dissabte, 8 de juny de 2013

El paper assistencial de la família davant la inutilitat dels poders públics i la governança

Destaca el gran paper de la família en aquesta època de crisi. La família potser no educa en hàbits i actituds com en altres temps però segueix sent la gran productora de benestar. Aquí no entrem a analitzar els diversos models de família existent a la nostra societat, sinó aquella forma de socialització que es genera en el si dels llaços de parentiu. La família (en gran part l'anomenada família tradicional i la gentilicia), i l'entorn social són els grans propiciadors de feina, molt més que els poders públics. Aquesta és una tendència que s'ha estudiat especialment a l'escenari italià i que s'obre pas en la societat espanyola i catalana. La família continua sent el coixí sobre el qual reposa el pes dels laments ciutadans, on s'exerceix la fraternitat, la solidaritat i l'afectivitat proactiva.

La família desenvolupa així un paper de catapulta per a la precària inserció laboral i, si s'escau, per a l'ajuda entre els seus membres. Quan es col · lapsen altres institucions, sempre ens queda la família com a recurs de què es pot disposar. Al meu parer cal valorar de forma extremadament positiva aquest paper de la família com a generadora de benestar, en un exemple del pas de l'Estat de benestar a la societat del benestar. Aquesta dada adquireix més rellevància encara davant l'absència de polítiques de suport a la família a Espanya.

D'altra banda, avui cal fer notar també la destrucció progressiva de la classe mitjana. És important associar els valors de l'esforç i de la capacitació professional, la tenacitat, la responsabilitat, com a elements a destacar en aquesta classe social, la qual veu que en aquests moments de crisi perd poder adquisitiu, per les retallades socials, l'augment dels impostos, i fins i tot en els casos més dramàtics els seus membres se senten amenaçats, per no dir assetjats i fins i tot assaltats de manera sobrevinguda, a causa de la pèrdua del treball i de les despeses de la hipoteca que poden portar al desnonament. D'ella han sortit la gran majoria dels professionals i treballadors qualificats que han construït i aixecat aquest país, des de la postguerra fins als nostres dies. La percepció de descens social, genera un malestar latent, i fins i tot en ocasions un sentiment d'injustícia, per canvis de vida no imputables aquestes persones. La destrucció de la classe mitjana comporta, sens dubte, pèrdua de valor afegit en l'àmbit laboral, i dificultats perquè la societat del benestar pugui construir-se amb empreses petites i mitjanes socialment responsables. Sens dubte, l'esperit de sacrifici és un valor positiu, no exclusiu però si fortament arrelat a la classe mitjana. No obstant això, en els anys de la bombolla i de l'especulació no s'ha conreat. Així, el poc esperit de sacrifici té conseqüències avui en l'àmbit laboral (no voler determinats treballs per ser massa sacrificats), matrimonial i familiar (augment espectacular de les separacions i divorcis, inclús de mutu acord), escolar (promoció sense massa controls de qualitat en el progrés educatiu), i en general estaria relacionat amb la cultura de l'esforç, en el sentit que a la vida cal esforçar-se i sacrificar-se per mantenir un matrimoni o per estudiar i cultivar-se, o per formar-se al màxim per ser competent en una professió. Hem viscut uns anys de bonança en què la cultura de l'esforç no s'ha generalitzat com un gran valor social. Amb la crisi, la desmotivació i la desesperança troben el camp abonat per instal · lar en la ment de moltes persones. A més, la sensació de "fracàs" laboral, matrimonial o educatiu, sobre el qual abunden els mitjans de comunicació, genera una alta dosi de malestar.

En tot cas, els aspectes anteriors influeixen al meu judici en la desvinculació de la persona respecte de la comunitat i també en relació a l'Estat, per la qual cosa cal tenir-los en compte, ja que, lluny d'elements estrictament de l'esfera privada, incideixen en la governança de les actuals societats.