dissabte, 4 de juny de 2011

CIVISME, CONVIVÈNCIA I SENTIT DE PAÍS

El relativisme ètic, la desvinculació de la comunitat, l’atomització social, la cultura del “no al costat de casa meva”, la crisi de la idea de servei, la massificació, la indiferència envers els altres, la tensió entre nacionals i estrangers en nom de la xenofòbia, i molts altres elements que condicionen la vida actual fan que sigui imprescindible apel•lar al civisme, com a compendi de valors i actituds positives. Els darrers anys els poders públics s’han vist obligats a sancionar conductes anomenades incíviques, atesa la relaxació de costums, la negligència culpable o en els casos mes greus la negativa a acceptar les regles de conducta social per part de grups que necessiten fer sentir la seva veu provocant, tensant la convivència, ocupant l’espai públic de forma abusiva, vulnerant les normes de conducta aprovades pels conductes formals de l’estat de dret.


El problema de l’incivisme no és el de la delinqüència. Els incívics provoquen un incompliment de normes que podríem dir “de baixa intensitat” però “d’alta molèstia”, omplen d’enganxines un edifici públic, fan “grafitis” en qualsevol lloc, dibuixen i pengen cartells de tot tipus a les parets d’edificis, els ocupen ignorant el dret de propietat. Altres vegades porten a terme conductes com ara escopir a terra, orinar a la via pública, o llençar la brossa fora dels contenidors.

En certa mesura, quan parlem d’incivisme partim de la idea que és possible que les actituds de respecte als altres i per tant les mateixes normes jurídiques, poden sorgir de forma espontània, gràcies a l’educació o a la por al càstig. Però la realitat és que l’incívic no s’adapta als paràmetres anteriors, i per això la seva actitud ha de ser reorientada. Els poders públics han de tenir recursos jurídics sancionadors per tal d’imposar les regles de convivència expressades en lleis i ordenances municipals.

Algunes actituds anomenades incíviques son promogudes per grups “antisistema”, no per tots, només aquells que confonen ser “antisistema” amb fer el brètol. En altres ocasions, la situació econòmica, la marginalitat, l’exclusió social, la dificultat de formar les persones en el sentit de comunitat, porten a caure en actituds incíviques.

Avui el problema de l’incivisme és també una conseqüència de la dificultat de valorar actituds humanes que portin a l’exemplaritat. En ocasions, els mateixos poders públics esdevenen incívics, quan no posen papereres o contenidors suficients, ni estableixen controls preventius eficaços de llur gestió. Les bones pràctiques administratives ajuden molt.

Cal defensar l’excel•lència i l’exemplaritat de les actituds humanes generadores de convivència. Quan aquestes no són producte de la convicció es fa imprescindible la coacció jurídica per tal de defensar els interessos generals. Recordem que no hi ha drets sense deures, i que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat de l’altre. Tòpics que no per ser-ho resulten menys veritat. Fins i tot per aquells que ara se senten indignats!