dimecres, 1 de setembre de 2010

Davant les noves eleccions al Parlament de Catalunya

Escric aquestes ratlles mentre espero que el President Montilla convoqui d’una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’esperança que mai més a casa nostra s’instauri l’anormalitat de voler formar un govern en contra de la voluntat popular, i amb la pretensió fins i tot de destruir la força política més votada. Amb l’esperança de tenir un país normal, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on el que importi sigui no tant guanyar les eleccions com sumar escons, autèntica perversió de la democràcia i una ofensa en tota regla als electors.
La democràcia cal construir-la des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. No es pot governar per exemple en contra de la majoria de la població o si mes no dels electors, mitjançant pactes i acords pre o postelectorals que desvirtuen radicalment el sentit de la democràcia i del respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica que pronunciem dins el discurs d’allò políticament correcte. La democràcia necessita, curiosament, vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest públic, on és el “demos”. També tenim avui el repte de vincular més bé la democràcia amb l’opinió pública, què no és tan sols l’opinió publicada, la dels mass media, o la dels grans grups de pressió.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència ésser més personalista, més humanista, o simplement deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana.
Les reflexions que voldria aportar afecten a tres conceptes: a) la representació: b) la participació; c) la persona. Com a condició prèvia als tres àmbits, cal recordar una constatació, i és que la participació és una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia política i social. Aleshores, ens podríem preguntar, fins a quin punt pot existir un sistema democràtic sense participació (sense ciutadania activa) i sense persones demòcrates (persones que visquin i es creguin els principis democràtics)?
Passen a comentar breument els conceptes esmentats.
a) La representació.
La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. D’altra banda, els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
b) La participació.
Em sembla una obvietat afirmar que cal passar a una democràcia governant, i no tan sols gaudir d’una democràcia governada. Cal deixar de tenir por a tècniques complementàries de la democràcia representativa -que és la gran opció de l’Estat constitucional espanyol- de democràcia més directa. Per què hi ha qui té por dels referèndums i de les consultes populars? Quin mal fan a la democràcia? D’acord que segons la legislació actual la convocatòria és del govern central, però si aquest vulgues se’n podrien fer més. Si no se’n fan més és perquè fan por, i jo diria que també es penós veure com s’escenifica la cerimònia de la confusió entre allò que no interessa políticament i una pretesa inconstitucionalitat de les mesures. Mentrestant a Catalunya, ens hem d’inventar expressions eufemístiques, com el “dret a decidir” quan tothom sap que estem fent referència al dret a l’autodeterminació.
c) La persona
Anem a parar així a la qüestió cabdal de tota reflexió política, si més no des dels plantejaments personalistes i humanistes, que són els que m’interessen. Penso que hem de reivindicar un model de persona i per això és important no oblidar uns quants elements: entre d’altres podem parlar de l’educació cívica; superar la moral de la desvinculació, de l’individualisme i del materialisme; reforçar el capital humà i social (estructures familiars sòlides, incrementar la inversió en I+D+I per a forjar un teixit humà i social del país que respongui a les demandes dels nous temps, preocupació per la responsabilitat social corporativa, etc); reivindicar polítiques públiques a favor de la persona i lluitar contra l’enginyeria social que pretén canviar l’antropologia humana a cop de lleis i talonari; rebutjar el multiculturalisme com a “tabula rasa” de la història i de la comunitat nacional; incorporar una moral dels deures abans que dels drets; definir els límits a la tolerància.
De tot el que he dit només em resta una darrera idea: encara hi ha molta feina en la tasca sempre inacabada de fer país i de construir Catalunya; una feina que és política però que també és personal i social. Per això, a banda de fer política ens hem d’interessar per fer país, i fer-ho no des de qualsevol perspectiva, ni per només guanyar eleccions, sinó per a construir un país que pagui la pena, amb valors sòlids, i amb persones que se sentin orgulloses del país que tenen.