dissabte, 17 de juliol de 2010

El Tribunal Constitucional com a problema


El passat dilluns dia 28 de juny al vespre, al setè intent, després de quatre anys, el Tribunal Constitucional va emetre sentència en relació amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Era la primera vegada en la història de l’actual democràcia espanyola en què el Tribunal Constitucional jutjava la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, per les dues Cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) i finalment pel poble de Catalunya enreferèndum.
L’Estatut es va fer sense un mínim sentit de país. Cada partit va afegir-hi el seu punt de vista, donant lloc a un text de lectura difícil i carregosa. Tot i així, aportava elements molt importants per tal d’avançar en les competències de la Generalitat, en el règim lingüístic, en una concepció més integradora de la pluralitat i fins i tot plurinacionalitat d’Espanya, en un finançament més just, o en una reforma de l’Administració de Justícia més sensible a la llengua i al dret de casa nostra, entre molts altres elements, com l’arrelament en la història, en la cultura, en els fets diferencials de la nació catalana. Amb tot això, el PP, que no va poder consensuar el nou Estatut del 2006, va actuar encès i amb malfiança i va impugnar bona part dels articles de l’Estatut, fins i tot, cal recordar-ho, abans d’entrar en vigor. No va esperar ni a això, i va intentar aconseguir per aquesta via allò que no havia aconseguit mitjançant la política.
El Tribunal Constitucional es va convertir en una arma política, sense miraments, tant pel PP com pel PSOE. El van deslegitimar, perquè dels dotze membres només han pogut dictar sentència deu —n’hi ha un de mort i un de recusat— i d’aquests, quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys i mig. L’Estatut ha estat retallat perquè es declaren inconstitucionals 14 preceptes, i 27 són sotmesos a interpretació, entre altres disposicions que es veuen afectades. Però el veritable problema per mi és que allò que es va aprovar fins i tot en referèndum, ha estat retallat, rebaixat i malmès
per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat moral. Mai no hauria hagut de passar una cosa així. I enfer-se, la Constitució democràtica,que Catalunya tant va contribuir a edificar durantla transició, ha vist trontollar els seus fonaments.
Ara, entre retall i retall, els ciutadans de Catalunya, el continuarem aixecant, però espero i desitjo que amb la lliçó apresa de com no s’han de fer les coses. El poble ha de tornar a parlar, en unes eleccions en les quals —si us plau— deixin governar el qui guanyi. Mirem de tenir un país de més qualitat, amb alguna deferència envers la majoria electoral. Si a Catalunya els perdedors governen perquè sumen, de què ens estranyem ara de la retallada que ens ha fet el Tribunal Constitucional? Ens urgeix tornar a la democràcia, per tal de restablir el sentit de país. Aquesta és una bona reacció a una sentència lamentable, i a un malson massa llarg.