dilluns, 14 de juliol de 2008

La "mala administració"

Ja fa més de quinze dies que no tenim arbres al carrer. L’excusa, què els arbres havien aixecat la vorera. L’Ajuntament ens va deixar a la bústia un escrit on deia, lacònicament, que començaven les obres per tal d’arranjar les voreres, aixecades per les arrels dels arbres. Al cap de pocs dies allò que sospitàvem es feia realitat: com en altres carrers del poble, s’ha aplicat el vell principi de “mort el gos morta la ràbia”. Per tant, l’Ajuntament ordena que es tallin tots els arbres del carrer, i no planta de nous. Visca el ciment, i la manca de manteniment!
Ara quan sortim al carrer fa una calor immensa. El sol cega la vista. La situació és realment trista, perquè aquest carrer havia tingut arbres sempre. Però sembla que a poca gent l’importa. Ho havia vist en altres indrets, i fins i tot recordo un article sobre la “ciutat difusa” que vaig escriure fa temps en el que ja ho denunciava. Els responsables de les desfetes no llegeixen, vaig pensar en aquells moments i ara ho veig confirmat.
Malgrat la duresa de la situació creada per la tala massiva d’arbres i per l’opció arbitrària de posar-ne allà si i aquí no, pensava que una decisió tan absurda no em podria afectar a mi. Però estava errat. Fa molt anys, el meu sogre, amb els seus diners va urbanitzar el carrer, amb arbres i voreres. Si bé el carrer es va anar degradant pel pas del temps, i per la manca de manteniment municipal, les voreres no tenien cap problema. Un dia al meu carrer li va tocar caure en les mans del suposat progrés municipal, i tot pagant els veïns la major part del cost de les obres, aquells arbres preciosos van ser substituïts per uns altres posats a dit per l’Ajuntament, ja que així formaven part de tota la nova urbanització del carrer. La decisió va ser de l’Ajuntament: substitució d’uns arbres per uns altres lamentables i inadmissibles. La decisió errònia i culpable de l’Ajuntament va fer aixecar les voreres. I finalment, en un atemptat a la intel·ligència, la solució: deixar-nos sense arbres, i per tant, sense el nostre entorn de tota la vida.
Aquesta història particular em permet reflexionar sobre el perill de la mala administració. Ens trobem davant decisions municipals ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb total falta de respecte. Enlloc de substituir uns arbres per uns altres que no causessin problemes, els arrenca, tot inventant-se dos tipus d’arguments: el de la vialitat (ara resulta que les voreres que va fer el propi Ajuntament son estretes per a plantar arbres, i que cal prioritzar el pas de cotxets de nens petits i cadires de rodes, quan el meu sogre es va passar en cadira de rodes molts anys) i el poc valor dels arbres (argumentant que hi ha un catàleg d’arbres protegits, que no té res a veure amb el problema!). D’altra banda, es dona el despropòsit que l’Ajuntament genera malestar als ciutadans, primer perquè no els consulta res, i els tracta com a mers administrats-subdits; i segon, perquè sortir durant el dia al carrer a partir del 20 de juny és un calvari, és un desert, és una mofa. A més, resulta que a un carrer proper, allà si que posarà arbres, en una mostra de decisió arbitraria i capriciosa. De fet, tot sembla vestit de legalitat, perquè en l’expedient hi ha els informes tècnics de medi ambient i de vialitat, però en realitat hi ha una opció prèvia per la total desconsideració a les persones en nom de la dictadura tecnocràtica.
La desproporció de la mesura adoptada per l’Ajuntament és una mostra de mala administració. Es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (normalment també la tècnica, és a dir, la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència als afectats, la indiferència pel paisatge tradicional, em porta a pensar que el problema de l’Administració avui, com remarca molt sovint el Síndic de Greuges, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.
El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una manera amb governants que no son demòcrates, sinó personatges representatius del “despotisme cutre”, quan no s’informa al ciutadà, i fins i tot s’actua en contra, causant-li un malestar innecessari.
Em pregunto aleshores cóm podem reaccionar contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema és al meu parer molt més profund: és el de la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la impossibilitat de definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública com un orgasme al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a país i com a poble. Com m’hagués agradat que algú s’atrevís a dir-me el que volien fer al meu carrer!


La Font del Diàleg, juliol de 2008