poder civil aprova lleis que afecten la consciència dels catòlics (avortament, eutanàsia, investigació amb cèl·lules mare, matrimoni homosexual, etc) caldria saber reaccionar amb la contundència dels principis, però amb l’elegància de qui sap defensar la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada